29.12.06

Poca broma!


Ahir vaig estar a punt de caure en el parany i parlar de la tradició del dia dels Innocents i de les bromes, modernes i antigues. Però, revisant el que havia escrit l’any passat, per aquestes dates, vaig adonar-me que probablement repetiria el mateix. Malgrat tot, no he pogut deixar de parlar del tema. Hi ha qui diu que s’ha perdut el sentit de l’humor. Jo crec que no, però, és que el sentit de l’humor varia molt amb els anys, la cultura i les circumstàncies. Hi ha un sentit de l’humor intel·ligent, sense massa verí, lligat a un cert nivell cultural. La ironia s’ha titllat d’humor intel·ligent. De tota manera, els límits entre la ironia i el sarcasme són, també, una mica difusos.

Només cal fullejar el costumari català per adonar-nos que coses que fa anys feien gràcia ara serien gairebé per denunciar. Moltes actituds que ara s’etiqueten amb paraules horribles i manllevades, com mobbing o bullyng, en altres èpoques, més primàries, feien riure i tot. Els infants eren objecte de moltes bromes familiars que ara no ens farien cap mena de gràcia. A mi no m’agraden les bromes que tenen un cap de turc, una víctima individual, generalment feble. Aquelles que van dirigides a col·lectius, si són tolerables, em resulten més acceptables, fins i tot molt divertides. Per exemple, unes amigues meves que van sovint al poliesportiu municipal es van trobar ahir amb els monitors amb mascareta, que fumigaven les aixelles i els peus de tothom qui entrava al recinte, explicant que hi havia unes bactèries a l’aigua. Aquesta em sembla una bona broma, inofensiva, ingènua, encara que, amb la excessiva preocupació que hi ha avui dia per les qüestions sanitàries, potser hi ha qui ha decidit no tornar a la piscina i tot... per si un cas.

Sempre hi ha qui lliga l’humor a la cultura, com si en les essències del nostre ser territorial hi hagués quelcom determinista, que ens diferenciés, sempre per ser millors, de la resta. Hi ha qui nega, per exemple, que els espanyols tinguin un humor que no sigui negre, mentre als catalans se’ns atorga una qualitat irònica, més elevada. Però és que jo he vist ironia hispànica molt interessant, i també humor negre català gruixut, la veritat, en molts aspectes de la quotidianeïtat. Un tòpic castellà ha estat pensar que el català no estava per bromes, que era massa seriós, a l’inrevés de l’andalús. La veritat és que conec andalusos molt seriosos i poc bromistes, formals, i catalans xarons i disbauxats.

El que avui dia etiquetem com assetjament, en molts camps, de vegades va lligat al tarannà de la gent, complex, estrany. No és fàcil tractar aquests temes, el sadisme i el masoquisme existeixen, des d’edats molt tendres i ens inquieten, perquè, a un cert nivell, ens costen d’entendre. M’he trobat amb alumnes que, malgrat que a la seva colla eren sempre la víctima, volien seguir amb els companys que els menystenien i els humiliaven, en lloc d’anar amb altres, més tranquils i bonhomiosos. Amb les noies, la crueltat és més subtil i crec que el fet que la dona hagi assolit més poder que en altres èpoques, ha escampat més subtilitat en les mateixes crueltats. Personalment, posada a triar disbarats, m’estimo més crueltat psicològica que física, la veritat. És clar que la física s’evidencia, cosa que no vol dir que es pugui controlar del tot i només cal mirar els diaris de tant en tant.

Les bromes són perilloses, quan els governs, generalment totalitaris o amb temptacions totalitàries, no tenen sentit de l’humor de cap mena. Kundera té un llibre inquietant,
La broma, sobre els problemes que un acudit inofensiu provoca, fins a determinar la vida del protagonista vers extrems tràgics. Una variant de les bromes pesades són les novatades, a les feines o als llocs d’estudi, que han anat de baixa, afortunadament, en la nostra societat. O, al menys, m’ho sembla. S’ha volgut lligar el tema a rituals iniciàtics, les explicacions antropológiques estan bé quan es tracta d’explicar, però em semblen absurdes quan tracten de justificar i de fer perdurar determinades maneres de fer. Un llibre despietat amb la condició humana, El jove Törless, del qual se’n va fer una pel·lícula, també inquietant, mostra el microcosmos d’un internat, amb la víctima propiciatòria, a qui s’apallissa, viola i degrada, i el jove aristòcrata, que mira i admet la crueltat sense compartir-la. És un llibre sense esperança, perquè, al capdavall, tot continuarà igual, i es castigarà l’innocent. Sembla que la història respon a una determinada societat, però aquests rols existeixen i perduren. L'aristocràcia, avui, respondria a un determinat carisma, que fa que a determinades persones se les eximeixi de crueltats i se les consideri superiors.

S’ha parlat del jove Törless, en ocasions, com un precedent de La ciudad y los perros, un llibre magnífic, també a l’entorn d’un internat militar, amb novatades i crueltats i fins i tot una mort, que, no obstant, segons la meva opinió, acaba d’una forma una mica més esperançada que l’altre. Una vegada vaig llegir un llibre juvenil de relats que em va trasbalsar, també, Las botas de futbol. Jo crec que la majoria dels relats d’aquest llibre són més aviat per a adults que per a joves. En un d’ells, les alumnes d’una escola provoquen el suïcidi d’una professora, feble, a qui fan assetjament: bromes pesades, manca de disciplina. Un assetjament que tothom veu i que ningú no atura, ni els companys, ni la direcció. La seva mort se silenciarà, tot continuarà igual. Sembla una història estranya, però vaig conèixer de forma directa l’existència d’un cas semblant, en una escola on vaig treballar. Havia passat feia anys, se’n parlava poc, però havia deixat un rastre d’amargor antiga en la gent que l’havia viscut. L’assetjament dels alumnes al professorat encara no ha estat objecte d’una anàlisi aprofundida, per ara.

La festa dels Innocents recull tradicions ancestrals i, en una data o una altra, sembla que a molts llocs celebren aquesta mena de gresques. De tota manera, ja és ben bé una mena de broma que d’un assassinat d’infants, llegendari o històric, n’hagi derivat un dia festiu d’aquesta mena... I que la crueltat fa gràcia, encara, ho demostren aquests programes de riure que fan per la tele, on, al costat d’alguna ingènua barrabassada hi surt tot un doll de patacades, caigudes i relliscades de tota mena. He vist a molta gent, jove i gran, trencar-se de riure davant d'aquestes situacions, tant per la tele com en la vida real.




14 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Jo sóc un defensor de l'humor jueu.
Bon Any Nou

Franciscu ha dit...

Doncs a mí em sembla que els catalans tenim un humor molt bò.
Agafant un govern de broma, que ens van penjar com una llufa dels Inocents, els del Polonia n’han fet un de carn i ossos!
La llastima es que no es massa frecuent.
Que tinguis un molt bon any, veina.

manel ha dit...

Que tinguis bon any, Júlia. Fas recordar el meu passat juvenil, amb La ciudad y... Aqui vaig descobrir Vargas Llosa)i La broma (La veig llegir després de la insoportable levedad del ser).

Violant de Bru ha dit...

Em sembla que els catalans tenim el nostre sentit de l'humor, oi? I sino a qui se li ocorreria fer un pessebre com el que hem fet!!!
Bon Any Nou Júlia! Que tinguem salut, pau i nous poemes!!!
Una abraçada!!!
Nota: si segueixes el meu enllaç trobaràs una felicitació!!

jaka ha dit...

Bon any 2007 !!!
:)

júlia ha dit...

Hola, Albert, Bon Any, d'acord amb l'humor jueu, abans el comparaven al català. Ara, sembla que no agrada tant, la comparació, he, he.

júlia ha dit...

Franciscu, és un bon humor, però de vegades també cau en una mena de gracieta de foc de camp, Polònia inclòs. Ningú no és perfecte.

julia ha dit...

Gràcies, Manel, a mi em va agradar més 'La broma' que no pas l'altre, el de la 'levedad' que se'm va fer una mica pesadet, malgrat la lleugeresa del títol. Bon any!!!

Júlia ha dit...

Ja he vist el poema, gràcies, molt i molt bonic. El pessebre teu és humor català genuí, però no tot l'humor català és tan intel·ligent...

Júlia ha dit...

Bon any, Jaka, endavant amb els blogs!!!

Albert de la Hoz ha dit...

Conflictes territorials al marge, no veig que es puguin comparar l'humor català amb el jueu. Serà pel Rector de Vallfogona? o pel Jaume I de Pitarra? En qualsevol cas no hi veig la proximitat. Encara que tothom parla de Polònia, jo no l'he vist mai el programa, però no crec que s'acosti mínimament al jueu. En humor som espanyols, i ho dic peti qui peti i a qui no li agradi que es posi fulles. Potser podria afegir que enfadar-se per això seria una mostra més de la manca d'aquest humor.

júlia ha dit...

Hola, Albert,
L'humor català està empeltat de molts humors. També de mals humors,he, he. La comparació amb l'humor jueu crec que avui ha perdut vigència, però recordo, fa anys, a la universitat dels setanta, que comentava aquesta semblança crec que Ricard Salvat. L'humor català sempre s'ha mogut entre la fina ironia, que es pot trobar per exemple, en alguns, pocs, textos, fins i tot d'Espriu,i el xaronisme estripat. Entremig, un ampli ventall. De fet, no conec prou l'humor jueu com per defensar la teoria, que potser no sigui res més que un desig eteri, en un moment en el qual la cultura jueva anava a l'alça.

Albert de la Hoz ha dit...

L'humor anglès és irònic per excel.lència, la característica essencial de l'humor jueu és el de tirar-se pedres a sobre o de ser crític envers un mateix. Al començament de la pel.lícula El violinista al terra hi ha un perfecte exemple d'aquest humor quan queixant-se a Déu pels progroms li diu I know we are the choosen people, but you could choose someonelse

Júlia ha dit...

Bé, Albert, doncs així sí que crec que hi ha una mena d'humor català d'estil jueu, se me n'acudeixen molts exemples, però ara m'allargaria massa.