8.3.07

Sagarra, avui

El suplement de cultura de La Vanguardia d'ahir, va dedicar uns quants bons articles a Josep Maria de Sagarra, escriptor de gran èxit en el seu temps, menystingut per molts personatges de la cultura, envejat en el fons i no tan en el fons, i sempre viu en els seus textos en prosa i vers, impressionants, coloristes, evocadors i moltes coses més. Dir que Sagarra era el teu poeta preferit era gairebé una vulgaritat, fa anys. Els escriptors d’èxit, amb grapa, i amb facilitat per escriure, sempre han patit aquestes misèries del sector, sobretot si aconseguien viure bé i no es lligaven a cap capelleta ni intentaven conformar-ne una de pròpia. De vegades, l’enveja sura en l’inconscient, fins i tot, de qui critica, que creu que ho fa d’una forma honesta. Dir que és bo allò que agrada a tots els sectors socials, àdhuc els menys intel·lectualitzats, és mal vist. Les elits i els aspirants a l’elitisme cerquen ésser minoritaris. Durant anys i panys, la poesia rimada, com la pintura figurativa, han estat, gairebé, un pecat cultural. No calia enviar cap poema rimat ni amb ritme a segons quins concursos, ja se sabia que aniriem a la paperera ben aviat, més enllà de la seva possible qualitat. Aquesta prevenció, crec, encara existeix en molts casos, però, vull pensar, va a la baixa. He pensat sovint que si, en els reciclatges dels mestres, els haguessin fet llegir Sagarra en lloc de coses menys entenedores, s'haurien aconseguit uns resultats més reeixits.


S’ha criticat el teatre de Sagarra per coses que, al meu entendre, ell va convertir en virtuts, com ara la poca importància del context social i històric, o el sentimentalisme a flor de pell dels personatges. Que una història amb un argument inversemblant ens emocioni a través de la paraula ben escrita té molt de mèrit, i situa també la història més enllà del present i del passat. De vegades, el teatre de Sagarra ha patit també la pretensió actualitzadora dels directors dels muntatges. Com que ara hi ha poca gent que sàpiga llegir bé el vers, s’han representat com si fossin prosa i, encara més, com que tenen un final feliç, s’ha arreglat el final per matisar-lo i que no semblés tan feliç.

Fa anys van muntar un Hostal de la Glòria al Romea, amb una Sardà impressionant. Per tal que semblés un llenguatge més col·loquial, vana pretensió, el vers es deia com si fos prosa, i paraules com però quedaven convertides en pro, perdent una síl·laba i perdent també, així, el ritme intern del text. El darrer Cafè de la Marina, al Nacional, va ser, per a mi, un desastre, agreujat pel fet que al Nacional hi ha localitats on el so arriba molt malament. Tant en un cas com en l’altre el final es va voler matisar, donant a entendre que hi havia més cera que la que cremava. La Glòria-Sardà manifestava que el seu marit era ben seu gairebé entre llàgrimes, com si no s’ho acabés de creure. La Caterina del Cafè havia d’aguantar que el seu promès la deixés plantada per anar a jugar a cartes amb els col·legues, cosa que feia pensar que tornaria a donar problemes d’adicció a l’alcohol molt aviat, el xicot. En totes dues obres, el final feliç no es pot obviar. Precisament és la clau del desenllaç. La Glòria recupera l’home, que mai ha acabat de fugir del tot i s’adona que no el perdrà mai, que hi ha lligams més enllà del sexe, i la Caterina sap que pot tornar a començar, que hi ha esperança, per a ella i per a la seva parella, dos fracassats que tenen una nova oportunitat, en el fons. Sagarra no és un ingenu, per això no acaba casant la florista de la Rambla amb el senyor madur i benestant, per exemple.


Sagarra, avui, és molt millor representat pels aficionats que pels professionals. No s’ha deixat mai de representar per part de molts grups de centres socials, de la mateixa manera que la sarsuela, perdura a través de l’esforç, també, d’una afició fidel. La poesia de Sagarra manté intacta l’emoció que molta altra poesia, lligada a modes i corrents avantguardistes, ha perdut amb el temps. És una escola de vocabulari, de dites, jo la trobo màgica, immensa. Només cal veure l’èxit que han tingut aquests recitals del Comte Arnau que s’han fet darrerament. La prosa de Sagarra és també excel·lent, Vida Privada es continua reeditant i els articles periodístics es continuen llegint i continuen sorprenent. És molt remarcable la tasca de recuperació feta amb l’edició de la seva obra per part de Tres i Quatre, gràcies a Narcís Garolera, sobretot. Afortunadament hi ha gent de la nostra cultura que, valorant Sagarra com cal, ens retorna l’autoestima literària, malmesa pels menyspreus de molts altres intel·lectuals, injustos i interessats i fins i tot, crec, en ocasions, fets amb una suposada bona fe. L’ostracisme al qual el van condemnar, bandejant-lo de les antologies, per exemple, comportarà a la llarga un redescobriment d’aquest autor per part dels joves i no tan joves, però que se l'havien mirat de cua d'ull a causa d'una educació literària parcial i un pèl malèvola.


11 comentaris:

Déric ha dit...

no m'ha cridat mai l'atenció en Sagarra i això que tinc varis llibres d'ell omplint-se de pols a les lleixes, però potser és per allò mateix que et comentava en l'anterior post.

manel ha dit...

Si la seva obra perdura és que els que el "condemnaven" no estaven tant encertats. És difícil deslligar l'obra de la persona, i potser se és més crític amb gent que per uns motius o d'altres no ens acaba d'agradar encar que la seva obra sigui digna.

pere ha dit...

El teatre de Sagarra no em diu gaire res, segurament perquè el conec poc, però en canvi, la seva "Vida privada" i sobretot les "Memòries" les trobo excel·lents. També bona part de la seva poesia. I no oblido algunes de les seves traduccions. I tinc debilitat pels seus "Ocells amics"... és que hi ha molt Sagarra... Caldria que avui es conegués més, perquè estic segur que agradaria, però no depèn de tu ni de mi. Llàstima.

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
Sagarra s'ha de conèixer, sobretot en poesia i teatre, ben llegit i ben representat. El fet és que va connectar amb el públic com no ho ha fet cap altre autor català del seu temps.

Júlia ha dit...

Probablement Sagarra no era gens del tarannà de la 'colla Riba', qui ell, per cert, respectava i admirava. Amb Pla havien tingut bona relació però Pla era força mesquí i a la llarga el va criticar de forma despietada, literàriament. Jo crec que en tots els casos hi havia enveja soterrada, la que produeix algú que té èxit popular i guanya diners. Una gran part del seu teatre pot semblar carrincló, si ens fixem tan sols en l'argument, però crec que les paraules salven l'anècdota.

Júlia ha dit...

El teatre de Sagarra, Pere, en bona part, és també poesia, ja que molts fragments es poden llegir i recitar de forma força independent. Fins i tot una obra que avui pot semblar una mica delirant, com és La ferida lluminosa, de gran èxit en el seu temps, juga amb això que en diuen el 'clímax' dramàtic d'una forma soprenent, que fa que sigui creïble. Com he dit abans, és un teatre que s'ha de fer, i sobretot 'dir', molt bé, cosa que avui no sol passar.

Júlia ha dit...

Malauradament, en certs ambients intel·lectuals funciona allò de 'agrada a tothom, no pot ser bo', que ha patit el cinema durant anys, o la cobla, fins que a algú se li encén la llumeta i ho reivindica. Sobre la prosa que esmentes, Pere, jo també remarcaria els articles periodístics, modèlics en molts aspectes,recollits en llibres com 'Cafè, copa i puro', títol, per cert, que avui sembla ja una crida al vici, he, he.

Júlia ha dit...

Continuo... i les traduccions que va fer de Sahkespeare, la Divina Comèdia, també són molt remarcables i especials.

Albert de la Hoz ha dit...

Com estic en un cyber perquè no tinc el pc a casa, només dic que també recordo L'Hostal de la Glòria que va fer la Matilde Almendros al Romea i em va emocionar per unes paraules que va dir després de la representació precisament perquè molts clàssics catalans estava -estan?- menystinguts, la qual cosa feia que injustament el Romea no estigués ple. A finals dels anys seixanta jo recordo ser només tres files de públic a la platea del Romea.
Albert
L'HERALD DE L'EIXAMPLE

júlia ha dit...

Hola, Albert,
efectivament durant els seixanta i primers setanta era vergonyós el refús que hi va haver sobre aquest teatre, més endavant, crec que ja als vuitanta, es va fer un cafè de la Marina al Romea, amb Carme Sansa i Pep Torrent, que va omplir i tenir força èxit, recordo que unes noies jovenetes, darrera meu,comentaven que els agradava molt, sorpreses de 'descobrir' que l'escriptor no era el que els havien explicat, exactament. Les antologies van bandejar Sagarra i la colla 'Molas' també el va menystenir. En fi, miseries de la cultureta.

júlia ha dit...

Per cert, espero que tinguis aviat el pc que se't troba a faltar per la blogosfera...