5.4.07

Educació cinematogràfica

Vaig anar a veure la pel·lícula Notes on a Scandal, recital d’actrius, Dench i Blanchett, impressionants. Una pel·lícula sobre relacions humanes complexes, on la malícia del personatge que fa Dench i la ingenuïtat inicial del de Blanchett ensopeguen amb un món decebedor, i amb les seves pròpies insatisfaccions personals i professionals.

Més enllà de la història, hi ha un reflex molt realista del que és, avui, l’educació, sobretot la secundària, en mitjans poc afavorits socialment: nois i noies sorollosos, amb poc o cap interès per la cultura, l’evidència de la inutilitat del que es fa, que es palesa en l’informe provocador i brevíssim, lúcid, que Dench lliura al director de l’escola, quan aquest els demana valoracions i propostes de millora, i on només fa constar que, en aquell context, no es pot fer res més que el que es fa. Abans requisàvem revistes porno i cigarretes, avui crack i navalles, d’això en diuen progrés, pensa, la vella professora, a qui li endevinem, també, un passat més entusiasta. Avui, als centres educatius, ens movem en un món de reunions i projectes, de vegades sembla que és més important el que resta en paper que la realitat. Sabem, que, de fet, moltes programacions i documents són totalment inútils, que la realitat depassa tanta literatura pedagògica, però no és políticament correcte dir-ho -i no sé com expressar-ho sense recórrer a aquests termes, dels quals tant s'abusa- i continuem fent el paperot, pares, professors i polítics, intentant no veure el que és evident, que l'educació formal, obligatòria, no té massa poder real, però que en algun lloc han d'estar, els joves i els infants, mentre creixen. Encara ahir escoltava per la televisió la cantarella de sempre sobre, en aquest cas, els accidents de trànsit, s'ha d'ensenyar a ser cívic amb el cotxe a l'escola. Però, es que a mi em va marcar, educativament, l'escola de la meva època? Suposo que sí, però no pas en la direcció que es pretenia.

El personatge que interpreta Dench, Bàrbara, mira amb cínic escepticisme els estudiants i sap que molts no passaran de tenir un destí professional mediocre, dependentes, electricistes de poca volada... I una professora bonica i inexperta, amb una família caòtica, aterra a l’escola i es troba amb una realitat que no pot controlar, baralles a l’aula, impotència total, situacions de malson que molt professorat amb poc caràcter, com jo mateixa, hem viscut en algunes dolorses ocasions. Cal ser un sergent, per posar ordre, l'experiència és un grau, però admeto que hi ha persones que tenen el do de fer respecte, sense esforçar-s'hi massa. Són, doncs, situacions que coneixem ben de prop, però que reflectides en aquest mirall una mica deformat que és el cinema es fan més evidents. I això que passa a Anglaterra!

Un altre tema que coneixem bé i que indueix a la reflexió és la suposada innocència dels adolescents, respecte al sexe. La reacció dels pares, violenta envers la professora, que ha estat, també víctima de la seducció per part d’un noi que no és tan infantil com aparenta, inquieta. De Lolites n’hem vist unes quantes, al cinema i al teatre. Quan les edats s’inverteixen i és el noi qui té quinze anys, sembla que la cosa trasbalsa més, encara. I, en el fons, realista, la pel·lícula acaba com si res, passa l’escàndol, i ningú no se suicida, com a La calumnia, perquè ens hem tornat més civilitzats i comprensius amb les debilitats humanes, cosa que, en el fons, és fins i tot positiva. Encara que tots quedin, d’alguna manera tocats. Aquell refrany català que fa pecat amagat, és mig perdonat, es fa ben evident, en aquesta història de pecats que acaben per fer-se públics. Crec que la novel·la original té un final més ambigu, ja ho esbrinarem.

Surant per damunt de tot, la insatisfacció sexual que tants daltabaixos provoca i que tan perillosa resulta. Un personatge que surt poc, però que actua com a deus ex machina, de forma ben conscient, és aquest professor ensopit, reprimit, que cobeja la noia i que sabem que, al capdavall, és qui denuncia la situació, perquè el perjudica, de fet, i li produeix una profunda gelosia. L’adolescent enamorat també mostra el seu rostre més fosc, vol diversió, i prou, i cap problema. És un adult, doncs, per segons què, com molts adolescents d'avui, que menteix per seduir, per respondre a la imatge social que tenen d'ell, com gairebé tothom. És aquesta, una història amb moltes lectures i molts temes inclosos en el context. Totes les interpretacions són bones però les dues protagonistes, dues actrius que cada dia estan millor, broden els papers, com es diu, de forma familiar.
Per cert, ahir em vaig ensopegar, ajeguda al sofà, amb Educant la Rita, a la televisió de Barcelona, de les primeries, crec, dels 80, amb un Michel Caine immens, com sempre, ja d'entrada a la maduresa, lluny dels aspectes de pinxo de les primeries, i amb una magnífica i jove Julie Walters que, penso, no ha tingut tant d'èxit com era d'esperar, encara que és una actriu excel·lent. Pel·lícula pigmaloniana, de tema educatiu també. Aquí la noia de la secundària, sense horitzons, ha crescut i evolucionat, i vol canviar, però en el canvi educatiu també hi perdrà alguna cosa, o moltes coses. Crec que ambdós van estar nominats a l'Óscar. És una història amable, però amb la seva acidesa, reflectida en l'addicció a l'alcohol d'aquest professor que tants recursos sembla tenir per viure una vida interessant, però que pateix de lucidesa excessiva. A més, he de dir en honor del canal barceloní, que la van passar sense publicitat!!! Un goig fílmic, doncs.

8 comentaris:

Mery Cherry ha dit...

gràcies per la recomenació en un panorama cinèfil de setmana santa bastant depriment.
La Dench... quina gran actorassa. Quina gran interpretació que va fer dels últims anys d'Iris Murdoch, oi?

cucoalmeria ha dit...

bona tarda, moltes graces per la teva visita, y felicidades por el blog, me lo guardo en favoritos para no perderte, pasaré por aqui amenudo a verte. Un saludo y feliz semana santa.

Arare ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, quant a la reflexió que fas del món de l'educació d'avui en dia. Molt de paper, molta llista, moltes graelles, que al cap i a la fi, acabaran sent paper mullat. Si jo em posés a explicar les situacions per les què he arribat a passar amb alguns mestres, amb alguns EAP's i amb alguns pares d'alumnes (òbviament, també amb alguns alumnes) em sembla que em tancarien a la presó per políticament incorrecta. Molt de paper i poca teca.

Quant a la pel·lícula, a mi em va encantar, sobre tot perquè venia d'haver anat el dia anterior a veure 300, que ja saps que no em va agradar gens (no m'atreveixo a dir que és una mala película, perquè ja he acabat entenent que no, que el problema sóc jo) però vaja, que "Diario de un escándalo" em va semblar extraordinària. Sobre tot, el treball d'ambdues dones. Veig que no has fet esment de la característica de la mestra gran i experimentada, potser per no desvetllar el tema a qui no l'hagi vist?...però a mi em va semblar, també, un tema que "sembla" que queda mig ocult, però que salta a la vista des de bon començament. Els gelos hi són, tractats des d'uns quants punts de vista. Tot plegat, un goig cinèfil, com tu dius.

Júlia ha dit...

Hola, Mery Cherry,
Jo no sé si és que fa temps que no vaig al cinema, però no trobo pas el panorama tan dolent, a Barcelona, que és on visc, triant triant encara hi ha coses bones, passables, suportables i distretes.

Efectivament, una gran interpretació. Sobre Iris Murdoch, l'he llegida molt poc, m'agradaria llegir-ne més, algú em pot aconsellar per on començar???

Júlia ha dit...

Hola, Cucoalmeria, bienvenido a mi blog,
el tuyo es también muy interesante, 'llegue' a él a través del de Manel, esto de los blogs es un cesto de cerezas, lástima que no tengo mucho tiempo para pasear pero espero visitarte cuando pueda,

Júlia ha dit...

Hola, Arare, acabo de llegir a la Vanguardia una crítica 'contra' 300, en la línia del que deies tu, és interessant. Jo no la defensava, només volia explicar 'perquè' era així, ep, que tampoc hi aniré, no és el 'meu' gènere, aquest.
La característica de la mestra gran, evidentment, aviat es percep, però no volia explicar tant. En el fons tot és un problema de gelosies i seduccions i amistats vampíriques, que diuen.

La persona seductora, de vegades, ha de viure la seva seducció com una càrrega, hi ha moltes històries, reals i de ficció, sobre el tema, he, he. Val més ser 'normalet'...

Yayo Salva ha dit...

No he vist la pel.lícula però coincideix amb tú en el fons i la forma de les reflexions tan sensates sobre el món de l'ensenyament. A la universitat ho patim d'un altre modo però, al remat, és l'alumnat que lliura la secundària. I l'atonia del professorat és cada vegada més evident.

Júlia ha dit...

Hola, Yayo Salva, benvingut,
Gràcies pel comentari, i l'atonia continuarà, molta gent jove ja és prou feliç per tenir feina, de moment no estan per altres consideracions. A més, a les escoles de mestres també fan volar més coloms cada vegada, i, pel que m'expliquen, la reunionitis, la graellitis, i tot això ja està passant fins i tot a les empreses. Potser és que em faig velleta, que ja pot ser...