28.5.07

Després de les eleccions

No voldria parlar de les eleccions, però no me’n puc estar, al menys, avui.

He de confessar que, aquesta vegada, per primera vegada, no vaig anar a votar, perquè la campanya no m’ha agradat gens, la veritat. Possiblement, si no fos barcelonina, no m'hauria abstingut. El fet és que, a Catalunya, hem estat els reis de l’abstenció i això vol dir alguna cosa o moltes coses, i no sempre les que interpreten els interpretadors.

Avui, tothom farà valoracions d’aquelles etèries, que agraden tant a periodistes, polítics, totòlegs i tertulians diversos. Personalment, no m’ha estranyat gens la pujada de vots de CIU a l’ajuntament barceloní, crec que és la primera vegada que el partit presenta una persona que dóna una imatge propera, afable, i això, quan es tracta de municipals, té un pes. Que presenti una imatge determinada no vol dir res, és clar, però té un pes en la subjectivitat dels electors i electores, encara que després, les anàlisis aprofundides, menystinguin el tema carismàtic.

Trias ha estat una mena de segona fila permanent. Veurem què passa ara. Les eleccions municipals a Barcelona, i és la meva opinió personal, que consti, han servit sovint per cremar persones que podien fer ombra a Jordi Pujol, a qui respecto i valoro, però que com tots els pesos pesats polítics no era amic de tenir gent fent-li massa ombra al volt.

En l’abstenció, crec, ha tingut un bon pes el desencís, la seguretat de què res canviarà massa, la constatació que els partits petits, amb alguna possibilitat, s’enganxen a qui mana quan toca, i a la butaca corresponent i no són capaços de mantenir cap mena d’independència crítica... També té un pes la fidelitat, hi ha molta gent que sempre vota ‘els seus’, malgrat els reconegui defectes i mancances. I aquests ‘nostres’ sovint ho són per causes poc aprofundides, gairebé sentimentals. Però, és que es pot aprofundir en els temes quan els debats són tan epidèrmics i intranscendents?

El fet és que el poder té tendència a enquistar-se, als partits, a les institucions, als sindicats i als centres excursionistes. Una crítica que es fa, quan convé, és que ‘aquells ja porten molts anys al poder’, però això sempre val per ‘els altres’. No existeix una fluïda i saludable alternança, i això sol passar des de les associacions més modestes fins als centres de decisió més elevats. Tot plegat genera cansament, fins i tot avorriment, al capdavall.

Sembla, doncs, que, més o menys, tot continuarà igual. Perquè, de fet, cap partit, tampoc, no havia plantejat grans canvis en el model de ciutat que tenim i que, suposo, deu agradar a molta gent. Turisme, gratacels, creixement desmesurat, pèrdua identitària progressiva. Aquelles anys en què es predicava el creixement zero han passat a la història, no sé si per sempre o de forma transitòria, car mai no hi ha res que es pugui donar per definitiu ni inalterable.

No voldria semblar apocalíptica, hi ha hagut millores importants als barris, s’han incrementat serveis magnífics, com ara les biblioteques, s'han obert espais verds, les platges estan molt bé... La municipalització de moltes estructures veïnals, però, ha contribuït també a la manca participativa més directa, al foment de la iniciativa lliure de lligams econòmics amb els poders propers, o sigui, lliure, més o menys, d’aquestes subvencions que proliferen de forma una mica excessiva.

Les ciutats grans, com Barcelona, haurien de poder triar representants de forma més propera, com si els barris, o, al menys, els districtes, fossin pobles diferents. Altrament, crec que patim una descompensació en comparació amb els pobles i amb les ciutats més petites, que coneixen de forma més aprofundida els candidats. Encara que això, de vegades, també pot ser un desavantatge, és clar... La confiança fa fàstic, diuen, vulgarment.

Hi ha un tema que no sé si es plantejarà seriosament, i és el dels espais televisius, i les quotes de pantalla; els periodistes ja han protestat de forma palesa, però, servirà per alguna cosa? Els candidats i els seus seguicis em sembla que no han dit gaire res sobre el tema, o, al menys, jo no me n'he assabentat.

23 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Ben segur que els partits tenen la seva responsabilitat en l'increment de l'abstenció. Però els partits no són instàncies metafísiques. Estan formats per ciutadans i fan allò que la intel·ligència dels seus militants dona de si. Ho dic sense ironia. Em mereixen molt de respecte els militants, tant de partits com de sindicats. Peró crec que no haurien d'ignorar la responsabilitat d'una ciutadania cada vegada més panxacontenta i individualista, que es planteja les eleccions amb una actitud passiva. Hi ha alguna cosa que no funciona en la nostra actitud republicana (si és que tal cosa existeix entre nosaltres).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M’hi jugo un peix, benvolguda Júlia, que a la primavera del 2008, l’any que vé, que hi haurà eleccions espanyoles, tornarà a sentir, fil per randa, les mateixes paraules dels periodistes que vostè esmenta.
Jo també he estat abstencionista, per moltes raons, de les que en compartim més d'una,pel que veig , i la explicació de les quals excediria l’espai d’un comentari.
Dir-li, això sí, que si perdo la juguesca, vostè tria si peix blau o blanc i al restaurant que vulgui.
Al plaer de dinar o sopar amb vostè hi afegiria el goig de veure que s’hauria donat un pas endavant en democràcia, o el que és igual, un pas endarrera en la manipulació de la informació.

Luis Rivera ha dit...

Açi, al centre dfe la península tothom está content i tothom ha guanyat. Hi ha un univers enorme de ciutadans que tenen totes les raons del succseit i tots els edveniments fins a les legislatives. Penso que els resultats veritables som com el deu del Cant Espiritual de Maragall: "ja se que sou, peró on sou? qui ho sap?"

Jo tampoc vaig anar a votar. Estic en desacord amb el partir al que sempre hi votat i el altre partit no em deixa apropiarme a ell. No m'interesa votar en blanc, em sembla un "totum revolutum". No tinc que donar explicacions a ningú (sembla que si) ni demostrar el meu pedigrí democratic i després de lluiter i vencer una sentimentalitat que em feia certa nossa, ara estic feliç al descubrir que el meu vot era absolutament irrelevant. Tothom sap més que jo, fins i tot del que jo faig, hai de fer o no fer.

I adhuc, tampoco votaré a les legislatives perque suposo que aquells als que em sento lligat emocionalmente seguirán, un any més, fen la polítique que jo crec que no harien de fer. Que l'hi farem. Un altre diumentge a casa. I poer la nit sentiré la sabiduría del mass media.

Júlia ha dit...

Donc sí, Gregorio, alguna cosa no funciona. Segurament té a veure amb això del 'panxacontentisme' i amb el fet que, passi el que passi a les eleccions, ja estem bé com estem, la majoria. El que passa és que potser arribarà un moment en què no caldrà ni tan sols l'excusa ideològica i partidista, pagarem uns bons 'gestors' i ja està.

Júlia ha dit...

Potser és que la democràcia que utilitzem, Xiruquero, hauria de comptar amb uns horitzons més amplis i desenvolupats i participatius. Però, és el que volem, la majoria?

Posada a demanar, peix de categoria i unes gambes de Vilanova...

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
crec que ja hem de superar una mica la mala consciència del 'no anar a votar', si no ens agrada cap projecte, d'alguna manera ho hem de demostrar, i el vot en blanc no em sembla, hores d'ara, tampoc, una resposta adient.

Temo, però, que tampoc l'abstenció, per més elevada que sigui, provoqui cap toc d'atenció, ni dels polítics ni de la resta de ciutadans soferts, resignats o passotes...

El que trobo a faltar és un veritable debat cívic sobre temes seriosos, però sembla que no faci massa falta, en general. Vivim de tòpics i llocs comuns i sembla que ens hi hem acomodat.

Empar ha dit...

Al P Valencià , desprs del resultat d'ahir: continuarem tenint la 2a pitjor proporció llits hospitalaris-habitant, els professors i mestres 3rs pitjors pagats de l¡'estat (dada objectiva) , els sanitaris segons pitjors pagats (dada també objectiva), milers de nen a barracons (alguns de 3, 4 i 5 anys, que per anar al servei han de sortir dels barracons, tant si plou com si neva), una tv pública amb mil milions d'euros de deutes, unes llistes d'espera per anar ja no només a un especialista, sinó al metge de capçalera (l´'últim cop que vaig demanar cita em van donar per al cap de NOU dies), un president de la Diputació de Castelló cacic i amb no sé quants judicis pendents (des de no sé quants anys a causa de cancvis de jutges, afiscals apartats del cas...).........
això sí: tenim l'Amèrica's Cup i el Palau de les Arts i les Ciències.
La meva pregunta és: quan els funcionaris no puguen cobrar (el novembre i desembre de 2005 el Corte Inglès va deixar els diners a la Generalitat Valenciana perqyuè aquesta no tenia liquidesa per pagar), què faran???? Aniran al Palau de les Ciències a per penyores per poder vendre-les?

En fi, la democràcia s'ha expressat i el poble, gràcies als enginys del PP que , en lloc de fer propostes han posat por a la gent, tenim els governants que hem (HAN) triat.
Molt trist. Qui sap si alguns no començarem a emigrar.

pere ha dit...

Votar a Barcelona en aquestes eleccions -també en d'altres- era un acte de disciplina democràtica que exigia un sacrifici important. La pujada de vots d'en Trias, polític que tots coneixment sobradament, jo la interpetro més com demèrit dels seus oponents que com mèrit seu. I sobre la campanya, la més desestructurada que he vist en temps, cosa per altra banda que reflecteix la situació de la pròpia societat, i en aquest cas no em refereixo només a la barcelonina.
Respecte la influència dels militants en les decisions dels partits -si entenc bé el que diu en Luri-, dubto que sigui gaire important, al menys en la majoria dels partits, i no cal referir-se a les històries passades d'ERC.
Uf, Empar, el cas valencià, no el puc acabar d'entendre, tan desequilibri...
Quant al debat cívic, Júlia, qui, com, on l'organitza? Qui li dóna publicitat? Sobre què?

Júlia ha dit...

Hola, Empar,
el panorama és trist, efectivament, però no s'ha de perdre l'esperança ja que de vegades les coses canvien de forma inesperada i segur que hi ha molts sectors progressistes i amb vitalitat. Per cert, sobre això de l'emigració... estan arribant molts mestres valencians, per aquí.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
Això de la disciplina democràtica i el sacrifici, des del meu punt de vista no és així, hores d'ara. Ni és cap sacrifici votar, ni indisciplina democràtica no fer-ho. És una opció, l'abstenció, tan legítima i honorable com les altres, malgrat que encara es facin aquesta mena de proclames sobre el mal de no votar i el vot en blanc com a mal menor, que jo, penso, no és el mateix. L'abstenció existeix a tot arreu, en les nostres societats, i, com ahir mateix comentaven, oscil·la sovint, segons la motivació de la gent, com s'ha vist a França, que també l'ha patit, en ocasions.

Personalmente, encara que no m'ha agradat tampoc la campanya que ha fet, sí que valoro el -relatiu- èxit de Trías com a mèrit seu. Una persona tan poc propera al seu partit, com és la cap del País, ahir mateix, a Àgora, remarcava la seva manera de fer, després de les mateixes eleccions, comparada amb el triomfalisme mayolià. Més o menys venia a dir, la periodista, que la gent ja volem més sinceritat i menys discursos esquemàtics dictats per les oficines electorals dels partits.

El debat cívic l'haurien d'organitzar les persones amb un cert prestigi social, les associacions ciutadanes, els mateixos polítics, les universitats... Una altra cosa és que hi tinguin cap mena d'interès. D'entrada se m'acudeixen molts temes, en qüestions municipals, per exemple, el model de ciutat que ens cal, el model policial, coses així. Ara, uns debats sense cap mena de conseqüències polítiques tampoc servirien per a massa.

Júlia ha dit...

...i sobre temes com ara això de les 'quotes de pantalla', s'ha protestat per part dels periodistes, però em sembla que no s'ha encetat cap mena de diàleg sobre el tema.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Totalment d'acord, en Trias ha fet una bona campanya tot i que el dia de TV3 va estar força espés, pero es que se'l veu i estic segur que ho és, un bon home, una bona persona i la gent ho ha percebut,i és per aixó que CIU ha crescut a Barcelona. Ara, molt malament aixó de no anar a votar i molt bé la honestedad de dir-ho.

Artur ha dit...

Ahir a la nit, després de llegir el comentari d'Empar truco un bon amic que es va casar a València. Allà hi viu des de fa 30 anys. Em confirma tot allò que diu Empar. El noto trist. Gairebé mai parlem de política, però ahir es destapa: les coses li han anat molt bé. Va muntar un bar "de guerra", de fer dinars a obrers i ha pogut muntar un bon restaurant, on hi trballa una de les filles, ell continua al bar de guerra. És trist perquè diu que amb la victòria del PP a València, efectivament, continuaran guanyant els de sempre. Em confessa que va votar el PSOE i, al mateix temps em diu coses que no entenc: els treballadors que dinen al seu bar (al menú de 7,50 E), paletes de la construcció i operaris de fàbriques amb sous baixos, a hora de dinar li demanen que pose C9. Tots són votants del PP. Ell, trist, em diu que a aquesta gent tant li fa si (com deia l'Empar) han d'esperar tres mesos per anar a l'especialista . O si els fills van a barracons com també deia l'Empar (M'explica que el fill d'un amic fa 6 anys que estudia a barracons), són obrers que reclamen veure C9 perquè allà hi "abeuren" de la doctrina popular: només amb el PP hi haurà treball, l'esquerra és sinònim d'atur, l'esquerra vol vendre'ns a Catalunya... Es veu que, per ordre guvernamental, a les 14:10 hi surt el Camps cada dia fent discursos (com el nodo).
A mi m'estranya trobar-lo tant llangorós, "però si tu et pagues una essegurança de sanitat privada i ja vas per la quarta vivenda, home". La seva resposta m'omple d'orgull "Jo sí, Artur, però aquesta pobra gent, que de vegades a les darreries de mes no pot ni pagar-me el menú, què farà si el PP continua malbaratant els diners i no fa polítiques socials"
M'entendreix, i em fa sentir vergonya de no haver anat a votar (per primer cop des de la instauració de la democràcia).
He de confessar que no entenc res. Els obrers votant el PP io un empresari que ha guanyat molts i molts calers votant el PSOE i trist pels retrocessos en polítiques socials. Pengem. Em poso amb la reelectura de L'OMBRA DE L'ATZAVARA. M'aturo, i penso que si estigués llegint-ho en un conte de fa trenta anys del mestre Calders pensaria que és un mestre. la realitat torna a superar la ficció.
arriba el meu fill de la faculytat. Estudia periodisme /bé, ara en diuen Comunicació audiovisual) i em poso a reflexionar delk poder dels mitjans. Si s'incendia una paperera a Getxo, és portada dels telenot´`icies i, en canvi, el fet que Esquerra Unida sigui al tripartit basc i que això hagi possibilitat que al P Basc el 2004, 2005 i 2006 un de cada tres habitatges sigui de protecció oficial no apereix als mitjans.
poques coses de les que veig al meu voltant m'engresquen, per això no vaig votar. La dreta cada vegada més radical, i l'esquerra cada vegada més incoherent.
Almenys em queda la literatura.

Empar esperem les teves recomanacions.

Albert de la Hoz ha dit...

Com amb tot ens movem entre extrems. Si és cert que el missatge dels partits és pobre ho va demostrar el guinyol de la SER al posar en evidència que tots els slogans són intercanviables, com cromos, entre tots els partits. De tota manera si les campanyes es limitessin a lliurar a cada elector el programa seria de pena el resultat.
Com diu un comentarista, no té perquè justificar la seva abstenció, però l'abstenció és una forma de votar perqùè afecta al resultat final; de la mateixa manera que no especular és una forma d'especular.

quimet ha dit...

Estic pràcticament d'acord en tot, Artur. Però és perillós que algú pugui extreure'n que ja no hi ha ideologies. Perquè hio són : en el cas de València que expliqueu hi és ben amagada, però hi és: una política a la dreta de la dreta que convenç els votants potencials de l'esquerra: obrers etc. tot un miratge digne d'una tesi doctoral de sociologia. Alguns polítics són molt llestos

Déric ha dit...

tot i així tampoc han anat a votar

Francisco Ortiz ha dit...

Desencantados, sí, pero creo que debemos de ir a votar, aunque sea en blanco. Y no, no creo que todos sean iguales, que todos hagan lo mismo. Estamos cansados de ver que apenas hay cambios, apenas diferencias, pero algunas cosas pequeñas son para mí absolutamente decisivas. Un saludo.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
No és cap honestedat, ja que no trobo malament no haver-hi anat, fins i tot em sento antistema -de forma temporal-, he, he. Però no com la Mayol, ep.

Júlia ha dit...

Hola, Artur, unes bones reflexions. Sovint es donen aquestes contradiccions i penso que s'han donat sempre, els obrers humils amb poca cosa per conservar es tornen conservadors i les classes mitjanetes, més il·lustrades, creun que són l'esquerra o voten esquerra. Les televisions també fan la seva feina, és clar.

A València, penso, tot plegat és, encara, molt més complex. Allò dels Països Catalans, que`lluny ha quedat!

Júlia ha dit...

Hola, Albert, d'acord amb el que dius i, com també expliques, no s'ha de justificar l'abstenció que és, també, crec jo -opinió personal polèmica, pel que llegeixo- una opció democràtica.

Júlia ha dit...

Hola, Quimet, efectivament, hi ha ideologies, encara que no sé si no hauriem de trobar algun altre terme per definir el que hi ha.

Júlia ha dit...

Hola, Deric, doncs no, tampoc, i precisament crec que Barcelona els barris més obrers han tingut més abstenció, tot plegat és fa complex d'analitzar.

Júlia ha dit...

Quizá tengas razón, Francisco, pero, concretamente, en Barcelona, el panorama era absolutamente desalentador y los matices, sumamente etéreos.