3.5.07

Enemics del poble


Un regal d’aniversari, que em van fer els meus fills enguany, van ser unes entrades per anar a veure, el passat diumenge, aquest enemic del poble que ens ha arribat, del Centro Dramático Nacional, al teatre Tívoli. M’agrada el Tívoli, perquè és un teatre convencional, clàssic. Al costat, a la seu de ràdio Barcelona, hi havia, recordo, un bou de fusta que era, en realitat, una guardiola per recollir diners per beneficència. Romania allà des de feia anys, però ja no hi és perquè, vaig sentir explicar, la gent llençava porqueries al seu interior. No crec que ningú més que jo trobi a faltar aquell bou del Patufet, per cert. Suposo, espero, que no l’hagin llençat ni destruït.

L’obra d’Ibsen és prou coneguda, un clàssic, de fet, emmarcat en el teatre de tesi de l’autor, amb Casa de nines. Mentre Nora, però, sembla haver evolucionat molt, la relació del doctor Stockman amb el sufragi universal encara esdevé problemàtica. El muntatge ha rebut unes quantes lloances. Orella és un actor magnífic, ja ho sabem, i Benavent, que interpreta aquest germà oportunista, que pateix, però, també, a la seva manera, resulta impressionant. I també tota la resta. Encara que a mi, personalment, m’agrada el teatre amb teló i quarta paret, pel que té de misteri, aquí la paret s’ha enderrocat, com sol passar des de fa anys, de forma força general, per tal que ens sentim, suposo, art i part de la problemàtica exposada. Enyoro sovint, al teatre actual, aquells moments en els quals s’apartava el teló i es mostrava el decorat... Això dels muntatges oberts ja s'hauria, crec, de tornar a revisar; la novetat, quan esdevé costum, perd originalitat.

També ha rebut alguna bastonada, el muntatge; s’ha qualificat en algun diari de versió recauchutada. La crítica de l’heroi solitari al sufragi universal és punyent, efectiva, tant, que potser això és el que inquieta, en aquesta versió de l’obra, perquè la crítica al vot universal, encara que sigui raonada, sembla perillosa, reaccionària. Crec que en el diari es remarcava el fet que també una persona totalitària es podia sentir, íntimament, un doctor Stockman, enfrontat a la massa ignorant. És clar. Aquest és el perill dels grans missatges, poden tenir interpretacions diverses, fins i tot contraposades, perverses. Fa quatre dies de la polèmica que els hereus d’Unamuno van encetar en protestar de l’ús i abús d’aquell venceréis pero no convenceréis, en contextos absolutament a les antípodes de la versió autèntica. M’ha passat sovint, escoltar frases aplicades en situacions ben diferents de l’original. Només cal veure com allò tan bonic de res humà m’és aliè, ha passat d’un context frívol i de tafaneria veïnal a ser una gran frase, que serveix per a una pila de coses transcendents.

Stockman, des del pati de butaques, té raó. Sabem que el seu informe és científic, veraç. Mentre l’assemblea imaginària el rebutja, el públic aplaudeix. Sabem també que, de trobar-nos a la seva ciutat, després d’haver patit els programes de televisió sobre el tema, veuríem les coses d’una altra manera molt diferent, dubtaríem de les seves raons, dels seus informes, perquè tampoc la ciència té veritats absolutes. El sufragi universal presenta mancances, limitacions, la majoria no té raó, en moltes ocasions, perquè, efectivament, és absolutament manipulable. També ho és, però, la minoria, de fet. Hi ha alguna solució, doncs? El doctor d’Ibsen no la troba, es limita a triar entre la fugida i la dura resistència, opta per la solitud, i la seva decisió, prou que ho sabem portarà problemes a la família, que, de moment, el recolza; potser la veritat, si existeix, acabarà surant, potser la raó s’imposarà, encara que la veritat, i la raó, i fins i tot el seny, sobretot quan s’arriba a la maduresa i es llegeix la història amb una mica d’objectivitat, hagin esdevingut mots eteris, imprecisos...

Els enemics del poble, avui, potser no generen ni tan sols rebuig, només indiferència i programes una mica marginals al 33 o a la segona cadena. A Barcelona, el balneari turístic és impressionant, darrerament, faramalla, disseny... Molts establiments amb història tanquen, s’enderroquen, I, mentrestant, ja farem alguna cosa al castell per atreure més turisme, encara, les eleccions s’acosten. Enderrocaríem o tancaríem un edifici destinat al consum turístic, si es descobrís, cosa no tan absurda, que els materials de construcció generen malalties estranyes? De fet, és una situació que s’ha donat, en nous edificis d’oficines, de moment, i segons la informació que ha arribat a la gent del poble. L’obra d’Ibsen serà, crec, actual i actualitzable durant molts i molts anys. Com en aquest muntatge, en el qual la premsa s’ha substituït per la televisió, no és cap idea excessivament original, ja s’havia fet en alguna altra ocasió. Bé, al capdavall, és teatre...

15 comentaris:

Odalric ha dit...

Curiosament avui tenim certes perversions dels nous Stockman. La "veritat" d'una minoria s'expressa de forma "revelada".

I molts aquest cop compren el producte en un acte de fe.

M'ha agradat llegir-te :)

Montserrat ha dit...

Jo si que recordo el bou i sempre, sempre, quan passo pel davant, el recordo. Jo cantava en una coral i anavem els dissabtes a cantar en el programa del salvador escamilla. Al sortir sempre feia que el meu pare m'hi pujes a dalt del bou... el recordo enorme... suposo que si ara el veies no em resultaria tan gran

Albert ha dit...

Fa any vaig veure una versió discreta de l'Enemic del poble al Romea i entre pitus i flautes m'he perdut la del Tívoli, que segur era millor. En qualsevol cas és evident que es tracta d'un clàssic.
Dubto que sigui comparable amb l'afer del turisme que ara rep Barcelona, però és evident que jugar amb els interessos creats dels altres és fàcil el tema potser hauria de ser qui està disposat a sacrificar els seus propis interessos pel bé comú.

Luis Rivera ha dit...

Es que jo crec que l'obra d'Ibsen, avui no tindría aquest titol, pero seguiríoa vigent. L'enemic del poble no ho sería vers el sufragi universal, sino contra la demogagia que s'exten com s'hi fos inevitable que democracia i demagogia han de caminar a l'uniso.

Ibsen es l'autor de la descoberta de la rebel.lió personal en una societat que anuncia la massificació. La denuncia no es antidemocratica, es antidemagógica. La democracia no es el paradís, pero no hi altre lloc posible. Probablement no siguie politicament correcte creure que es pot esser heroi están contra la raó de la majoría. Pero si es creu, de manera ferma i sincera, no hi un altre. Aquesta raó majoritaria pot esser solsamente demagogía i ignotrancia: no es tracta d'essetr antidemocrata sino d'essetr sincer amb la propia ideai de veritat.

Per cert, Julia, penso que sería per enllá els anys 63 ó 64 que el grup de teatro en que em movía van presentar aquesta obra de teatro i del mateix autor el Juan gabriel Bockman, a la Capella Francesa.

Júlia ha dit...

Bon dia, Odalric, benvingut,
doncs sí, també hi ha moltes minories amb 'revelacions' per transmetre.

Júlia ha dit...

Hola, Montserrat,
Crec que, efectivament, molta gent una mica gran deu recordar el bou, ja que ha estat molts anys allà.

Recordo que per ràdio donàvem un programe on deien el que havien recaptat per als pobres a diferents llocs i al final afegien: 'i a la panxa del bou, tant'.

He vist al teu blog que ets del 'meu gremi', no ens coneixerem, oi?

Júlia ha dit...

Bon dia Albert,
Vaig veure la versió del Romea, era un grup valencià, Barceló feia, molt bé per cert, el paper del doctor, però certament era una mica modesta i va passar, també, discretament, a més, van ser-hi pocs dies.

NO sé si es comparable, però crec que amagar -o disfressar- informacions quan la veritat pot perjudicar interessos econòmics ha estat un intent constant dels poders públics i privats.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, bon dia,
efectivament, l'obra no és antidemocràtica sinó antidemagògica, i sovint resulta saludable incidir en aquells aspectes que no funcionen i que hem considerat gairebé dogmàtics. I, també, en el fons, crec que tracta el tema de la solitud personal davant dels problemes, interessant en un món on hem estès, per cultura 'progre', la candidesa del 'entre tots ho farem tot'.

Aquesta obra s'ha representat molt i es representarà perquè sempre pot oferir lectures diverses i actualitzades. Buscant per internet he trobat representacions professionals i també moltes de grups més amateurs.

Luis Rivera ha dit...

Julia: recrdo bé el bou, i crec que el programa de radio era de Radio Barcelona i s'anomenaba "Pau Pi", crec recordar

Albert ha dit...

luis rivera,
Sí, el programa es deia Pau Pi i us explico una endevinalla que li vaig sentir a Pau Pi per Ràdio Barcelona: "Una cosa blanca per fora i groga per dintre, què és?" Resposta: "Un chino embolicat en un llençol". De nen em va semblar molt bona

Júlia ha dit...

Quina colla de jovenets ens trobem per aquí, he, he.

Albert, crec que en una ocasió vas escriure alguna cosa sobre el Pau Pi i el senyor Casademont, al teu blog.

Montserrat ha dit...

Hola Júlia, ja he vist el teu comentari pel meu blog. No sé si ens coneixem però en aquest món es probable que ens veiem per algun curs.
El bou duia una col a la boca ja que era el bou d'en Patufet

Deric ha dit...

Me n'alegro que t'agradès. Ah! I felicitats!!!

Júlia ha dit...

Efectivament, Montserrat, era el del Patufet, com el que té la panxa que dóna nom al meu blog.

Júlia ha dit...

Gràcies, Deric!