11.4.07

Bearn, rellegit


M’ha arribat la convocatòria del Grup de Lectura de l’Editorial Meteora per al mes d’abril. Malauradament, per diferents circumstàncies familiars, probablement no hi podré ser, encara que vaig seguint la llista de lectures proposades, totes d’un interès remarcable.La lectura del mes d’abril em resulta particularment entranyable, ja que es tracta de Bearn, de Llorenç Villalonga, llibre que va ser dels que vaig proposar jo mateixa, en fer la tria. No sé si, com he sentit dir, la memòria és, efectivament, el millor crític. En el fons crec que la memòria també va lligada a moltes emocions i vivències relacionades amb les lectures que es fan, i amb el nostre moment sentimental, però he d’admetre que aquest llibre el recordo força. L’he rellegit alguna vegada i penso tornar a fer-ho, crec que retrobaré els meus records literaris, però, també un llibre nou, diferent, com passa sempre que es rellegeix alguna cosa estimada.

Bearn es va publicar el 1956, l’any passat va fer, doncs, cinquanta anys de la seva publicació, cosa que es va celebrar de forma poc sorollosa. No crec pas que la gent jove hagi tingut massa oportunitats de tenir accés a la novel·la, motivada pels actes de la celebració. Bearn s’ha comparat sempre amb El Gatopardo, perquè, realment, tenen grans paral·lelismes i van ser escrites, si fa o no fa, per la mateixa època. Retraten móns perduts, en decadència, i el sorgiment d’una mena d’ordre nou, no pas millor ni pitjor que l’anterior. Són novel·les sobre el pas de la vida i la pèrdua de la joventut, en el fons. Totes dues estan emmarcades en un món mediterrani, illenc, i per tant una mica -o força- aïllat de la resta. Tenen, també, grans diferències. No m’agrada que es titlli Bearn de el nostre Gatopardo, perquè pressuposa, d’entrada, que la situem una mica per sota de la novel·la italiana i crec que està a la mateixa alçada, per no dir superior en alguns aspectes.

El Gatopardo
va comptar amb l’adaptació excel·lent que en va fer Visconti. Bearn, novel·la molt més propera, va arribar al cinema l’any 1983, dirigida per Jaime Chávarri, una pel·lícula remarcable però a la qual, crec, li manca una mica la grandesa i la màgia que té la novel·la. Anteriorment, per televisió, n’havien fet una adaptació molt interessant, l’any 76, a l’espai Novela. No recordo qui va dirigir-la, però la interpretaven un magnífic Ángel Picazo, Montserrat Carulla, sempre esplèndida, i Marisa Paredes, també excel·lent. Jo crec que, en el cas d’aquella novel·la televisiva, que jo vaig veure en blanc i negre, sí que es va aconseguir copsar l’esperit del llibre, més que no pas a la pel·lícula, protagonitzada per Fernando Rey, Amparo Soler Leal i Ángela Molina, grans professionals, però que no em van fer esborrar el record dels protagonistes d’aquella modesta producció anterior. Ángel Picazo era un actor molt bo, ara poc recordat. Corria la brama que era fill d’Alfons XIII, jo crec que era una llegenda televisiva. Hi feia pensar, però m’imagino que si hagués estat cert, ara que tants secrets s’escampen, n’hauríem sentit parlar més, a la llarga.

Bearn
mostra una aristocràcia molt més casolana que El Gatopardo però amb una grandesa provinciana immensa, emmarcada en aquella Mallorca d’abans, ara tan malmesa pel turisme excessiu, que encara provoca tantes protestes de col·lectius que la volen defensar. L’autor, Llorenç Villalonga, va ser una mostra molt representativa d’aquella societat i del crepuscle d’una època. Contradictori, aristocràtic, conservador, psiquiatra, va escriure primer en castellà i crec fins i tot que en aquesta llengua es va publicar, al principi, Bearn. Més enllà del tarannà ideològic de l’autor, va incidir en la qüestió la tasca normalitzadora dels correctors de l’època, que havien malmès Mort de dama esporgant formes dialectals i fent correccions que no van plaure a Vilallonga. Sobre la qüestió dialectal, encara l’altre dia, a Caçadors de Paraules, una persona tan erudita com Joan Veny situava el lo, tan vigent i viu a moltes contrades catalanes, en un registre baix de la llengua. En tot això hi tenen molt a dir els bons escriptors, que són pocs, però que són, de fet, els qui poden -i deuen- recuperar i validar aquests registres baixos i elevar-los a la categoria de cultes i alts. Ja sé que aquest és un debat sempre obert, que ens portaria molt enllà. Personalment, crec que admetre totes les formes dialectals i validar-les, per fer-les útils en qualsevol context, si es fan servir de forma adient, intel·ligent i acurada, enriqueix la llengua, encara que haguem d’acceptar algun barbarisme i castellanisme –pecat mortal-, sense massa escrúpols. Al capdavall, la llengua és una cosa viva que es fa i refà i avui tot això de l’alçada dels registres és, si més no, opinable.

Els móns decadents i en transformació, -que potser són tots, de fet-, els paradissos perduts, sempre presenten un gran encís per a la creació literària. Bearn ha patit també, com tots els títols importants, d’un excés de propostes didàctiques per a la seva lectura. El tema de les lectures obligatòries, per als estudiants, és també polèmic, els bons professors poden amb tot, però han d’estar una mica enamorats de les lectures obligatòries que proposen, altrament la lectura es recordarà com un espinós entrebanc acadèmic, a la llarga. M’he ensopegat amb un gruixut dossier destinat a aquests objectius educatius, interessant, és clar, però que m’ha fet meditar sobre aquest tema cantellut, que en d’altres ocasions hem comentat pels blogs.

El present, deia aquest autor, és una mena de punt entre la il·lusió i l’enyorament, cosa que potser sigui certa, qui sap. No és un autor còmode de recordar, va ser simpatitzant i gairebé, podríem dir, militant feixista. Mallorca va patir una gran repressió , a més, imagino que fugir o amagar-se en una illa és molt més difícil que a la terra ferma, i els intel·lectuals supervivents eren tots d’aquesta ideologia, ens hem de moure, en la nostra història cultural, amb aquestes grans contradiccions, que de vegades es volen amagar o disfressar amb eufemismes i contemporitzacions diverses, sempre maldestres. Després es va moderar i va tenir, com tanta gent, amics de l'altra banda, en el camp literari. Malgrat l’antipatia –per no dir una paraula més gruixuda- profunda que em produeixen determinats aspectes de la seva història personal, he d’admetre que Bearn em va enamorar des de la primera vegada que el vaig llegir... Un altre llibre interessant d'aquest autor, a més de la mencionada Mort de Dama és, crec, Andrea Víctrix, que mereix un futur comentari per l'originalitat del tema en l'època de la seva publicació.

17 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Bearn em va agradar força, però els que no som lletraferits ens costa repetir un llibre. Sé molt bé que els veritables lectors són els qui repeteixen lectures, o sigui que sé molt bé que no sóc un veritable lector.

També em va agradar Mort de dama, però no m'ha agradat cap verisió cinematogràfica perque, em sembla a mi, que al voler fugir de l'estil americà ens passem a l'altre extrem i s'oblida que el cinema no és literatura.

Luis Rivera ha dit...

A veure si t'ho puc explicar. Jo vaig coneixer Villalonga, en tant feia el meu servei militar a Ciutat de Mallorca i per anar al cinema sense pagar diners, Toni Serra, redactor Jefe de Última Hora, em va proposar anar de critic de cinema.
Toni Serra y Jaume Serra, aleshores, poeta, em van portar a la casa de l'escriptor una tarda de diumenge. Ella era arribat de Barcelona, i l¡any aquell, 65, va esser un any de revoltes estudiantils a la ciutat catalana, de molta agitació.
Villalonga era un home molt afable, tranquil, d'una aparent bonhomía que no puc negar perque no el conec més que d'aquella visita i d'algunes anécdotes que m'explicá en Toni.

Jaume Serra, poeta jovenivol, home del temps, inquiet, l'hi preguntá a Villalonga per la situació de Barcelona. "Senyor Villalonga, l'hi digué, ¿ha trobat molt moviment a Barcelona?" Es refería naturalment a la agitació estudiantil i obrera i tots ho vam entendre aixís. Eb Llorenç Villalona somrigué, era home que semblaba minim, no ho era i aixecant la cara, l'hi va contestar a en Jaume i a tots els que hi eram esperant una resposta política. "Es ben cert. Un trafih horrorosos, no es pot caminar per el carrer".
A les dos novel.las que menciones hi afeixiría una tercera obreta que he perduda en canvis de casa i que es deía "Disbarats". Una delicía decadent, un bombó.

Angelusa ha dit...

Un placer leerte, Júlia, erea una enciclopedia por tí misma. Confieso con tristeza que no conozco de nada a Llorenç Villalonga y no sabes qué ganas me han entrado de leer Bearn.
Espero que se soluciones los contratiempos y puedas asistir al Grupo de Lectura.
Petons.

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
si hagués d'escollir les millors 10 novel.les que hagi llegit, Bearn, seria un d'elles. Més que El Gatopardo (vale, seria l'11). Em consta que la mallorquina va ser anterior a la italiana (sino en l'edició, sí en la redacció; per un any, crec). Per tant, els paral.lelismes són evidents però no plagiats.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
No creguis que jo rellegeixi massa, tampoc, només en algun cas puntual.

Sobre cine i literatura, la qüestió ens portaria lluny, però crec que, efectivament, són dos mitjans diferents, cosa que cal tenir en compte. De tota manera es pot fer una bona pel·lícula sense trair, crec 'l'esperit' de l'obra original, com, per exemple, passa en el mateix Gattopardo.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
Una bona experiència, doncs, i un record remarcable. Sembla que Vilallonga era una persona com la descrius, efectivament. Encara que els seus llibres van tenir èxit -considerant el mercat català- Mallorca sempre ens ha estat una mica desconeguda, crec.

Júlia ha dit...

Hola, Angelusa,
Pues creo que si puedes leerla, supongo que habrá traducción castellana, además el original lo escribió el autor en una primera redacción en castellano, creo que te interesará. Si además conoces El Gatopardo puedes compararlas.

Júlia ha dit...

Hola Veí de Dalt, efectivament, no hi va haver plagi, la qüestió va tenir la seva petita polèmica en l'època, però. De tota manera, magnífiques novel·les ambdues, tenen, també, grans diferències.

Júlia ha dit...

Per cert, l'Hivern a Mallorca, de George Sand és interessant per copsar el tipus de societat tancada de l'illa, molt feudal i conservadora, arcaica. És clar que també cal tenir en compte la 'visió' de turista de Sand.

Júlia ha dit...

El llibre que menciones, Luis, suposo que és 'La marquesa de Pax i altres disbarats', la veritat és que no l'he llegit, hauré de mirar si el retrobo, per la llibreria Ona o per algun altre racó...

Luis Rivera ha dit...

Julia: era una edició feta a Mallorca, mes o meys al temps de la meva estada. El vaig llegir després, ams 25 o 26 anys. Probablemente era el titol que dius i jo recordo solsament el de Desbarats, perque hi era a la portada ben gran, la paraule. Era una delicia, un viatge a París d'una familia decadent mallorquina. Podríanm dir que era la seguenta generación a Bearn.

Una fe d'erratas: he escrit Jaume Serra i em refería a Jaume Pomar.

Roger T. ha dit...

Villalonga crec que és una "perle rare" dins la literatura catalana i crec que la literatura en general. Em fascina aquest aire que aconsegueix transmetre en les seves novel.les de "plenitud decadent amoralment tranquila", per dir-ho d'alguna manera. L'ànima d'aristòcrata, de persona que porta el poder introduït en les seves venes com la cosa més natural del món, conscient que la seva estirp ha dictat les normes durant segles, queda molt ben reflectida en les seves novel.les. Poder i suavitat. Bé, també recomanaria de Villalonga "El Misàntrop", novel.la de caràcter iniciàtic, basada en la seves pròpies experiències de joventut, que transcorre al voltant d'una residència d'estudiants de Saragossa. Novel.la que parla bastant de l'ànima vasco-navarresa (els seus companys estudiants eren d'aquests territori). Molt curiosa.

Sobre això que dius que va ser franquista, pot ser però, per altra part, almenys més endavant, va ser defensor de la llengua catalana i de la unió de la literatura de les Balears, València i Catalunya. Això ho comenta al pròleg de l'edició que tinc de Bearn, del 1961. També comenta que Bearn va ser escrita el 1945, 12 anys abans que Il Gattopardo. Salutacions.

Júlia ha dit...

Hola Roger, benvingut,
Tens raó, és una gran novel·la també. Encara que tota la seva obra té un pes considerable,personalment crec que Bearn és genial.

Sobre el seu franquisme, no ho dic jo, pots mirar l'enllaç que he posat a una web sobre repressió i franquisme a Mallorca i ho constataràs. És més, va començar a esriure en castellà.

Malauradament, en el nostre cas, sovint confonem antifranquisme i esquerranisme amb catalanisme, hi havia molts defensors de la llengua catalana i bons escriptors, absolutament de dretes, com el mateix Pla. Que més endavant, amb les circumstàncies, van evolucionar una mica, doncs afortunadament, sí, però també es cert que la represa cultural dels seixanta ho propiciava.

Tampoc l'antifranquisme ni l'esquerra és ni ha estat absolutament catalanista, ni molt menys, Ferrer y Guardia era contrari a l'ús del català, Alberti no combregava gens amb cap mena de sentiment catalanista, però creia que calia donar peixet a causa de les circumstàncies difícils de l'època. L'anarquisme barceloní parlava, en gran part, castellà. El comunisme ortodox no estava per aquestes coses i el Psuc, durant la seva bona època va ser una gran i remarcable excepció, per cert i segons la meva opinió.

Actualment, només cal fer un repasset per l'espectre polític... Tampoc ser de dretes vol dir el matieix per tothom, hi ha una dreta moderada i intel·ligent i 'l'altra'. I també hi ha esquerres radicals i absolutament antidemocràtiques i estalinites... encara.

El catalanisme cultural ha tingut una ala absolutament conservadora i gairebé carca, moltes persones lligades a l'església conservadora han defensat la llengua, cal dir que eren les úniques que tenien una certa llibertat d'acció en el tema durant la postguerra.

De vegades ens sembla que una persona que parla català amb facilitat, sent de fora, té un sentiment de comprensió envers el tema, però pot ser que no, hi ha persones amb facilitat per als idiomes però amb sentiments 'anti' que amaguen una mica o molt, segons toca.

I a l'inrevés, conec persones negades per a parlar una altra llengua que la seva, o amb molt sentit del ridícul, i que tenen uns sentiments catalanistes remarcables, però que s'expressen sovint amb castellà.

En fi, que som complexos, incoherents, variables, i que ens adaptem a les circumstàncies, en aquest i en molts altres temes.

jaka ha dit...

Bona nit Júlia!!!

A mi em va agradar molt “Bearn” ,crec que el tornaré ha llegir i segur que hi trobaré coses diferents.

=;)

Roger T. ha dit...

julia, no desconfio del que dius, potser m'he expressat malament, ni m'extranya gens que Villalonga fos franquista, els illencs sempre han estat molt favorables i acomodaticis amb l'status quo. Jo crec, però, que possiblement, com molts catalans que van recolzar el franquisme, es va penedir d'haver-ho fet, en adonar-se que en realitat, el que havien fet, era contribuïr a la destrucció de la seva nació i llengua. Interessants les teves apreciacions. Salutacions.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka, benvinguda. Segur que hi trobes -hi trobem- coses noves.

Júlia ha dit...

Hola, Roger,
Hi havia molts catalans, que, per ideologia conservadora, religiosa, van donar suport al franquisme com a 'mal menor'. De fet, en entrar els nacionals a Barcelona es van distribuir octavetes en català i tot. Després la cosa va anar com va anar, la curtedat de mires del règim feixista no va entendre la qüestió, com no l'han entès -encara- molts sectors d'esquerra hispànica, tampoc. Alguns d'aquells catalans es van anar integrant a la cultura castellana, d'altres van intentar la represa cultural, sempre mediatitzada per les seves possibilitats i ideologia. Cal dir que autors com Foix havien simpatitzat amb el feixisme, i no és tan estrany, car abans de la Segona Guerra Mundial es presentava com una ideologia agosarada, moderna, encara que ara ens sembli una cosa horrorosa, i el jovent -i no tan jovent- és 'captat' sovint per aquests cants de sirena.

Aquí sempre hem hagut de viure amb aquestes complexitats ideològiques, la primera represa cultural catalana de després de la guerra, com no podia ser altrament, va venir agombolada per aquests sectors conservadors, que s'aixoplugaven a l'església, els altres havien fugit o eren morts o a la presó, o represaliats, o decebuts, també. Per això molts castellans d'esquerra van identificar, també, erròniament, el català com 'burgès'. Tot això són tòpics, és com dir que el castellà és imperialista, per exemple. Potser és que no hi ha llengües, exactament, sinó persones individuals que les utilitzen.

En fi, és la nostra història.

Gràcies per la teva visita i comentaris.