31.1.07

Blogueries, blogeries, bloquetjos i bloganters

Malgrat el canvi fet de blocat a blogger, m'adono que la cosa no acaba de rutllar bé, m'ha arribat algun email sobre el tema dels comentaris, que sembla que de vegades no surten. A mi, precisament, el que em motiva més del blog és la cosa del diàleg a través dels comentaris. Hi ha qui no admet comentaris, és una opció, per a mi, una mica avorrida. Els escriptors i periodistes, amb alguna excepció, tenen blogs on, o bé no es pot comentar, o pots comentar però no et responen mai al comentari, cosa que, crec, provoca a la llarga cansament, es com parlar a la paret, però això feien els filòsofs cínics, que així s'exercitaven en el fracàs.
Crec que al fnac fan una mena de debats sobre el tema, aquest, que està de moda, els blogs. Ara sembla que tothom fa blogs i que moltes institucions n'encarreguen als seus fidels. Fa uns dies, a una trobada de mestres, també em van demanar que expliqués 'això dels blogs', fa gairebé tres anys que en tinc i fins ara ningú del meu cercle professional no s'havia interessat massa pel tema. No veig gairebé mai que un periodista o escriptor conegut, fins i tot d'aquells que tenen blogs-blocs (debat obert, el de la parauleta) en acció davalli al món real del blogaire anònim per dir-hi la seva. O sigui, que tot segueix igual, si fa no fa, malgrat els blogs i la seva diversitat.
També hi ha hagut una mena de trobada d'anàlisi de la literatura catalana, fa poquet. També en aquest tema hi ha els qui compten, encara que a molts ni els coneixem, i els altres, la gran massa de grafòmans anònims que publiquem de tant en tant, bloguegem quan ens sembla i guanyem premis d'aquests tan criticats, abundosos i entranyables, que es convoquen un dia sí i un altre també i que són ignorats pels mediàtics i pels consagrats, encara que, avui, de consagrats n'hi ha ben pocs. Tot és eteri, imprecís, fràgil. No tenim temps a accedir a tot el que es publica, ni tan sols els que en presumeixen, diria fins i tot que inflen el nombre i qualitat de les lectures, he copsat més d'una relliscada. Al capdavall, no hi havia qui feia crítiques de concerts sense haver-hi anat fins el dia en el qual un es va suspendre i se li va veure el plomall? Malgrat això es poden llegir afirmacions sobre la bondat d'un llibre en comparació amb la resta, una resta que ha esdevingut, molt de pressa, pasta de paper, altra vegada, que per això és el reciclatge.
En un món barroc, com el que ens envolta, el tema de la vanitas hauria de tornar a ser primordial. Predic que ho serà, molt aviat. Intentaré, avui, no allargar el tema, que en tinc molts més per a demà.

15 comentaris:

Arare ha dit...

Em sembla que alguns escriptors i periodistes se'n donen vergonya, de dir que fan blogs. I en canvi, d'altres, ben cofois, ens donen l'oportunitat de fer comentaris i alguns - ben pocs- fins i tot ens responen (uns al mateix blog, d'altres en privat)... d'altres, com tu dius... passen ben olímpicament dels pobres mortals.

Quim Monzó és un dels meus autors preferits, però una vegada va "venir" a la UOC (no sé si recordes que cada mes venia un escriptor o escriptora i els alumnes li feiem preguntes que ell responia, en diferit, o sigui, al cap d'uns quants dies) Doncs bé: allà vaig tenir la decepció de comprovar que Quim Monzó no va arribar mai a respondre les preguntes que, amb força il·lusió, li havíem fet els uoquis, uoqueros o uoquistes.

Massa "vanitas", potser... o el que dic: va passar de nosaltres perquè li fèiem nosa. En canvi no li devem fer nosa quan li comprem els seus llibres!

UN petonet, companya! (jo ara estic de tecla caiguda durant uns dies, necessito meditar)

Júlia ha dit...

Hola, Arare,
Jo també estic una mica de baixa, em sembla que es nota pel post d'avui, a més, de vegades no m'acaba de funcionar el blogger. En fi... Crec recordar això de Monzó, encara que jo no hi vaig ser. Sovint em sembla que hi ha molta patum que és en una altra dimensió intel·lectual, molt allunyada del món real i de la nostra.

Júlia ha dit...

Continuo... en català trobo a faltar autors que cerquin un contacte ampli amb el seu públic, no he trobat res semblant, per exemple, a la web de Lorenzo Silva, un autor castellà,
http://www.lorenzo-silva.com/
amb fòrums, novetats...

és clar que tampoc hi ha autors comparables, en volum d'edició, diversitat i sortida, crec.

Deric ha dit...

cada vegada hi ha més blogs de periodistes, si t'hi fixes en les edicions digitals dels diaris, tots en tenen.
Jo també estic una mica de capacaiguda, vaig fer el canvi del blocat al blogger perquè no funcionava però també per veure si em reactivava una mica, i no crec que ho hagi aconseguit. Poca inspiració i molta feina per altra costat.

jaka ha dit...

Bona nit Júlia !!!
Jo quan faig un comentari a un bloc m’agrada que em responguin, ara si que es veritat que ni ha que no diuen ni mu. Crec que les persones que escriuen per el públic els hi hauria d’agradar que els seus lectors diguin la seva, no en va es diu que un llibre no s’acaba’t fins que algú la llegit oi?
Jo tinc algun escriptor “amic” que quan acabo un llibre d’ell li faig un correu electrònic i li comento i segons em diuen estan ben contents de saber algú els ha llegit.
M’encanta llegir-te, aprenc un munt de coses de tu.
:)

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
Hi ha molts blogs de periodistes, efectivament, crec que és una moda, i molts la segueixen, però són blogs on, encara que sovint hi pots posar comentaris, no crec que s'estableixi un diàleg amb el periodista, parlo en general, no els conec tots. Tampoc veig que la majoria de periodistes 'visitin' altres blogs de la professió o no.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka,
Gràcies per l'afalagador comentari final. Jo, i parlo per mi, és que quan entro a un blog m'agrada que s'estableixi un cert diàleg, fer tertúlia, vaja, que és el que em passa amb la majoria dels que entro. En qüestió d'escriptors, suposo que hi ha de tot, encara que amb els coneguts, a nivell personal, d'amistat, s'ha de ser, crec, també, generós, una mala opinió expresada de forma brusca pot esberlar una amistat i en aquest tema tot és una mica subjectiu, un llibre et pot agradar avui i no agradar-te demà, és allò de la peli, 'digues que m'estimes encara que sigui mentida', encara més si l'escriptor és una mica novell.

Júlia ha dit...

Els comentaris em fan una mica 'luzdegas', alguns no surten, en fi, esperem que la cosa millori. Com diu Deric, jo em vaig canviar també pensant que tot aniria bé, però no ha estat així del tot. Crec que hi ha una mena d'allau de nous usuaris, la cosa s'està desbordant, esperem que les aigües tornin al seu curs natural.

Deric ha dit...

La veritat és que tampoc els segueixo gaire, però hi ha molts que o no pots deixar comentaris o simplement no hi fan cas o no els contesten

Júlia ha dit...

...i, afegeixo, Deric, molt pocs que visitin 'altres' blogs, per mirar una mica com va el món més enllà del seu nucli.

pere ha dit...

Estic pràcticament d'acord amb tot el que es diu al post i als comentaris, però, en canvi, no trobo necessari que els escriptors que publiquen sobre paper tinguin cap contacte amb els lectors més enllà del que proporciona la lectura dels seus llibres, la qual cosa no vol dir que en un moment determinat no m'agradaria tenir una conversa literària o d'un altre tipus amb ells.

El llegidor pecador ha dit...

Quan us interessi una contestació raonada i argumentada d´un blogaire, el que podeu fer és signar amb el nom d´un escriptor o crític conegut o de prestigi. Llavors tindreu una treballada resposta d´aquell que us ignora; i en un temps récord!!

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
crec que d'escriptors n'hi ha de moltes menes, hi ha escriptors que necessiten silenci, tranquil·litat i que no els maregin. D'altres volen sovint el contacte amb el públic, d'una forma més directe. De tota manera, crec, si engeguen un blog deu ser -dic jo- per establir algun tipus de diàleg, sobre els seus llibre i sobre altres coses. Encara que també admeto que molt de contacte desmitifica i una certa dosi de mite també deu anar bé, fa córrer més tinta.

Júlia ha dit...

Hola llegidor pecador, la veritat és que de vegades, més que una contestació raonada, crec que n'hi hauria prou amb un educat 'gràcies per l'opinió', però van molt enfeinats.

Albert de la Hoz ha dit...

Com sempre a les teves entrades toques molts temes.
Començaré amb un de personal i que d'alguna manera t'afecta. Estaràs d'acord amb mi que la llargada d'un escrit és directament proporcional a l'emprenyada que a un li agafa si per alguna raó tècnica allò que s'ha escrit no queda publicat. Doncs això m'ha passat amb el teu blog i comprendràs que agafen ganes de dir que ja no et posaré mai més res.
Una altra. Amb Pilar Rahola he tingut discussions per email sempre força cordials. Quan es va posar blog m'ho va comunicar i jo li vaig dir que també en tenia. He posat un comentari al seu blog dues vegades i ja no ens parlem, no perquè ens hagim barallat eh!, sinó que pateix l'"efecte de perdiodista amb blog".
Jo em vaig crear el blog per mi exclusivament. Després vingueren els comentaris i m'entrà el "vanitas", però potser un dia faré que no es puguin fer comentaris i així l'efecte vanitas dormirà i jo tornaré a escriure només per mi.
(Ara copio el que he escrit per si de cas)