22.4.07

La fira s'acosta...





Un dels primers blogs on vaig entrar i on vaig gosar dir la meva, va ser el de la Isnel, que tenia una audiència immensa. Per un important i feliç motiu, que tothom que la visita, sap, el blog ha restat en silenci, amb algunes intermitències, fins que fa pocs dies vaig veure que revifava. He de dir que va ser un blog que em va captivar per la gran delicadesa de la seva autora, que responia tots els comentaris que es feien, que eren molts. Isnel és, més enllà del pseudònim utilitzat al blog, una autora molt important, excel·lent, sobretot de llibre infantil i juvenil, per cert.

Fa uns dies, Isnel ironitzava sobre un fet habitual en aquesta època de collita editorial. Tenia la ràdio engegada i el locutor d’un programa, se suposa que sobre llibres, anava fent propaganda del seu propi llibre, de forma desmesurada. No era l'únic dia que ho feia, la cosa ja durava, es veu. Això, avui, ha esdevingut habitual. La tele i la ràdio s’autopubliciten, els programes entrevisten gent dels altres programes, al club de tevetres parlen de la novel·la de sobretaula i filosofen sobre els esdeveniments de ficció, com si es tractés de quelcom seriós, i tot plegat, se suposa, amb calerons públics, ço és, de tots i totes.

Amb els llibres i amb Sant Jordi, la cosa ha arribat a unes fites de manca de sentit del ridícul desproporcionades. Cada any hi ha mes producció de llibre d’aquest que en diuen mediàtic, no hi ha programa de la tele, ja sigui d’autoajuda, de cuina, de tafaneries, de lingüística, d’humor, de meteorologia, de sexe o del que sigui, que no elabori el seu llibre i en faci propaganda intensiva, amb una insistència una mica barroera. I això que ens en rèiem del senyor Parada, quan oferia matalassos i vídeos, a l’antic cinema de barri! No sé si era l’any passat que es venia el suposat diari d’una noieta imaginària que sortia al serial d’ara, que fa tan temps que dura, per cert, i que passen a l’hora del cafè a la nostra.

Les llibreries per les quals m’he passejat, avui, dissabte, grans, la majoria, tenen ja els espais repartits entre els mediàtics i els volums dels grans grups editorials, perquè en aquest àmbit, com en molts, els peixos grossos s’han anat empassant els petits. Durant aquests darrers anys, malgrat tot, han sorgit un munt de noves editorials modestes, el coratge cultural es renova amb insistència, són la gran esperança per a molts autors i autores poc coneguts, fins i tot per als consagrats que no estan d’actualitat i que de vegades no troben suport, però el seu espai és molt limitat, tan sols se les respecta, als prestatges, quan treuen un llibre d’algú que ja és conegut. Sempre queda el recurs a l’encàrrec personalitzat, però és que als barris de Barcelona, les antigues papereries-llibreries, han anat minvant en nombre, també, com els quioscs, que tanquen un darrera l’altre. Hi ha un excés de tot, també de llibres, i passejar per moltes llibreries és com anar a buscar roba a cadenes tipus Zara o La tienda de Lolín, -moltes de les petites botigues de confecció dels barris també han tancat, ep- a tot arreu hi ha el mateix, si fa no fa i uns es copien els altres. Només cal veure l’èxit dels complots amb rerefons històric i misteris ocults en quadres, edificis o elements urbans del passat, sovint amb una càrrega esotèrica surrealista, es clar, que surten com els bolets.

El que més gràcia em produeix és això de fer el llibre per Sant Jordi. És, més o menys, com fer confecció per a les rebaixes, cosa que, segons, crec, en el sector tèxtil, està prohibida. Cada dia vivim més de la novetat immediata, i, si no és una novetat, en el cas d’autors poc productius, que, inevitablement, com que tenen feina fent periodisme -també en castellà, quan cal, i no hi tinc res a dir, només faltaria, si no fos perquè ells mateixos han estat exemple catalanístic per al comú dels mortals en altres temps-, i anant a tertúlies, no produeixen massa cosa amb substància, doncs, res, es fa una reedició amb la tapa canviada i remodelada, i amb un nou tipus de lletra, doncs, com es sabut, avui anem passant de la times a l’arial, i a una mida més grossa, ja que un gran volum de consumidors lletraferits tenim una edat una mica avançada i precisem de facilitats òptiques adients a la maduresa. Vaig llegir ahir un breu article d’una escriptora actual queixant-se dels retrets als autors que escriuen poc i recomanant la lectura de la seva obra anterior, que es va reeditant, per cert. Però... hi ha casos i casos, ep. Jesús Moncada, malauradament perdut de forma prematura, es passava llargues temporades abans de treure un nou llibre, però no el veiem cada dia a la tele ni l'escoltàvem per la ràdio, parlant i escrivint, de tota mena de temes divins, humans i frívols, se suposa que anava per feina.

He tafanejat una mica els dies de Sant Jordi dels anys 68, 69, 70, a l’hemeroteca de La Vanguardia en línia. Constato que el llibre mediàtic actual encara no s’havia inventat, que hi havia una àmplia oferta, que el llibre en català augmentava de pressa la seva presència en els taulells i que firmaven volums persones com ara Benguerel, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Moix, Vidal Alcover, Arbó, Porcel, i d’altres. Era un bon moment per a la producció en català, que havia pogut superar els temps de les prohibicions i el testimoniatge. Els autors i autores que firmaven, però, no eren aquesta multitud d’ara, una mica patètica, sobretot per als qui no tenen públic que els sol·liciti, mentre, al seu costat, hi ha algú amb un poder de convocatòria altíssim, em fan pensar en aquells dies tristos en els quals no et treien a ballar, mentre la teva amiga no parava, i et pansies en un racó de la festa, esperant, en debades, l’home de la teva vida, i pensant que estaries millor al cinema.

S’oferien, aleshores, com a novetats en castellà llibres de Cela, Aldecoa, Delibes... Barcelona tenia una producció immensa en castellà. El llibre hispanoamericà vivia també el seu bon moment. Però es publicitaban també clàssics, antologies: Salinas, Espriu, Valente, Machado, Dámaso Alonso... Tot era mes limitat, però d’una qualitat global remarcable. Bruguera publicava anuncis de les seves col·leccions de butxaca, assequibles, i es promocionaven obres clàssiques en edicions modestes. Hi havia un volum interessant de llibre religiós, pedagògic i filosòfic. També de viatges, no eren viatges massa llunyans, molts per Espanya, ‘El Valle del Jarama’, per exemple, o, el més lluny, per ciutats europees com ara ‘Londres para turistas pobres’. Eren altres temps, potser més entusiastes en certs aspectes, ombrívols en d’altres, però la literatura era una cosa definida, concreta, i no tenia, crec, aquests espais difuminats i borrosos d’ara. Molts autors d’aquell moment són, ara, desconeguts, però uns quants dels que aleshores encara eren vius han assolit ja la categoria de clàssics. El diari no parlava tan sols de les novetats, sinó també de fer relectures de llibres més antics, encara a les botigues.

Es trampejava la censura amb llibres agosarats, com ara un de 1969, ‘Eros Negro, costumbres sexuales en Africa des de la Prehistoria hasta nuestros días’ o ‘Los españoles y el sexto mandamiento’. Al diari s’avisava, ja aleshores, de l’allau que venia, en escrits que duien títols com ara Sucinta carta para navegar por la feria. El que sobta és la retòrica de l’època, no em puc estar de reproduir-ne alguns sucosos fragments (1969):

Al conjuro de San Jorge y la rosa, en el día que conmemora al Cervantes barcelonés de honor, grandes y chicos, poderosos, estudiantes y menos, se aprestan a abrir en la jornada laboral un claro –veremos en qué medida colabora el cielo- para pagar el grato peaje de ciudadanía y cultura que la ocasión demanda...

...al aguerrido ejército, mayormente catalán, de obreros de la cultura que se mueven con esa arma tan imbele como contundente que es el libro, y que en razón misma de su cuantía y eficacia producen la ingente masa de libros que hoy tapizan la ciudad y aledaños, siguen por lo demás de de la provincia, y alcanzan los confines del Principado...

...porque si 30.000 son los libros españoles habitualmente en comercio, tened por seguro que, de los 6.000 que nuestra provincia lanza al cabo del año, una buena mitad han salido de prensa y encuadernación por la fecha de hoy, o llevan contadas semanas de circulació. O lo que es lo mismo, que todavía carecen del deseable 'campanage' que la crítica, y más los lectores que los recomiendan a sus amigos, aporta a su lanzamiento...

Pero antes de perderse en tamaña 'selva selvaggia', no es ocioso advertir que nuestro elenco no se constriñe a lo editado por estos pagos, por lo mismo que desde otros puntos del país también aprestan novedades para esta fecha. Con ello dicho está que, más de cuatro libros de los que citamos, es posible que no se hallen ni en lo más recóndito de nuestras librerías. Mas el lector interesado no desmaye. Su libro agradecerá el apunte y, pasada la aglomeración de la jornada, gustosamente le suministrarán la obra deseada. Con el descuento de rigor, no lo dude.

L’endemà de la diada, els diaris es planyen del poc pes de la lectura al país, del paper de la televisió, galdós, segons ells, i de l’excessiu aspecte de fira d’estar per casa de la celebració. Pocs èxits de venda remarcables, constants, més enllà de títols com ara, Cien años de soledad, Las últimas banderas, Un hombre que se parecía a Orestes... Llegeixo al diari d’aleshores, també, que Cervantes y Zorrilla, per exemple, ja van morir pobres, i que la casa de Cervantes compta amb una plaqueta de compromís, tan sols, a la capital. No sé si ara encara és així.


El llibre ja no és el que havia estat, és clar: un objecte destinat a perdurar i acompanyar-nos durant gairebé tota la vida, potser a passar fins i tot de pares a fills, que es tornava a enquadernar per a una millor conservació familiar. Ara és disseny, consum, es perd aviat en el mar de les novetats, trobar un exemplar de fa cinc, sis anys, demana, sovint, una investigació per les biblioteques, per les llibreries de vell. Sobre autors, n’hi havia abans de bons, de mitjans i de dolents, com sempre, però fins i tot els mediocres d’aleshores em mereixen ara un respecte, perquè sovint eren persones que feien un esforç remarcable per arrodonir una obra en la qual havien concentrat somnis, il·lusions. Els autors mediàtics no crec que vagin per aquest camí, no deuen voler passar a la posteritat, suposo, sinó més aviat aprofitar el moment amb uns guanys, perquè la televisió dóna molt popularitat, però sovint és una fama efímera, fràgil. Qui sap si somnien, amb aquests guanys, poder fer un raconet per dedicar-se més endavant, amb tranquil·litat econòmica, a crear l’obra artística o literària dels seus somnis jovenívols, tots o gairebé tots, tenim el nostre cor sensible, la nostra ànima ambiciosa, els nostres anhels de posteritat ocults. Com fa dir Wilde a un dels seus personatges a l’obra que fan al Nacional i que no fa massa van fer en cinema, tots estem enfonsats en el fang, però n’hi ha alguns que miren cap als estels. Si, mentrestant, en el fang ens hi podem bastir una torreta, doncs, mira...

23 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo ho veig així. Cada vegada es multipliquen més les ofertes d'oci, en detriment del llibre, que respecta a fa vuitanta anys, per exemple, ha de competir amb el cinema, la tele i el video, els parcs temàtics, i moltes altres ofertes, que fan que el plaer de la lectura es vegi arraconat. Però a més, hi ha una lluita deslleial. La que fan, a més dels que has esmentat, sectors com ara el futbol. Tots parlen de futbol, enguany. Haveu vist la quantitat de llibres centrats en aquest "esport"? Mireu els programes d'esports de TV3. Per cert, totalment d'acord amb el que dius de "El Club". Amb un apunt, només. Sempre serà molt més digne, penso, que els tomates, a tus lados i diaris de patricies i Jordis d'altres teles, públiques i privades.

miquel ha dit...

Tens raó en moltes afirmacions, i ens calen visions com aquestes des de l'òptica lectora -també d'autora, es cert- que incitin a la reflexió i que fugin de la immediatesa que fins i tot algunes persones serioses lligades al món de la literatura ens ofereixen des de la premsa i també des dels blocs.

Unes remarques marginals:

No crec que la literatura sigui una cosa borrosa... ja sé que vols dir, sinó que el món dels llibres és diferent de fa un temps.

Ja ho has dit, però m'hi apunto especialment: els aspectes econòmics, ben lícits, evidentment, sembla que s'han convertit en un dels fins més cobdiciats no només d'alguns editors i llibreters, sinó també de força escriptors. Res a dir si no fos...

Uuna concreció a tall d'exemple. T'has fixa't en la barbaritat de llibres de cuina que van sortint -alguns meravelles il·lustrades- i que s'acumulen en els prestatges? En una època en què se sap que la gent cada vegada cuina menys i més ràpid és paradoxal aquesta producció gegantina. Cuines de l'àvia, cuinar amb microones, cuina del Bulli, cuina del Priorat, cuina de Madagascar... Com pot ser?

En fi, que ja em comença a mosquejar el sant Jordi patró dels llibres.

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
De fet, no s'ha llegit mai gaire, per les Espanyes, de fet encara som cuers, Catalunya inclosa, respecte d'altres països europeus. Jo em queixo del que dius, hi ha un tema de moda, doncs a fer llibres sobre el tema, que, de fet, son un complement del tema. Sobre El Club, doncs sí, comparat amb altres... però constato que tevetrès ha anat a menys, també, vaja, m'ho sembla.

Anònim ha dit...

Realment, júlia, com tantes i tantes altres coses, el Sant Jordi ja no és el que era. Ja ho sabia i ho anava constatant aquests darrers anys, un darrere l'altre, però tu ho saps plasmar molt bé. Saps una cosa? Llegint-te, m'ha vingut a la memòria un Sant Jordi (segurament de finals dels setanta) en què per primer cop, barrejada entremig de les parades de llibres i roses, hi vam veure una parada de cassettes. Exagerant-ho molt, et diria que ens va semblar gairebé gairebé un sacrilegi. Suposo que els de la parada també devien sentir un sentiment contradictori perquè estava com una mica amagada i tot. Dic això perquè, aleshores, Sant Jordi era indubtablement el dia del llibre i prou, del llibre bo, del llibre que esperaves tot l'any per poder-te comprar aquest dia. Ara vivim en una desmesura constant en moltes coses i Sant Jordi ja ens supera. I em sembla (pessimista que és una de vegades) que això tot just comença.
En fi, que demà sigui un dia ben feliç per tu i per tothom i que, si busquem llibres bons, d'aquells per rellegir, d'aquells que duren tota la vida, els sapiguem trobar sota les muntanyes dels pseudollibres de consum efímer.
Gràcies per esmentar-me i esmentar el meu bloc, però no sé pas si m'ho mereixo.
Una abraçada molt forta.

Júlia ha dit...

Hola, Pere, no és tant que es vulgui o no fer diners, Dumas o Balzac també volien fer diners, Stephem King vol fer diners, però és que tots aquests 'també' fan o feien llibres. Una cosa es voler fer diners 'amb' el llibre que escrius i una altra aprofitar la moma, vaja.

Respecte a la cuina, doncs sí, quan menys es cuina, més llibres i programes de tele surten i millors cuines es munta la gent a casa amb més estris inútils. No passarà igual amb el sexe??????

Respecte a la narrativa, amb poques excepcions, que n'hi ha, hi ha una mena de temor a novel·lar el present, a fer crítica social, a reflectir el nostre temps i les nostres misèries, això fa que sorgeixin tants complots medievals i renaixentistes i tants missatges apocalíptics ocults a les obres d'art més impensables... I això, amb poca preparació, porta a l'anacronisme (que ja saps per on vaig, he, he).

Bé, el mercat és el mercat, anirem a triar i remenar i potser no compraré res fins d'aquí un mes, malgrat el descompte. Em refio poc de les 'novetats', m'estimo més deixar reposar la cosa, he tingut molts desenganys pagant per llibres que no han respost a les meves expectatives. Ara, per sort, tenim les biblioteques, un gran servei, per 'curar-nos en salut', encara que tampoc no hi és tot. M'agradaria saber, també, qui fa la tria del que hi posen... ai, ai, ai.

Júlia ha dit...

I tant, Isnel, que t'ho mereixes, no sabia si parlar del tema, perquè ja n'he parlat en altres ocasions. Avui mateix, amb el meu germà, comentàvem que la mateixa tele, en èpoques pretèrites feia sortir aquests dies escriptors i escriptores com la Capmany, el Moix i altres, que comentaven les novetats. Només cal veure el poc seguiment que ha tingut aquest any un 'premi gros' com el Sant Jordi, comparat amb la 'mediateca' que ens 'taladra' -picona, per a puristes- cada dia. No sé si és bo o dolent, el llibre del Sant Jordi, però no em semblaria malament que li dediquessin un espai més ampli, entraria dins del que s'ha de vendre, em sembla.

En fi, un tema més lligat a l'excés dels nostres temps en tot i a la necessitat constant de consumir i oferir novetats.

Anònim ha dit...

Hola júlia. Abans de res, bon Sant Jordi. A mi, els llibres mediàtics no em molesten. Bé, sí que em molesta que es publiquin majoritàriament er Sant Jordi. Puc entendre que presentadors, humorístes i cuiners, entre d'altres es vulguin fer un sobresou (tot i que en alguns cas el mateix sou ja ho és, un sobresou) amb la publicació de llibres que perllonguin el riure'ls les gràcies més enllà de la mateixa televisió. Però, per ser sincers a mi, que disfruto d'allò més girant i regirant llibres i passejant entre paradetes en un dia com avui, el que em molesta més és la quantitat de llibres que es publiquen sobre un tema aprofitant algun èxit editorial. Es va començar a posar de moda la cosa dels càtars, doncs té doscents llibres sobre càtars. Ara toquen templers... doncs qualsevol escriu un llibre de templers, o de construccions de catedrals, o de misteris inimaginables a l'entorn d'alguna figura històrica o religiosa. I normalment amb edicions aparentment luxoses, llibres gruixuts que "semblen seriosos", que deia el meu avi. Jo crec que el llibre "mediàtic " no fa mal perquè la seva intenció no va més enllà del que se li veu. Pitjor són aquells que fan creure a molts ignorants (passeu-me la paraula i contextualitzeu-la) que s'han fet erudits en un tema que ells creuen transcendent i emplenen els prestatges de casa seva amb algunes coses(em resisteixo a dir-ne llibres), francament infumables.
Però com deia el Perich (que a la seva manera, i molta més gràcia, hauria estat l'equivalent dels anys 70 d'allò que avui en diem mediàtic) "hay gente para que haya de todo".

Albert ha dit...

Reflexió interessant la que fas, com la dels teus comentaristes, però com deia una cançó italiana il mondo gira i crec que no ho fa a favor dels globalitzats.

Luis Rivera ha dit...

JUlia: jo penso que tant se val quan es publican els lllbres. Aixó que se l'hi diu "mediatics" forma part de la fira que ens acull. No cal donar-li gaires voltes. El problema reial es que t'els regalin, no que hi siguin a la venda. Si et regalan un d¡aquests llibres, que l'hi dius al dador?

Jo he arribat a una conclusió veient la cantitat de llibres que he tingut i que tinc, molts dels quals regalo als nebods, quan es compran un pis: "el 80%, per lo menys, del llibres, que hem llegit, ja noi es tornan a llegir mai mes, i si es fa, no son tan bons com eran. Lo que sembla magnific es el record del bon rato passat.

Sant Jordi no es el que era, peró, que ho es?

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
el fet és que, com tu dius, hi ha coses curioses en això dels 'experts' que surten com bolets, en el cas, per posar un exemple, dels càtars, hi havia publicacions anteriors molt documentades, però es va posar de moda en el 'seu' moment, un de tants refregits. De vegades els mateixos escriptors 'temen' que els etiquetin amb alguna especialitat, recordo el cas de Paco Candel, que va fer fa anys un llibre sobre els menjadors de beneficència i a cada moment l'anaven a buscar per parlar de la pobresa a la ciutat, cosa sobre la qual ironitzava.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, efectivament això dels regals és un gran perill perquè quan 'saben' que t'agrada 'llegir' et regalen llibres i sovint penses, però, és que no em coneixen gens? Hi ha llibres -no vull dir títols- que me'ls han regalat, dos, tres vegades, normalment premis o d'autors 'de moda catalans'.

De fet, amb els llibres, com en tantes coses, de l'època d'acumulació passem a l'epoca en la qual ens cal deslliurar-nos de tant de pes i conservar aquest 20, 10 o cinc per cent de coses, llibres inclosos, que ens són, encara, útils, fins i tot en un sentit 'espiritual'.

Si tens prous nebots capaços d'acollir les donacions...

Júlia ha dit...

...i sí, res no es com era, ni nosaltres, aquí està el problema, he, he.

Unknown ha dit...

Regalar llibres es complicat,es molt personal i dificil de triar. Has de conèixer bé a la persona, i tot i així et pots equivocar. Un llibre es un misteri, una sorpresa. Oblidem els mediàtics i seguim llegint bona literatura... Endavant Sant Jordi.

Júlia ha dit...

Hola, David, de fet no voldria donar una imatge victimista ni carregar les tintes 'contra' els mediàtics, només que m'agradaria que els mitjans de comunicació massius donessin també més oportunitats a escriptors que no siguin 'els de sempre' i que els programes de llibres o els espais culturals dels diaris no se centressin tant en les 'novetats'.

Júlia ha dit...

Sobre el regal, d'un llibre o del que sigui, la intenció i la relació amb la persona planen per damunt de l'objecte, jo tinc llibres -i altres estris- guardats que conservo perquè me'ls va regalar 'algú' en 'algun moment'.

Anònim ha dit...

Hola Júlia, crec com tu que s'hauria de potenciar els escriptors menys coneguts però d'una qualitat indiscutible.
Que passis un bon Sant Jordi. Una rosa, un poema i un petó!!!

Ángela ha dit...

Ando mal de tiempo para leer y escribir, pero desde luego que no podía dejar pasar este día sin desearos un feliz día del Libro y de la Rosa.
Un besito, Júlia.

Júlia ha dit...

Hola, Violant,
Això de la qualitat és difícil d'aclarir, de tota manera.

Gràcies pel comentari, malgrat que he fet una mica de crítica, avui, quan he vist el carrer ple de flors, m'ha agafat la síndrome santjordiana, el mateix que em passa per Nadal, sobretot perquè feia un dia esplèndid.

Roses, petons i poemes, doncs.

Júlia ha dit...

Gracias, Angelusa,
Lástima que no puedas acompañarnos a dar una vuelta por la Rambla... antes de que la agobiante aglomeración nos arrastre, claro. Un abrazo.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Donc si, de tres llibres que em volia comprar no n'he trobat cap dels tres, me'ls hauràn de portar la setmana que bé, i un d'ells precisament es de la l'Imma Monzó, "un home de paraula" m'han dit que s'havia esgotat, tot i que es cert que tampoc he anat a cap mes llibreria.

Anònim ha dit...

Que tinguis un bon dia de Sant Jordi, Júlia. I que també t'arribin moltes roses i llibres.

@--'--,---

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, crec, però, que el trobaràs, diria que l'he vist per algun lloc...

Júlia ha dit...

Igualment, Ramon, suposo que ha estat un dia molt feliç per a tu!!!