13.1.07

Jorge Amado i el Brasil profund




Ahir, per casualitat, sapejant, em vaig ensopegar amb la pel·lícula Tieta de Agreste, basada en el llibre del mateix títol de l'escriptor Jorge Amado. No recordo que aquesta pel·lícula l'haguessin passat, al cinema. He de confessar que tenia son i en vaig veure la meitat i he deixat per gravar el final, que ja conec, perquè Tieta de Agreste va ser el primer llibre que vaig llegir d'aquest autor, en una edició molt senzilla, de butxaca, amb una lletra petita i atapeïda.



Fa molts anys de tot això. Més endavant, Amado, una institució al seu país, Brasil, seria ja molt més conegut. Moltes de les novel·les d'Amado, com aquesta, beuen directament de la literatura de fil i canya, de cordill, del seu país, molt popular, i també tenen punts de contacte amb els serials televisius. Mostren com, d'un gènere poc valorat, en poden sortir obres d'art magnífiques. Amado traspua en molts dels seus llibres un optimisme vitalista, fins i tot, d'alguna manera, els fa acabar bé sovint o, al menys, no massa malament, cosa que de vegades molesta els crítics literaris i tot. Reflecteixen el poble, la gent humil, són un fresc del Brasil més viu i acolorit, sense bandejar la crítica social ni obviar els detalls més mesquins, però mostrant sempre l'esperança en la vida.

Fa també molts anys, més de vint, una companya de feina em va passar un altre llibre d'aquest autor, on s'allunyava de la seva temàtica habitual, Uniforme, frac y camisón de dormir. És un llibre on reflecteix les classes més intel·lectualitzades i benestants, durant la dècada dels 40, però des d'una visió molt crítica, em va semblar una meravella. A més, els llibres d'Amado són, generalment, distrets, malgrat la seva extensió, considerable. Hi ha qui creu que la liteeratura ha de ser feixuga, críptica, pretensiosa, la literatura catalana és plena d'exemples que no vull assenyalar. De vegades algú em menciona un títol en català, que ha assolit un èxit de vendes, jo li pregunto si no se li ha fet pesat i la persona en qüestió, si em té confiança i no té por de semblar poc intel·lectual, generalment, admet que sí, que se n'ha saltat molts trossos o que no l'ha acabat de llegir. L'ha comprat a causa de la propaganda, perquè tenia un premi, coses així.

El poble, el poble humil i colorista, divers, fa molt de temps que no és massa present a la literatura catalana i, en moltes ocasions, quan s'intenta reflectir-lo es nota que l'escriptor parla sense conèixer. No s'ha arribat a reinventar Folch i Torras, aquesta seria una feina digna d'algú de la categoria d'Amado, per exemple. Els serials catalans televisius no acaben de trobar el to, entre un populisme evident i unes certes pretensions realistes i de denúncia. Al capdavall, però, la gent se'ls mira, que és el que cal, suposo.

Tieta de Agreste la protagonitzava Sonia Braga, una altra institució del país, una gran dama del cinema brasiler, que ha evolucionat molt des d'aquells dies dels fulletons tipus Dancing Days. Ha estat sovint, Sonia Braga, el rostre de les novel·les d'Amado, a Gabriela, clavo y canela, que va fer en fulletó televisiu i en cinema, en aquest darrer cas amb Mastroianni, i a, crec, Doña Flor y sus maridos, que no recordo que s'hagi passat al cinema, a casa nostra o potser ho va fer de puntetes, com sol passar sovint. El cinema brasiler, com tants d'altres, no arriba amb fluïdesa a les grans sales i hem d'esperar alguna casualitat televisiva per tastar-lo. Hi ha alguna traducció al català, poques, de llibres d'Amado, però crec que paga la pena fer un esforç i intentar llegir-lo en portugués, si es pot accedir als llibres en versió original. Al capdavall, és una llengua propera a les nostres.

El fragment que ahir vaig veure de Tieta, em va semblar prou digne i reeixit, encara que l'univers d'Amado, complex, costa de mostrar, en la seva totalitat, en una pel·lícula. Les grans obres literàries, de vegades, han de trobar algun director que els perdi una mica el respecte, en certa manera, i les recreï en un mitjà tan diferent com és el cinema. Amado va morir l'any 2001, fa quatre dies, als vuitanta-nou anys. Al Brasil hi ha una fundació amb el seu nom i és molt conegut i respectat. Va tenir la sort, doncs, de ser profeta a la seva terra, malgrat ser d'idees comunistes o potser gràcies a això mateix, qui sap.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, la tava plantilla la trobo genial, em recorda el paper de paret que hi havia a casa dels pares...

Anònim ha dit...

Hola, Juli,
doncs la plantilla no és gens original, és una de les opcions de blogger, però sí, és bonica, la veritat.

Anònim ha dit...

tampoc recordo que s'hagi estrenat mai en cimenes, si més no, en el circuit comercial i és estrany perquè la Sónia Braga té força tirada, al menys a Catalunya des de la mítica "Dancing Days"

Júlia ha dit...

La Sònia Braga, de fet, després del Brasil va fer una carrera americana important, fins i tot va tenir un rotllet amb el Robert Redford. Malgrat això, les pel·lícules més 'brasileres' no tenen massa sortida internaciona, però això passa amb les franceses, les italianes i les espanyoles. He de dir, de tota manera, que la pel·lícula que menciono i que ja m'he acabat de mirar no es res de l'altre món, si no es coneix el llibre no s'acaba d'entendre, com passa amb moltes altres.

Anònim ha dit...

Hola, coincideixo plenament amb la teva percepció i valoració sobre la lliteratura d'en Jorge Amado. Sóc un gran admirador d'aquest autor i he llegit, en versió original, un grapat dels seus llibres. Conec Brasil, on vaig viure 2 anys, i llegir Jorge Amado em va servir per aprendre l'idioma però sobretot per entendre un munt de coses del què passa i perquè passen les coses al Brasil. Aquesta setmana he regalat "Gabriela, cravo e canela" en versió en español, després he vist que hi ha algunes traduccions catalanes. Sabeu quins llibres estan traduïts i on o com trobar-los? Gràcies!

Júlia ha dit...

Jordi, crec que en castellà hi ha força cosa, un altre tema és que es trobin avui, perquè la política editorial va a modes i els llibres duren poc a les llibreries. En català hi ha poca cosa.

Anònim ha dit...

Gràcies, Júlia. Continuaré la recerca!