21.4.07

Madrid en el record


Suposo que tot plegat és casualitat, qui sap, però durant aquests dies m’han arribat diferents espurnes sobre la capital espanyola i el seu entorn, la meva filla hi ha anat per Setmana Santa, Xurri suposo que també, ja que parla de les seves constatacions, Luis evoca l’Escorial i incideix en dos quadres emblemàtics, semblants però molt diferents i en la singularitat d’aquell lloc, lligat a un gran rei com va ser Felip II, que hem de rehabilitar, per espolsar-ne la llegenda negra i situar-lo en el seu context. Penso en ell sempre quan, per relacions familiars, vaig a Molins de Rei, on estan arranjant una part, el poc que queda, del Palau dels Requesens, família tan vinculada a Felip, que va morir amb una creu beneïda a Montserrat a les mans, si els records de les meves lectures històriques són correctes.

El cas és que, darrerament, se m’han acumulat una pila de records lligats a Madrid. Quan era petita jo viatjava poquíssim, el viatge habitual més llarg era anar a Girona, on tenia uns oncles, un oncle capellà i una tieta que en tenia cura, fent-li de majordoma. Les previsions familiars, aleshores, eren que jo estudiés comerç, que era el que s’estudiava per treballar a un despatx, gran aspiració de les famílies on el treball del pare era molt més dur que no pas seure davant d’una màquina d’escriure. A l’escola van suggerir que era millor fer batxillerat, que el comerç acabaria per no tenir validesa oficial, fet que, mirat en perspectiva em sembla injust, car fèiem uns seriosos exàmens a l’Acadèmia Pràctica, del carrer de Pelai, tan o més seriosos que els que es feien al batxillerat. El cas és que vaig enllaçar uns estudis amb els altres i em vaig incorporar a tercer de batxillerat.

En aquells anys, la cocacola s’introduïa al mercat nacional. Venien per les escoles i ens convidaven a visitar la fàbrica del carrer d’Almogàvers, aleshores un indret solitari i llunyà, on ens passaven una pel·lícula promocional i ens donaven, és clar, cocacola, i també galetetes salades, d’aquestes amb forma de peixet, crec que va ser la primera vegada que en vaig menjar i les vaig trobar delicioses. Aleshores no es qüestionava, com potser es faria ara, que tot plegat era publicitat d’un producte que, amb els anys, ha assolit la categoria de símbol del capitalisme, encara que a mi, de tant en tant, m’agrada beure’n una, amb gel i llimona, i no tinc pas mala consciència. Les mateixes monges –les escoles públiques, a la ciutat, eren escasses- crec que aprofitaven l’ocasió per sortir a fer un volt, la veritat, i esbargir-se.

Sobre la cocacola, m’havien explicat, viatgers més afortunats i benestants, que Alberti rebia espanyols al seu exili italià i els recitava un poema que feia la cocacola, mecagüen ella... un poema antiamericà, cubanòfil, de fet. Torno al tema central: l’empresa de la cocacola organitzava un concurs de redacció, per a quart de batxillerat, que va durar força anys, adaptant-lo a les modes educatives vigents, no sé si encara es fa. Aleshores era tot en castellà, i el tema que em va tocar era excitant, el comercio exterior español. El cas és que em vaig embolicar de valent, fins i tot acabava la redacció del concurs fent una proclama sobre la mà de Déu ordenant el món, una cosa així, ingènua, abstracta. Ho recordo perquè publicaven els escrits triats a El Correo Catalán i a dins d’alguna caixa amb recordatoris, estampes de comunió i fotografies esgrogueïdes, encara he retrobat alguna vegada el retall de paper que els meus pares conservaven.

A l’escola en triaven una o dos, de redaccions, les professores, només per això ja et feien arribar una caixa de cocacoles, caixa que va servir per animar una d’aquelles festes de l’època, que, en castellà, en deien guateques. Recordo, però, que nosaltres en dèiem, senzillament, festa. Era l’època del festival de la Cançó Mediterrània, de la Popotitos, vaja. Després de la primera tria feien un acte provincial al mateix Palau de la Música, de lliurament de premis. Recordo, perquè tot plegat m’ha quedat força gravat, que el presentava el senyor Viñas, amb l’Ana María Solsona, una presentadora important a l’època, molt maca, deien que aleshores festejava amb el José Luis Barcelona, però no sé si les tafaneries tenien una base real o no. Un conjunt d’aquells que sovintejaven, no en recordo el nom, va cantar Quinientas millas, la professora de francès ens havia passat fins i tot la lletra original, era una cançó que tenia un gran èxit, molt romàntica, amb un comiat, un tren, una estació. Sabia jo que tenia premi, però no sabia quin; doncs resulta que va ser el primer... de Barcelona! Un gran èxit, doncs, que comportava un viatge a Madrid, a la final.

Una de les monges de l’escola, que era aleshores directora o alguna cosa així, va camelar la meva família, oferint-se a acompanyar-me, explicant-los, a més, que tenia un germà a Madrid que feia molts anys que no veia. En fi, que en lloc d’anar-hi amb la meva mare hi vaig haver d’anar amb la monja, amb qui no tenia cap mena de confiança. El viatge era en tren, en un tren amb lliteres, i, de cua d’ull, vaig constatar que la monja tenia pèl al cap. L’hotel de Madrid crec que es deia Continental, era modest, en un lloc molt cèntric, una mica fosc i sòrdid, com aquests hotels antics i no massa cars que sovintejaven a les ciutats grans i petites, hotels per a viatjants de comerç i turistes escadussers. Anys després, la monja va tenir la sort de poder acompanyar una altra nena de l’escola, que també va guanyar, ja hi van anar amb avió i a un hotel molt més luxós, els temps havien canviat de pressa i el marketing de la beguda havia millorat molt, suposo que també els guanys hispànics de la comercialització.

Recordo, quan em vaig despertar, al tren, la meva estranya emoció en contemplar aquells camps castellans, els camps de blat, que només havia vist en fotografies. Recordo també les muralles d’Àvila, fora de les quals, encara, no hi havia res més que la immensitat d’aquella natura tan diferent de la que m’era propera. A Madrid vam anar a veure el germà de la monja, un militar destinat al Pardo. La monja i el germà eren bascs, hi havia hagut, en el passat, molts bascs catòlics seriosos, dedicats a l’església, a la milícia. Aquell senyor era el tipus de militar honrat, d’una peça, explicava –i crec que va ser la primera vegada que ho vaig escoltar, explicat d’aquella manera- que tots dos bàndols de la guerra havien lluitat per Espanya, d’una manera o una altra, i que per això, en unes reunions que s’havien fet, ell havia votat per tal que els cossos de combatents republicans fossin, també, al famós Valle de los Caídos, que vam anar a visitar. Los que crean que han de estar allí, que pongan una mano en la mesa, y yo puse las dos -em sembla que explicava-. Tenia aquell respecte per l’enemic que surt a tantes pel·lícules de tema bèl·lic i que avui ens pot semblar, qui sap si per prejudicis antimilitaristes, passat de moda.

El tema del Valle de los Caídos ja sabeu que és polèmic i que encara no s’ha resolt la lectura històrica que se n’ha de fer, entre d’altres coses, per influència de l’església oficial que senyoreja l’indret. És un lloc adient per a Museu sobre la Guerra Civil, més enllà de memòries històriques i oportunismes electorals. Crec que, com aquell presoner que ajuda a fer el pont sobre el riu Kwai, fins i tot molts dels presoners republicans que van treballar-hi, a la força, no serien pas partidaris de fer desaparèixer l’indret del mapa. Encara menys si la seva realitat es donés a conèixer de forma documentada i seriosa. També hi ha qui ho enderrocaria tot, és clar, no pas jo, com vaig manifestar en el tema de Montjuïc. El fet és que en aquell moment, -doncs no hi he pogut tornar, després-, em va impressionat tot plegat, el lloc, la creu, les escultures de Juan de Ávalos... Per sort, el militar tenia una filla simpatiquíssima, de la meva edat, i les coses van canviar per a mi, ja que vaig poder anar de tronc amb ella i no paràvem de xerrar. Es deia Sonsoles, nom que em semblava raríssim i que jo no havia escoltat mai; durant un breu temps ens vam escriure, però amb els anys tot canvia i s’oblida, encara més les amistats breus de l’adolescència i de la infantesa.

Vam anar a veure el Palau Reial, el Prado, el Retiro, molts més llocs que no recordo. Del Prado em va sobtar veure el quadre de les Meninas, sobretot, que tenien en una cambra, una mena de santuari petit, amb uns miralls per poder-ne copsar la perspectiva. I també els del Bosco, que jo imaginava molt més grans. Molts de tots aquells quadres els havia vist, en fotografies dolentes, als llibres, i vet aquí que, efectivament, existien. No puc explicar les meves emocions d’aleshores, van ser fortes, estranyes, ben bé com si estigués vivint una mena de somni eteri. L’Escorial també em va emocionar, tant l’edifici com el lloc on és i el cel que té al seu damunt, un cel molt especial, característic, em sembla. Al Escorial hi he tornat alguna altra vegada, sempre m’ha fet el mateix estrany i emotiu efecte. Recordo també les pintures de Tiépolo, al Palau Reial, i una noia que ens ho explicava, amb una veueta aguda, punxadissa. Aquest pintor s’ha revaloritzat molt darrerament, durant un temps se’l menystenia una mica, coses de les modes artístiques, que van i vénen com les ones. Era primavera, però en alguns indrets glaçava, no sé si era a l’Escorial que vaig veure per primera vegada com tiraven sal, per desfer el glaç.

Les emocions dels primers viatges són inefables, no es poden expressar amb paraules, al menys, jo no puc. El viatge, ara, s’ha frivolitzat molt, s’ha massificat el moviment de la gent amunt i avall, els indrets visitables tampoc són com eren en el passat, hi ha moltes més mides de seguretat i controls, multituds, alguns quadres els posen en penombra i refrigerats, per conservar-los millor. El discurs museístic ha canviat, i, segons em sembla, no pas sempre per millorar. Del viatge, a més dels records personals, que sempre poden ser enganyosos, em queden un parell de petites fotografies en blanc i negre amb la monja i la seva nebodeta i jo mateixa, o la persona que era jo aleshores, de la qual en queda, em sembla, poca cosa.

Per cert, no vaig guanyar el concurs nacional, que es va fer en un teatre, no recordo quin, de la capital. No recordo massa, tampoc, d’on era la noia que el va guanyar, però em sembla que de Tarragona. El concurs de nois i el de noies anaven per separat i el premi era un viatge a Egipte. No vull ni pensar el que em vaig perdre, un viatge a Egipte en aquella època! Si anar a Madrid ja m’havia semblat una aventura excitant, immensa, doncs anar a Egipte hauria estat un somni que, ja per sempre, serà inabastable, perquè l’Egipte d’avui, suposant que hi vagi en alguna ocasió, ja no serà el d’aleshores. Hi ha partidaris de no repetir visites, en els seus viatges, són com una mena de col·leccionistes d’indrets i fotografies, però a mi m’agrada, si puc, tornar a llocs on he estat, perquè els llocs canvien molt, són vius, creixen, es transformen. A Madrid hi he tornat en d'altres ocasions. La segona va ser també de jove, encara era el que ja no serà mai més, una ciutat amb aires provincians, amb personatges que, a mi, em semblaven de sarsuela, ja que vam anar a parar a un hotel barat de la Calle del Pez. Un d’aquests dies evocaré una mica les emocions d’aquest segon viatge, que encara tenia perfum d’aventura exòtica, amanida amb les aventures sentimentals de la primera joventut, perquè hi ha una època de la vida en la qual el viatge és molt menys important que les persones de l’altre sexe que pots conèixer mentre el fas, la veritat. En aquest segon viatge, amb xicots autòctons, vam fer rutes per mesones, i una mica d’innocent noctambulisme, agosarat per l’època, encara molt innocent, però que ja em va mostrar una metròpolis amb rerefons ombrívol, més present a la cançó de Sabina que no pas a les meves visions romàntiques de la ciutat.

He tornat altres vegades, no tantes com voldria, a la capital del regne. Sempre m’hi he trobat molt bé, gent amable, oferta cultural diversa. No puc deslligar els seus indrets de la literatura, de la música, de la pintura, del cine: Madrid són les sarsueles amb revetlles castisses, la resistència republicana, les pel·lícules espanyoles que mostraven la Cibeles, Carles III, la reina Mercedes, Pérez Galdós i la Restauració i Fortunata bevent al raig de la font... Recordo una cançó de la ràdio, de quan era petita, la cançó deia cuando vengas a Marid chulapa mía, voy a hacerte emperatriz de Lavapiés... Jo no sabia què era això de Lavapiés, em sonava raríssim, creia, ai, que, devia ser una mena de palangana, santa ignorància. La darrera vegada que hi vaig ser em vaig ensopegar amb un tipus de ciutat com la Barcelona del present, una ciutat del mapa del món desenvolupat, moderna, ambiciosa, magnífica amb aquest estil d’avui, de disseny una mica fatxenda, plena de turistes badocs, d’esdeveniments de tota mena. Amb immigració, molta, pels barris vells, pels carrerons on, realment, passa la història quotidiana i real. Sempre hi he anat per la primavera i tinc pendent anar-hi a la tardor, serà quan em jubili, suposo, diuen que és la millor època per passejar pels seus indrets i racons. Potser perquè recordo aquella antiga cançó que El Consorcio va recuperar, tarde de otoño, llena del sol de Madrid... Explica, la cançó, la història d’un amor, de la trobada amb una noia, en un cafè de Platerias, on el sol de la tarda mor en els miralls, mentre Gayarre canta al Real i Alfons XII torna dels toros. La cançó acaba amb nostàlgia, ay mil ochocientos, que lejos estás de mi, todo pasó, como una luz que yo apagué... Doncs sí, tot passa, com una llum que s’apaga i que, en encendre’s de nou, ens mostra ja un món molt diferent del que dorm en els nostres records, plens, inevitablement, de tòpics i miratges. M’agradaria saber de qui és la música, la lletra, però no ho he sabut trobar. Ves, m'ha sortit un blog una mica melangiós, què hi farem.

13 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M’has fet venir records a mí també, benvolguda Júlia, amb aquest article tant bonic.
Sovint tinc la sensació que amb les ciutats i amb els pobles, passa el mateix que amb les modes que imposen una manera de vestir o de malvestir (això va, com tot, a opinions), que acaba amb una mena d’uniformitat despersonalitzadora.
Per coses de la feina vaig ser-hi unes tres setmanes més o menys al començament dels setantes. En tinc un molt bon record.
Potser també perquè era una època en que crèiem, jo també, “que tot és possible i tot està per a fer”.

Luis Rivera ha dit...

Viure a Madrid i a la rodalía moderna, ja se sap, Majadahonda, las Rozas, ha estat per a mi una experiencia gran, creadora i sobre tot un neteixar les teranynes de la desinformació, sovint tan intencionada.

Acullidora com no conec gaires ciutats, de gent oberta, de converça facil, culta el que cal, histórica, popular, castiça y elegant, moderna i probablemente més americana que europea i sobre tot amn un munt d'habits de viure molt arabs. Sovint hem recorda Buenos Aires y sovint El Cairo, aixos ultim sobre toto al estiu)

En quant a El Escorial no se que dir-te, perque enamorat com estic d'ell, tinc una petita col.leció de primeres edicions sobre e3ll del segles XVII i XVIII.

No se de quie es la canço que anomenas, l'altre, el xotis, es de Agustin Lara.

Si visites Madrid, estic a la teva o vostre disposició, sobre tot per anar a L'Escorial.

Luis Rivera ha dit...

Avabo de trovar-la, aicis que t'envio la lletra i els autors.

TARDE DE OTOÑO EN PLATERÍAS
(Antonio Aguilar, Alejo León, Juan Solano)


La tarde clara
[de] otoño madrileño
que en Platerías tomaba yo café.
Con tu vestido gris
entrar en el salón te vi
y al verte tan bonita
me puse junto a ti.

La tarde moría en los espejos
soñaba el amor en los divanes
y todo yo temblé
en el momento aquel, mi bien
que todo ruboroso
mi amor te declaré.

Tarde de otoño
llena de sol de Madrid
café de mis sueños
donde mi amor encontré.
Ay, 1800, qué lejos ya estás de mí.
Todo pasó como una luz
que yo apagué.
Tarde de otoño llena de sol de Madrid.

Alfonso XII volvía de los toros
Julián Gayarre cantaba en el real
y yo en aquel café
gustoso te cité[,] mi bien
y sueños de ilusiones
inquieto te esperé.

Las luces de gas iban creciendo
la noche llegaba lentamente
y al no verte venir
creyéndome de amor morir
me fui de Platerías
pensando solo en ti.


La adreça web es:
http://www.el-consorcio.com/disco02.htm

Júlia ha dit...

Hola, Xiruquero, jo també hi vaig ser en aquells anys, potser ens vam creuar per la Porta del Sol i tot, he, he. Les ciutats són com les persones, encara que les vulguin uniformar, sempre destaca alguna cosa diferent de cadascuna. De vegades penso que a l'Edat Mitjana els d'aleshores devien veure totes les esglésies romàniques si fa no fa, qui sap.

Júlia ha dit...

Doncs t'agafo la paraula, Luis, el mateix si veniu a Barcelona, encara que ja la coneixes. Sobre la de Lara, jo, de petita, m'imaginava que això de Lavapiés era que, com el xicot estava tan enamorat, fins i tot li volia rentar els peus a la noia (!), em passaven sovint coses d'aquestes que de vegades recordo amb humor. De l'altre en tenia la lletra, la tinc gravada, però és una còpia de l'original, no tenia els autors, moltes gràcies, és una cançó que m'agrada molt, és que quan més velleta em faig més m'agrada tot el que és 'antic' i que quan era jove no valorava.

Júlia ha dit...

Jo no puc comparar aquestes ciutats amb les que dius, 'encara' no he viatjat tant, tot arribarà.

Joan Vicenç ha dit...

Hi he estat poques vegades, bon cafe, bona llet, bon menjar. Gris. Sempre que hi he anat he tengut ganes de fugir. No per res. Em manca llum.
Salut.
JV

Violant ha dit...

Júlia, jo hi he anat una sola vegada i el que recordo més va ser El museu del Prado, els jardins del Retiro, l'Escorial i el Valle de los caídos. La gent molt amable això sí i gens contrariada en sentir parlar el català. Fins i tot un taxista que era de Salamanca ens va indicar el camí una vegada que ens vam perdre. Ja poden anar dient els polítics que la gent no són el que ens volen fer creure.

Júlia ha dit...

Hola, Joan Vicenç,
Potser vas ensopegar-te dies boirosos, per a mi el pitjor temps és l'estiu, feixuc, interior, aclparador. Però és que l'estiu és pesadet a molts llocs, Barcelona inclosa, on la calitja i la xafogor ens ofeguen, sort del mar, és clar, allà no en tenen, he, he.

Júlia ha dit...

Hola, Violant, bon dia,
De gent, a tot arreu, la majoria és normal i amable, però sempre et pots ensopegar algun carallot, a Madrid, a Palautordera o al Poble-sec, tendim a la generalització, m'ha robat un de no sé on, doncs tots els de no sé on són uns lladres, coses així. A més, alguns polítics i mediàtics ja van tirant llenya al foc per tal que hi hagi marro, cal anar-se vacunant sovint en contra d'aquesta mena de coses.

ddriver ha dit...

Jo de petit i vaig ser,hi i va ser molt diferent a com estat els altres cops que he anat,a lo millor tens rao,pero els ultims cops m he ofegat alla.
Repetir viatges es interesant,sempre hi ha algun detall que no l habies vist.Pero sovint,i mes si es un lloc que t ha tornat boig,quan hi tornes et decepciona,no se perque pero m ha pasat algun cop,excepte amb Londres.

Júlia ha dit...

Hola driver, és que les ciutats creixen, sovint massa i massa de pressa, i, segons quins dies i a quins llocs, l'ofec és inevitable. Ho pensava també dissabte, ja en plena eufòria de consum llibresc, per Barcelona, a més del consum habitual que hi ha pel centre, semblava, com deia la meva mare 'que ho regalessin'. Cal trobar moments calmats i llocs no tan concorreguts, i això, quan fem turisme, no sempre és prou factible.

Els viatges també van lligats a com t'ho has passat quan hi has anat, a qui has conegut, coses així, que, de vegades, no es repeteixen.

ddriver ha dit...

totalment d acord.Una ciutat es aquella ciutat,en aquell moment i en aquelles circunstancies.I en un altre viatge es una altre ciutat en un moment diferent i amb unes circunstancies diferents.
L error que cometem la majoria sovint,es buscar una situacio pasada en un lloc present.
I la mitificacio d un lloc sovint et porta a la decepcio.