1.2.07

Ciència, literatura i història quotidiana




Com que per Sant Jordi, aquest anys, dedicarem a l’escola l’espai de l’exposició a la ciència i la tècnica, estic buscant informació sobre Santiago Ramón y Cajal, ja que el 2006 va fer cent anys de la concessió del Nobel a aquest científic. Ramón y Cajal és el savi espanyol per excel·lència, sovint s’ha dit que se’n parla tant pel fet que la ciència, a la pell de brau, és, encara, una assignatura pendent. Per documentar-me, he demanat a la biblioteca diferents llibres sobre el tema, bàsicament escrits per ell, car el científic va ser també un escriptor remarcable que va opinar sobre moltes coses. Té moltes frases i aforismes, sobta, avui, ensopegar-nos amb opinions sobre les dones i la pàtria que ara serien políticament incorrectes, però que responen a la ideologia de l’època. Malgrat això, he percebut una certa evolució de pensament, al llarg del temps, sobre aquests temes, en el seu autor. Cal dir que per a molta gent de la meva edat, Ramón y Cajal i la seva esposa quedaran sempre lligats, en el nostre imaginari, a la sèrie protagonitzada per Marsillach i Verónica Forqué.

He trobat un llibre encisador, un llibret de 1925, d’una col·lecció en la qual es recollien vivències d’homes il·lustres que explicaven coses de la seva infantesa. En el pròleg, en el castellà retòric de l’època, l’editor incideix en el fet que no volen fer llibres ñoños, moralitzants, sinó mostrar que els grans homes eren nens normals i corrents. Ramon y Cajal va tenir certes reticències, sembla, en escriure’l, car havia estat un nen entremaliat, i ja se sap que els entremaliats intel·ligents tenen molts avantatges sobre la resta. Sobta veure l’assetjament al qual el sotmetien alguns companys, la seva família va canviar de residència sovint, a causa de la feina del pare, metge, i encara que no eren una família benestant, cal dir que els xicots dels pobles aragonesos, al principi, es ficaven amb ell de forma cruel. També sobta veure els càstigs escolars, a més de pegar els alumnes, tancades a una cambra fosca (gràcies a aquesta tancada, Cajal comprova, per un raig de llum que s'esmuny des del sostre, el principi de la fotografia), deixar sense dinar, coses així, que, en ocasions, els escolars aconseguien evitar amb el seu enginy, escapant-se a casa a menjar, per exemple.

Un tema molt curiós i simpàtic és el del seu pare. El pare del premi Nobel era d’origen humil i va començar a treballar d’aprenent d’un barber, molt jovenet, en un poble. Cal dir que la carrera de medicina era molt diferent d’ara, la cirurgia la practicaven els barbers i sagnadors. Allà es va desvetllar la seva vocació, admirava el barber, que sembla que era bo en fer cures. Més endavant, el pare de Ramón y Cajal va decidir aprendre més i després d’estalviar se’n va anar –a peu, això sí que era estalviar energia- des de Saragossa a Barcelona, per treballar amb un cirurgià-barber més qualificat, de Sarrià i així va aconseguir una mena de diplomatura. Ja casat i amb fills va aconseguir poder estalviar per treure’s el títol de metge-metge, a Madrid. Un cas impressionant de voluntat, doncs. Ell mateix va influenciar el fill en la vocació de metge, sembla que era freqüent anar a cercar ossos a cementiris abandonats per fer estudis d’anatomia. En fi, tot un món divers i perdut, que desfila davant nostre des d’un passat no tan passat.

Una qüestió interessant és la del patriotisme. En un dels pobles d’Aragó, de petit, Cajal va viure els èxits de l’exèrcit espanyol a l’Àfrica, era el temps del general Prim i aquelles victòries se celebraven amb grans festes a tot arreu. Més endavant, admet, es va adonar que tots els pobles feien guerres injustes, que no tot era tan clar. En una ocasió es troben amb un dels molts enfrontaments entre moderats i liberals que hi va haver durant el malaurat segle XIX, a prop del poble on viuen. Amb els companys de jocs se’n van anar a veure el camp de batalla i es va adonar de la realitat i crueltat de la guerra, del dolor dels ferits i l’absurd de moltes idees, i també de tot el que no deien els llibres sobre aquests afers bèl·lics.

Moltes vegades s’aprèn molta més història a través d’aquests testimonis, sobretot quan escriuen sense massa pretensions. Cajal té també unes narracions seudocientíficas, uns contes de ciència ficció, de fet, amb una base seriosa, però amb un humor molt especial, escrits en la retòrica de l’època. En un d’una mica delirant s’explica la història d’un científic casat amb una dona molt més jove, que l’admira, però que li és infidel, perquè és una dona ardent, amb l’ajudant. Gràcies al microscopi descobreix cabells d’ambdós i altres pistes, i, és clar, l’engany. Per venjar-se els inocula la tisi. L’ajudant mor, però la dona es refà i reconeix que ha faltat al marit, que encara estima i que encara l’estima i que li proposa inocular-li una mena de droga de la senilitat, per tal que sembli més gran, desvetlli menys passions i apaivagui les pròpies. L’autor proposa aleshores usar aquesta imaginària droga amb molta gent, per tal de fer minvar les rauxes juvenils i fer madurar de pressa la gent, cosa que evitaria molts problemes. Una història surrealista, metafòrica, però amb una bona dosi d’humor una mica negre i tot. Per acabar, una frase del científic:

Las ideas no duran mucho. Hay que hacer algo con ellas.


8 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Amb Ramon y Cajal torna a passar el de sempre: s'han divulgat molts d'ells moltes facetes menys una de fonamental: la seva militància activa a la francmaçoneria. Com passa amb Ferrer i Guàrdia, Anselmo Lorenzo, Rafael Vidiella, Andreu Nin o Antonio Machado, maçons esforçats tots ells, no podem entendre la forta energia del seu humanisme sense conèixer la seva pertinença comú a aquesta tradició progressista tan fortament arrelada a les nostres terres sobre la qual va caure un aclaparador silenci des de 1939. Les figures d'aquests gegants ens han estat retornades però encara se'ns amaga la seva filiació maçònica.

Júlia ha dit...

Crec que sobre el tema, actualment se'n parla més, però penso que a moltes de les persones normals i corrents encara els queden prejudicis sobre el que consideren una secta. Es clar que el concepte de 'secta' també s'hauria de revisar a fons. Fa poc, al Poble-sec, van fer una xerrada sobre el tema, un senyor que és maçó actualment, i va aclarir moltes coses. També, entre d'altres, que no es tractava de gent homogènia ni molt menys, com es pot veure pels que menciones, precisament.

jaka ha dit...

Carai, aquest relat del Cajal, es bo, humor negre humoristic!!!
El feia un home moooooooooolt seriós i avorrit. ;)

Júlia ha dit...

Hola, Jaka,
Molts científics han estat també bons escriptors. En canvi, la frase, que crec molt desafortunada 'és que jo sóc de lletres', per justificar que no es resol una divisió (exagero, però no tant, un mestre em va dir això quan em vaig riure del fet que per passar d'euros a pessetes, de forma aproximada, precisés d'un estri electrònic) o que es desconeix un principi científic important, és recurrent, sovint. Vivim en un món estrany, per regla general les ciències donen més diners que les lletres -totes les generalitzacions són dolentes, però vaja, me la permeto, aquesta- però si algú de ciències o tècnica desconeix qui va escriure, per exemple, Tirant lo Blanc, se'l té per ignorant. En canvi, l'analfabetisme científic campa al seu gust per molts indrets lletrats.

Deric ha dit...

és molt interessant això de veure aspectes de la infantesa de personatges que després han estat importants per alguna faceta, crec que s'hauria de fer més sovint i amb els personatges actuals.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, estaria molt bé, però caldria que els importants expliquessin 'la veritat i res més que la veritat', he, he.

El llegidor pecador ha dit...

Et deixo les dades d´aquest llibre reeditat fa poc més d´un any:

LOS TÓNICOS DE LA VOLUNTAD
Reglas y consejos sobre investigación científica

SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL

Ed. GADIR
Col. Ensayo y Biografía

http://www.gadireditorial.com/titulos/035.htm

Júlia ha dit...

Gràcies, llegidor, per la referència, miraré si el trobo, bon dia.