15.5.07

Elogi de la pau i de la covardia


No m’agrada massa escriure al blog sobre temes polítics, encara que, de fet, molts aspectes de la vida, la majoria, tenen la seva vessant política, ens agradi o no. No m’agrada, sobretot, perquè el tema desvetlla visceralitats, com tantes altres coses, sovint de molt menys importància. Escrivint, però també parlant, les nostres possibilitats de fer-nos comprendre són limitades, lligades també al desig d’entendre i canviar d’opinió de qui ens escolta o llegeix, i a la nostra pròpia migradesa expressiva. L’Arare, amb qui vaig compartir fòrums de la UOC, ai, ja fa uns quants anys, perquè tot passa rabent, recordarà, ben segur, com també en aquells espais s’encetaven sovint agres polèmiques que degeneraven, de tant en tant, en desqualificacions i menyspreus estranys, fora de to.


La pau social, però també la familiar i la dels nostres cercles d’amics, es fràgil, molt. Tant, que de vegades crec que ja no em sorprèn la violència ni la guerra sinó, sobretot, que les persones siguem, durant temporades més o menys llargues, capaces de conviure i dialogar amb una certa amabilitat tolerable. Fa uns dies dialogaven per escrit al bosque sobre un tema tan espinós com la situació al País Basc, i ens planyíem del fet que, en moltes ocasions, no pots parlar amb llibertat ni tan sols amb persones molt properes, però crec, després de pensar-hi, que els silencis sobre temes diversos són una constant en les nostres vides, per tal de no esquerdar un entorn que ens sembla amable, digne de conservació, i que pot trontollar si no en tenim molta cura. Així mateix, malgrat que fem bandera de la sinceritat, no cal aprofundir gaire per constatar que la gran majoria de relacions humanes es basen, en més o menys grau, en la mentida, oportuna, pietosa, necessària fins i tot.


A les famílies, sovint els silencis, les mitges veritats o l’oblit de determinats temes, esdevenen una necessitat consensuada. De joves, d’adolescents, som més bel·ligerants, i per això els conflictes entre les generacions es manifesten de forma més aspra. Però, quants secrets o mig secrets s’amaguen, també, a les llars més sòlides i unides! Em va sobtar assabentar-me, no fa massa, del fet que el pare de Montserrat Roig, advocat i escriptor de dretes –concepte ampli i equívoc- havia romàs pres al Collell, durant la guerra. El Collell era una escola religiosa que havia estat també seminari, en un nucli profund de Catalunya, a la Garrotxa. La gent, en aquell indret, era, la majoria, carlina, conservadora, profundament catòlica. Molts nois joves es van amagar pels boscos per no anar a la guerra, alguns van pagar l’intent amb la vida, d’altres van passar a França amb moltes dificultats i, d’allà, al costat nacional, per acabar, la majoria, decebuts de tot plegat. Les cases de pagès ocultaven gran nombre de capellans; el Collell va ser presó de gent significada, però també de gent que no ho era tant però que no combregava amb diferents aspectes de la República, sobretot els més lligats a la violència contra les persones. Gironella parla del Collell en una de les seves novel·les, explicant fets dramàtics i dolorosos. Darrerament, una altra novel·la que a mi no m’acaba de fer el pes, però de gran èxit, ha donat a conèixer -a qui no els coneixia- alguns dels fets que s’hi van esdevenir, concretament la miraculosa salvació de Sánchez Mazas, personatge que el novel·lista contraposa amb la romàntica història d’un milicià compassiu. Tant el falangista com el milicià, pel meu gust, són, en el llibre, tòpics encartonats i poca cosa més.


Cal dir que per aquelles rodalies molta gent, rica i pobra, i també molt pobra, tenia algun fill capellà o seminarista, i els assassinats de religiosos van ancorar més la gent en les seves conviccions conservadores, acostant-les als rebels. Mentre va viure, Roig no va esmentar, que jo recordi, al menys de forma pública i clara, aquest fet de la presó del pare, potser per no malmetre la imatge d’escriptora esquerrana que s’havia construït. Vull pensar que, si fos viva, entomaria el passat amb una altra mirada, més àmplia, i, de fet, un temps abans de morir ja havia canviat força, perquè recordo un dels darrers articles, a l’Avui, on manifestava el seu rebuig per tota mena de violència i admetia que li feien pena fins i tot els guàrdia civils assassinats, víctimes d’atemptats terroristes que, en aquells anys, eren freqüents.


Enguany som a una època –nosaltres, no pas la resta del món- aparentment tranquil·la, podem tenir plat a taula i una casa calenta, hospital i escola de franc, -més o menys-, i fins i tot vacances pagades, la majoria de gent normaleta. Però sempre hi ha qui admira els suposats actes heroics del passat i voldria brega, per tal d’aconseguir algun objectiu idealitzat, imprecís, mitificat... L’heroi, sobretot si fonamenta les seves heroïcitats en un context polític esquerrà, progressista, patriòtic, resulta molt atractiu. Però en molts herois hi ha, crec, una mena de fusta aventurera, una rauxa personal que els llença a l’acció, dubto que en tots els casos els mogui un imprecís amor a la humanitat, la veritat. Per això, sovint, la seva vida íntima sol ser cantelluda, quan no esdevé un fracàs, i el seu tracte amb la gent propera, com ara la família, difícil. En podria donar molts exemples, però m’allargaria massa.


Acabada la guerra, ho sabem prou bé, molta gent només volia viure en pau, encara que, com deia una coneguda meva, molt bel·ligerant ‘no és el mateix la pau que l’absència de guerra’. No, però és millor l’absència de guerra que no pas la guerra, on es desvetllen les pitjors passions humanes i on reben, sobretot, els innocents que no pertanyen, al menys de forma absoluta, a cap bàndol si no és al bàndol de la bona gent, enemiga de tot tipus de violència. Fa poc llegia les paraules d’un iraquià d’edat madura, explicava que no li agradava gens el règim de Sadam, però que ara era molt pitjor. Molts antics iugoslaus sentien el mateix, després de Tito, sota la fèrula del qual havien viscut amb una certa tranquil·litat. Queda molt bé dir que val més morir dret que viure agenollat, la persona que ho deia va morir de vella i, suposo, al llit, per cert. Però si estàs agenollat sempre tens l’oportunitat d’aixecar-te, i si has mort fent proclames, no en tens cap, d’oportunitat. Un jueu que s’havia fet passar per ari, i que en un llibre va explicar les seves vivències, davant les crítiques rebudes per haver fet això, recordava, en una ocasió, les paraules de l’Eclesiastès, que val més ser un gos viu que un lleó mort. La Marta de Terra Baixa, davant del seu propi deshonor, admet que la mort hauria estat digna, però que al món s’hi ve a viure, no pas a morir.


Els morts s’obliden aviat i els vius, que ens anem renovant de forma natural, encara que ara gràcies, ja, a molta manipulació genètica, volem nous herois i nous o renovats ideals pels quals lluitar. Les persones, crec, però, ara que sóc grandeta, sempre han d’estar per sobre dels ideals, cap ideal ni proclama que comporti la mort d’un sol innocent –fins i tot, diria, d’un culpable- és vàlid, segons la meva humil i covarda opinió. Cosa que no vol dir que no ens haguem de defensar de les agressions directes, això de posar l’altra galta és molt bonic però, que jo sàpiga, no se sol practicar gairebé gens. En general se suposa que, des dels poders, es promouen les guerres i les malvestats, i en ocasions és així, per interessos econòmics, polítics. Però també en ocasions, des de les bases populars, sorgeix la demanda de lluita, de moviment, perquè quan ets jove creus que cal lluitar com sigui, que s’ha de ser valent, que el món pot canviar gràcies al nostre esforç i sacrifici. I hi ha gent que és jove gairebé sempre, cosa que avui dia es valora molt però que a mi em sembla poc desitjable.


Si analitzem amb cura els fets que ens toquen de més aprop, la història d’Espanya, hem d'admetre que, certament, Franco i els seus van ser els grans culpables d’haver-se oposat al règim democràtic, de mala manera, però també és evident que molts grups de diverses tendències polítiques, esquerranes, llibertàries, però no pas, ni molt menys, democràtiques, ja anaven llençant benzina al foc en quantitats industrials, en aquells anys tan mitificats. Napoleó III, poc valorat avui, encara que el París modern li deu la imatge turística que ha fet fortuna, es va veure abocat a la guerra que li va fer perdre el poder -i el fill- a causa de les demandes populars, enceses, que pretenien retornar als temps, suposadament gloriosos del seu parent. Sobre Bonaparte, el primer, les lectures que s’han fet de la seva personalitat han estat, sovint, magnificades, i encara desvetlla admiracions i curiositat, quan, de fet, va portar Europa al desastre. Avui també es posen noms a carrers i fins i tot a esplais i equipaments, de persones que poden haver tingut una vida molt activa i arrauxada, de lluita sincera –no els treuré el mèrit- per determinats ideals, però que no responen, crec, a la idea moderna de lluitador pacífic, tolerant, democràtic, que hauria de prevaldre en la pedagogia política dels nostres temps.


Ismael Serrano té aquella coneguda cançó on un fill demana al pare que li torni a explicar el cuento de la seva lluita progre, que, al capdavall, no va servir de massa, ja que el dictador ja estava rovellat, va morir de vell, i al llit, i després de Vietnam va venir Bòsnia. És una cançó que té deu anys i resulta ben actual, tal i com van les coses. Malauradament, la història del passat -i la del present- té tants matisos i resulta tan complexa que, per ganduleria i poques ganes de trencar esquemes admesos ja com a dogmes culturals, perpetuem els tòpics i ens deixem tocar per les proclames inquietants que llencen més llenya al foc, un dia sí i un altre també. Un cop trencada la convivència costa molt de temps, refer-la. En aquella magnifica pel·lícula de Lynch, Una història verdadera, un home vell vol retrobar el seu germà, amb qui va renyir i fa un llarg i difícil viatge per l’Amèrica profunda. Quan es retroben no saben perquè van renyir, ja. Un conegut ens explicava una vegada que, al seu poble, quan hi va, veu sovint un cosí de la seva àvia, molt gran, que encara no li parla perquè amb l’àvia havien renyit a causa de l’herència d’una mula, tots dos tenen ganes d’encetar el diàleg, però no és fàcil. Sovint a la feina o amb una colla d’amics, o a la mateixa família, un dia, no sabem com, s’enceta una discussió plena de malentesos, de desqualificacions, surten els dimonis amagats, la sinceritat es desferma en el moment més inoportú, i tot s’espatlla de forma més o menys definitiva. A les guerres, el pes dels odis familiars i veïnals és immens, i, quan més tancats i petits són els nuclis socials, més es manifesta. De vegades pensem que els genocidis són normals quan els fan els altres, pero recordo molt bé el testimoni d’una mestra que havia estat cooperant a Ruanda i m’explicava que mai no s’hagués imaginat que passés el que va passar.


Freud manifestava, al principi del nazisme, que aquells senyors es limitaven a cremar llibres, i que en d'altres temps haurien cremat persones. Però al capdavall, en ple segle XX, aquells senyors -i senyores- van acabar per cremar les persones, al més pur estil ancestral. Un altre mestre, un senyor gran, m’explicava també la gran admiració que havia sentit per la cultura alemanya i com no entenia encara tot el que havia passat. Tot plegat li havia fet desconfiar del paper de l’educació, com a remei per als mals de la humanitat. Durant molt de temps semblava que amb educació es podia fer tot, quan la gent no tenia escoles dipositava en l'alfabetització unes expectatives immenses, tot plegat, de fet, era un miratge, com tants que ens han amagat realitats molt menys heroïques. Es poden fer molts disbarats amb molta cultura i ser un pacífic i bonhomiós analfabet. Quan les coses han passat sempre es troben explicacions, causes, justes o no tant, i sembla que es veia venir. Però això no és cert, sinó, tan sols, vanitat historiogràfica.





15 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Probablement, Julia, el senyor que parlaba de l'educació a l'Alemanya pre nazi es confonía i veritablement volía dir "cultura" i encara aixís, no se. Perque van esser els principis d'idealisme i fervor nacional de la época de Bismark, posats a l'escola com educació alemana per mor de donar un caire fervorós a la unió dsels estats alemanys, el caliu del nazisme. L'educación no es suficiente peque es genérica, es una mena d'educació. Heidegger va tiondre febleses nazis tot i sentit un apasionat amor per l'Hanna Arendt, jueva. Pero ell es va fer nazi, sembla mentida, el més gran filosof del segle XX. ¿Quina educació?

Jo ja no vull discutir sobre bons i dolents a la guerra, no pas nostre, que jo no hi era, sino dels nostres pares. I n'estic ben tip de bons i dolents. No totes les dretes volian matar republicans ni tots els de centre van trobat on amagarsa, ni tots els d'esquerres volían matar fachas. "Malditos canallas que no pudieron evitarla" diu l'Ibañez Escofet -no es literal- a les seves memories. Te raó, tots, els politics, els mandos, els republicans, el militars, els nacionalistes, els anarquistes, l'Esglesia, els sindicats, tots, malditos. Podían haber-se estalviat la vesanía.


I ara es temps de mirar amb cura que aquella guerra, ja acabada, no es model per a ningú i no hi ha virginal república ni ni dretas asesines.

Altre cosa es la dictadura.

El segle XX ha parit a Europa els dos grans totalitarismes, estalinisme y nazisme, amb els seus acompanyants; dos guerras europeas amb més o menys seixanta millons de persones mortes, de vides truncades. Ha produit anys de dictaduras represores (el teló 'acer i Gracia, Portugal i España); la masacre de l'antiga Yugoeslavia, la masacre de Kosovo adhuc revoilucions i contrarevolucions plenetes de morts. No podem donar a Europa lliçons de cultura o d'educació, i seguir parlant de dretes i esquerres amb postures irrenunciables i plenes de raons, cuand el discurs politic de la societat del benestar pasa per l'administració dels recursos. Semble que tots tenim contes pendentes que venen de "las banderas de nuestros padres" o avis o més enllá.

El problema individual, que si que m'interesa, es el moral i que te com a element destacat el valor de la vida humana, el asasinat terrorista, i la comprensió del fet d'asesinar por motius patriotics, que converteix a quie ho compren en complice moral. Es aquest el problema, i una certa cobardía es no dir, si es pensa, que qui mata no te raons, de cap de les maneres, en aquest occident que més val no perdre.

I em sembla magnific estar d'acord una vegada més amb tu sobre la novela aquesta de tant exit, producte mercántil, de la que estranyament al que pasa casi sempre, es millor la película que el texte, perque te la primera menos pose literaria i més maestria.

Júlia ha dit...

El fet és, Luis, que, quan encara era important l'analfabetisme convencional, o sigui el 'no saber llegir ni escriure', se suposava que la cultura, transmesa per l'educació, centrada en l'escola, faria la gent lliure. Al menys, una gran part de persones ho pensava. Quan vaig començar a treballar de mestra recordo pares immigrants d'aleshores, fent proclames revolucionàries sobre l'escola i el seu valor. Però l'escola i l'educació també s'utilitzen i s'utilitzaran, per adoctrinar. La cultura, per altra banda, és un concepte tan ampli i que ha rebut centenars de definicions, que costa d'explicar de què parlem quan en parlem.

Fa molts anys van fer per la televisió una sèrie sobre el llibre 'Cuore', força interessant, perquè hi van polir el sentimentalisme i hi van afegir un epíleg, la primera guerra mundial i la post-guerra. L'escola de la història, com totes les italianes, transmetia uns valors nacionalistes abrandats, era l'època de la unificació. Després de la guerra, el professor, trist, comentava a un ex-alumne, 'em semblava que us enviàvem a l'escorxador'...

Els problemes morals ens portarien molt lluny, perquè una persona pot creure de veritat -de bona fe, encara que sembli una barbaritat- que matant 'l'altre' fa un bé a la humanitat, al seu país, i perquè matant, de vegades 'es mata' ell, també, ja sigui físicament, com fan els suïcides o anímicament, perquè, penso, si madura, més endavant, mai no podrà obviar aquell fet. Jugar amb els valors educatius pot portar a aquesta mena de perversions i al fanatisme, del qual no estarem mai prou vacunats.

Per altra banda, entenc que fer volar massa coloms, en el sentit 'fem un món millor i parem l'altra galta', de vegades tampoc resulta realista, com quan es vol creure que ni exèrcits ni policia fan falta ja en les nostres societats. Encara que després es demani 'més seguretat'.

Jobove - Reus ha dit...

si pots dona's un cop d'ull, gràcies

Francesc Puigcarbó ha dit...

reconec que amb el Luís en aquest aspecte no estem gens d'acord, i ho varem deixar aparcat. No hi ha ni bons i dolents a les guerres, i a més a més, hi ha una cosa pitjor que la guerra, "la postguerra" sobretot pels vençuts. Els disbarats es varen produir a ambdues bandes, i quan als nazis, se n'hauria de parlar molt i amb calma, Hitler va agafar una Alemania en la miseria absolutra i un altissim nivell d'atur i la va deixar abans d'entrar en la guerra en plena ocupació i a més a més en un elevat nivell d'autoestima com a país. Compte que la història és molt complexa de llegir i les coses no passen perqué si, i quan Bryan Ferry diu el que diu sobre els nazis, pensa que hi ha molta gent que estaria d'acord amb ell, quan a la parafernalia i la visualització que representaven. La hipnosi col·lectiva va existir, no ens enganyem.
Ja que en fas referencia, Soldados de Salamina no es res de l'altre món i fins i tot es força reiterativa, l'ùnic merit que te per a mi, es a a travès d'aquesta novel·la, vaig saber-ne de la existencia d'en Roberto Bolaño, i per aixó ja va valer la pena. I paro, perque entre tu i el Luís ja se m'està encomanant la cosa llarga dels escrits.

a10

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
De vegades va bé 'aparcar' els temes polèmics, en ocasions som molt bel·ligerants sobre un tema i, nosaltres mateixos, amb el temps, canviem. Ramon y Cajal deia que res és més admirable que un vell capaç de canviar d'opinió i crec que tenia prou raó.

Sobre els nazis, cal dir que el tracte humiliant que van rebre els alemanys al final de la primera guerra va tenir també molt a veure amb tot plegat. Caldria dir també que els feixismes per a molta gent eren 'moderns' en la seva època i que seduïen molt jovent, fins i tot persones com Foix o Garcia Lorca, Vilallonga, i molts altres hi van 'flirtejar' en més o menys profunditat.

Un bon lider i unes proclames convincents que ens toquin la fibra sensible, tot plegat amanit amb enemics exteriors, reals, però també magnificats com cal, ens poden portar molt lluny, i no sempre, ni molt menys en la bona direcció, més aviat al contrari.

Respecte a qüestions com l'antisemitisme, els francesos havien estat molt més daixonses que els alemanys, només cal llegir aquest llibre magnífic que és el 'diari d'una cambrera', l'original, no la versió cinematogràfica, molt bona, però situada en una altra època.

Sobre els post i comentaris llargs, sovint són inevitables si es vol aprofundir una mica, em sembla, millor seria davant d'una taula de cafè, és clar. Em posen molt nerviosos els debats televisius quan no deixen parlar a persones interessants i els van dient allò de 'tres minuts', 'no hi ha temps'... Hi ha coses que es poden sintetitzar i n'hi ha que no.

Yayo Salva ha dit...

Som fruita de temporada. L'educació (adoctrinament, per supossat)deuría ser un procés dinàmic i tal vegada ho siga per algunes persones. Però el fet històric és d'un temps donat i si s'arrela i progresa és per què el caldo de cultiu és l'adequat. Raó tens quan dius que "a toro pasado" tot s'explica. Però, allò terrible, sempre, és que la persona és subsumida en mig del marejol i al remat pren bandera a favor o en contra, catequitzat per les idees imperants, i ja no sap si és un impuls de la consciència personal o de una superesctructura creada "ad hoc".

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Yayo. Analitzar el passat porta a cercar explicacions, però molts fets són inexplicables i a més, crec, del context històric que afavoreix els disbarats i dels impulsos personals i col·lectius, existeix, també, crec, una bona part d'atzar, de bona o mala sort, que fa que les malvestats creixin en espiral o no arribin tan lluny com semblava, fins i tot. Com passa a nivell individual, també.

El marxisme va voler donar explicacions 'econòmiques' i en molts casos tenia raó, però, com em comentava una vegada un molt bon professor no 'tot' es pot explicar en clau economicista.

BELLES IMATGES ha dit...

Suposo que com no tinc res d'aventurer, ni d'heroi, ni de patriota, ni d'humanista, m'entenc molt bé amb la dona, amb la família i amb l'amant

Júlia ha dit...

Hola, Belles Imatges,

Doncs, quina sort, ets un heroi, però de la convivència. Ara bé, l'amant també s'entén amb la dona i la família i viceversa??? De vegades no depèn només d'un mateix, la qüestió. Tan sols ens trobem 'al mig' del sarau.

Anònim ha dit...

Em declaro covard. No em fa por morir, crec. Però em fa por la guerra. Em fa por que em matin. I em fa por matar. Dit això, osti, quin article.

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
obres tan fronts alhora i tan pregons que és difícil abastar-los tots. D'això de Ruanda, acabo de llegir un llibre del Kapuscinsky (Eben) que m'ha fet entendre una mica el perquè de tot plegat. I discrepo amb tu (ai déu meu!): jo crec que la història ajuda a conèixer el passat per poder entendre el present; i, si no a predir el futur (que això ningú ho pot fer), almenys a saber per on vindran els trets.

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
A mi també em fa por, perquè em sembla que mai no estem guarits de tot això i mai podem dir 'això no passarà'...

Júlia ha dit...

Hola, Veí,
Jo crec que pots entendre 'perquè' va passar, a través de la història, però és que la història sempre s'explica des de molts punts de vista interessats, sempre és història des del present i amb una ideologia al darrera, la de qui escriu i vol 'explicar'. De vegades hi ha hagut situacions de crisi gravíssimes que no han degenerat en guerra oberta. Per què en una guerra hi juguen molts factors, també els interessos externs, que poden ser diversos. La història no la podem conèixer en profunditat, perquè ens caldrien, a més dels manuals -que resumeixen, a la força, molts anys en unes quantes pàgines-, un nombre immens de testimonis de contemporanis. Pots discrepar, ep, jo també discrepo a vegades fins i tot de mi mateixa... Ara, això de per on vindran els trets, em sembla que no ho sabem ni ho podem saber i gairebé millor, és com si sabéssim quan i com hem de morir, si tenim el cor malament ho podem suposar però sempre ens podem ensopegar amb un automobilista arrauxat...

Francisco Ortiz ha dit...

Magnífico texto. Ismael Serrano es mi cantautor favorito y la canción que mencionas una de mis preferidas. La paz, la tranquilidad son muy difíciles de conseguir si no cerramos del todo los ojos, porque hay tantas cosas que se mantienen encima de la verdad, que la ocultan y la tapan con mentiras... Hay gente que nunca sufrirá y otros sufriremos siempre, por lo de aquí o por lo lejano. Pero toda llamada a la concordia, a pensar con calma siempre me ganará. Un abrazo.

Júlia ha dit...

Hola, Francisco,
Efectivamente, una gran canción, que denuncia la inoperancia y la frivolidad de mucho progre de mi generación, que todavía hace bandera del tema, parece, oyéndo lo que se cuenta, que se hubiese acabado con la dictadura gracias al esfuerzo colectivo cuando, la verdad, es que Franco murió en la cama y no se pudieron evitar, ni tan solo, las últimas penas de muerte.

Por desgracia, aunque tengamos la suerte de vivir y convivir con una cierta estabilidad y paz, siempre frágiles, sabemos que, mientras comemos, amamos, paseamos, hay mucha violencia simultánea, por eso, como tu dices, sufriremos siempre, aunque eso no nos impida disfrutar de los buenos momentos.