26.4.07

Matí d'hivern en un dia de primavera




El poema:


A trenc d’alba, un dia d’hivern

Garbells per als malsons, estranyes caravel·les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.


Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats,
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.

6 comentaris:

Violant ha dit...

Quin poema més treballat!!! Quin munt de vocabulai d'aquell que cercava. Magnífic Júlia!!! Enhorabona.

Júlia ha dit...

Gràcies, Violant.

Luis Rivera ha dit...

He llegit el poema dues vegades. La primera m'ha pasar desapercebit per l'inmensa cantitat de vocabulari que sem resistía, peró, una intuició al comernçar la cuarta estrofa m'ha fet tormnar a començar y aleshores l'he disfrutat plenamente. Sobre todo, i aixó ha estat el mateix després de las dues lecturas, a partir de "Els corcs de les sospites...". I he sentit una sensació de calida familiaritat amb

"Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts..."

En resum, poco a poquet he anat donam-me compte de que es un poema magnific. Em venen, al llegirlo, ecos clasics en el millor sentit de la paraule

Júlia ha dit...

Doncs gràcies, Luis. M'alegro que t'hagi agradat, escric coses molt diferents i jo no sóc capaç de valorar-les, la veritat. Aquests premis no tenen massa importància -de fet, poques coses d'aquest tipus en tenen- però sempre fan il·lusió, tots som humans i tenim la nostra dos de vanitat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

fins i tot els poemes son quilometrics, i molt treballat també, amb un us precis i preciós del llenguatge, a mi m'agradaria fer-los així, pero no em surten.
Et felicito.

Júlia ha dit...

Tu els fas molt bé, també, m'agraden molt. I no és per fer el pilota, ep.

Per cert, sobre allò de publicar-los a internet, que menciones, el fet és que al final vaig treure'n molts, d'inèdits que tenia penjats, perquè és ben trist que després et trobis amb limitacions. Ara només poso els que ja 'han passat a la posteritat'. A més un dia em vaig trobar que me n'havien manllevat un sense dir res... ai, quin món, el poètic.

A mi ja m'agradaria, limitar la meva expressivitat, he, he, però no puc, he de fer un esforç.