27.2.07

Barbàrie moderna


Ha acabat la parafernàlia de la festa dels óscars, distreta i mundana. Han premiat l’actor que fa el paper d’Idi Amín, un personatge sinistre entre els sinistres, ben present encara en el meu record i que va morir de forma còmoda fa tres anys, després d'haver matat, torturat i fet tota mena de disbarats al seu país i a la seva gent. Havia amollat bons regals a alguns polítics europeus de l'època, que, durant un temps, li van donar suport. Les pel·lícules barregen la realitat amb la fantasia, fins al punt que sovint recordem més el rostre de l’actor que no pas l’original, en el cas de Capote, fins i tot han posat la còpia a la tapa de la biografia. Però a Idi Amín el tinc ben present, encara, per més que un actor s'hi acosti de forma simulada.

Tornaven, ahir, per la inefable tele, a parlar dels fets de Srebenica. De fet, sabem que avui estan passant coses semblants, no fa falta que ens les mostrin per televisió, podem trobar informació a la xarxa i a molts indrets. Sobre Srebenica , vam veure per televisió com les forces internacionals es veien ‘obligades’ de forma, sembla que inevitable, a abandonar a la seva sort les persones que, ja se sabia, anaven a sacrificar. Només ens faltava poder veure les matances en directe.

De vegades hi ha qui encara s’estranya de tot, ingènuament ens preguntem com va ser possible la no-intervenció a la nostra guerra civil, o els camps de concentració alemanys o Stalin o les bombes atòmiques o Pinochet o el Salvador... Encara fem ratlles de parvulets entre els bons i els dolents, entre les causes justes i injustes, les justes, sembla, fan que les barbaritats siguin perdonables (?). La gent que ho va viure d'aprop manifesta ignorància, no sabíem, no podíem fer res. Però ara tots som a prop de tot, tot se sap, si es vol saber. Moltes vegades, a nivell individual, és cert, som absolutament impotents i per això tenen tant d’èxit gestos de quedar bé amb poc gasto, manifestacions, cartellets, escrits plens de bones intencions. Ruanda, Uganda... són tan lluny. Iugoslàvia era a prop, molta gent hi havia anat de vacances i tot, i es va reaccionar malament, tard i de forma tèbia. No cal ser un linx per veure com les masses es mouen quan hi ha els grans capitalistes dels Estats Units pel mig, però no en ocasió d'altres desgràcies col·lectives, més aparentment 'confuses'. Ara, és clar, als Balcans, cal cercar la reconciliació. A una generació la succeeix una altre que vol oblidar, començar de nou, però després en vénen més que, de vegades, volen recordar, i es recorda de forma partidària i subjectiva i oportunista, només cal veure la nostra reivindicada ‘memòria històrica’, i es fomenten estranys patriotismes que porten a l'escorxador de nou.

Els tribunals internacionals fan el seu paper, ben galdós, per ara. Hi ha uns culpables, concrets, una massa de gent que no hi podia fer res, molt propera, temorenca, com és natural. I la resta del món, particularment el nostre, el còmode, asèptic, calentet i preocupat per millorar les menopauses i l’estètica personal. De vegades, com a l’havanera, ens quedem satisfets en cantar que tingueren la culpa els americans. I els espanyols, i els anglesos, i els catalans i els barcelonins... I una comunitat internacional que encara no és capaç de tallar el mal quan sorgeix, només de condemnar-lo a posteriori o de fer manifestacions inútils i proclames progres de pa sucat amb oli.

No estem vacunats contra res. Si per desgràcia ens toca algun dia, altra vegada, el rebre, ja sabem que ningú no ens ajudarà, a nivell col·lectiu, de forma eficaç. Si a algú convé que ens col·loquin al poder un guillat amb un bon seguici d’il·luminats, oportunistes i caragirades, doncs, res, a sobreviure com es pugui. Després ja buscarem explicacions, tesis marxistes i culpes difuses. Potser, diran els que no han patit les nostres desgràcies, ens ho mereixíem, per algun defecte ancestral, genètic, sang calenta, nacionalisme excessiu, mala llet. No hi ha frase amb més mala llet que aquella, crec que Churchilliana sobre que cadascú té el govern que es mereix. I el que el deixen tenir, i el que convé a l'economia, i el que pot. Amb tot el que passa, ha passat i passarà, morir d’escalfament climàtic de forma col·lectiva, o d’un empatx de nicotina, em sembla, fins i tot, desitjable.
Mentrestant, fem campanyes, que així guanyen peles els publicistes, i màsters per elaborar bons educadors i tot anirà bé, així donarem feina a més gent. Llàstima que de vegades algú no escolta els bons consells dels anuncis i acaba matant, per exemple, la seva dona. O que fins i tots molts alumnes als quals hem menjat el coco amb rastelleres d'exercicis sobre educació en valors i la pau al món, ens surten feixistes, i violents, quines coses, i mira que hi vam esmerçar esforços. Perquè més d'un futbolista li havia dit, per la tele i tot, que no estava bé, fer mal a les senyores, a aquest que la va rostir abans d'ahir.

18 comentaris:

manel ha dit...

només deixa'm dir que recordo un documental sobre Idi Amin Dada i els consells de ministres eren paradigma de l'absurd.

Albert de la Hoz ha dit...

Ets injusta amb tu mateixa perquè parles dels "escrits plens de bones intencions" i en el fons és el que fas.

No pots escriure el que escrius i, alhora, fer-se del club de la "majoria silenciosa", que deia i defensava Richard Nixon per defensar-se de la guerra al Vietnam i Cambotja.

Malgrat que els crits, les protestes, els boicots, etc. siguin ineficaços; el contrari seria anar contra l'essència de l'home.

Júlia ha dit...

Bon dia Manel, doncs sí, una mena de Calígula modern.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
Hi ha una dita que fa: 'de bones intencions n'és empedrat l'infern'. Amb molt bones idees s'han fet grans banys de sang, que després han gaudit de lectures heroïques. No defenso la 'majoria silenciosa', constato que les majories -i minories- que protesten estan mediatitzades i manipulades, també, ja que contra moltes barbaritats no es protesta. Concretament, va costar molt moure la gent en contra de la guerra a l'antiga Iugoslàvia i ara només recordo la protesta massiva en contra de la invasió a l'Irak, protestes puntuals que no aconsegueixen res, la veritat. No saben res o gairebé res del que passa Txetxènia. Les notícies que ens forneixen els mitjans són vergonyoses: un parell de guerres, anuncis, esports, i alguna cosa mèdica amb operació en directe. Sorgeix un tema i al cap de dos dies desapareix, ja no és notícia. Què es va fer, contra Idi Amin, per exemple? Certament, hi ha informació i escrits seriosos si els cerques, però no és fàcil tenir-hi accés. I constato també la inoperància d'això que en diem 'la comunitat internacional', s'ha fomentat un pacifisme de saló que a l'hora de la veritat serveix per ben poca cosa. Evidentment, si no hi hagués la ONU seria pitjor, encara, crec. Els qui mouen les protestes tenen, sovint, interessos dubtosos, i en les protestes massives es barregen moltes coses, només cal veure les proclames.

Júlia ha dit...

Sobre la suposada democràcia que tenim, fins on ha d'arribar l'abstenció per ser significativa i invalidar unes eleccions? No caldria cercar formes més directes i eficaces de participació? Som majoria silenciosa, encara que en ocasions ens creiem que comptem per alguna cosa, i encara que ens deixin fer uns quants crits de tant en tant, això em sembla i cada dia més. Cosa que no vol dir que jo em quedi a casa quan cal defensar una causa que 'em sembla' -també em puc equivocar, com tothom- justa.

Júlia ha dit...

Més encara, l'essència de l'home -i de la dona- és molt abstracta i a vegades fa por, basarda, diria jo.

Peroides ha dit...

La bona senyora amb els ulls tapats i la balança que simbolitza la justícia ha preferit, una vegada més, treure's la bena dels ulls, aquella que portava per simbolitzar que la justícia ha de ser cega, és a dir, per a tothom per igual.
I ha fet com en Salomon, que deia que partíssin la criatura i en donéssin la meitat a cada una de les dues dones que deien ser-ne la mare,
Segons la bona senyora Justícia, els fets de Srebenica van ser un genocidi (calia que ho digués un tribunal?).
I diu la senyora Justícia que l'estat Serbi no n'és responsable.
Que on és allò salomònic? Doncs que els serbis no volen entregar ni Karadzic ni Mladic, els grans genocides, i Europa, una vegada més, mira a un altre cantó, que resulta ser el cantó que recorda que els serbis son molt "geoestratègics" amics dels russos els quals, ves per on, resulta que tenen entre mans un tema que es diu Txetxènia (algú s'en recorda de Txetxènia? M’en alegro que tu sí, Júlia, t’en recordis) i a més, un petit detall, ténen la clau del gas de més de mitja Europa.
És a dir, vosaltres, que no en sou responsables, seguiu quedant-vos amb els genocides i nosaltres seguim quedant-nos amb l'"amistat" de l'amo del gas.
Partim el nano per la meitat.
Algú va dir, amb raó, “no volem sang per petroli”.
Qui diu “no volem impunitat per gas”?

Déric ha dit...

Tornes a encetar varis temes a l'hora i a quin més punyent. Potser sí que és cert que les manifestacions i els escrits de bones intencions no serveixen per res a la comunitat internacional (que algú m'expliqui qui és!) però sí que serveixen per fer escoltar la nostra veu a qui vulgui sentir-la i expressar el nostre desacord.
Un text molt bo i difícil de digerir.
Per cert, vas veure que va guanyar l'Oscar la pel.licula alemanya que ens vas parlar l'altre dia?

Júlia ha dit...

Hola, Peroides,
Tens tota la raó. Sobre el tema, caldria veure els molts interessos que es mouen a nivell polític, econòmic... quan cal passar pàgina es passa i ja està. El pitjor és que, quan calgui mirar les pàgines anteriors, també per conveniència dels poders, ja farem crides a la venjança. Ai, quin món.

Júlia ha dit...

Hola, Deric, bon dia,
jo vaig on calgui, quan cal, però... siguem realistes. Exemples (en trobaria milers):
-un munt d'intel·lectuals i persones es van manifestar abans de la segona guerra mundial contra el pacte de no intervenció a la guerra d'Espanya...
-un munt de gent de tot el món es va manifestar contra la condemna a mort a Ferrer y Guardia (ho escric així perquè així ho escrivia ell)...
-erem molts contra la invasió de l'Irak...
A més, ser molta gent no vol dir res, darrerament les 'mogudes' més sorolloses responen a interessos molt egoistes, no volem un cementiri, volem una carretera, etc. etc.
Les coses no s'arregle perquè hem fet sentir la veu, el soroll de les masses només mostra el poder d'alguns poders per moure masses... en determinats moments.

Sí, ja he vist el premi, merescut, una pel·lícula que fa pensar, i molt, sobre el comunisme i com ens feien passar bous per bèstia grossa els 'intel·lectuals' de la còmoda esquerra nostrada.

Direm com l'Asnar 'ara sabem què passava, aleshores no ho sabíem?', ell ha fet riure molt però és una estratègia que molta gent de tots els colors utilitza.

Franciscu ha dit...

Osti veina, molt bé!
Estic molt d’acord amb el que dius.
Un dels temes que parles, l’ex Yugoslavia, em va fer sentir la més terrible de les vargonyes: ser europeu d’aquesta Europa, es una merda.
El genocidi d’ Srebenica, no va ser l’únic. Els pobres massacrats d’altres pobles i ciutats de Bòsnia ara sembla que ja no es mereixen ni tant sols el record del nom de la terra on van caure.
Anys després, aquella guerra va ser la primera de les tres raons per les que vaig votar NO a la constitució europea. La meva Europa hauria movilitzat immediatament els seus exercits i haguessin estat els nostres cazas i els nostres bombarders els que haurien esborrat del mapa les columnes genocides. Però no, com el germanet petit que crida al germà gran perque te por, perque es un chicharelo, Europa va estirar els pantalons dels nordamericans fins que aquests van dir buenu, ja us ho arreglo, quan ya era massa tard per milers de desgraciats.
L’Europa democratica, benpensant, antimilitarista, i sobretot com dius, còmoda i calenteta, ja té material per a fer, a més d’exposicions sobre els horrors dels nazis els anys quaranta, material per fer exposicions sobre els horrors dels Balcans.
I és que les esposicions son cultura que enriqueix i educa. En aquest cas “per a la cultura de la pau”. D’aquí a poc, i si no al tiempo, tots a fer cua a la Pedrera, al Caixaforum o la Virreina a veure fotos de les alambradas i fosses comunes d’Esrebenica.
Merda cinquanta vegades!

Albert de la Hoz ha dit...

El que escriu franciscu resulta patètic perquè evidencia que creia que Europa era el paradís i ara ha descobert que no som cap excepció.
Per mi hi ha dues menes de manipulacions. Una és comprensible perquè avui hi ha una allau de notícies que és impossible esta al cas de tot. Els morts d'avui a Bagdad queden tapats pels de demà.
Jo no puc parlar de la Guerra d'Espanya perquè no hi era, però si vaig viure la manipulació real, conscient, planificada, que es va fer amb la Guerra del Congo i que es va amagar la responsabilitat del rei Leopold de Bèlgica amb la connivència de l'ONU per matar a Lumumba. Això ho va fer la civilitzada Europa.
Malgrat tot, mantinc el que he dit abans i em nego a formar part de la majoria silenciosa perquè si tu júlia no la defenses, tampoc no la critiques fent constacions.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
Jo no interpreto com tu el que diu en Franciscu, per a mi mateixa, la guerra de l'antiga Iugoslàvia va ser un sotrac inesperat, semblava que despres de la segona guerra mundial, al menys l'Europa suposadament 'civilitzada' no podia patir aquesta mena de barbàrie. En l'època de la guerra del Congo -com ara, però potser no tant- teníem poca informació de la realitat. La implicació directa dels belgues se suposava, però no fa massa anys que hem sabut com va anar tot, a la Virreina van fer una exposició emblemàtica sobre el tema i han sortit diferents llibres. També sabíem què feia França amb Argèlia i amb els argelins de França. Àfrica ha estat una gran oblidada, però és que també molts països sudamericans han patit crueltats que, fa alguns anys, s'interpretaven simplistament com enfrontaments entre el capitalisme i el comunisme, de fet, les potències implicades hi tenien responsabilitats però n'hi havia moltes més. Jo conec una persona que era a Ruanda com a cooperant abans del genocidi i tampoc, m'ha explicat, hauria dit que passés el que va passar, després. Encara, mal que ens pesi, veiem una mica 'els altres' com a menys civilitzats, encara que la cosa va canviant, per sort. Per això les lluites tribals no ens sobtaven a Àfrica però sí a Europa i tots som molt tribals, encara.

Sobre la majoria silenciosa, no és que jo vulgui o no vulgui ser-ho, és que ho som encara que no ens agradi, això és el que jo deia, encara que ens fem la il·lusió de què comptem i de que ens escolten i podem fer-hi alguna cosa, la gran majoria de solucions possibles no són a les nostres mans, per més que ens manifestem i tot això.

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu,
En moltes coses estic d'acord amb tu. L'etnocentrisme europeu encara és vigent, però potser amb la immigració que ens arriba haurem de 'canviar el xip', com diuen ara, i ens adonarem que tots som iguals, de veritat, en el bo i també en el dolent.

Sobre les exposicions i tot això, veient la desfilada de Miró inspirada en les pateres i coses així sento vergonya aliena, la veritat.

Albert de la Hoz ha dit...

Si he fet esment a la guerra que el món occidental va fer al Congo és només per dir que com europeu ja fa anys que vaig perdre la innocència. Cla que vaig veure l'exposició a la Virreina sobre el tema i també al CCCB i els internautes veiem Àfrica a les fosques (ho dic en sentit figurat i real). Precisament per tot això trobo patètic flagel.lar-se com europeu. La llista de la responsabilitat colectiva d'Europa és quasi infinita. Des del mateix petit àmbit hi ha un munt, per exemple, el traçat de les carreteres.
Tanmateix, protestar, no callar, no em converteix en il.lús.

Albert de la Hoz ha dit...

Si he fet esment a la guerra que el món occidental va fer al Congo és només per dir que com europeu ja fa anys que vaig perdre la innocència. Cla que vaig veure l'exposició a la Virreina sobre el tema i també al CCCB i els internautes veiem Àfrica a les fosques (ho dic en sentit figurat i real). Precisament per tot això trobo patètic flagel.lar-se com europeu. La llista de la responsabilitat colectiva d'Europa és quasi infinita. Des del mateix petit àmbit hi ha un munt, per exemple, el traçat de les carreteres.
Tanmateix, protestar, no callar, no em converteix en il.lús.

Júlia ha dit...

D'acord, Albert, crec que en el fons malgrat la suposada polèmica estem d'acord en moltes coses.

Franciscu ha dit...

Com que jo no escric be i sembla que d’altres no llegeigen prou be, aclariré que no es el mateix parlar de la historia d’Europa que d’una guerra, a Europa, en plena construccio de la Europa Unida.
Lo de patetic ho debia escriure tenint el mirall al davant.