1.4.07

Mites hispànics i mites foranis

A França han estrenat, amb gran èxit, una pel·lícula sobre Edith Piaf. Encara no la podem veure, a casa nostra, però, pel que he llegit, l’actriu ho fa molt bé, la veu que s’escolta és la de Piaf, i el film passa força per alt els seus amors nombrosos i, alguns, escandolosos i sorollosos. Ha tingut un gran èxit, massiu. No puc evitar fer un paral·lelisme amb la pel·lícula sobre Lola Flores, que ha passat o està passant de forma discreta pels cinemes, una pel·lícula, penso, ben intencionada, molt ben interpretada, però amb defectes gruixuts, segons la meva opinió, més enllà del fet, anecdòtic i comprensible, que als fills de Lola i als de Manolo Caracol no els agradi la visió que es dóna d’aquests personatges. Piaf no té aquest problema de descendència, i la dels seus amants, com que sembla que a la pel·lícula la qüestió no s’aprofundeix, doncs, no deuen haver dit res.

En la pel·lícula sobre Lola, la veu és la de l’artista protagonista, Gala Évora,  excel·lent. Però tenint encara ben present la veu de Lola Flores, no hauria estat millor poder escoltar l’original? L'ús de l'original hauria potenciat una banda sonora amb possibilitats d'èxit. Per altra banda, les cançons són escasses. La pel·lícula espanyola centra la biografia en els amors de l’artista, gairebé de forma exclusiva, ben al contrari de la francesa, sembla. El context, l’època, important per explicar l’èxit del personatge, passa per alt a la història de Lola Flores, gairebé ni se sap on ni quan som. Del 34 al 39 hi anem de cop, i només podem percebre una bandera espanyola penjada al teatre, com a mostra de l’Espanya nacional vencedora. Precisament el context explica aquests mites molt millor, l’espanyolisme vigent, identificat amb un gènere, la necessitat d’estrelles hispàniques, i, també, l’afició que per tot arreu, Catalunya inclosa, hi havia, ja des d’abans de la guerra, pel tema andalús. I només cal pensar en el gran paper que va tenir Rusiñol en la recuperació de l’Alhambra, Rusiñol, a qui fins i tot he vist en un retrat disfressat com de gitano, per aquelles boniques terres, amb amics. O Casas, retratant la seva dona, guapíssima, vestida de torero...

A més, crec, tenim una mena de complex d’inferioritat amb els mites nostres. Molta gent em dirà que Lola no era un mite nostre, que era un mite espanyol. Doncs jo recordo molt bé com, de petita, amb amiguetes, ens disfressàvem de Lola Flores, i també el gran èxit de les seves primeres pel·lícules, àdhuc de les americanes, on s’oferia un poti-poti mexicà-flamenc molt curiós. El pare d’un amiguet, cambrer en un local de categoria, ens explicava moltes anècdotes d’ella i la seva família. Un altre senyor conegut que havia tingut un restaurant cèntric, també en parlava molt. Tenia defectes, és clar, però, evidentment, no era una persona que deixés indiferent ningú. El record de Lola Flores va lligat a la meva vida, la seva joventut, a la meva infantesa, a ràdio engegada tot el dia i a un barri ple d’immigrants andalusos, murcians, gallecs, de rellogats, barrejats amb catalans humils i modestos. A cines de barri i balcons amb senyors amb samarreta i gasosa, passant la tarda del diumenge escoltant el futbol per la ràdio. Crec que som molt més espanyols del que voldrien i pontifiquen molts puristes, la veritat.

Sobre els amors, eren ben coneguts. La tempestuosa relació amb Caracol, fins i tot en aquelles reprimides èpoques, es comentava a mitja veu, si no hi havia roba estesa, o sigui, infants a prop. La història amb Biosca la va explicar ella mateixa en més d’una ocasió. Les històries de futbolistes lligons i femellers donarien per fer una sèrie llarga, llarga, i aquests sí que provocarien, penso, protestes de fills, néts i besnéts, si fossin documentats. No vull comparar Piaf amb Lola Flores, perquè són dues persones molt diferents, que conrearen gèneres molt allunyats, però a nivell de mite i personalitat, no crec que haguem de valorar Lola en inferioritat de condicions, ni molt menys. En amors i escàndols, Lola Flores seria una santa virginal, per comparació. Llàstima, tot plegat, perquè la noia que fa el seu paper em sembla una troballa, d’aquests rostres que amb una mirada o una aixecada de cella ho diuen tot i més. Penso que és una actriu que, si troba un bon director i una bona pel·lícula, farà una carrera excel·lent. La resta d’actors són també molt bons, per cert, i crec que els actors ennobleixen la pel·lícula, pel seu bon fer.

La vida de Lola Flores, malgrat la frivolització televisiva que s'ha fet d’aquests personatges, de vegades admesa i fomentada per ells mateixos, suposo que per qüestions de subsistència o, fins i tot, per necessitat de continuar essent coneguts, per aquest esperit d’artista, sempre una mica exhibicionista, té molts trets shakesperians, tràgics. Recordo que un dia preguntaven a Marina Rossell si llegia revistes del cor, una cosa així, i va admetre que sentia curiositat per la família Flores. Lola Flores, en més d’una ocasió, s’havia queixat del fet que no li havien ofert un paper important, a la mida, dramàtic, personalment penso que, ella era tan ella, que no hauria encaixat em massa papers engabiats en un guió convencional. En un altre espai artístic, això li passava, per exemple, al nostre Capri.

Un ensenyament moral que es desprèn de la pel·lícula, dins de tantes limitacions com té, és el més evident del que es mostra: que passa en una època en la qual els homes podien fer el que volguessin i com volguessin, ben a l’inrevés de les dones, que havien de ser honestes i patidores. Fora de la norma, tot anava malament, encara més si no es portava en silenci i amb una gran discreció, que no era el cas, per temperament de l’artista, que en tenia a gavadals. Això encara passa a molts llocs, de vegades ben propers, encara que en determinats ambients frívols, veient la tele, sembla que avui dia l’escàndol sexual més aviat es un mèrit reconegut, sobretot si s’exerceix per part de senyores –i senyors- que no són artistes en res més.
Un altre tema seria debatre la necessitat de fer tantes biografies cinematogràfiques de personatges que encara són ben vius en el nostre record, escriptors, actors, cantants... Monzó ironitzava fa algun temps sobre el fet que a la tapa de la biografia de Capote hi havien posat la fotografia de l'actor que interpreta la pel·lícula. Jo crec que caldria deixar passar més temps, però és així i no hi podem fer res, el problema és que si la pel·lícula té èxit, distingir l'original de la còpia es fa difícil i gairebé arriba un moment en el qual es produeix la -inevitable?- substitució de la imatge real per la del còmic responsable de fer-lo reviure. Cal ser ben conscients, doncs, del que és comèdia i del que és real, cosa que de vegades no resulta gens fàcil.
























9 comentaris:

Angelusa ha dit...

Sin duda Lola Flores tenía una personalidad arrebatadora.
No he visto la película; imagino que por mucho que un director o un guionista lo intente, siempre habrá detalles que sea imposible plasmarlos.
Bon día, Júlia.

manel ha dit...

No em sabré explicar però m'entendreu. Vaig parlar una vegada amb la Lola Flores. A un plató de TV3. Res, cinc o deu minuts. Meravellosa i ordinària al mateix temps. Ja he avisat que no sabria explicar-me.

Júlia ha dit...

Hola, Angelusa,
Pues sí, difícil de biografiar. Buen domingo!!!

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
t'entenc perfectament.

De què fas, que coneixes tanta gent 'famosa'? Si no és indiscreció... ep.

Júlia ha dit...

He de fer constar també que Caracol, més enllà dels seus amors turbulents amb la Faraona, va ser molt més, un gran nom del flamenc, gènere en què entenc ben poca cosa. Penso que hi manca, doncs, tota aquesta lectura 'artística' més enllà de les qüestions passionals. I, com he, dit, era una bona excusa per comptar amb una banda sonora important i d'èxit, en aquest gènere.

Luis Rivera ha dit...

En tres ocasiones trabajé en el montaje de espectáculos musicales en los que intervenía Lola Flores. En uno, la pude comparar, actuó para el Ayuntamiento de Madrid junto a Sara Montiel. En las tres ocasiones hablé con ella, de lo profesional, ajustes nada más y de vaguedades. En una tuve que montar ujna rueda de prensa en la que staban ella y sara.
Era de una cercanía impresionante, ella contigo, no tú con ella. Estaba cferca, pero sin imponer dejaba aire (como se dice ahora) entre los dos. Tenía dos cosas físicas tremendas, de impresión: los ojos, negros de negro puro y lklenos de brillo, penetrantes, directos; y las manos que movía en tu cara con desparpajo, con unos dedos enjoyados y larguídimos.
Y su voz cercana, ronca, en un diálogo que era monólogo. Me impresionó mucho.
En la rueda de prensa con sara Montiel, Lola fue todo y Sara un fantasma que intentaba ser ocurrente.
Yo me sabía entera "Pena, penita, pena" y tengo la canción en nueve versiones, que incluye una de Serrat.

Violant ha dit...

A mi la Lola em va semblar una dona molt treballadora que va lluitar per tirar endavant la seva gran família fins al final dels seus dies. Una dona senzilla però amb caràcter.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, bon dia,
Creo que, como tú mismo explicas, no dejaba indiferente a nadie. El éxito cupletero de Sara Montiel se entiende en el contexto de la época, pero aún me sorprende cuando veo sus películas, parece un 'estaquirot', como decimos en català.

Júlia ha dit...

Hola, Violant,
jo no sé si era tan senzilla, però sí que crec que va ser lluitadora i treballadora, a la seva manera, i tot un caràcter i un temperament.