4.3.07

Audrey Hepburn, el cinema i la vida

He acabat un llibre que em va regalar la meva filla per Reis, la molt venuda biografia que ha fet Donald Spoto de l'actriu Audrey Hepburn. La vaig començar a llegir amb una certa desconfiança, la que em produeixen els llibres publicats per festes assenyalades i que fan piles immenses als grans espais comercials. Però l'autor, com vaig saber després, és un home singular, també teòleg, defensor dels drets humans, que ha publicat ja nou biografies sobre gent del cinema, sobre famosos molt famosos, com és el cas d'Audrey Hepburn, però que té una gran diversitat d'interessos i una dosi de cultura importantíssima.


Aquesta actriu està patint actualment la seva conversió en una mena d'icona sofisticada. Diuen que està substituint en aquest tema la icona Marilyn, perquè els gustos canvien. Estrany món, aquest, en el qual el pòster o la imatge substitueix la realitat. He de dir, però, que jo vaig créixer en un món en el qual el cinema comptava amb una lluminositat molt especial, ja que era l'única distracció a l'abast de tothom, en els molts cinemes de barri que hi havia, barats i càlids, escampats per la ciutat. Era un món, aleshores, irreal, de somnis i de possibilitats llunyanes, que minvava la migradesa de l'ambient quotidià amb les seves rondalles en moviment.


M'ha agradat molt la biografia que he llegit, li he trobat a faltar més extensió, imagino que els llibres massa voluminosos deuen ser més difícils de vendre. M'ha agradat molt la primera part, amb la infantesa de l'actriu en el marc d'una Europa en guerra, que sovint oblidem o desconeixem en profunditat. Jo no sabia, per exemple, que en els pobles d'Holanda s'hagués passat tanta gana i tanta misèria. Explicava, l'actriu, que, requisats els aliments pels alemanys, amb destí a l'exèrcit, hi havia dies que no menjaven o que menjaven coses com ara algun bulb de tulipa. Ella i la seva mare van col·laborar amb la resistència, uns parents seus van ser afusellats en una represàlia i l'actriu va recordar sempre molt bé el pas dels camions carregats de persones que anaven als camps d'extermini, amb molts infants. No va tenir una infantesa feliç, el pare va abandonar-les, la mare era freda i distant. Però ella els va protegir fins a la mort, monetàriament i, en el cas de la mare, amb la seva atenció personal.


Després va venir el triomf, les misèries del món del cinema i també el seu enlluernament, l'encalç d'una felicitat familiar que no va acabar de trobar, amb dos matrimonis malmesos i unes parelles que cercaven més aviat l'actriu que no pas la persona. Va patir les males passades dels estudis, l'estranya afició a posar-li al costat galans decadents i vells, que, amb l'excepció de Cary Grant a Charada, feien la història inversemblant. La maduresa, la manca de papers adients a una edat més avançada, la crisi espiritual lligada a la filmació d'Història d'una monja, el seu millor paper, l'oblit interessat dels seus treballs en diferents repartiments d'óscars i moltes coses més, fins i tot una saviesa important per gaudir dels bons moments. Molts bons amics, també, que va saber conservar durant anys. Tot un món i una època, amb els seus personatges, desmitificats sense acritud, gent com nosaltres, amb més o menys diners, però no pas més o menys feliços. Tafaneries, evidentment, però ben explicades, amb una gran comprensió.


I, finalment, els darrers anys, amb la seva dedicació a Unicef i la malaltia, ràpida i la seva plàcida i prematura mort, en companyia de les persones que estimava, un darrer company sentimental i els seus fills i diferents amistats incondicionals. S'explica que, quan va fer alguna de les darreres pel·lícules, la gent jove dels estudis ja no sabia qui era ella. Ara ha retornat a la imatgeria popular, gairebé sempre amb aquells vestits elegants de Givenchy, un gran amic també, lluny de les seves darreres fotografies de dona madura, a la recerca, encara, d'una finalitat vital, denunciant constantment els molts problemes que patien els infants de tants llocs del món.


Un escriptor comentava que sempre et donen el reconeixement i els premis pel que menys t'ho mereixes o vols. Fa poc llegia alguna cosa sobre Ivonne de Carlo, que va morir pel gener d'enguany, i a qui moltíssima gent més jove que jo la recorda, més que res, per haver estat la mama Munster. Ramon y Cajal, que vaig mencionar fa algun temps, té una frase molt reeixida: La gloria es el olvido aplazado.

2 comentaris:

Déric ha dit...

Va ser més gran com a dona, com a persona que com actriu, però ella, juntament amb l'altre Hepburn del cine, són els meus icones femenins.
Havia vist aquesta biografia, però com totes les biografies de famosos, em fan una mica de por. Ara bé, si tu la recomanes, me'n refio més a l'hora de comprar-la. Per cert, està en català?
I ja posats, una altra pregunta: aniras a la Setmana del llibre en català?

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
Jo diria que és un llibre honest, no sé si literàriament es pot qualificar de 'gran' llibre, cada dia em fa més por fer valoracions. És interessant i distret, això sí. No crec que es trobi en català, per ara. Jo crec que, ara que es pot recórrer a les biblioteques, es pot optar per mirar-lo allà i valorar si val la pena comprar-lo. Si ets cinèfil i el personatge t'atreu, crec que et pot agradar.

Penso anar a la Setmana, sí, potser hi vagi avui mateix i m'hi passegi una mica més un altre dia, ja que m'imagino que hi haurà molta gent, en diumenge.