18.4.07

Un castell polèmic i una muntanya malmesa


Es plany Franciscu, en un comentari, del poc moviment que va tenir el meu post anterior sobre Montjuïc, en comparació amb el dedicat als Setze Jutges. Això dels comentaris és absolutament atzarós, hi ha temes que, de forma inesperada, tenen un poder de convocatòria immens. Fa uns dies, a Entrellum, Toni Ibáñez ironitzava sobre el gran nombre de visites que havia provocat el tema comiat de Lluis Llach. Sembla, doncs, que la cançó, per una cosa o per una altra, desvetlla sentiments diversos i polèmics.


Retornaré avui al tema de Montjuïc, més que res perquè vaig fer referència al castell i vaig remarcar que en parlaria. Encara que sé que m’allargaré excessivament, -per variar-, intentaré fer una mena de resum del tema. Montjuïc va ser en altres temps un indret rural, amb petites poblacions i moltes capelles. Abans que el castell actual hi va haver el Castell de Port, del qual queden poques restes, que pertanyia a la família vescomtal, situat damunt el Fossat de la Pedrera, més o menys, ja que sembla que per allà es trobava el port medieval. Es tenen notícies d’una talaia que servia per prevenir sobre l’arribada d’enemics per mar, talaia que va esdevenir poc eficaç, doncs sembla que el guaita, pagat per la ciutat, hi enviava sovint substituts.


L’any 1471, el rei Joan va prendre amb facilitat la talaia, cosa que va promoure crítiques fortes en els dietaris de l’època. Aquest malaurat segle XV català, amb guerres civils, epidèmies i terratrèmols, s’hauria d’estudiar també, de forma objectiva i acurada, per entendre molts i molts aspectes de la nostra història. Cap al segle XVII la torre era ja una construcció remarcable, amb una carretera cap a la ciutat que va costar diners i problemes amb els propietaris. Els llamps malmetien sovint aquella torre. Durant la Guerra dels Segadors, el 1640, va morir assassinat, per les Hortes de Sant Bertran, el Comte de Santa Coloma, Dalmau de Queralt, virrei de Catalunya. Verdaguer li va dedicar uns versos i el seu fantasma, explicaven, vagarejava de tant en tant per la zona.


Els diputats catalans van sol·licitar aleshores ajuda al rei de França, sembla que la intenció era establir una república independent; això de demanar suport a França, a la pràctica, ha mostrat que era sortir del foc per caure a les brases, de fet. Es van fer guarnicions, amb ajuda francesa, a Montjuïc, i el 1641 hi va haver la famosa Batalla de Montjuïc, durant la qual es van derrotar les forces reials espanyoles, comandades de forma maldestre pel Marquès de los Vélez. Aquesta victòria va ser celebradíssima i va sobredimensionar el poder militar propi, les obres de fortificació que calia millorar van ser objecte de controvèrsies i es van anar ajornant, sembla que amb força inconsciència del perill. El 1651, fins i tot es va fer una processó lluïda, amb assistència de filles de morts a la batalla. El mateix any, les forces reials establien un setge que va durar catorze mesos i que va obligar a capitular. Tots dos bàndols s’havien afeblit, Espanya havia perdut Portugal, Olivares, home dur, havia caigut en desgràcia, i la pau va propiciar que el mateix Consell de Cent es fes càrrec de les reparacions en la fortificació.


La Guerra de Successió és ja prou coneguda i ha estat mitificada i tergiversada, el mateix que la dels Segadors, segons els interessos del moment i la correcció politica vigent. Catalunya havia començat amb una relació relativament bona amb el pretendent francès, però diferents circumstàncies, com ara les divergències amb el rei i amb el virrei, van acabar per fer decantar el suport vers el partit austriacista. L’arxiduc Carles d’Àustria entrava triomfalment a Barcelona, després d’un assalt al Castell –ja que la ciutat va rebre per totes bandes, com sol passar en la realitat, amb aquests afers- però cal dir, també, que la relació amb ell no va restar fàcil, tampoc, per a les institucions catalanes. Com es prou sabut, la situació internacional va variar amb la mort de l’emperador austríac Josep I, que va donar a Carles la corona, cosa que el va fer abandonar la causa hispànica. Davant la possible formació d’un gran imperi europeu, les potències aliades van negociar amb Lluís XIV, es va iniciar a la ciutat un duríssim setge i, com sabem, la història va acabar amb l’11 de setembre de 1714 i les seves seqüèl·les tràgiques. Cal dir que, més enllà de proclames heroiques, i tal com passaria amb la Guerra Civil, i penso, passa amb qualsevol guerra, molta gent volia ja la pau fos com fos, i es va anar adaptant a la nova situació, cosa que explica, entre d’altres circumstàncies, la represa econòmica del segle XVIII. La Guerra de Successió, més enllà del seu final i del que va comportar, va ser, a Catalunya, com moltes guerres, també, una guerra civil, ja que durant el període austriacista hi va haver, també repressió i exilis. Això sembla que no es pot dir, segons on i una vegada, en una xerrada sobre el castell em vaig haver de sentir que era perillós donar una visió d’aquesta mena dels fets, per part d’alguns progres poc documentats o interessats en reinventar la història a la seva manera, cosa absolutament freqüent i vigent.


El castell, a partir d’aleshores, serviria, com se sap, més que res, per vigilar i controlar la ciutat. S’hi van fer fortificacions i millores. Zermeño, un enginyer important de l’època, a qui es deuen moltes fortificacions importants, va reconstruir el castell, va fer construir una cisterna i li va donar, més o menys, el perfil actual. Com a anècdota curiosa, els anys 1792 i 1793, l’astrònom Merchán va utilitzar la torre de vigilància per obtenir les coordenades de Barcelona, en els treballs de mesura del quadrant de meridià, que portaria a establir la mesura del metre. El 1793, amb motiu de la guerra contra la Convenció, en el marc de la Revolució Francesa, el castell va iniciar el seu ús com a presó. El 1808, el capità general va ordenar el lliurament del castell a les tropes franceses, cosa que va desplaure molt Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona que n’era el responsable. El castell va restar en mans franceses fins el 1814.


Durant el 1821, amb motiu d’una de les freqüents epidèmies, s’hi va instal·lar un campament sanitari. En aquells temps, també, es va prohibir pasturar i caçar en el recinte, cosa que fa pensar que la pràctica era habitual. Llevat de l’allotjament d’alguns presoners, les guerres carlines no van tenir incidència en el castell. El castell es va utilitzar per bombardejar Barcelona, sota el comandament d’Espartero, el 1842. Més endavant, durant el 1843, s’hi tornaria, amb motiu del motí de la Jamància. El bombardeig d’Espartero va ser molt colpidor i criticat, Jaume Balmes, tan oblidat avui, va publicar una mena de diàleg entre la ciutat i el castell en el qual aquesta es planyia de ser-ne l’esclava, una reproducció de la publicació es podia veure fins ara al museu del castell. Prim també va ser un dels ‘bombardejadors’ de la ciutat, cosa que s’obvia sovint, ja que, al menys que jo sàpiga, fins ara ningú no ha demanat, de moment, l’enderroc de la seva estàtua eqüestre de la Ciutadella.


La muntanya, però, s’utilitzava força com a indret d’esbarjo i agrícola. A mitjans del XIX es va instal·lar el telègraf al castell i els llamps continuaven donant molts disgustos. La seguretat de la zona militaritzada, i l’objectiu habitual de vigilar la ciutat va fer establir la prohibició de construir en uns 400 metres a l’entorn, tot plegat va fer que no es pogués urbanitzar el Poble-sec i que es fessin per l’entorn, tan sols, barraques, glorietes o berenadors, de molt poca alçada. L’any 1858 la torre va tornar a fer-se servir de talaia. Més endavant s’hi instal·laria un sistema de senyals, per informar del trànsit marítim, ideat pel pilot Agustí Mauri, interessant personatge, que caldria conèixer i reivindicar. Tenia un gran amor per la seva professió, l’any 1916 va ser rellevat per un mariner de l’Armada, però com que s’havia emportat els materials, que eren seus, va poder continuar amb la seva tasca, encara que sense sou!



L’any 1868 la Ciutadella es va lliurar a la ciutat, però el castell es continuava utilitzant com a presó i lloc d’execucions de persones que promovien revoltes o hi participaven, de forma real o suposada. Hi va haver intents militars d’apropar la població al castell, en ocasions com ara la festivitat de la Immaculada o el Dijous Sant; hi havia molta concurrència popular, -encara que no quedi bé dir-ho, ja que la tafaneria mou muntanyes de tots els colors-, i l’esposa del governador militar tenia cura dels ornaments i de l’organització. El valor estratègic de la fortificació havia perdut molta rellevància, a causa dels avenços en armament. A finals del XIX es va instal·lar una bateria més moderna en una de les pujades al castell. El 1892, amb motiu d’un atemptat, es va assassinar el sentinella del polvorí. El 1893 s’hi va executar Pallàs, que havia atemptat contra Martínez Campos. El 1893 es va donar garrot a Santiago Salvador, responsable de la bomba del Liceu. L’anomenat Procés de Montjuïc, motivat per l’esclat de la bomba de Canvis Nous, el 1896, va aixecar una gran polseguera i protestes, ja que es van constatar les tortures i els maltractaments indiscriminats. Va haver-hi cinc penes de morts per afusellament, moltes penes de presó desterrament, la ciutat havia crescut, els problemes socials i polítics eren freqüents, el desenvolupament de l’anarquisme, important. La repressió policial, sovint indiscriminada, contribuïa a exaltar els ànims, en lloc d’apaivagar-los.



Durant els primers anys del segle XIX hi ha haver ja alguns projectes de cessió del castell a la ciutat. Però els fets de la Setmana Tràgica, amb l’execució de Ferrer y Guardia, personatge contradictori, d’idees arrauxades, però que en aquest cas va ser la víctima innocent de la situació, el 1909, va provocar una gran campanya europea en contra i va fer caure el govern Maura. Cal dir que Maura havia intentat, sense èxit, entomar el problema militar, amb les injustíssimes lleves, detonant del conflicte, sense èxit. La història de la Setmana Tràgica és, també, contradictòria, lamentable, complexa. En relació amb aquests fets, va existir un costum lligat a la picaresa habitual, que consistia en recollir herbes del lloc de l’afusellament i vendre-les a persones d’ideals anarquistes, com si fossin relíquies àcrates.


Amb motiu d’una forta epidèmia de grip es va tornar a muntar un campament sanitari a Montjuïc. La vaga general de 1919 va portar a la presó més de tres mil homes. També hi va haver allà presoners relacionats amb les guerres colonials, com ara José Rizal, independentista filipí, detingut a Barcelona i que va ser afusellat a Manila. El 1913 es va començar a parlar de l’exposició internacional, i el castell va tornar a ser tema de debat. Hi havia, com ara, partidaris d’enderrocar-lo, a causa de la seva història, i, també, partidaris de donar-li un contingut més cultural. Es tornava a parlar de tot plegat durant la República, quan el cop d’estat de 1936 va retornar el castell als seus usos més ombrívols. Hi va haver durant la Guerra un gran nombre de presoners del bàndol nacional, amb força afusellaments, com ara el d’un grup de persones de la cinquena columna, el 1938, entre d’ells una jove de vint-i-dos anys, Carmen Tronchoni, la valentia i el coratge de la qual va propiciar lloances de personalitats republicanes, fins i tot. Més endavant es donaria el seu nom a unes escoles de la secció femenina destinades a nens i nenes de les barraques. Les execucions de presoners van ser nombroses, algunes molt significades, com la del general Goded, i motiu de fortes diferències de criteri entre persones del govern republicà.


Acabada la guerra va continuar, com se sap, com a presó i lloc d’execucions habitual, sobretot de persones importants, mentre que les menys conegudes anaven a parar al camp de la Bota, perquè la mort, fins i tot la més injusta, tampoc és igual per a tothom. El procés més emblemàtic va ser el del president Companys, personatge que caldria també estudiar a fons, més enllà de la glorificació inevitable que la seva mort ha propiciat. Fa poc va sortir un llibre sobre ell, La veritat no necessita màrtirs, d’Enric Vila, que intenta donar una visió més realista del personatge, visió que molta gent del carrer ja m’havia donat en diferents ocasions, però que ha passat una mica de puntetes per les llibreries, perquè intentar parlar dels mites amb serenor és molt i molt difícil. El 1940, com se sap, es va instal·lar un monument als Caídos i se celebrava una missa dominical perpètua al fossat de Santa Elena, en memòria de les persones del bàndol franquista executades en aquell indret.


El castell es va continuar utilitzant com a presó militar fins l’any 1960, aleshores va passar a la ciutat, però amb moltes limitacions. L’exèrcit continuava gestionant el museu i conservant una zona pròpia. Al pati s’hi va instal·lar la famosa estàtua del general Franco, que va venir a inaugurar el Museu el 1963. Aquest museu militar no va ser pas el primer de la ciutat de Barcelona. Un financer, Estruch, havia reunit durant el segle XIX una col·lecció important d’armes, privada, però accessible als interessats. El senyor Estruch va haver de vendre-la, en urbanitzar-se la plaça de Catalunya i desaparèixer els terrenys on es trobava i la col·lecció va anar a parar... a França. En inaugurar-se el museu de Montjuïc es van reunir diferents col·leccions, privades, de l’ajuntament i de l’exèrcit.


El 1985 es va arranjar el Fossar de la Pedrera, per tal de recuperar la memòria de les persones del bàndol republicà executades i enterrades en aquell indret. Es va instal·lar també el mausoleu en record del president Companys. L’any 1980 el castell va presentar problemes d’humitat, molts objectes van ser desats en magatzems. No són tan sols armes el que hi ha, actualment, sinó també maquetes, miniatures, pintures de Josep Cusachs, pintor-militar que es va formar durant un temps al taller de Simó Gómez, al Poble-sec, uns olis del segle XVI, alguns de Felip Ariosto, representant alguns Comtes de Barcelona, pedres provinents dels cementiris jueus... Una mica d’eclèctica barrija-barreja, doncs, sense un discurs museístic coherent, com diuen avui els experts. Cal dir que a principis del nostre segle es va destapar la caixa dels trons als diaris, amb escrits sobre alguns continguts del museu, la poca presència objectiva de la història i el manteniment en el pati, durant molt de temps, ja durant la transició, de la famosa estàtua eqüestre.


Malgrat les remodelacions i els intents de donar al museu un contingut més didàctic, malgrat algunes carnavalesques teatralitzacions, d’aquestes que ara ens engalten a tort i a dret, la cosa no ha tirat endavant. La funció i els usos del castell aixequen polseguera, desvetllen molta polèmica i demagògia, també. Hi ha partidaris d’enderrocar-lo. Personalment, no entenc l’afany enderrocador envers els edificis, per negra que sigui la seva història, la iconoclastia em resulta inquietant. Al capdavall, negra i contradictòria és la història de la humanitat, les glorificacions i mitificacions s’esberlen amb una mica d’objectivitat històrica. Jo crec que el castell ha d’acollir tota la seva història, amb una visió acurada, però el més objectiva possible de la seva relació amb la ciutat, recordar totes les víctimes, més o menys innocents, admetre que les armes han estat també part de la vida dels homes i no bandejar-les perquè ens desplauen, sinó situar-les en el seu context, i prioritzar la ciutat i els seus habitants i la seva relació amb Montjuïc, per sobre dels interessos turístics d’avui, tan aclaparadors i que motiven una frivolització immensa de l’art i de la història. No menystenir el tema anècdotic, costumista, tampoc. O sigui, intentar donar una visió coherent, fonamentada, del que ha estat Montjuïc i el seu castell, al llarg del temps, per exemple, una exposició fixa combinada amb temporals i monogràfiques, em sembla, i amb un recorregut per l'interior que mostrés les característiques de la fortificació, com han fet amb Salses, per exemple. Voler fer-ne un museu de la pau, veient com s’entén la pau per part de moltes patums i gent lligada als poders nostrats, em fa més por que una pedregada, la veritat. Ja he fet volar massa coloms durant la meva vida, però sembla que per aquí aniran els trets, (amb perdó dels pacifistes dogmàtics). En una ocasió vaig sentir, fins i tot, al barri, una proposta -seriosa- sobre un agermanament amb el Montjuïc gironí, es volia fer una teatralització amb un senyor feudal medieval del castell barceloní, que vindria a donar la benvinguda als forasters; vaig protestar, dient que allà no hi havia hagut cap senyor feudal mai, però em van mirar amb una expressió encuriosida, mentre, ben segur, pensaven, ja ha sortit la perepunyetes aquesta... La cosa, de moment, no ha tirat endavant.



He de fer constar que he tret moltes d’aquestes dades del llibre de 1960, Historia de Montjuïc y su castillo, de l’historiador Pere Voltes, editat per l’Ajuntament de Barcelona, llibre on molta gent ha begut i que mereixeria una reedició actualitzada.

14 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Julia: interesantisim. Mirant-ho de lluny i amb ironía, el castell no es res més que un simbol mde l'historia de la ciutat, que ha viscut els seus avatars. Com si es tractés d'un objecte inutil ha estat utilitzat en funció del que disposaba d'ell. L'unica historia coherent es la de les seves morts, tema del que es podría escriure un llibre.

Estic amb tu sobre el interés que té el re escriure l'historia, d'els fets i de les persones. De Companys, per eixemple, Azaña no té bona opinió. Des de el Compromís de Casp hi han dues histories per lo menys. Vaig coneiser gent de Barcelona, catalana y benestant que no parlaba gairebé d'ell. i no be quand ho feien. Peró, des que a algí el sobrenomenen com a President Martir, ja es practicament imposible asolir la crítica. Un mite es fort, pero un mite amb sobrenom es intocable.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, tens tota la raó. Amb els presidents republicans espanyols, com el mateix Azaña, o Negrín, s'han fet valoracions diverses, de tots els colors, però no són màrtirs, és clar. De tota manera això passa a Catalunya amb Companys, inevitable, si atenem a aquella frase petrarquiana, de que una bella mort honora tota una vida, encara que la mort no acostuma a ser bella, sinó mitificada, també, però també amb Macià, l'avi, sobrevalorat per les circumstàncies, fins i tot per la sort que va tenir d'entomar la primera època republicana i comptar, evidentment, amb un carisma remarcable. Ara ens en fan una pel·lícula i tot, a veure com anirà.

Franciscu ha dit...

Hola veina.

Dius que i ha partidaris d’aterrar el castell?
El 2007? No mo puc creure.
Vols dir? Com pot ser?
Cony, ja ho se que a la majoria de gent de Barcelona Montjuic li importa una merda, pro fins aquest punt d’odi no mo hauria imaginat mai.
I qui son aquests imbècils? Hi mirat el diccionari del Fabra i a imbécil diu: feble mentalment.Estúpid.
Es pot calificar d’una manera diferent qui es vulgui carregar tantes pàgines de la nostra història, civil, militar, arquitectonica ?

Luis Rivera ha dit...

o simplement, la silueta de Barcelona des de fa més o menys 300 anys al arribar.hi.

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu,
No t'enfadis, ja hauries d'haver-te adonat que enderrocar el que sigui és una constant humana. Ja sigui per refer, per esmicolar simbologies, per oblidar passats enutjosos...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, de moment és una silueta que es manté, amb la zona del Morrot, i que fa que puguem reconèixer la ciutat... encara. Sobretot la torre, ja que la resta queda 'camuflada', com calia per als objectius previstos.

manel ha dit...

Hola, Júlia. Pel que fa a la meva experiencia a la panxa del bou, he de dir que posts poc comentats no vol dir posts poc llegits. Els llegeixo gairebé tots i no sempre deixo comentaris. No sóc de regalar elogis. Crec que ja s'enten que m'agraden, per això vinc. Faig comentaris quan crec que puc aportar alguna cosa. I avui.

pere ha dit...

Avui et deixo un petit enigma, Júlia. El meu pare va estar empresonat al castell de Monjuïc, jo el vaig visitar alguna vegada, però era tan petit que no me'n recordo i ell no me'n va parlar mai, només la mare. Evidentment, t'estic parlant de la dècada dels 50, quan ja feia força temps que s'havia acabat la guerra.

Als qui volen enderrocar-lo i als qui el volen convertir en un museu de la pau -quina por!-, els afusellaria... Ai, no, que sóc pacífic!

ddriver ha dit...

Es un dels blocs on aprenc mes sempre.
La meva mare tenia familia afussellada aqui dalt.

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
Tens raó, jo també passejo per molts llocs on no hi deixo res. Molts amics em diuen de vegades 'he llegit allò', i jo no els he 'vist'. Però certament, de vegades crec que he penjat algun escrit amb temes que m'han semblat propicis per a la polèmica i ningú m'ha dit res, i d'altres vegades, amb motius més intranscendents els comentaris i també les visites, augmenten. Crec que per això Franciscu incidia en la qüestió de Montjuïc.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
Doncs tota una experiència, crec que els pares de la nostra generació no ens parlaven massa de tot un munt de coses...

Jo cada vegada enderrocaria menys coses, no sé si em faig vella però ho deixaria tot tal com està, ho restauraria i l'únic que hi afegiria són contextualitzacions de la història. De tota manera, cada vegada es té més en compte l'opinió ciutadana -tampoc és massa abundant ni meditada, la veritat, aquesta opinió-.

Júlia ha dit...

Hola, ddriver, jo sí que aprenc en el teu, històries de la vida real del carrer, benvingut.

Les històries i patiments de la gent normal, són les més necessàries per anar fent-nos una idea del passat i de les tempestes que vans sacsejar els nostres pares i avis.

El veí de dalt ha dit...

Genial, el post. Has ressenyat perfectament el llibre de Voltes, a banda de la teca pròpia. No sabia això de les herbes que es collien al lloc on afussellaven anarquistes. Pel que fa a desmitificar mites, estic d'acord; sense ser despectiu, però.

Júlia ha dit...

Gràcies, Veí de Dalt. La desmitificació només mostra que tots som humans, cosa saludable per a situar-nos en un context ideològic més ponderat.