15.4.07

El penjat s'ha despenjat


El Parlament de Catalunya ha fet, com molta gent sap, un homenatge als Setze Jutges. La televisió va passar l’acte de forma breu, no sé si més endavant se’ls dedicarà algun espai de més durada, però tinc els meus dubtes. El fet és que no hi van ser tots, Guillermina Motta no hi va anar, amb molt bones raons, Remei Margarit tampoc, per qüestions personals, van explicar. Delfí Abella va morir no fa massa, se'n va parlar poc, encara que algun blog el va recordar, afortunadament. Porter Moix ja fa alguns anys que ens va deixar, també. Maria del Mar Bonet va fer un punyent parlament reivindicatiu que la televisió no va retransmetre, per cert, que jo sàpiga. Faré, avui, una referència al tema, relacionada amb els meus records personals. Admeto que, quan es va iniciar aquest grup, que, ara, crec, potser triaria un altre nom, car l’embarbussament resulta una mica estrany, amb això dels jutges menjant-se el fetge d’un penjat, pel que comporta d’estranya crueltat caníbal, jo era una adolescent molt més motivada per músiques com ara les del Duo Dinámico.

El fet és que, durant un temps, el català va vendre, en la música, i molts cantants suposadament frívols, com Josep Guardiola, van fer versions en català. Fins i tot cantants dels festivals de Sant Remo, italians, van treure algun disc traduït. Els Setze Jutges, cal dir-ho, als inicis, van ser, encara, patrimoni d’una certa elit cultural. En els primers discos es remarcava molt i molt el caràcter universitari dels joves. Avui, que tothom, si vol, va a la universitat, la cosa sembla normal, però aleshores la universitat era molt i molt minoritària i comportava un cert tarannà. Jo mateixa, i altres com jo, gent de barri modest, no ens hi trobàvem massa bé, en els ambients universitaris. El catalanisme resistent, per necessitats òbvies de l’època, era conservador en molts aspectes, acadèmic, i bastant clerical. El món dels immigrants, dels pobres, dels nouvinguts, era mirat amb distància, prevenció i fins i tot, ignorat olímpicament.

El fet és que una noia més gran que jo, de millor família, de la meva parròquia, i que estudiava farmàcia –una carrera habitual de les noies benestants- em va fer conèixer aquella música. La gent gran, vinculada a ambients catalanistes més selectes, sobretot a l’escoltisme, tenia a Espinàs, recordo, com a preferit, entre els cantants d’aquell grup, sobretot, quan, més endavant, va sorgir un Raimon jove i agosarat, cantant en valencià, que ara també sembla normal, però que aleshores provocava comentaris com ara per què no canta en català, aquest noi?

Les cançons i cantants del grup aviat van arribar a diverses sales parroquials, aleshores les parròquies eren un refugi per a la innovació cultural i presentaven menys problemes que altres indrets, minoritaris i/o clandestins. Recordo un festival al Palau dels Esports, que havia acollit molts altres festivals de cançó lleugera, amb diversos cantants catalans, i amb un Serrat jove i esplèndid, al final, que va aconseguir ovacions unitàries i l’admiració adolescent i juvenil de totes les noies, perquè, no cal dir-ho, era absolutament atractiu, amb aquell posat senzill, campetxano, una mica tímid, i aquella veu que tenia aleshores, que s’assemblava una mica a la d’Aznavour. Després, amb els anys, va començar a fer, en cantar, allò que en diuen la cabreta. Com a personatge, però, i com remarcava el desaparegut periodista Huertas Claveria, Serrat guanya molt en les distàncies curtes, quan s’escolta en directe, ja que té àngel i una senzillesa, no sé si autèntica o treballada, que la fama i els diners no li han arrabassat.

Més enllà dels Setze Jutges que feien, explicaven, un examen per acollir cantants al grup, i que alguns, com Pau Riba, van suspendre, va sorgir el programa de Salvador Escamilla a la ràdio, molt obert, on, si tenies una guitarra i una mica de grapa, actuaves amb facilitat, ja que l’acolliment era generós. Jo, aleshores, anava a l’Institut Maragall, secció nocturna, noies. La veritat és que, fins i tot allà, la majoria de noies no eren d’origen obrer, sinó que moltes feien alguns altres estudis pel matí o tenien feinetes d’estar per casa, en horaris limitats, pertanyien a un cert estadi una mica més alt que el meu. Una d’elles cantava molt bé, la van convèncer per anar al programa d’Escamilla i va arribar a gravar un disc o dos, es deia Maria Pilar, i la seva germana, Glòria, va arribar també a tenir un cert nom en la cançó, amb aquella, sobretot, del rei Joan I de Cataluuunyaaaa... Una vegada la vaig anar a escoltar, als Escolapis, i en sortir em va saludar de passada, va ser el primer cop que em vaig adonar del fet que la fama, encara que sigui modesta, canvia força la gent. Després he tingut altres experiències en aquest tema, amb alguna excepció, però així és la vida.

Jo admirava tot aquell món que m’era llunyà, les guitarres, les cançons, els festivals, el catalanisme que ressorgia, un món de cultureta que no m’era proper i que per això, mitificava. Cantàvem cançons d’aquells cantants quan anàvem d’excursió, amb una fe absoluta en l’esdevenidor. Tothom volia conèixer Serrat, n’explicaven moltes anècdotes. Era del meu barri, gran orgull, -encara que, com tants famosos i no tant, en va marxar aviat- i aquest fet, remarcable, el feia diferent de la resta. Serrat, ja ho sabem, va gosar cantar en castellà, alguns altres cantants també van voler obrir camins, com Núria Feliu i això, en el marc d’aquell festival eurovisiu va provocar trencaments i malestar i res va tornar a ser com havia estat. Crec que va ser un error pressionar Serrat per tal que no anés a Eurovisió, vaig escoltar un dia un senyor mecenes català d’aquells d’aleshores explicant que s’havia agenollat davant del cantant, aleshores molt jove i, suposo, influenciable, per demanar-li que no hi anés. El fet és que jo, feia poc, havia fet a Saragossa un curset de temps lliure de la inefable secció femenina, obligatori en els estudis de magisteri, al qual assistien noies de tot Espanya. Estaven totes enamoradetes de Serrat i cantaven cançons en català i ens demanaven com havien de dir les paraules d’amor. Aquell agermanament, (perquè l'atractiu sexual intercultural és el millor mitjà per assolir fraternitats complexes), com sabem, es va esberlar i tot va perdre innocència. Respecte a d’altres cantants amb menys grapa o sort, que també van cantar en castellà, aleshores o més endavant, crec que van oblidar allò de que val més ser cap de rata que cua de cavall... De tota manera, no sé perquè s’ha d’exigir als cantautors més puresa que als escriptors-periodistes-tertulians o als cantants d’òpera, o de rumba, per exemple.

Recordo amb emoció malencònica alguns recitals amb Montllor, Maria del Mar Bonet i Barbat, al teatret de l’església del Carme, al Raval. També recordo Pi de la Serra a la parròquia de Santa Madrona, Raimon a Molins de Rei... De vegades ni tan sols omplien els locals, imagino que els guanys econòmics eren molt limitats. Tot això va portar, segons s’ha explicat, al trencament amb la primera discogràfica, Edigsa. L’èxit comporta la pèrdua de la ingenuïtat, de la màgia inicial. Moltes coses i iniciatives moren d’èxit. De vegades es considera que s’ha de fer pàtria de franc, la gent de bona fe ho fa fins que s’assabenta que hi algú que cobra i el lliri li cau de la mà, de forma inevitable. Ara és època de macroconcerts i molts diners, tot resulta complicat, però encara hi ha cantants amb una guitarra i molt de coratge, poc promocionats, entusiastes, i els manca un espai als mitjans i promoció, i també, potser, suport popular, encara que, qui sap, tot se’n va i torna i, de vegades, el moment oportú arriba quan menys hi pensem. Jo crec que un cantant amb ganxo, com Serrat, va molt bé per unificar criteris i entusiasmes. Potser faria falta una operació trumfo a la catalana, no ho sé.

Molts d’aquells cantants es van dedicar a d’altres coses, d’alguns amb força d’èxit econòmic i artístic. La transició va obviar el tema, s’ha donat la culpa als poders públic, però el fet és que la gent del poble s’estimava també més aviat contractar grups d’havaneres, o rumberos, per les festes majors, que no pas aquells cantants. Els mateixos cantants ja no cantaven per amor a l’art, tot s’havia encarit. Recordo comentaris, i no diré noms, com ara és que aquest/a és un pessetero/a... Els més famosos van continuar i han arribat fins al present amb èxit, alguns eren contractats per l’ajuntament de Barcelona durant les festes locals, cosa que també es va criticar, per l’oblit dels altres, flagrant, cruel. El cas d’Ovidi Montllor ha estat el més tràgic, perquè ja no existeix i no pot contemplar amb ironia distant l’evolució històrica de les coses. Es va dedicar al cinema, amb èxit també, perquè era un cantant-actor molt important, que interpretava les cançons com ningú més no ho ha fet. El recordo una vegada, explicant que la tevetrès havia anat a entrevistar nosequin actor castellà, a Madrid, crec, mentre feien una pel·lícula i que ni a ell ni a d’altres de catalans no els havien ni saludat.

Raimon es va mantenir amb èxit, Llach, no cal dir-ho. Maria del Mar Bonet, deunidó. Serrat, en el seu camp, més eclèctic, també. Cap de tots ells no em produeix ja l’emoció d’aleshores, ni molt menys, aquesta emoció que m’amara, encara, en escoltar els antics discos i cassettes. Sobre Llach, que no m’ha agradat mai, ho sento, m’han renyat i tot, coneguts propers, com pot ser que no t’agradi Llach? Al final ja no dones ni l’opinió, per si un cas, per si t’esborren de la comunitat nostrada a causa d’una relliscada d’aquesta mena. Jo també he canviat, no m’agrada l’embarbussament dels setze jutges, utilitzat com a prova de pronúncia acurada, amb el seu penjat i el seu fetge, escolto aquelles lletres d’aleshores i unes quantes em semblen conservadores, excessivament conservadores. Em produeixen una gran nostàlgia, evidentment, el record d’una època que va ser i ja no serà i d’uns entusiasmes que es van malmetre, i no sempre per culpa dels espanyols sinó per molts i complexes motius diversos, de vegades poc oportuns de recordar.

Àngel Casas va dedicar a la cançó catalana uns programes interessants, van ser, crec, un bon homenatge, més que no pas aquest d’ara, puntual, institucional, poc difós. Ara ni el darrer magazine de Casas existeix, tampoc, el canal català de la dos ha quedat reduït a la mínima expressió. Els espais de música catalana, a la televisió, a la ràdio, són, també, vergonyosos. Aquelles antigues cançons no es poden escoltar gairebé mai, s’han fet alguns recopilatoris, molt limitats, de vegades, a la feina, em poso a taral·lejar alguna d'aquelles tonades, /diius que no t'agrada la pluja, perquè mulla els carreeers/ cap a futbol, cap a futbol/ sempre et recordaré a tu, Teresa/ a tu que més lluny de la vida i la mooort/ si un dia sóc terra, si un dia sóc pols/ i em miren amb l'estranyesa divertida amb la qual es contemplen les curiositats vitals. En aquest context actual, doncs, em sembla remarcable i admirable el refús de Guillermina Motta, de qui admiro la ironia, i la seva negativa a participar en aquest petit carnestoltes institucional.

26 comentaris:

Júlia ha dit...

M'autocomento: es veu que a Millenium van sortir un petit grupet d'implicats i van passar dos capítols d'aquells programes, jo no hi era i no ho vaig veure, crec que van dir que van trigar vint anys a muntar-los...

Anònim ha dit...

Un petit apunt al teu post, que en s fa recordar tantes i tantes coses boniques, com sempre. Vaig treballar fins fa un parell d'anys amb un dels Setze Jutges, Xavier Elies, potser un dels més atípics, perquè ben aviat es va dedicar al món empresarial, publicant una coneguda revista de l'anomenat "cor" (que a mi no em sembla una bona denominació, però avui no toca, que diria Pujol.) Ara ja està retirat. Parles de la Glòria. Si és la mateixa que recordo era una noia molt maca, més aviat alta, de mitjans de la década dels 70, no?

Anònim ha dit...

Júlia a mi em queda una mica lluny tota aquesta gent i per tant mai han format part dels meus predilectes.

Anònim ha dit...

Hola Júlia, ja t'he trobat! (És que tenia problemes amb el teu enllaç). No sabia que la Guillermina s'hagués negat a anar a l'acte. De fet, n'he sentit a parlar molt poc. M'agrada molt tot el que has escrit i com ho has escrit però discrepo en una cosa. Bé, potser no és ben bé discrepar, perquè sobre gustos... A mi sí que m'agrada en Llach (ja veus que no et pregunto per què no t'agrada a tu), sobretot el Llach dels concerts petits. En recordo un a la plaça de Besalú, a l'aire lliure, una nit del cor de l'estiu de ja fa uns quants anys: insuperable. Un altre, de fa menys, al pavelló del meu poble, amb molt poca gent, molt emotiu. I molts altres al Teatre Municipal de Girona per les Fires. També recordo una vegada en què el que aleshores era el meu company havia de fer de "teloner" seu en un concert a Arbúcies. Estàvem tots tan emocionats que ni ens ho crèiem. Però, al final, es va suspendre el concert "por orden de la autoridad" i vam haver de tornar cap a casa ben decebuts. En fi, que els Setze Jutges em quedaven una mica lluny (en general), però en Llach m'ha acompanyat en moments molt importants de la meva vida.
Ostres, com m'he estès... Ho sento.
Una abraçada, maca!

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
Xavier Elies va ser dels primers, sí,però no va durar massa cantant, òndia, sempre coneixes tothom...

Crec que aquestes germanes es deien Tomàs de cognom, la Glòria era la petita, més jove que jo, suposo que deu anar pels cinquanta, ara, alta, maca, sí. Totes dues eren maques. No sé perquè es va retirar, suposo que es devia dedicar a d'altres coses.

Júlia ha dit...

Hola, Violant, és que tu ets més jove i, malauradament, costa molt de trobar gran part d'aquells discos, llevat dels dels 'grans', no s'han difòs massa moltes bones cançons que van sortir. Tot plegat és fruit d'una època i d'un lloc molt concrets, el fet és que aviat va sorgir molt de cantant 'regional' per tot arreu, avui, però, gairebé no sabem qui canta a Galicia o al País Basc, no hi ha tant de contacte com en aquella època.

Júlia ha dit...

Em refereixo a cantautors, no pas a grups més 'moderns' d'estil més actual, ep.

Júlia ha dit...

Hola Isnel, quina il·lusió retrobar-te, de fet, com pots veure, he canviat el blog al blogger, per problemes amb blocat. Això és, evidentment, qüestió de gustos personals. He de dir que en concerts petits -en recordo un a Calella- també m'havia arribat a agradar una mica, i que hi ha algunes cançons que m'agraden, però poques. Però, en general, no era dels meus preferits, ni aleshores ni ara, i el que em sobta és que sigui gairebé una obligació que t'agradi, crec que té massa simbologia al damunt. No m'agrada aquest arrossegar les paraules que fa, per exemple. De fet, en general, com explico, cap de tots ells no em produeix l'emoció d'abans.

Anònim ha dit...

Doncs saps que malgrat tenir moltes coses a dir no sé per on començar?
En primer lloc, com que jo sóc de poble i vivia al poble, l'arribada dels jutges i de la cançó va ser ben diferent a la que tu comentes -en arribar a Barcelona jo continuava sent de poble-.
Una cosa són els jutges, una altra cada "jutge" i una tercera la cançó en català. I com que sóc mandrós de mena no diré cada experiència amb cada cançó dels jutges o dels altres, però sí que formen part de la meva vida tant o més que les cançons dels altres, sentimentalment vull dir; si ens veime algun dia amb temps i la cosa ens ve bé, t'explicaré, t'enumeraré per què, com i quant (i quines cançons), i passaré de política i d'altres consideracions no personals.
Un incís. Un dels altres "vetats" va ser Pere Tàpies, cosa que no m'estranya després de sentir la seva inefable "moto".
Absolutament d'acord amb el que dius sobre l'Àngel Cases. Per cert, en Jaraba, a qui tens enllaçat, també en podria dir alguna cosa.
Una de les meves preferides de la prehistòria: "la guitarra" de Serrat. Una de les que m'agrada menys -i amago el cap sota un escut protector- "Homenatge a Teresa", de l'Ovidi. I torno a dir que si hagués de realcionar cada cançó que té un significat per mi seria tan avorrit.
Com cotinuïs fentposts tan suggerents i suggeridors, t'asseguro que no et deixaré més comentaris.

Júlia ha dit...

Pobre de tu que no em deixis comentaris, els deus de la blogosfera et castigaran de forma subtil.

Jo també tinc records particulars amb cançons i cantants, em van 'marcar', com diuen vulgarment, però admeto que Machín, el Duo Dinámico, les cançons de San Remo, Sara Montiel i Lola Flores o Conxa Piquer, entre d'altres, també.

A mi si que m'agrada la Tersa, però no tinc res a dir sobre gustos, després d'haver admès que, gran pecat, no m'agrada Llach, qui sigui lliure de pecat... Montllor m'agradava sobretot, quan recitava allò de 'no hi havia a València, dos amants com nosaltres', ningú ha recitat Estellés com ell, ni tan sols Estellés, a qui vaig sentir una vegada, durant una escola d'estiu. A mi m'agraden unes quantes cançons de Serrat, altres no, però n'hi ha una que agrada a molta gent i que jo no la puc 'veure' -més aviat 'sentir'- que és aquella ecològica, 'pare, dieu-me què, li han fet al riu...'

Gabriel Jaraba també va tenir-hi un paper, efectivament, crec que va ser d'un conjunt que es deia els Tres Tambors, és un gran entès en música però no només catalana, crec, sinó de tota mena, crec que és una persona entesa en moltíssimes coses, no entenc com no l'aprofiten més, encara, els mitjans.

Jo crec que la no admissió de Tàpies no va venir a causa de la moto, més tardana, sinó a causa del fet que, en principi, era aquell un grup excessivament seriós, que volia donar una imatge molt seriosa i conrear, tan sols, una ironia catalana una mica feble, només cal veure les lletres dels nominats. No m'estranya l'èxit immediat de Serrat, que va trencar força la imatge original del grup, encara que té de tot, cançons també molt dolentes, crec, en té un grapat de genials, que han esdevingut clàssics i que, cosa curiosa, poden cantar altres cantants, a la seva manera, i continuen sent magnífiques.

La Trinca, de fet, va ser un revulsiu, llàstima que... ja sabem com va acabar.

Més endavant, com saps, el Grup de Folk, més innovador, va ampliar horitzons, Maria del Mar Bonet sempre ha estat en totes les mogudes, per cert.

Un grup més tardà que m'agradava molt i en tinc força discos eren els Esquirols, coneixia una noia que hi havia cantat al principi. Per internet hi ha fins i tot una web 'pel retorn dels Esquirols'. Ara el -per a mi- guapíssim Joan Crosas, fa sèries de tele, com hauràs vist, en català i castellà i roba les seqüències on surt. Va ser un bru pirata del primer Mar i Cel.

Amb els qui no he acabat d'entrar, i he fet esforços, ha estat amb els grups més moderns, de rock i tot això, lligats a l'adolescència dels meus fills. Llevat d'alguna cançó crec que no tenen massa cura amb les lletres, per exemple, però, són uns altres temps. I una cantant que mai m'ha dit res, tampoc, ha estat la Rosell, entre d'altres.

De jovenetes ens agradava molt Barbat, el trobàvem molt 'interessant', ell anava de blanc i Montllor, que també tenia el seu què, de negre. Raimon m'havia agradat molt i molt, però no ho sé, ara no em fa el mateix efecte.

Personalment crec que Llach no m'agrada, entre d'altres coses, per les lletres, perquè sí que m'agraden per exemple, algunes adaptacions que ha fet, com la de Vinyes verdes vora el mar... Núria Feliu fa anys va fer, per cert, un disc magnífic, amb unes adaptacions d'Espriu molt ben musicades, una d'aquell poema que fa 'He mirat aquesta terra...', crec que més endavant el va musicar Raimon però m'agradava més la versió de Feliu musicada, crec, per Torrents, -cito de memòria i la memòria no és precisa-.

Ja m'ha allargat massa, òndi, és que de bon matí estic més inspirada.

Anònim ha dit...

Una servidora també ha dit alguna coseta sobre els jutges aquests, però no tan ben conjuminada, esclar. Per exemple que a més d'un homenatge feia falta un donanatge.

Basitus.

Albert ha dit...

Jo em vaig estrenar com espectador dels Setge Jutges o de la Nova Cançó en un diumenge pel matí al Romea. Crec que va ser el primer concert realment públic. Dic això de "realment públic" perquè em sembla que els anteriors es van fer la l'universitat i llocs semblants. D'aquest concert recordo a l'Espinàs i l'exitàs d'un tal Raimon. També recordo un tal Ribé amb OK Curral (el recordo perquè era del mateix equip que jo d'atletisme). La Guillermina Mota es va incorporar més tard, la vaig veure per primera vegada al Sant Pere, davant de casa, al Clot. I el Serrat per la tele d'on feia la mili.

Anònim ha dit...

Hola, he fet el meu petit homenatge a Els Setze Jutges al meu blog.

Salut

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
ja veus que tots tenim 'els nostres' setze jutges i que recordem força noms i llocs.

Júlia ha dit...

Hola vedette, veïna estimada,
dons sí, un donanatge, farem.

Júlia ha dit...

Hola, Carles,
efectivament, has fet un homenatge molt complet, m'he permès posar un enllaç al meu post, felicitats pel teu blog.

Luis Rivera ha dit...

Dels inicis inicial recordo a en Martí Llaurador, que vivía al carrer Escoles Píes / Vergós, on els disabtes feían amb el Porter i el Abella selecció d'aspirants a entrar en els jutjes: a mi em van rebutxar, i vam sortir guanyant tots.
I recordo al germá de la Bonet, Joan Ramon.
De Raimon diré que d'ell solsamente m'agrada "Les Cançons de la Roda del Temps", i es probable que per la raó de que fa anys que no las sento.
La veritat es que el fenomen de la canço, fou un fenomen sociologic produit per la situació política del pais. La seva aceptació a la resta d'Espanya, enorme, va esser amb tota segurietat pel mateix. Cal recordar els concerts de Raimon a l'universitat de Madrid. Ara be, musicalment, poc. Es el deuta del present amb el temps quan es converteix en pasat, que reb el judici fred.
Per aquells temps escoltavan a la cançó francesa, a Brel, a Becaud, a Brassens, a Ferrer, a Bárbara, i era una altre cosa.

Júlia ha dit...

Així que vas estar a punt de ser cantant, eh? Ai, si jo hagués tingut guitarra, aleshores. De Martí Llaurador, que per cert, porta el mateix nom que un escultor, em va passar un disc una amiga que coneixia molta gent, les seves versions de Papasseit, 'venedor d'amor, porto joies fines...', em van donar a conèixer aquest poeta. Joan Ramon Bonet també el recordo, va deixar la cançó aviat.


També penso que va ser més el pes sociològic i polític que no pas musical, per això no han creat, potser, escola, com passa a França. Es va voler copiar massa el model francès, sempre ens hem mirat amb una certa papanateria el país veí, oblidant que amb les veleitats nacionalistes ha estat molt més dràstic i contundent encara, també més eficaç, és clar.

Fins i tot una cançó d'Espinàs proclamava 'oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa...', però el grup de Folk, en canvi, va recuperar alguna 'vella cançó'.

Musicalment em considero força analfabeta, crec, però, que van sortir coses interessants, també, encara que moltes em sembla, gràcies als músics 'arranjadors', en gran part que les 'vestien' i vesteixen de forma adient.

Francesc Puigcarbó ha dit...

d'un temps d'un país. Un gran article,et felicito sincerament, i jo,de tots sempre amb quedarè amb l'Ovidi.Malament un país que maltracte als seus artistes no se'ls mereix i l'Ovidi no ens el mereixem. Va ser una llàstima TOT PLEGAT. El vaig veure l'ùltima vegada a la Farandula, eren ell i en Serrat i t'asseguro que el va escombrar. I és que l'OVIDI sobre tot en directe, ell i el Toti es del millor que es podia veure i fruir damunt d'un escenari,

salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

se m'ha oblidat dir-te que el dia 14 d'enguant tambè en vaig parlar al blog coincidint amb l'absència de na Gullermina. Pe`ró el teu article m'ha aclaparat. Sempre em diuen que s'han de fer curts i concrest que si son llargs la gent no hi entra, tu has demostrat que no es així, es tracte de dir el que s'ha de dir i dir-ho bé.

Anònim ha dit...

Hola benvolguda veina.

Vaig trobar interesan l’article que vas fer sobre el pobre Montjuic. No vaig comentarho i no ho faré ara tampoc, perque estava a l’espectativa de veure quans comentaris I hauria.
Resulta que he mirat els comentaris als articles que has escrit aquest mes, des del de “Gregarisme...” fins al “Penjat..” En total 101 comentaris, inclosos els teus.
Quants a l’article de Montjuic? 2. Dels quals un de teu.

Trobo molt significatiu que lunic comentari hagi estat fet des del centre de la peninsula, pel cor sensible d’aquet excelent “fitxatxe”, el senyor Luis Rivera.
Mentrestant, els que viuen per aquí, barcelonins incluits, es clar, mutis pel foro.
Conclusió?

Et saluda el

Franciscu

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
Tu també tens uns blogs excel·lents, crec que hi vaig 'arribar' des de l'Entrellum. D'acord amb el que dius de l'Ovidi, en directe era una meravella, quan més el sentia i veia, més m'agradava, a l'inrevés d'altres, he, he. I com actor -potser tot anava junt- immens.

Jo he intentat fer posts curs, hi ha qui se'm queixa, però no hi puc fer més, és el meu tarannà, tot ho faig massa exhaustiu.

Benvingut al meu blog, espero que em visitis de tant en tant!

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu,
Això dels comentaris és molt imprevisible, d'un en ve un altre, però crec que un dels motius pels quals no hi ha massa comentaris al post de MOntjuïc és perquè no el vaig deixar 'madurar' i de seguida vaig penjar el dels setze jutges. En canvi, ara fa dies que no tinc temps d'escriure'n un altre.

Aquest mateix, que ara està tan concorregut, doncs va trigar a 'arrencar' perquè era cap de setmana. O sigui, que no crec que hi hagi motius massa profunds, sinó moltes casualitats i causalitats. Tornaré a tocar el tema, no et preocupis...

Recordes aquella?
'Pérgola de mis recuerdos
en tu mirada y la mía...'

Anònim ha dit...

Hola Júlia,

També salutacions a tothom i a totdon. Volia dir un parell de coses,només: la cançó de 'la moto' del tàpies, pot ser qualsevol cosa menys inefable i, molt menys encara, el motiu de que el mateix tàpies no entrés a formar part dels jutges. Tot es resumeix, em sembla, al que ja ha dit la júlia en una resposta anterior: hi havia una imatge i se'n va fer bandera, i qualsevol possibilitat de taca a la bandera, no era benvinguda. una altra cosa és el que penso de les banderes... qui no era ben vist? el tàpies, per exemple, massa còmic; el riba (el pau...), massa histriònic i 'drogat'; l'ovidi, massa sincer i tossut...i altres dels quals no arribarem mai a saber que van existir i(menys)que existien cantant. Pel que fa als nostres dies, potser dels cantautors que hi ha (que n'hi ha!) com ara roger mas, roger puig, mazoni, sanjosex, feliu ventura, i un llarg etcètera, se'n té el concepte que tan sols són una 'segona part'. que no són 'autèntics', vaja. sempre es jutgen contraposant-los a algun referent, al model presuposat que més se'ls assembla. Crec que no està bé, això. Potser algún d'aquests supera en qualitat a algun d'aquells. Potser no, no ho sé. No m'agrada pensar que la nostra cultura viu encallada en uns models que fa 30 anys, en el cas concret de que parlem ara, que no canvia. Sobretot quan la gent i el país han canviat tant. Amb la poesia per exemple, passa pitjor. No parlo de preferències personals, de si carner o espriu o riba (carles) són necessaris o no. Però després de les 'vaques sagrades' hi ha hagut bones 'vedellades'. Tenim-los en compte, siusplau.
Uf!Volia dir més coses, però ja he fet prou llarg el comentari. Es farà un homentage també als repudiats que van contribuir a 'la causa' des del menyspreu i l'arraconament i que el temps fa cada dia més grans donant-los, en certa manera, la part de raó que els van negar?

Anònim ha dit...

Per cert, també jo em quedo amb l'ovidi.

Júlia ha dit...

Benvingut al bloc, Niain,
Admeto que sempre mirem al passat amb una certa nostàlgia, i que, culpa meva, els cantants actuals, ni els conec massa, ni, els que he sentit, m'han emocionat com alguns d'aleshores. De tota manera crec que no hi ha la difusió que caldria i respecte a la poesia, que s'ha allunyat una mica de la gent, també, de la gent normaleta, se'n fa de bona, sí, però una mica 'elitista', però potser també està bé que sigui així, que no ho sé.

Les coses sempre es valoren més des de la perspectiva que dóna el temps i des de la pèrdua, inevitable, que el temps comporta.