31.3.07

Rius propers i rius llunyans




Estic llegint, de forma lenta, cosa que em resulta difícil ja que no respon massa al meu tarannà, una mica accelerat, El Danubi de Magris. La veritat és que vaig comprar el llibre fa temps i que l’havia començat en alguna altra ocasió, sense èxit. Hi ha llibres que t’atrapen des de la primera pàgina, però també n'hi ha que, després d'un bon inici, t’avorreixen o et deceben. És allò que en català popular en diem, fer arrencada de cavall i aturada de ruc. I també n’hi ha d’altres que es comencen amb dificultat i amb els quals cal tenir paciència i constància, perquè amaguen tresors indiscutibles. Avui cal vendre com sigui i molts autors coneixen bé aquesta tècnica de l’impacte inicial, encara que després, la cosa decaigui aviat. El Danubi, en canvi, és un llibre per llegir i rellegir, i, per tant, per tenir a casa de forma fixa, per retornar-hi de tant en tant. Jo crec que seria un llibre d'aquells que mereixeria, també, comptar amb fotografies i il·lustracions, a més del mapa que s'inclou en el volum. No sé si hi ha alguna edició de luxe amb sants, com deien abans. Has de llegir la lletra i no tan sols mirar els 'sants', ens avisaven, els adults, en temps pretèrits.

Vaig tornar a aquest llibre perquè era un dels seleccionats, després d’una acurada tria col·lectiva, amb moltes propostes, pel grup de lectura de l'Editorial Meteora. Malauradament, les circumstàncies familiars em dificulten darrerament la participació en actiu en aquest agradable grup, però intento anar seguint el ritme, més que res perquè la majoria dels llibres triats em semblen interessants i remarcables per algun motiu. Del col·loqui en fa un resum el moderador, que és el mateix editor, i així he pogut comprovar, per exemple, que l’anterior, de Pahmuk, La nova vida, que em va decebre força, també va decebre a l’altra gent del grup (és un cas d’aquests de bon inici i d’expectatives que no s’acompleixen). No és amb el primer llibre d’aquest autor amb el qual em passa això, per cert. En el cas del Danubi se’n reconeix la qualitat i la dificultat, però, evidentment, és un llibre que desvetlla admiració i curiositat, susceptible de noves relectures.

No descobriré res de nou, si explico que, de fet, el llibre és un viatge amb anècdotes i pinzellades històriques, això sí, la majoria força cultes, al llarg de tot el riu. No és, doncs, una novel·la. O sí, segons com s’entengui el concepte de novel·la. No ho és, per a mi. És, de fet, un llibre gairebé periodístic, d’aquest periodisme culte que va de baixa, d’aquests que et desvetllen coneixement i t’esperonen les ganes de saber-ne més. La veritat és que hi ha un gran nombre de fets i personatges que jo, pràcticament, desconeixia, sobretot quan el riu se’n va més enllà d’Àustria, vers el seu destí final. Crec que, per les circumstàncies polítiques de la nostra època, hem sabut ben poc dels països que es trobaven a l’òrbita soviètica. Sabem moltes coses però n’ignorem moltes més, algunes de prou importants, perquè ens han fornit una geografia amb països de colors diferents i llengües clarament definibles, i la realitat és complexa, complexíssima. És clar que jo parlo per mi, segur que hi ha gent molt més erudita que no pas jo, molta, afortunadament.

Els rius sempre han estat símbol de la vida, que passa i canvia, i segueix el seu destí fins al mar, símbol també de l’infinit, de l’eternitat, de la mort, en definitiva. Els rius tenen mides diferents i camins diferents i la metàfora fluvial és, ja, un clàssic, nuestras vidas són los ríos... Els rius, molts rius, no serien el mateix sense la nostra pròpia i personal construcció cultural, lligada a lectures i pel·lícules. Quina cosa més bonica és un riu, crec que li diu la Mila de Solitud, -aquest llibre encisador que tampoc no sé ben bé si és o no una novel·la-, al pastor, encara enlluernada pel miratge de la personalitat de l’únic home interessant que s’ha trobat per les muntanyes. La Mila enyora el seu poble natal, on hi havia un riu, i del qual no ens diu el nom. El pastor li havia parlat del mar, i li remarca que totes les coses són boniques si es miren amb els ulls adients. O sigui, que els paisatges són, de fet, interiors.

Un riu hispànic que ha tingut bona sort literària, sobretot en poesia, és el Duero. Jo crec que més que el Tajo, i personalment penso que un factor important ha estat que la ‘j’ castellana de Tajo no resulta, si no es troba en unes mans molt sàvies, massa poètica. El Duero no seria el mateix sense Machado, sense Gerardo Diego, Rio Duero, Rio Duero, nadie a acompañarte baja... Hi ha molta gent jove, avui, que no sap qui era Gerardo Diego, per cert. Els rius de Granada no serien el mateix sense Garcia Lorca, Darro y Genil, torrecillas..., rius per on sólo reman los suspiros, amb una imatge tan gràfica que gairebé podem veure els sospirs com a éssers eteris, surant damunt de l'aigua. Noguera per Alós, tot joguinós, Garona per Aran, tot rondinant, escriu mossèn Cinto, gran excursionista i coneixedor del paisatge, i, de sobte, ja veiem els dos rius juganers, gairebé empaitant-se entre paisatges mítics.

Recordo que quan vaig veure per primera vegada la imatge tòpica de l’Ebre davant del Pilar, em va produir una emoció intensa. Era molt jove, em trobava a la universitat laboral de Saragossa al juliol, fent un curset de la secció femenina de tiempo libre, que en deien, i que era una mena de monitoratge d’esplai amanit amb formación del espíritu nacional. Als que magnífiquen el poder de l'educació només els cal mirar enrera i entrellucar la poca petja efectiva que ens van deixar aquelles formacions patriòtiques. Jo treballava, era dels estudis nocturns i vaig haver d’esmerçar les meves vacances en el curs, però la veritat és que m’ho vaig passar prou bé, malgrat el context. Hi ha una cançó que diu allò de el Ebro guarda silencio, al pasar por el Pilar, la Virgen está dormida... M’agrada molt, aquesta cançó, amb els carros de las Cinco Villas que porten blat, passant per davant de la Basílica i sempre em ve al cap quan veig aquella imatge, encara que sigui en el record. L’Ebre català, el del delta, vaig trigar a conèixer-lo. Arbó, un bon autor que ara sembla que estan reivindicant, va pintar de colors tristos la zona de l’arròs, en els anys trenta, quan la fatxenderia barcelonina ja començava a surar. Era, aleshores, una zona de paludisme i misèria, en alguns sectors, retratada a Terres de l’Ebre i Camins de nit, sobretot, de forma despietada. Terres de l’Ebre és d’aquells llibres que em va produir una tristesa fonda, que em va durar dies, després d’haver-lo acabat, no sé si ara em produiria el mateix efecte, perquè ja fa molts anys. Jo crec que sí, perquè és la tristesa que produeix la impotència individual davant de les desgràcies dels altres, i fins i tot la tristesa davant de la impotència d’un mateix per reaccionar en determinades circumstàncies, arrabassat pel moment històric i la fatalitat.

L’Ebre català o de la Franja, va tenir un gran autor, Moncada. Encara que he de dir que els seus llibres em costen de llegir i que no són dels meus preferits, malgrat que els reconec la qualitat. Els rius catalans són modestos, com tots els mediterranis, però són els nostres. A mi el Llobregat em semblava un riu poc important, ridícul, fa anys. Cassen, gran humorista, perdut massa aviat, cantava amb molta gràcia: Pepito, Pepito Bragulat, el meu avi caça ranes en el riu Llobregat, però el professor Casassas, que ja vaig mencionar, em va fer veure la importància d’un riu tan aprofitat, més important del que jo creia, amb les seves colònies tèxtils, i les manipulacions humanes que s’hi han arribat a produir. El Besós és també un riu proper, que s’està recuperant, quan era petita llegia ‘besos’ en els tramvies, en lloc de Besós, i pensava, com pot ser que hi hagi un barri besos? Em semblava escandalós, en aquell context reprimit, el nom.

Un riu que em va meravellar va ser el Fluvià, al seu pas per Besalú. Vaig tenir durant alguns anys uns oncles en aquell poble bellíssim, amb aquell pont que han reconvertit en gavatxo a la pel·lícula El Perfume i que ara he llegit que estan arranjant, no fos que els passés com amb el de Carles III de Molins de Rei, perdut definitivament a causa de polítiques pocasoltes i barroeres. És clar que mai no hi ha res de definitiu i potser qualsevol dia el tornem a fer ben igual, qui sap, l’afany de promoció turística ho pot tot i a Alemanya van reconstruir ciutats senceres després de la guerra... Jo m’hi havia banyat, al Fluvià de Besalú, fa molts anys, i em feia una mica de basarda, explicaven històries de remolins, d’ofegats. No era com banyar-se a la Barceloneta un diumenge, és clar. Fluvià és ja un nom bell, suggerent, una redundància, de fet. De vegades, una meva cosina més gran, que brodava, em feia dur encàrrecs a l’altra banda dels ponts, i jo els passava amb por, si no veia ningú, amb l’aigua a sota i aquell silenci...

La història dels nostres rius i rieres mediterranis és també una història de riades i devastació intermitent, però això s’oblida quan cal i es construeix sense prudència, encara, malgrat que en llocs inversemblants hi hagi rètols indicant que un dia de mitjans del dinou l’aigua va arribar a dos o tres metres d’alçada. Després, si passa, diran que es cosa del canvi climàtic... Uns altres dels meus breus viatges estiuencs de la infantesa eren a Girona, on hi vaig tenir un oncle capellà, que va estar un temps a la mateixa església de Sant Feliu. Girona era aleshores una ciutat feixuga, a l’estiu, no massa neta, amb molts gitanos nòmades acampats als marges i molts immigrants andalusos al seu Montjuïc, com al barceloní. Els rius baixaven plens de deixalles, sobretot de la fàbrica Gròber, tan famosa, que fins hi havia una lletra, parodiant un cuplet castellà (l'agosarat 'tápame, tápame'), que feia, a la fàbrica d’en Gròber, un porter hi ha posat, és el porter de les betes, de seguida està cansat, porta-li, porta-li, porta-li una cadira, que és el porter de les betes i se’ns cansa de seguida... Ara Girona és una ciutat esplèndida, les cases, abans humides i tètriques de l’Onyar, han estat pintades de colors vius i la neteja és remarcable. Uns versos que m’emocionen són aquells de Sagarra, que pinten la tardor gironina amb colors vius: Sota del pont camina l’aigua trista, és l’aigua de la pluja de Tots Sants, el cel és malva i rosa i ametista, hi ha un or de fulles pels camins forans...

A Girona m’explicaven de vegades una antiga riada durant la qual l’aigua havia arrossegat els morts d’un cementiri, i aquella imatge d’esquelets i restes humanes impotents, emportades pel riu, em produïa un neguit intens. Pitjor són, és clar, les pèrdues de vius, com en les nostres riades dels seixanta, que recordo molt bé, com si fes quatre dies, perquè suposo que ja em passa allò de recordar millor el passat llunyà que el recent. Tenia jo un llibre de contes, d’aquells de l’editorial Molino, i n’hi havia un que es deia, crec Arroyo tranquilo y agua mansa, en el qual dos amics, un noi i una noia, se separaven per seguir cadascú el curs d’un riu diferent i retrobar-se al mar. Era un conte senzill, els nois trobaven ciutats, mercats, però ja aleshores el seguiment del curs d’aquells rius em resultava ple de poesia. Per la televisió van fer, fa alguns anys, una sèrie molt bonica dedicada als rius hispànics. Els rius sempre seran font de poesia, de literatura, d’imaginació. A les seves ribes s’hi ha desenvolupat la vida, han crescut pobles i ciutats. Els rius també canvien, la meva ignorància era tan gran que fins fa pocs anys desconeixia la importància que havia tingut Tortosa, quan l’Ebre era navegable fins la ciutat, durant el Renaixement. Ara la ciutat ha reivindicat aquesta època amb unes festes renaixentistes, cosa d’admirar en un temps en el qual la nostra història més hispànica sembla voler obviar-se.

He d’admetre que el Danubi va ser, durant molt de temps, per a mi, poca cosa més que un riu de valsos i pel·lícules de Romy Schneider. El Sena, un tòpic francès, amb música d’acordió. El Tàmesis, Agatha Christie i Scotland Yard. El Mississipí, tafurers, espirituals negres i Tom Sawyer. El Guadalquivir, una Sevilla també tòpica. El Guadalquivir és també un riu amb un nom adient a poemes, cançons i literatura. Recordo una imatge impressionant d’una pel·lícula, Los dias del pasado, quan Marisol, fent de mestra a la recerca del seu amor, perdut per les muntanyes, en el maquis, explica als alumnes d’un poblet humil, com és el Guadalquivir, i la cara se li il·lumina. En el fons ella, com molta gent, vol viure en pau i tenir una família, tornar a començar, però el noi, interpretat per Gades, vol continuar lluitant, encara que no serveixi per a res. A mi m’agrada molt aquesta pel·lícula de Camus, i crec que és una llàstima la pèrdua de la Marisol actriu que estava, aleshores, en el seu millor moment, una decisió respectable la de retirar-se, però dolenta per al cinema i crec, també, per a la cançó.

Podria estar parlant de rius, literatura, cinema i postals personals molta estona, però hauré d’acabar. Acabaré de forma una mica frívola, dient que aquella cançó de Miguel Ríos, que fa, en el río aquel, tu, yo y el amor, em semblava d’una sensualitat extraordinària, com, en el tema marítim, sapore di sale. Dos enamorats sobre la sorra o la gespa de la ribera, mullats, feliços, joves, sota un sol tebi, què bonic. I al mateix temps, les dues cançons tenen alguna cosa nostàlgica, de moment que no tornarà, que no serà etern. Em sembla que és a la novel·la El rio de la vida, de McLean, també feta en cinema pel mateix Robert Redford, que el narrador reflexiona, davant d’uns instants de felicitat familiar a l’entorn d’un dia de pesca, que aquell moment no era una obra d’art i no podia durar... Mes o menys, perquè cito de memòria. Un llibre important de rius és El río que nos lleva de Sampedro, amb els gancheros fent el seu viatge de treball, pel Tajo, com els raiers catalans, per la més modesta Noguera o els jangaderos americans. També se’n va fer una pel·lícula interessant, evocadora, del llibre de Sampedro.


I acabo aquí de moment, hi ha molts més rius i molta més literatura i cinema fluvials, i molta música clàssica i popular, i molts records personals lligats a paisatges reflectits en les aigües, sempre variables, d’aquests camins d’aigua. I també als ponts, símbols de la possibilitat de superar dificultats i entrebancs. Però no sóc Magris -per ara, ep- i no em vull fer massa feixuga.



12 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Déu-n'hi-do el gavadal de paraules que porten els teus rius, Lluïsa! Fa de bon gust passejar-s'hi pels meandres (llargs i amples), que van d'una riba a una altra, d'un tema a l'altre, com qui no vol la cosa. Això d'"arrecada de cavall i aturada d'ase" no ho sabia; però això de "mirar sants" es diu molt encara! (en els teus post no hi veig gaure litúrigia, per això; :-).
Del Pamuk no he llegit res i no puc opinar. Del Gerardo Diego he llegit coses esparses, però a mi m'araden altres poetes del 27.

Júlia ha dit...

Ep veí, que no em dic Lluïsa! En qui estaves pensant, he, he???

A mi també, globalment, m'agraden més altres autors del 27, però Diego és un gran poeta amb poemes excel·lents, el problema és que no era d'esquerres i això ara... doncs.

La litúrgia no hi és però en el subconscient alguna cosa en queda.

Bon matí i bon fi de mes.

Albert de la Hoz ha dit...

De literatura riuera no en sé, per tant, callo.
El que sí m'agradaria és tenir l'oportunitat de navegar per rius perquè ho he fet, però poc. M'agradaria per exemple anar des de la Mediterrània, França, fins a Dinamarca navegant per diferent rius. Lògicament fent les corresponents parades, diríem que seria com un creuer més a mida. En fi, un petit somni.

Déric ha dit...

A mi em fascinen els rius, des de petit que volia viure en una ciutat que tinguès riu, suposo que per això vaig venir a petar a Girona, que no en té 1 riu, sinó 4!
Després d'això el primer riu que em fascinava i que em vaig plantar davant seu maravellat, va ser el Sena, més tard en van seguir d'altres també famosos: l'Arno, Tíber, Danubi, Nil... Encara em falten descobrir d'altres, Amazones, Orinoco, Mississipí... Però sempre tinc la mateixa sensació i un petit tremolor a les mans fins que aconsegueixo tocar l'aigua.

manel ha dit...

A propòsit de l'inici del post, crec que quan es comença a llegir un llibre s'estableix una relació entre dos unitats sensibles, una d'elles pasiva, però creada per algú. I passa com quan coneixes una persona. N'hi ha que et cauen bé de seguida. Altres et deceben un temps més tard. N'hi ha que te'ls acabes estimant, tot i els seus defectes, etc.

pere ha dit...

Quin plaer navegar o observar els rius a través dels teus ulls i les teves paraules. Ara la meva proposta és navegar amb mi per l'Ebre de Moncada i pel meu en alguna ocasió. Difícil, ho sé.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
No és un somni impossible, encara menys per a tu que ets un gran viatger.

Júlia ha dit...

Déric, no és estrany que et fascinin, tenen molts components, el canvi de les aigües, el fet de ser un camí, de tenir un final, un neixement, metàfores de la vida amb molta vida a les riberes...

Bon diumenge,

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
Sobre el que comentes, dius una cosa i fas una comparació que jo també he fet, mentalment, alguna vegada. No passa només amb persones i llibres, sinó també amb els llocs, per exemple. Fins i tot, en el cas de les persones, n'hi ha que em semblen belles d'entrada i després em deceben per algun motiu i ja no es trobo aquesta virtut, sembla que visible, i a l'inrevés.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
Espero la crònica de les teves navegacions amb gran interès, l'Ebre és també un riu mític des del començament al final, i amb el cor dividit, he, he.

Angelusa ha dit...

"Caminos de agua", qué bonita definición.
Vaya escrito más bonito y emotivo, Júlia. Llevo un buen rato paseando por la orilla de todos tus ríos y me ha dado pena parar. Qué sensibilidad...
A ver si leo el Danubio, aquneu con la lista de espera que tengo, no sé yo cunado le tocará.

Júlia ha dit...

Gracias, Angelusa,
es un libro para leer a pequeñas dosis, incluso para 'alternarlo' con algo menos profundo (que las aguas del Danubio).