2.4.07

Gregarisme popular


Ahir, diumenge pel matí vaig sortir de casa per anar als encants, a remenar vells llibres. Vaig trigar molt de temps en travessar el Paral·lel, ja que m’ensopeguí (i si recuperem aquestes formes, que ja abusem massa del perifràstic, no us sembla?) amb la Cursa dels Bombers, més de deu mil persones, agermanades amb una samarreta de color butà, corrent a bon ritme. Tinc una certa aversió a les manifestacions excessivament massives, siguin del signe que siguin, fins i tot si tan sols tenen objectius esportius. Encara que de vegades, com per Sant Jordi o en alguna altra ocasió, també m'hagi immergit en les multituds festives, al capdavall som humans, contradictors i incoherents, al menys, jo. La immersió en la massa afavoreix la nostra empatia, un sentit de pertinença que es pot utilitzar amb bons o dolents objectius, fins i tot amb objectius anodins, però que sempre dilueix la individualitat enmig del grup, quan més gran millor. Gent molta, persones poques, deia, el meu avi, quan venia d'algun esdeveniment, fins i tot festiu, amb un nombre excessiu de participants.

El concert de comiat de Llach i la trobada de Can Zam han fet vessar molta tinta. No entraré ara en consideracions ideològiques, però prioritzo sempre les trobades a nivell sostenible, com diuen ara, més humà i íntim. Fa alguns dies hi va haver diferents concerts en el marc del festival Barnasants que, malauradament, ha crescut i ja no es fa només a les cotxeres, lloc entranyable, on la gent podia, per exemple, fumar, gran pecat del nostre temps (el mateix ha passat amb els passis de cinema a l’Apolo, que han emigrat vers locals més convencionals, l’èxit i el creixement comporten aquestes servituds). Molts dels concerts s’han fet a espais reduïts, com ara la sala Oriol Martorell de l’Auditori, on vaig poder escoltar i veure Xavier Ribalta, que ha musicat darrerament poemes de Joan Margarit, poeta que era a l'acte i que va recitar, també, poemes seus. Hi havia gent, però no massa, una part hi anava convidada, com jo mateixa, que vaig tenir la sort que em fessin arribar un parell d'entrades. Aquests concerts s’acostumen a fer un sol dia, no es pot triar horari, i, si no ets seguidora fervent de l’artista, és fàcil que se’t passin. Malauradament, hi ha molts cantautors que tan sols els pots veure en aquesta ocasió, efímera i breu. Però és que aquests concerts són entranyables, deixen un regust plàcid, ple de tendresa, molt més, pel meu gust, que els de gran format.

Els cantautors, quan van començar, fins i tot els que ara són famosos i, ja, una mica vellets, com jo mateixa, actuaven a petits locals, la Cova del Drac, parròquies... Sovint en teatrets que eren mig plens -o mig buits-, a preus molt modestos. Crec que si algun cantant de pes es vol acomiadar, seguint l’exemple Llaquero, aniria bé que es plantegés acabar com va començar, ço és, fent un cicle de petits formats baratets per pobles i barris, però em sembla que somnio. Ara cal fer moviments de masses, sentir-nos agermanats en estranys sentiments eufòrics, siguin del color que siguin, concerts, manifestacions, curses... No són un invent d’ara, ja fa molts segles que els poders públics, o aquells que pretenen assolir-los, saben com n’és, de fàcil, moure les aigües quietes i prudents de les vides anònimes, grises, i conformar riades imprevistes, en les quals s’ofeguen els més innocents i que sempre triguen en tornar a esdevenir font de vida i no de mort. Precisament molta gent que crítica aquests tipus de trobades nombroses, quan les mou gent que no és del seu tarannà, flipen literalment, assistint ells mateixos a les dels seus. Poder dir: jo hi era... Quin goig!!! El valor, sempre relatiu moralment parlant, de les trobades massives, es mostra a través dels balls de números que es donen, després, i que fan riure per no plorar.

Dissabte vaig anar a veure
l’Exposició sobre el III Reich i la Música, a la Pedrera. Quanta bellesa, quant de sentiment, quants moviments de masses agermanades sota una eufòria patriòtica, espiritual, quines músiques més belles, quin esport més ben conjuminat... Tot, ja ho sabem, ara, al servei de quelcom que va esdevenir pervers, temible, destructor. La bellesa, la cultura, la poesia, la pàtria, l’amor, el sentiment de pertinença, tot es pot podrir de forma despietada, en màns de líders guillats i carismàtics i en un context d’inquietud econòmica i de descontentament polític, que cerca culpables externs, i que estén dogmes fàcilment assumibles, que acaben per esdevenir obligatoris. Si es fes una exposició sobre l’estalinisme, el comunisme estatalitzat i policial, tindríem un resultat estètic semblant i, de fet, els totalitarismes unifiquen sovint criteris estètics, fa alguns anys es va fer una exposició sobre art i poder, on això quedava ben palès. El jovent idealista, amb ganes de brega, es pot decantar amb facilitat del costat de la música més bella i adient, fins i tot arribar al màxim sacrifici, a donar la seva vida per una idea, per un ideal, sacrifici sempre inútil per més que es glorifiqui posteriorment.

Llegeixo a la Vanguardia l’entrevista de La Contra, de dissabte passat (un espai clàssic de contraportada, molt seguit i ben fet, l’Avui no havia d’haver deixat perdre aquelles contraportades amb Espinàs, mai, mai, mai), amb
Lisa Appignanesi. Reflexiona, l’escriptora, jueva, sobre l’Holocaust, els palestins, la situació actual, els fantasmes familiars... reflexiona també sobre el victimisme, com a medalla, i acaba recordant que recrear-se en el passat priva de fer-nos responsable del que estem vivint en el present, i que la generació que actua ara a Israel no és la que va patir l’Holocaust, sinó la següent, que mitifica el passat i augmenta la ràbia. El comentari és aplicable a tantes lectures manipulades com s’estan fent avui sota l’epígraf memòria històrica, del nostre passat. Perquè, quan jo era petita, hi havia un sentiment general, al meu barri, d’ànsies de reconciliació, d’oblidar, d’admetre culpes generals, més enllà, fins i tot, del que en diem política, i això per part, també, de persones ben allunyades del franquisme. Ho vaig voler reflectir una mica al poema Resum. Un fragment:


...I malgrat tot això, pel meu carrer,
hi floria optimisme a flor de pell.
Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.
-Ja veieu que ha passat amb les paraules
i amb els discursos i amb les rauxes folles...

Això deien, i oblidaven la guerra,
a poc a poc. I els enemics d'abans
feien tertúlies a la lleteria
i al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,
però tampoc no era dels vençuts herois.

Era gent conformada, que sabia
que la vida no sempre és una festa
i que al món, desitjada vall de llàgrimes,
s’hi ve a morir a pessics o a canonades...


Crec, doncs, que hauríem de relativitzar el passat, la història i el que calgués i pensar, seriosament, en quina mena de món volem en el futur. I obrir debats seriosos, no fer volar coloms, sobre tantes coses desagradables com ens envolten i que no sempre són culpa del capitalisme ni dels americans, sobretot si aquests conceptes esdevenen tòpics de disculpa, estèrils, destinats a dividir la complexitat humana en bons i dolents. Però res no és possible si l’individu, únic i singular, resta diluït en un magma genèric amarat de clixés progres que, pel mal ús, s’han convertit en immobilistes i conservadors. Ja ho diu la dita popular, de bones intencions n’és empedrat l’infern... O era Dante, especialitzat en un infern que, avui ja no fa massa por, qui deia aquestes coses???

Sobre cultura popular, i aprofitant que ahir era el dia de la Palma, diumenge de Rams, recordo que quan era petita ens explicaven a casa que molts dels mateixos que van anar a rebre Jesús quan entrava a Jerusalem, muntat en un ruc, de forma triomfal, i massiva, amb branques d'olivera i llorer, eren els que després anaven a insultar-lo, mentre el jutjaven i crucificaven. Històries apòcrifes, és clar, populars, però que conformaven una paràbola terrible sobre el tarannà humà. Perquè molts dels nostres parents havien viscut, amb astorament, nombrosos canvis de jaqueta, durant l'època de la guerra i la postguerra, i els tenien ben presents...








13 comentaris:

Montse ha dit...

Mentre et llegia m'han vingut a la ment força coses, per respondre't. Però ara prefereixo quedar-me amb l'últim paràgraf, el que feien els mateixos que varem anar a rebre Jesucrist (Hosanna) amb palmes i palmons, que fóren els mateixos que el cruxificaren després: vols dir que no està passant el mateix, revifat i reencarnat en un munt de situacions i personatges?...

Respecte a la forma perifràstica, més d'una vegada m'ho he dit a mi mateixa. Em dic:

"Arare, hauries de recuperar aquestes formes verbals no utilitzades, però existents", però tot seguit penso que em diran lletraferida i "plasta". Com quan em poso les mans al cap quan algun polític o algun presentador de televisió o locutor de ràdio empra estructures absolutamet calcades del castellà "i no passa res"!

Jo cantí i fent-ho, vaig treure fora els mals esperits. No estaria malament, no, recuperar-les... però estem poc entrenats.

UNa abraçada, Julieta, gaudeix de les vacances!

Montse ha dit...

Fe d'errades:

on he dit crucifixaren hauria d'haver dit crucificaren (perdó)

Júlia ha dit...

Hola, Arare,
Sobre el tema lingüístic, recordo que quan anava a la Normal -quins temps- una companya, de parla castellana, utilitzava sense vergonya paraules no usuals com ara 'prurito' y altres, un dia em va comentar, i li dono la raó, que tot el que és al diccionari es pot fer servir. Hi ha paraules que ningú no deia feia anys,'ostatge', 'menys', i que s'han recuperat, malauradament la recuperació semàntica ha donat pas també a calcs d'estructures castellanes -i angleses, els espanyols també pateixen- i fins i tot a formes que no sé d'on han sortit. Quan escric, sovint intento utilitzar alguna parauleta 'àdhuc', però en un context que la faci entenedora, de vegades s'ha de començar a fer amb un cert humor... De tota manera, els editors no copsen sovint el meu humor i la meva intenció d'ampliació de vocabulari i m'han corregit suposats 'cultismes'. També hi ha qui pensa -en català, castellà i xinès- que el que ell no diu no es diu, cosa que no es certa perquè conviuen moltes formes als diferents indrets de les geografies nostrades. Un bon tema, que sempre crea una mica de polèmica com a la 'nostra' tertúlia quan va sortir... El llenguatge, després de la política i la religió, crec, és un tema cantellut...

Júlia ha dit...

Més encara... fa anys, en una mena de cursos de redacció, ens aconsellaven combinar el perifràstic amb el perfet, per tal de donar més lleugeresa al text. Quan vaig publicar 'Rondalla del camí' em van corregir tots els perfets i m'ho van deixar tot amb els perifràstics, perquè eren, sembla, més'usuals'. Vaig consultar una professora molt bona, de la uoc, i em va dir que aquesta era la tendència. En tot cas, res és un dogma, però també això va a modes...

Anònim ha dit...

Julia: estupendo el post, pensamientos e ideas me tocan de cerca y las comparto plenamente.

Dos matices: uno al socaire de tu último comentario a Arare y otro sobre el tema judio y palestino.

Te recomiendo, tal vez ya la conozcas, la obra de Hanna Arendt y concretamente "Eichman en Jerusalén. La banalidad del mal". "Los orígenes del totalitarismo" tiene que ver también con tu post de hoy, y mucho, pero el primero resume de forma magnífica la postura del estado de Israel de los años 60, que es la misma que ahora. No es cuestión de generaciones, sino de principios de un estadocreado desde la perspectiva de creación de "un hogar nacional" y que en ese plano no es un estadal estilo de los que entendemos por democrátiocos. En Europa, no sería admitido en la Unión.
Sin embargo, tienen sus razones. y hay que entenderlas. El victimismo palestino, hoy, es una poieza más del mecanismo conflictivo que fuinciopna allí y que hay que entender, según creo, de la siguiente manera: hay paises árabes que quieren una solución y otros que quieren un conflicto.
No entiendas esta manifestación como una postura a favor de Israel, sino como ujn intento de situar a las piezas en el tablero.

Y por último y a raiz de tu último comentario: yo escribía catalán con la misma soltura con que lo hablo. Dejé Barcelona, soy barcelonés sobre todo, hace 28 años y poco a poco empecé, la lejanía hacía que mi lectura en catalán mermara en intensidad, empecé a no entender bien lo que leía: mi catalán estaba cambiando. No me preocupó hasta que me dí cuenta de que necesitaba gramática y diccionario. Así pues dejé de escribir.
Y ahora, no comprendo que unos editores corrigan un estilo porque entienden que se debe aplicar uno más usual. ¿Corregimos a Carner? ¿O a Maragall y Verdaguer? ¿Estamos en poder de los correctores de lo incorrecto?

Perdona la extensión abusiva del comentario.

Júlia ha dit...

Hola Luis,
Com que veig que saps català t'ho responc en català, per tal que practiquis, he, he. Sobre el problema jueu i palestí, és fàcil fer demagògia, avui hi ha molta progressia pro-palestina i pro-àrab, molt simplista, que fa unes dècades anaven de vacances als kibutz. Crec que existeix, encara, molt antisemitisme soterrat que ara torna a ressorgir, en tot això hi ha molta visceralitat, com n'hi ha també amb la qüestió catalana, espanyola... Trobar gent amb qui es pugui raonar es fa difícil, el problema s'ha agreujat amb els anys, la situació internacional no ajuda, tampoc. Conec alguna cosa d'Arendt, però no massa, la veritat, una gran personalitat, l'obra de la qual s'està divulgant força darrerament. L'antisemitisme va desenvolupar-se de forma criminal a Alemanya, però ja es congriava per tota Europa feia temps, França n'és un bon exemple.
La creació de l'Estat d'Israel no s'hauria desenvolupat de la mateixa manera sense l'Holocaust, molts jueus europeus ni es recordaven del que eren fins que van anar per ells. Però la història es la que és i sembla que el procés de pacificació va molt lent i amb molts esculls. Crec que Isaac Rabin, optimista, assassinat com tants líders raonables, deia una vegada que la pau entre França i els estats alemanys (Prúsia, Àustria) també havia costat segles... Però tenim poca memòria i l'esperança humana té una durada limitada, a nivell individual.

Sobre el català, les llengües són vives i canvien, és impossible congelar-les en una normativa. Entec que es faci necessari un estàndard d'ús, però en segons quins contextos cal anar una mica més enllà. A mi em passa amb el francès, que vaig estudiar de jove, resulta que puc llegir una novel·la una mica antiga amb facilitat, però que quan agafo una revista hi ha moltes coses que se m'escapen, perquè el francès modern no és el que jo vaig estudiar. En el món de les llengües sempre hi ha el debat entre els aperturistes i els conservadors, els correctors fan la seva feina, a vegades massa inquisitorial, però a voltes, també, necessària.

A mi mateixa em passa amb el castellà, que abans era omnipresent, quan vaig començar a treballar a l'escola tot era, també en castellà. I ara fins i tot em costa expressar-me com cal, de vegades. Les llengües, si no es practiquen, es perden una mica, com tot al capdavall. Llàstima que, més enllà de la comunicació i la literatura, que haurien de ser els seus destins naturals, les llengües serveixin per separar i manipular. No hi entenc massa però crec haver llegit que als Balcans hi ha comunitats que s'entenen parlant, però no escrivint i llegint, ja que per diferenciar-se han triat diferents alfabets. En això, com en tot, el que és natural és dificil de destriar del que és cultural,imposat o adoctrinat. Hi ha molts lingüistes d'idees més obertes que admeten que no hi ha correcte-incorrecte, en el camp de la llengua, sinó adient o no a un context. Però això els puristes i dogmàtics no ho volen admetre.

També he sentit explicar que hi ha més diferència entre determinats dialectes alemanys o italians que entre català-castellà-gallec, per exemple, i que, de fet, les llengües estàndard alemanya i italiana van ser gairebé inventades. La unificació d'aquests països va ser mes tardana i nosaltres hem anat per un altre camí, ja veurem com evoluciona tot plegat... Em sap greu tanta demagògia amb aquests temes i hauríem d'estar vacunats contra les manipulacions, però, res, ensopeguem sempre amb les mateixes pedres...

Òndia, jo sí, que m'he allargat...

Anònim ha dit...

Bona tarda Júlia,
Quin munt de coses que expliques... per mi ets com una enciclopèdia vivent !!! M’has fet recordar que una vegada vaig anar als “encants” ja fa molts anys i ho vaig trobar caòtic però molt xulo, també m’has refrescat la memòria amb el “Margarit” que m’agrada molt.
En quan a l’exposició de la Pedrer m’agradaria molt pogué anar-hi, vaig veure un petit reportatge a la tele i vaig pensar que devia estar be i ara que tu ho dius veig que deu ser molt interessant.
=;)

Júlia ha dit...

Hola, Jaka, benvinguda,
Els encants de Sant Antoni, 'm'encanten', i, a més, els tinc a prop de casa. De fet, però, malauradament, cada vegada hi ha més 'de tot' i menys llibres...

L'exposició està molt bé i a més, com totes les de la Pedrera, és de franc, i, cosa a tenir en compte, té molts llocs on pots seure amb tranquil·litat, si el públic no és excessiu. Perquè ara es moda fer exposicions on no tens ni on repenjar el darrere, no sé si no s'adonen de la mitjana d'edat dels visitants...

D'enciclopèdia vivent res, o potser sí, però d'aquelles que teníem al cole, amb una mica de tot, poc aprofundiment general, i coses com ara la història de Viriato, he, he. I fàbules, ep, com ara aquella: 'bebiendo un perro en el Nilo, al mismo tiempo corría, bebe quieto, le decía, un taimado cocodrilo...'

miquel ha dit...

Aquesta tarde, si puc, aniré a l'exposició, me n'has fet agafar més ganes.
És difícil des de fora poder ser raonablement just en les apreciacions, però jo tinc la sensació que el conflicte entre palestins i jueus cada dia és més complex i díficil de solucionar, i penso que els jueus tenen més possibilitats de fer-ho que no pas els palestins. Seria llarg d'argumentar. Segurament el poema reflecteix també les sensacions de bona part dels dos pobles, però aquí en aquell moment, com allà ara, hi ha gent de les dues parts que no tenen cap interés a canviar la situació.
Dona, jo trobo que la primera persona del perfet simple queda una mica forçada aquí, jo no l'he sentida mai; en canvi sí que és ben viva a part del territori valencià. En la llengua escrita a mi sí que m'agrada alternar els dos perfets en 3a persona, el simple és molt més àgil.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
com tu, dius, difícil de resoldre, no crec que estigui més en mans d'una part que de l'altra, actualment. Crec que si pensem que ara està pitjor és, senzillament, pel fet que ara tenim molta més informacio que durant els anys cinquanta, per exemple, la cosa ja va néixer malament, fruit dels resultats de la segona guerra mundial, de la mala consciència europea i de factors estratègics i de conveniència política de les grans potències, entre altres qüestions.

I hi ha un factor que recull l'escriptora, els més crispats són, precisament, les noves generacions.

Sobre formes forçades, hi ha formes que havien pràcticament desaparegut del mapa i s'han recuperat, sempre juguem, en llengua, amb la suposada 'naturalitat' d'alguns termes, però tot es barreja, al capdavall.

miquel ha dit...

M'ho deixava

Jo també sóc mes partidari d'espais reduïts.
Quant als cantants, és inevitable -i just, diria- que es parlés força del comiat de LLach. El que és veritat, és que la gent jove, parlo percentualment, escolta (escoltava?) molt poc Llach, malgrat les aparences. Entre els meus alumnes de 1r de batxillerat (uns seixanta, només tres o quatre l'escoltaven directament, perquè volien, i eren tots de tendències més aviat nacionalistes, alguns altres l'havien escoltat a través dels pares o dels avis. En Raimon (deixem de banda les teves preferències, el cito perquè em sembla que podria ser prou conegut), pràcticament ningú el coneixia, i els que en tenien alguna idea era perquè els pares en tenien algun disc que a ells no els interessava gens. Quant als cantants amb un públic més reduït, amb una obra més dispersa, etc., fa pena veure con treuen un disc i en alguns casos se'n parla molt poc a la premsa o ni és diu res. Qui coneix la "reaparició" de l'Enric Barbat, un dels primers? o el cas de l'Albert Batista, de qui parlava jo l'altre dia i, què sàpiga, ni l'"Avui" li va dedicar una línia. O Xavier Ribalta... La majoria treballen, quan poden, en circuits petits, insignificants. En fi, un desastre.

Vas llegir, una contra posterior d'un metge palestí, no recordo el nom? El que deia semblava força raonable.

Segur que tot es barreja, però el cas que esmentes seria com que jo, al meu poble, comences a fer servir els pronoms febles valencians : li la vaig donar, li'l portaré. Ja saps com són en els pobles petits ;-)

Júlia ha dit...

Sóc mal pensada, Pere, però crec que als quatre que van quedar (Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet...Serrat és un cas apart, ja que canta en castellà, també i força), transformats una mica en 'patums' tampoc els convenia massa el ressorgiment dels 'altres'. Només cal veure com es va comportar tothom amb Montllor. El panorama cultural nostrat té aquestes misèries, per molt progressisme que aparenti.

La transició va matar moltes coses, la Nova Cançó, el cicle Cavall Fort de Teatre... ai, senyor, quin país.

Sobre el llenguatge, hi ha qui opina que una forma d'enriquir-lo és divulgant i utilitzant formes dialectals diverses, en això hi tenen molt a dir i fer els escriptors però em sembla que no anem bé...

Una llàstima això de la Tina, aviat quedaran quatre gats dels 'antics' també...

miquel ha dit...

En lèxic estic d'acord i ho promociono, però en morfologia... Ja ho veus, sóc irreductible.

Potser tens raó amb els grans, però no van ser ells qui van fer la selva.