22.3.07

Cine, cine, cine i llibres, llibres, llibres




Enmig del complex i atapeït horari que tinc darrerament, per causes familiars, intento, de tant en tant, aprofitar un breu espai de primera hora de la tarda, els dimarts, que tinc festa, gràcies a l’aplicació polèmica de la sisena hora a les escoles, per tal d’anar al cinema. La veritat és que necessito cinema amb una mena d’estrany neguit, potser perquè ja de petita em vaig acostumar a la ració setmanal de programa doble de cine de barri, la seva manca em provoca un dolorós sentiment de melangia crònica. Cine, cine, cine, más cine, por favor, que toda la vida es cine y los sueños cine son, com diu Aute.

No puc triar sala de cinema, m’haig d’adaptar al meu recorregut habitual, de camí cap a l’hospital geriàtric. A més, no tinc cines a tocar de casa, ai. Anys enrera les rodalies del meu barri, el Paral·lel, sobre tot, eren un rosari de cinemes modestos: Avenida, Amèrica, Condal, Español, Arnau... Més enllà, a prop del port, hi havia el cine Hora, però era un cine molt de patacada on, asseguraven, hi havia moltes puces. Passat el Paralelo
, però també a prop, hi havia el Mistral, després Waldorf, que ha resistit fins fa poc temps. El Nou va acollir l’invent del Cinerama, en un intent de arrabassar públic de davant de la tele, ja triomfant. A l’estiu hi havia fins i tot terrasses amb cine, com la de la Cerveseria Bohèmia. Alguns havien fet varietés, al final de les sessions. Jo encara n’havia arribat a veure a l’Amèrica, recordo un senyor vestit de forma aflamencada que cantava allò tan bonic de Doña Juana por qué lloras, si es tu pena la mejor, porque no fue mal de amores, que fue locura de amor... No es pot imaginar ningú l’èxit que tenia i havia tingut, a Barcelona, la cançó andalusa, la cobla, el flamenc més popular, també, sí, entre els catalans de tota la vida modestos i de barri. Per això vull anar a veure aviat la Lola, perquè la Lola Flores jove era un mite barceloní del meu temps, com Imperio Argentina ho havia estat dels temps de la meva mare, i m’han dit que, a la pel·lícula, aquells anys que tan bé recordo i enyoro, -perquè em faig vella, no pas perquè fossin millors, que no ho eren-, hi estan molt ben reflectits.

Hi havia cinemes més fins, una mica més cars, un pas entre els d’estrena i els de barri, en deien de reestreno preferente: l’Excelsior, el Rex. I després hi havia els d’estrena, on només feien una pel·lícula, i on s’hi anava en ocasions molt excepcionals. Feien una altra olor, tenien catifes i si hi arribaves en taxi, luxe asiàtic reservat a ocasions excepcionals, un porter uniformat fins i tot t’obria la porta del vehicle. Després, tot es va anar democratitzant, com cal, i els cinemes de barri van anar desapareixent. Ara, pel barri i per les rodalies no hi tinc cap cinema. Algun teatre resisteix, encara. A la Plaça d’Espanya estan reconvertint les Arenes en un d’aquests macro centres comercials dels nostres temps, on, diuen, hi haurà quinze sales, no m’agraden però val més enciam que gana, encara que la cosa s’allarga molt perquè s’han embolicat amb un projecte complex i car.

Tot això, tot aquest rotllo, per explicar que la darrera pel·lícula que he vist ha estat El velo pintado. No en faré la crítica exhaustiva, ja ho fan els especialistes. És una història que ja havia interpretat la Garbo, amb Herbert Marshall i George Brendt i no sé si fins i tot n’hi ha alguna altra versió. Jo, aquesta de Greta Garbo no l’he vista, i tampoc no recordo que l’hagin passat per la televisió. La meva mare sempre protestava, tantes que en fan per la tele i aquesta no l’han fet mai, deia, sobre molts títols del passat, oblidats o gairebé. De vegades fan alguna peli remarcable a hores intempestives i ni te n’has assabentat. La tele, però, no és el cinema, i cada vegada em resulta més incòmode mirar-me una pel·lícula a la pantalleta, amb anuncis pel mig –o no-, però en mida reduïda. L’altre dia parlava del Doctor Zhivago, la diferència és notable, absoluta, entre mirar-la al cine o a casa.

El velo pintado és una història de les d’abans. L’esquema, comú a moltes històries, ja que les narracions es repeteixen, copien i reinventen, és: occidentals de bona fe, una mica frívols, en crisi d’identitat perduts al tercer món es troben a ells mateixos. En el fons, és una història de redempció. Ara també se’n fan, amb històries actuals, adaptades a una nova visió dels altres, dels pobres i subdesenvolupats, una visió més d’ONG del dos mil, però, en el fons, segueixen el mateix esquema. Jo, ho he de dir, vaig passar una bona estona. M’agraden molt els actors protagonistes, Norton, Watts. He llegit crítiques a l’actuació de la noia, a mi em va semblar correcta, fins i tot remarcable. Norton és un actor interessant, versàtil, una mica inquietant. A la pel·lícula retrobem Diana Rigg, sí, la de la sèrie, aquella tan maca que anava amb el senyor amb el barret de bombí. Ara és gran, magnífica, poc aprofitada. Fa de monja i es menja totes les escenes on surt que, malauradament, no són excessives.

La història sorgeix d’una novel·la de Somerset Maugham, autor de molt èxit, també econòmic, amb una interessant biografia de triomf de la voluntat (era baixet, quec, bisexual) i persona molt intel·ligent, d’una certa infelicitat global en la seva vida personal. Maugham va coincidir amb l’esclat d’una novel·la més experimental i elaborada, i era menystingut per molts sectors elitistes i, també, una mica envejosos amb aquests èxits populars, que responien a la grapa narrativa i a un treball important en quantitat, molts d’aquests triomfadors populars han estat, també, treballadors constants i esforçats, i contrasten amb tant d'intel·lectual eteri i gandul amb aspiracions de glòria. En un altre context, crec, li va passar com al nostre Sagarra. Si no vaig errada, crec que en una de les primeres edicions de l'Enciclopèdia Catalana ni tan sols no hi era, Maugham. Jo crec que té novel·les magnífiques, no les he llegides totes, ni molt menys, ep, no vull presumir. Si la memòria és el millor crític, em quedo amb El filo de la navaja (ho escric en castellà perquè així viu en el meu record, el títol). En van fer també una peli amb Power i Anne Baxter i Gloria Graham, una bona adaptació, però el llibre és excel·lent i recordo haver-lo llegit en una edició prehistòrica que algú em va fer arribar fa molts anys. Tyrone Power va morir encara jove, rodant, com tothom sap, a Espanya, era un bon actor, ben plantat, seductor, amb unes celles poblades i uns ulls foscos i penetrants.

La pel·lícula em va recordar Vinieron las lluvias de Broomfield. D’aquest llibre se’n van fer també vàries versions, en cinema, una amb Power i Myrna Loy, excel·lent actriu, i una altra amb Lana Turner, sempre pentinada –per cert, la Naomí Watts, encara que més humana que la Turner, sempre va també pentinada i ben vestida, guapíssima, pel mig de la Xina profunda i fins i tot Norton, metge esforçat i sacrificat, gairebé ni sua-, i Burton, emmorenit artificiosament per semblar autòcton. La Turner era una fluixeta actriu sexi, la veritat, però alguna cosa tenia que no acabava de quedar malament del tot mai. En aquelles pluges de Ranchipur la noia s’enamorava de l’hindú culte, els hindús eren els únics galans del món colonial que havien tingut accés a les noies anglosaxones, en les històries de fa anys, per cert.

El colonialisme hispànic encara no té bones narracions ni pel·lícules, amb poques excepcions. Alguna història cubana, Los últimos de Filipinas, gairebé res d’Àfrica... Crec que hi ha un gran desconeixement del colonialisme nostrat, encara. A aquest modern velo pintado s’intenta, amb èxit relatiu, fer una lectura mes moderna del fenomen colonial però, al capdavall, el que interessa és la història d’amor, que s’ha de contextualitzar, perquè els adulteris femenins ja no són, a casa nostra, matèria d’escàndol. Les històries d’amor, però, són i seran, eternes.

Una companya jove, de la feina, m’ha dit que s’hi va avorrir com una ostra, al cine, amb aquesta pel·lícula. No m’estranya, perquè, crec, és una història per a gent una mica espigadeta, que relativitzi l’excel·lència cinematogràfica i que cultivi una certa nostàlgia d’un passat sempre idealitzat. Vaig veure-la, doblada, al Gran Sarrià, amb un públic poc nombrós, de iaies, sobretot, que, crec, devien passar-ho força bé. No era aquell Condal d’abans, amb programa doble, Nodo empantanagat inclòs, gats passejant per sota les butaques, olor de llimona sintètica, propines de calderilla per a l'acomodador i la senyora dels lavabos, atapeït de gent i on ens trobàvem els veïns del barri de forma habitual i on fins i tot els nens i nenes podíem jugar a empaitar-nos pels passadissos als moments del Descanso, menjant caramels Darling, i no pas Sugus, com diu algun autor jove en determinada novel·la esquitxada d’anacronismes. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos...

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Has pasado de largo por el Cine Gloria, junto al Xalet; tal vez no lo recuedas, tal ves es un olvido. Mi primera película recordada fué allí, con Bing Crosby e Ingrid Bergam: Las Campanas de Santa María.

Y cierto, recuerdo las colas enormes para ver a Carmen Sevilla y Luis Mariano en Violetas y en otra, anterior un par de años a esta que se llamaba, creo, El Sueño de Andalucía, y donde Mariano, con su espléndida voz cantaba algo así, Ay, ayayay, ayayay / el botijero ya está aquí/ ay ayayayay, alegre canta siempre así.... No es broma, me la aprendí de memoria aunque la he olvidado.

Júlia ha dit...

La verdad es que el cine que mencionas no era de 'nuestra' ruta habitual, por eso no lo he mencionado. 'Las campanas de Santa María' nos la habían pasado también alguna vez en el cole, en las monjas de la Plaça del Sortidor (Plaça Blasco de Garay). Luis Mariano y Carmen Sevilla despertaban pasiones, recuerdo muy bien la del botijero que yo 'cantaba' de pequeña, El Sueño de Andalucía la hanpasado a veces por la tele pero está super descolorida. No así Violetas Imperiales, que debe haber estado remasterizada y que mantiene una cierta dignidad. Por cierto, en el cole, las niñas más descaradas cantaban, con la música de la peli, 'cerca de aquí, me la encontré, con las bragas rotas y sin sostén...' Me parecía un pecado muy gordo, la cancioncita, es la primera canción atrevida que escuché, jeje. Qué tiempos!!! De todas maneras, Carmen Sevilla estaba guapísima, encantadora. Hace poco pasaron también 'Un caballero andaluz', con Jorge Mistral, que tuvo una muerte trágica, poco explicada, y que era, también, un gran actor.

Anònim ha dit...

Ai, senyora Lapanxa, quants records, jo també anava al cine a menjar darlings i cacauets, sobretot al Condal que menciona. I quina emoció mirar els 'quadros', oi? Miri, jo aquesta del botijero que diuen doncs fins i tot en vaig intentar fer, anys a venir, una versió nostrada, ai, ai, ai, ai, ai, el cantiraire ja és aquí... És que a mi el Luis Mariano m'encantava, Mèxico, Meeeeexicoooo. Quins refilets, ja no n'hi ha, de cantants d'aquesta fusta, vaja.

Deric ha dit...

Hi havia un cine al paral·lel que no recordo com es deia on vaig veure l'estrena de la primera Star Wars, jo era molt petit i em va marcar molt perquè la pantalla era enorme (estava acostumat al cine del meu barri, petit) i aquell era com descrius, com un palau. Mai he oblidat aquella vetllada no sé si per la novetat del cine d'estrena o la pel·lícula que em va deixar clavat a la butaca i sense respirar fins que va acabar.
Com es deia el cine? Feia cantonada i era de color vermell, recordo que la porta era just a la cantonada i al damunt tenia els típics quadres anunciants de la pel·lícula, pintats a mà, espectaculars, enormes que, per desgràcia, ja s'han perdut.
Ostres, quina nostàlgia de cinema! O és això o és que m'estic fent gran.

Júlia ha dit...

El cinema que dius era el Nou, Nuevo, on feien les pelis en cinerama. La primera va ser 'La conquista del Oeste'. Malauradament el lloc on era ha estat molt de temps abandonat, ara hi han aixecat un edifici que, crec, serà residència d'avis. De cinemes grans ja en queden pocs, llàstima.

Júlia ha dit...

Senyora vedette, molt contenta de la seva visita, potser ens havíem vist i tot, pel Condal.

Anònim ha dit...

Una petitta correció. La primera película projectada al Nuevo fou "Cinerama", un munt d'imatges espectaculars entre les que tinc memoria de les catarates del Niagara, i d'una trepidant baixada per una montanya rusa.
Prou se que no era tanateix una película, pero va ser la primera projecció.

Júlia ha dit...

És veritat, Luis, recordo això de les catarates del Niàgara i com la gent comentava que es marejava, era una cosa com ara l'Imax.

Albert ha dit...

El QUÈ FEM de La Vanguardia té un article interessant sobre LOLA.
Pel que tu dius i el que altres diuen, sembla que cada barri tenia el seu "cine de les puces". Al Clot era el Condal, mentre que el Martinenc era el "pijo" perquè només hi feien una pel.lícula i el popular era el Meridiana, que tenia de tot: dues pel.lícules, Nodo, una bona cua per entrar, ens donaven programes per la col.lecció i hi volaven els abrics per ocupar un seient.
Era la festa del diumenge i la base d'un vici que encara tinc.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
el cinema era molt important en aquells temps, a nivell popular. Un cine 'de les puces', o sigui, encara més pobre que els cines on anava jo, era també el Padró, del carrer de la Cera. Ara hi han fet pisos. Durant un temps també entranyable va allotjar la Filmoteca, ara, per sort per a mi que la tindré més a prop, la filmoteca tornarà al Raval.

He llegit l'article, no la deixen massa bé, però com que tot és relatiu i com que tinc curiositat, l'aniré a veure. Ay pena, penita, pena...

Yayo Salva ha dit...

Ai, quina història social del cinema ens has portat a la memòria! Encara que m'encanta el cinema-art, he de reconèixer que visite poc les sales d'exhibició.

Ángela ha dit...

Yo descubrí muy tarde el cine, por dos motivos:
1-en mi pueblo hubo un cine que seguramente no era rentable y lo cerraron, antes de nacer yo.
2-hasta hace poco no tenía paciencia para estar sentada hora y pico mirando la tele y las salas de cine además me daban clasutrofóbia.

Sin embargo un buen día descubrí que degustar una buena película era un verdadero placer, sobre todo en la gran pantalla. Y bueno, sin darme cuenta descubrí también que las salas de los cines ya no me causaban claustrofóbia.
Ahora soy consumidora compulsiva de películas pero desgraciadamente no poseo una historia entrañable que me una a la mágia de las viejos cines.

Júlia ha dit...

Hola, Salva, benvingut,
Les sales d'avui ja no són les d'abans, però el cinema es va mantenint. En els temps de la tele li havien cantat les absoltes, com al teatre quan va sortir el cine. Afortunadament, les coses noves no acaben de 'matar'les antigues, que es transformen i s'adapten.

Júlia ha dit...

Hola, Angelusa,
Estos datos indican que eres joven, por lo menos más que los 'carrozas' que comentamos el 'tiempo' del cine. Los cines improvisados de los pueblos, que tuvieron sus momentos de gloria, bien reflejados en Cinema Paradiso merecen punto y aparte. Cerraron la mayoría, cuando la euforia desapareció, pero recuerdo cines en lugares singulares, corrales adecentados, garages redecorados... Eran todo un acontecimiento. La tele cambió muchas cosas, fue también un acontecimiento, al principio, cuando era un objeto al alcance de unos pocos la gente también se juntaba a mirarla, como pasa hoy todavía, en algunos partidos de futbol de pago. En algunos pueblos nacieron los efímeros 'teleclubs'. En algunas escaleras de vecinos íbamos a casa del privilegiado. Muñoz Molina, en su último libro, habla de esos tiempos. No quiero parecer nostálgica, pero todo eso es la pequeña y verdadera historia del mundo. Y, efecivamente, nada como mirar una película en la pantalla 'grande', en silencio -más o menos- y sin interrupciones.

Júlia ha dit...

Alguns amics em pregunten d'on ve el títol de la pel·lícula, doncs després de fer la meva recerca, he trobat que ve d'un poema de Shelley. Aquest sonet:

Lift not the painted veil which those who live
Call Life: though unreal shapes be pictured there,
And it but mimic all we would believe
With colours idly spread,--behind, lurk Fear
And Hope, twin Destinies; who ever weave
Their shadows, o'er the chasm, sightless and drear.
I knew one who had lifted it--he sought,
For his lost heart was tender, things to love,
But found them not, alas! nor was there aught
The world contains, the which he could approve.
Through the unheeding many he did move,
A splendour among shadows, a bright blot
Upon this gloomy scene, a Spirit that strove
For truth, and like the Preacher found it not

A veure si trobo una bona traducció. Jo sé poc anglès, la veritat, no m'hi veig amb cor. Albert, ajuda!!!

Deric ha dit...

exacte, el Nuevo

Anònim ha dit...

Hola júlia: m'ha encantat retrobar el llistat de cinemes que freqüentava quan tenia entre 8 i 11 anys, que és l'època en la que devíem ser veïns (ja et vaig comentar un dia que vaig viure al passeig de l'Exposició, al davant d'un munt de barraques amb antena, i sentint com si les tinguéssim dins de casa les "24 hores de Montjuic").
Respecte a la pel·lícula, abans de decidir anar a veure "La vida de los otros", per por que ens la retiressin de cartellera, que és el que sol passar amb el cinema europeu, havíem pensat anar-la a veure. Em queda pendent, doncs.

Júlia ha dit...

Antoni,
Estic adonant-me que gairebé tothom va viure, en algun moment de la seva vida, al Poble-sec, o que, si no ho va fer ell ho van fer els seus avantpassats. O sigui, el Poble-sec és el cor del món!!!
La peli que comento és molt diferent de 'La vida de los otros', ep, és una altra cosa, es allò que vulgarment en diem 'un peliculón'. Però cada història té el seu moment...