19.2.07

Cinema polític del passat recent



Ahir vaig fer una escapada per veure la pel·lícula ‘La vida de los otros’. És una de les nominades, crec, als óscars, cosa que, de fet, no vol dir res, ja que sovint moltes bones pel·lícules no les nominen mai. Com és ja prou coneguda, la història gira a l’entorn dels darrers anys de l’Alemanya comunista, retrata el seu sistema policial, que s’havia ‘reconvertit’, canviant la brutalitat inicial per tortura psicològica, ostracisme i altres mitjans més o menys subtils.

Ara, com diria el nostre expresident Aznar, sabem què va passar després. Aleshores no ho sabíem, i no sabíem tampoc com evolucionaria la transició hispànica. Per tant, el fet de saber que aquella situació angoixant no havia de durar massa, ja, ens predisposa a poder seguir la narració del film amb menys inquietud. És, en el fons, una història de conversió i redempció laiques. No explico més coses perquè encara hi ha molta gent que no l’ha anat a veure.

Sovint ens volen fer passar bou per bèstia grossa, els defensors, que encara n’hi ha, d’aquells sistemes suposadament socialistes I que van acabar per ser la perversió del socialisme. Encara hi ha qui justifica la seva ideologia juvenil, comunista radical, pel fet que així és recolzava l’antifranquisme. Però és que, veient com anaven les coses per aquells indrets, de fet, potser no és estrany que més d'un pensés: val més boig conegut... Molts líders admirats havien fet unes bones vacances amb les classes dirigents d’algunes de les pitjors dictadures d’aquells verals, dictadures ‘d’esquerra’, en deien. Jo crec que la dictadura és sempre dictadura i no té adjectiu qualificatiu adient.

De bones intencions, n’és ple l’infern i el poder corromp, què hi farem. El que més m’ha decebut, en aquests darrers anys, és l’intent absurd, per part d’allò que en diuen ‘vells lluitadors’, de no voler admetre el que eren aquells sistemes, que incidien en la privacitat i que collaven a la gent fins extrems absolutament impensables, des de les nostres democràcies, tèbies, però liberals. Hem pogut esbrinar que moltes persones ‘sabien’ el que passava però ho amagaven a la gent, jo he llegit i escoltat, per part de persones que admirava, lloances desfermades sobre la política comunista en diferents països. Després, la realitat era tota una altra, és clar. I, a més, sé que m’enganyaven per militància, no per ignorància. Al final, perds la fe en gairebé tot, i sembla que, al capdavall, tot sigui mentida. Entenc que haver lluitat i patit per valors que, en perspectiva, es mostren dubtosos, sigui dur, molt dur. Això va passar també en camp contrari, a gent religiosa, de bona fe, que pensava que els ‘nacionals’ eren els ‘bons’, per exemple. Ningú no està vacunat contra l’eufòria ideològica del color que sigui, promocionada per líders adients.

Sobre la pel·lícula, he de dir que els actors són desconeguts per nosaltres. El funcionari, la conversió del qual em sembla una mica massa ràpida, l’interpreta un home inquietant, d’estranya mirada, un home gris, mediocre, però capaç d’arriscar-se quan comença a veure-ho tot d’una altra manera. De vegades, en la meva vida quotidiana, m’adono que hi ha molt funcionari potencial, (fins i tot sense ser-ho), en el sentit més pejoratiu del terme, el de persona que no pensa, que obeeix, que segueix les consignes del moment i que creu que fa el que és correcte. Ho penso de vegades quan m’adono que, per exemple, en el meu camp laboral, s’accepten totes les reformes, tendències, metodologies, que ens venen els ‘experts’, sense dubtar-ne ni qüestionar-les o fent-ho de forma tèbia. Hi ha qui accepta el que li ve de dalt convençut, però també qui ho fa per oportunisme, un oportunisme que li pot facilitar poder i diners, els canvis de jaqueta són una mostra més de la feblesa humana.

En el fons, la ideologia comunista va assimilar moltes constants religioses. La confessió individual, per exemple, és un intent de control, també, i, de fet, els mossèns exercien de funcionaris amatents de les petites comunitats, en altres temps. Per a les persones amb neguits de poder i control, saber que el pensament, malgrat tot, és lliure, deu resultar dolorosament inquietant. Avui, però, estem també, de fet, controladíssims: documentació, expedients mèdics, expedients educatius, emails, càmeres que ens graven per tot arreu, i no cal ni pensar en tot el que es podria fer amb tantes dades, si la truita del poder girés en algun sentit no desitjat.






6 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Com per un comentari al meu blog sé que saps qui era Felip Lorda, he de dir que ell em va fer una vegada una aprofundida comparació entre el mossèn de l'Església i el militant comunista i per això em va recomenar el "Calígula" de Camús i em va deixar un llibre de Raimon Llull en el que vol convéncer en raonament, sense imposició.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
Recordo una versió del Calígual al teatre Condal, fa alguns anys, crec que el feia el jove Merlo, el que ara surt a una sèrie de riure. Una interessant reflexió sobre el poder.

Déric ha dit...

Els polítics, siguin del color que siguin, tots volen el mateix: el poder i tenir el poble una mica "aborregat" perquè no s'assabenti de les coses i els puguin continuar.
La pel.lícula no la tenia apuntada per anar a veure-la perque ja havia vist Goodbye Lenin, que va sobre el mateix periode, però no sé, potser aniré a veure-la. De fet el cinema alemany m'agrada. I sí, està nominada com a millor peli de parla no anglesa, però no crec que tingui possibilitat d'endur-se'l al costat de Volver o El laberinto del Fauno, molt més ben posicionades.

Marta ha dit...

Doncs res, tu. L'haurem d'anar a veure! Veig que, tot i la història, no sembla que faci patir massa, oi? i és que després de "El laberinto del fauno" i "Cartas desde Iwo Jima" preferiria veure'n alguna de menys violenta..

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
De fet és molt diferent de Good Bye Lenin, que era molt més amable i contemporitzadora, és una mena d'altre cara de la història. Tot plegat això dels óscars és relatiu i no vol dir res, com passa amb tots els premis grossos, s'hi barregen molts interessos.

Júlia ha dit...

Hola, Marta,
en aquesta peli la violència és psicològica, sobretot al principi hi ha un interrogatori que fa patir una mica però no pels clatellots, que no n'hi ha. De tota manera és inquietant moltes vegades, per la situació policial que reflecteix.