18.3.07

Vocació d'acollida i altres eufemismes

Escrivia fa poc sobre la relativitat de la història i de tot, al capdavall. La retòrica i l'oportunisme poden arranjar les derrotes, un llibre d'història, deia algú, pot reconvertir qualsevol batalla perduda en una victòria moral, per exemple. Crec que era la setmana passada que, amb algun diari, lliuraven una publicació d'aquestes municipals, ben editada, sobre els barris de Barcelona. El cas és que les referències al Poble-sec el definien com a barri 'amb vocació d'acollida, abans de la immigració espanyola i ara de l'estrangera'. O sigui, que un barri atrotinat, amb pisos vells i -relativament- barats, el que té, en realitat és 'vocació d'acollida'. Què bonic! L'Hospitalet també es defineix com a ciutat acollidora i amb aquest motiu es va col·locar a la Rambla Just Oliveres un monument d'Arranz-Bravo, L'Acollidora, símbol hospitalenc, que deu tenir molt de mèrit, però que a mi, la veritat, em sembla un bacallà sec. Per cert, el pes cultural i publicitari dels diaris del diumenge fa que sovint em plantegi si el compro o no, quan he d'anar a algun lloc, perquè la baluerna és considerable.


Als barris cars, amb menys immigració, de l'ara i de la d'abans, no veig que els defineixin com a barris amb 'vocació d'exclusió', encara que sí que s'ofereixen de vegades pisos exclusius. Tot és, doncs, relatiu i manipulable, tot es pot explicar i mitificar segons calgui, depèn de la grapa literària dels que se'n cuiden, al capdavall. I parlant de literatura, em vaig gravar i m'he anat mirant a estones la pel·licula
'Doctor Zhivago', de 1965. Recordo que quan la van estrenar al cinema se'm va fer molt llarga, llarguíssima. Després algú em va deixar la novel·la de Pasternak, que em va agradar força, no sé si actualment algú llegeix, encara, Pasternak.


Ara, quan la torno a veure, miro la pel·lícula amb ulls d'enyorament pel passat, per aquells seixanta de tantes il·lusions i canvis de tota mena, encara que és una pel·lícula que no va sortir massa rodona, crec. Però Julie Christie i Omar Shariff estan guapíssims i també Geraldine Chaplin, malgrat que només de veure tanta neu t'acabes encostipant i malgrat també que les casualitats que mouen el destí del metge-poeta i la noia, fent que es trobin i retrobin, són excessives. Un personatge que en una primera visió em va resultar desagradable, el Komarovski que fa Rod Steiger, ara, amb els anys, ha guanyat en humanitat i em sembla una mena de supervivent oportunista simpàtic, fins i tot entranyable, al capdavall són aquests supervivents espavilats els que fan, més endavant, des del poder, les lectures pertinents del passat.


El Doctor Zhivago la van rodar a Espanya, a Sòria, sobretot. Recordo que en un guateque de l'època, ballant el tema de Lara, que, per cert, s'acaba fent pesadet a la pel·lícula, de tant sentir-lo, un xicot de Sòria em va explicar amb molt d’orgull que tots aquells paisatges eren d'allà. Encara més, em va dir que podies pintar en un quadre un color qualsevol, que, en algun moment, el cel de Sòria tindria aquell color, perquè els tenia tots, tots els del món. Quines coses, oi, que deien els nois dels seixanta? Crec que és cert, això, però. Sòria té un encant especial i els poemes de Machado han acabat d'arrodonir la seva mitificació paisatgística. Per la pel·lícula hi desfilen, en petits papers, alguns actors espanyols, molt dignes i poc aprofitats i fins i tot Klaus Kinski, que ja començava a fer una mica de por.



Pasternak va ser un Nobel polèmic, com molta gent sap. O potser com poca gent jove d'avui sap. Va haver de renunciar al Nobel, pressionat, van dir que hi havia la CIA pel mig, la història de tot plegat és rocambolesca, estranya. La novel·la és crítica amb el comunisme, amb la revolució, tan mitificada també. Per això, ja aleshores, molta progressia de l'època bescantava l'escriptor i el menystenia i la qüestió del premi li va suposar força maldecaps. Però és una novel·la amb molta humanitat, complexa, on la individualitat i els sentiments suren per damunt de la barbàrie i el caos. Els Nobel són uns premis, que com tots, estan subjectes a interessos diversos, polítics, sobretot. Malgrat ser tan importants també els noms dels premiats s'obliden amb facilitat, no hi ha res etern, en aquest món. Avui, per exemple, al suplement de La Vanguardia, hi ha un breu reportatge sobre Wislawa Szymborska, premi Nobel de literatura el 1996, poc coneguda, crec, amb més de setanta anys, que ara és una velleta lúcida i somrient, de vuitanta-tres, fumadora, crítica amb gairebé tot, però també tolerant, que es queixa de les moltes bajanades que les allaus d'informació ens ofereixen actualment.


Diu, aquesta autora, que quan va a algun lloc i l'entrevisten sovint li demanen opinió sobre algun fet polític, social, dient-li: Que n'opina, vostè? I ella manifesta que hi ha de pensar... No, no, ha de ser ara, insisteixen. La reflexió profunda, llarga, sobre coses importants, no s'accepta, en aquests temps de televisió efímera, de vegades fa patir com s'exigeix a la gent, en els debats, que siguin breus, que hi ha poca estona. Aleshores, inevitablement, la majoria de persones acaben dient moltes bestieses. Llegint el que diu l'escriptora penso que és una llàstima que, per fer-te savi, hagis d'envellir. Saber que aquesta poetessa va rebre el Nobel tan gran ha desvetllat, però, les meves esperances abaltides, al capdavall és una bona pessigadeta, el premi, i sempre podria deixar una mica arregladets els meus descendents, veient com estan els preus dels pisos, al Poble-sec, fins i tot, malgrat la vocació acollidora.


Òndia, com sempre, me n'he anat d'unes coses a les altres...

22 comentaris:

miquel ha dit...

Unes quantes notes marginals:
em fan gràcia aquests pisos que s'anuncien en "finca regia". Vistos els m2 d'alguns, crec que quan em vengui el meu faré posar "finca faraònica".
Últimament, quan tornen a passar la pel·lícula, no la vull mirar, em fa por que la vegi massa diferent. Per cert, la senyora que ve un cop a la setmana a casa a ajudar en la neteja és de Sòria i va actuar d'extra a la peli; mai no m'he atrevit a demanar-li les sensacions ni els records d'aquella època.
I la darrera. Tu ho has dit, amb els diners del Nobel només deixaràs una mica arregladets els teus descedents: per comprar un pis es necessitaran dos Nobels.

Júlia ha dit...

Sí Pere, ara moltes cases antigues, fins i tot del meu barri, són finques règies modernistes. Doncs seria interessant saber els records de la senyora de Sòria, segur que coneix moltes anècdotes, crec que devia sortir gairebé tothom d'allà, a la peli. I tens raó, per poca cosa en tindran, si les coses immobiliàries no milloren, ahir als 30 minuts donaven a entendre que la qüestio canviaria però jo, fins que no ho vegi...

Anònim ha dit...

Jo soc poc peliculero veina, pero fa anys que vaig veure aquesta pelicula que dius, quan encara registia una hora i mtja al cine. I recordo que em va agradar.

Per película la que s’ha montat el carallot que ha inventat això del Poble Sec “amb vocacio d’acollida, abans de la emigracio espanyola i ara de la estrangera”.
O no, els carallots son tots aquells que so hauran cregut, progres irredents de tota mena de pel (i pluma en molts casos), perque la pijeria que s’ha inventat això de la solidaritat és perque volen que l’aguantin els altres.
A tota aquesta patuleia els faig una proposta: que els nanos emigrants del Poble Sec, del Raval, de la Barceloneta, etc., els reparteixin per escoles de tota la ciutat perque hi hagi poca concentració d’emigrants en una clase. Ja no parlo de vivendes, que amb això de les escoles n’hi hauria prou.
Perquè reservar per al Poble Sec o l’Hospi, com dius, l’”honor” de la “vocació d’acollida”?

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu,
Jo crec que això s'ho creu poca gent, una altra cosa és que facin el paperot.

Anònim ha dit...

No sé si et dediques o t’agrada, la pintura. O la cuina.
Tanmateix valdria la pena, atesa la capacitat més que demostrada que tens de barrejar temes i obtenir-ne excel·lents articles. Les barreges de colors serien, o son, perfectes i els arrossos a la cassola, no diguem!

“en la variedad está el gusto”. Per on començo?

Francisco Ortiz ha dit...

Conozco los barrios de Barcelona por Vázquez Montalbán y, como él, lo reconozco, hago lecturas interesadas y políticas de los barrios de mi ciudad, Granada. No puedo remediarlo, yo también veo a veces sólo lo que me interesa ver. Y sí, el tema que se repite tanto en esa película y en otras acaba por hacerse empalagoso, tienes mucha razón.

Luis Rivera ha dit...

Quiero agradecerte tu visita a mi blog. El tuyo me sorprende mucho. No escribo en catalán porque va para 28 años que dejé Barcelona y lo he practicado muy poco. Me encanta. lo reconozco, la parte del Poble Sec. Mi familia vivía "al carrer Margarit" y yo en Diputación esquina Calabria. Si, los barrios medios o bajos siempre son de acogida. Imagino decir del Passeig de Gracia, "es un barri d'acollida". Supongo que es bueno dar sobrenombre a los barrios de la emigración para endulzar el tema.

La película de la que hablas se rodó también en unos descampàdos de Las Rozas, donde también se rodó 55 días en Pekín, y en el bosque desde el que escribo se rodaron "La caida del Imperio Romano" y ahora, hace dos años, "El laberinto del Fauno". Justamente en el bosque por el que paseo.

Me gusta mucho tu ir y venir por los temas.

Por cierto, yo fuí un "jove dels seixanta".

Irá pasando por aquí.

El veí de dalt ha dit...

Sí. VAs i véns d'un tema a l'altre, com varegajant en meandres en una vall tranquil.la. Però m'agrada mullar-m'hi els peus.

Júlia ha dit...

Hola,Peroides, gràcies pel comentari. Intento ser breu i no barrejar, però no me'n surto, ai.

Júlia ha dit...

Hola, Francisco,
me gusta mucho tu blog, también me gusta la novela negra, no toda, pero bastante. Granada es una ciudad magnífica, muy bonita. La verdad es que Barcelona, creo que tanto la de ahora como la de décadas pasadas, es muy adecuada para ese tipo de historias. Incluso, con todos los condicionantes, durante los cincuenta se hicieron varias películas con aspiraciones de cine negro barcelonés, todavía interesantes, aunque con la moralina de la época. La literatura mitifica los espacios y aumenta nuestro interés por ellos.

Júlia ha dit...

Vaya, que sorpresa, Luis. A mi me gusta mucho como escribes, entré en tu blog por casualidad y también lo visito a menudo. El Poble-sec, el Pueblo Seco, el 'Seco' como decía mucha gente, ha sido y sigue siendo un barrio popular, humilde, actualmente com mucha immigración extranjera. No se si conoces el grupo aragonés la Ronda de Boltaña, tienen una canción preciosa sobre un aragonés que vive en mi barrio y que va a Aragón de vez en cuando, dónde ha vuelto a vivir su nieto (Mermelada de moras, se llama).

Gracias por el comentario, ya sabes dónde estoy.

Júlia ha dit...

Hola, Veí de Dalt, mercès pel teu comentari afalagador. No és per fer-te la pilota, però també m'agrada molt el teu. Llàstima que darrerament no tinc massa temps per passejar com voldria per la blogosfera...

Anònim ha dit...

Un post magnífic com sempre Júlia !!!
I parlant de Soria... la veritat es que em vaig quedar fascinada, no se si eren els colors, però em va entusiasmar.
=;)

Anònim ha dit...

Hi ha barris d'acollida, i barris d'escullida. Vaja, que escullen el que té dret a viure-hi. El ritme frenétic no ens permet de vegades llegir posts com els teus, més llargs que la majoria. I això que perdem. Potser que ens ho fem mirar.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka, gràcies pel comentari i tens raó, quan tingui temps i ocasió hi tornaré, a Sòria.

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
Jo, per més que m'esforço, sóc incapaç d'abreujar, deu ser el tarannà. També disposo ara de menys temps i em sap greu no fer més 'visites'...

Albert ha dit...

No és gens estrany que l'obra que esmentes sigui d'Arranz Bravo perquè ell és de l'Hospitalet. En conec una neboda.
Tens raó, però a vegades els mots ja diuen prou, quan hom parla d'un barri o pis exclusiu, de fet està dient excloent.
Dona, el noi de Sòria, parlant dels colors del seu país intueixo que et volia seduir donant-se una pàtina de noi poeta sensible a la natural, les postes de sol i la brisa de la mar blava, hahaha.

Anònim ha dit...

No era una crítica als posts; era més bé una autocrítica. Als lectors apressats com jo.

Júlia ha dit...

Ja sé que no era amb mala intenció, he, he. Jo també em feia autocrítica perquè la veritat és que m'agradaria ser més breu i concisa.

Deric ha dit...

Soria? Soria tambien existe? Sabia que la pel.lícula s'havia rodat aquí però no el lloc concret, és curiós com un lloc tan allunyat i d'aspecte tan diferent es pot convertir en l'estepa rusa.

Júlia ha dit...

Doncs, potser sí, Albert, qui sap, fa tants anys de tot... Per molt que sigui de l'Hospitalet, l'Acollidora continua semblant-me un bacallà sec.

Júlia ha dit...

Hola, Deric, si mires l'enllaç que he posat al blog veuràs anomenats a wikipedia els indrets concrets on es va rodar. El cine pot fer creible el que vulgui, però, de fet, els boscos no tenen res a envejar en qualitat, als d'aquell país, encara que siguin a una escala més menuda.