21.5.07

Factors humans

No sé si algú llegeix avui Graham Greene, prolífic autor, ben tractat pel cinema, i de qui manllevo, més o menys, el títol. Greene va tocar molts temes, entre els quals les contradiccions de les persones, en un món difícil, i els lligams entre la vida política i pública i la privada, a l’hora de prendre decisions.

El cas és que, dissabte, fent broma amb diferents persones sobre la política i les properes muncipals, un noi de la meva edat, a qui fa molts anys que conec, d’aquests que hi ha als barris, actius, president d’una entitat veïnal, però, crec, poc ambiciós, altrament hauria fet ja una carrera política més efectiva, em va comentar que votaria iniciativa perquè allà hi tenia els seus amics de sempre. Encara que, va puntualitzar en una rauxa de sinceritat, no creia ja massa en la política ni en els polítics.

L’antic psuc, que va viure una època gloriosa als barris, va acabar per esberlar-se per diferents motius, jo crec que un d’ells va ser que va perdre, també, la innocència. Però entre la gent, de forma inevitable, es formaren llaços d’amistat, parelles, era, diria jo, més que un partit. El factor humà sempre pesa, però és quelcom a considerar, quan s’analitzen resultats polítics. Vaig anar durant un temps a una associació molt coneguda de mestres on, gairebé tothom, aleshores, era socialista maragallià. Es coneixia, molta gent, de jove. Eren amics, estiuejaven junts. Moltes d’aquelles persones havien esdevingut incondicionals.

Hi ha qui és convergent convençut perquè algú d’aquest partit li va fer un favor, li va solucionar algun problema. Conec una persona que és partidària d’esquerra pel fet que, en el sector on ella es mou, hi ha, al capdavant, una persona d’aquest partit eficient, que funciona. Hi ha límits que no s’acostumen a passar, però, també es poden sentir comentaris com ara no els votaré, encara que X és del PP i és un bon tio, molt vàlid. A l’inrevés, de forma negativa, el factor humà també pesa, quan hi havia els altres funcionava de conya, des que hi ha el tripartit, és un desastre, he escoltat, sobre temes puntuals. Cadascú veiem la nostra parcel·leta, i ens costa d’establir mirades més objectives i generals sobre els fets, entre d’altres coses perquè els mateixos que ens les podrien facilitar, les enterbolinen.

El factor humà comprèn, també, una bona dosi de visceralitat. Hi ha qui no pot veure els convergents o els socialistes o els d’esquerra o els d’iniciativa, pel motiu que ha conegut algú ambiciós, ambigu, impresentable, gandul, que militava i intentava escalar en algun d’aquests partits, el que sigui. Jo tenia un oncle capellà, molt conservador d’idees, però molt bona persona, que després de la guerra va firmar avals a tort i a dret, i que va tenir problemes per aquest fet. A més repartia i compartia tot el que tenia amb la gent pobra, crec que va fer moltes i sòlides conversions al catolicisme militant, per aquest factor humà. Fins i tot ara, no fa massa, li van dedicar un carrer a un dels pobles on havia estat, per aquests motius, tan efectius.

El factor humà en la seva vessant més frívola ens ha ofert aquests dies un espectacle divertit, tots els candidats a batlle barceloní fent brometa abans i després del debat, com si fossin la colla de la parròquia. Què guapa vas sortir, doncs tu també, hihihi, hahaha. En aquest cas, el factor humà amical, comprensible, perquè deu fer anys que es coneixen i deuen haver fet dinars i sopars juntets, va mostrar una imatge poc seriosa, jo crec que negativa, del tema. Jo pensava que abans del debat estarien, si més no, una mica preocupats, repassant apunts i tot això, al capdavall no deixen de ser unes oposicions una mica particulars, els comicis. Veient com va anar el debat, ja vaig veure que no els calien massa apunts: tòpics, propostes etèries, fum, en definitiva. I a sopar bé, juntets, cal que alguna cosa canviï per tal que no canviï gaire res.

La visceralitat, de vegades, és irracional, és que els tinc una mania... Quan preguntes el perquè, no hi ha cap motiu seriós, és un xuleta, s’explica malament, és molt lletja, va de sobrada, és un fatxenda. Però, tot plegat, són percepcions subjectives, perquè no coneixem la persona de res més que de veure-la per la tele. Sempre hi ha, també, llegendes urbanes amb una base més o menys real, sempre es coneix algú que coneix algú que sap que tal o qual beu, va amb dones, s’ha enriquit de forma frauduleta, li ha robat el marit a l’amiga i moltes coses més. Allò de la dona del césar, que havia de semblar honrada, ja no cal, només cal veure el safareig francès al volt dels afers matrimonials dels candidats. Per això, encara, molts d’aquests temes es tapen com es pot. Una salsa rosa amb els candidats a les diferents eleccions, amb polígraf, tindria molta audiència, crec. Animaria el panorama. Òndia, i, a sobre, cobrarien.

El pitjor de tot plegat és que, em sembla, cada vegada hi ha més poca il·lusió per aquestes convocatòries electorals, que la gent sembla passar del tema, i que els candidats semblen, també, passar de nosaltres i viure en un núvol de tòpics i oportunismes molt decebedor. No tan sols la gran política s’ha tornat gris, sinó també la participació ciutadana en entitats de tota mena, entitats i associacions que s’han acostumat a viure de les subvencions i no de les quotes voluntàries dels associats, que feien sentir les entitats més nostres, en èpoques de vaques molt més magres que no pas ara. I el pitjor és que dius que el tema de la subvenció no et plau i molta gent et mira malament, són els nostres diners, hi tenim dret. Sí, és clar, però jo els vull donar directament, sense intermediaris. Altrament, el factor humà també ens jugarà una mala passada, jo els voto perquè ens van donar mil vuit-cents euros pel centre, l’any passat... Per exemple.



9 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

El problema és que està il.lusionat s'acosta cada vegada més a ser il.lús. En política se suposa que per pragmatisme no es poden tenir il.lusions i si les coses es fan acceptablement bé ja és molt.
Precisament perquè crec en el factor humà m'agradaria molt saber com es comporten a la vida real (a la feina, a casa, al carrer, al bar, al cine, etc.) els que més critiquen els polítics.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquest de la Hoz i toca, ha fent una gran pregunta. NO hi ha massa diferencia entre ells i nosaltres, no ens enganyem. No son nmés que elreflexe d'una societat. Ho eren durant la transició i ho son ara, i es cert que hem perdut la innocència, i ja no la recuperarem. Aqui la gent els critica perquè diu que els hi agrada manyuclar, pero després en fer una reparació a casa la volen sense IVA. JO, ho deia l'altre dia, votaré al Buastos ara a les municipals i a partir d'aqui, en blanc. I quan el vot en blanc comenci a adquirir proporcions importants juntament amb l'abstenció potser faràn alguna cosa.

Empar ha dit...

us llegesc amb molt de gust però QUÈ LLUNY ESTEM D'AQUESTS PUNTS QUE DESCRIVIU PEL SUD (ALACANT)!!! Ací, senzillament, molt sovint pareix que vivim en el 1975, en els últims dies del dictador, i ni s'ataülla una democràcia real. A Castelló, de fet, el ptesident de la Diputaci´ço (Fabra) forma part de la 5a generació de presidents de la diputació (des del seu rebesavi!!!!!!!). Caciquisme democràtic? No ho sé.
de totes maneres pense que les ideologies pese més del que dieu: jo sent a gent pel carrer que reconeix que tot i que els valencians aportem molt (crec q ja som la 3a autonomia en aportació al PIB) i rebem poc (els nostres mestres són els q menys cobren, juntament amb Ceuta i Mellilla, tenim la pitjor proporció de l'estat en llits hospitalaris-habitant, tenim 28 mil nens estudiant en barracons en condicions infrahumanes, unes ambulàncies q es desfan de velles etc, etc etc, ) no continue per no avorrir-vos. Doncs bé, aquesta gent que es queixa després acaba dient-te, "no, pero yo pienso seguir votando al PP, que al fin y al cabo es el único que quiere al país". Doncs això, la ideologia és més viva del que ens pensem.
Jo, sincerament, estic desil·lusionada,però aniré a votar. El que no puc assegurar és si ho faré la propera vegada.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
En això tens molta raó, les petites corrupteles a nivell quotidià estan a l'ordre del dia. És més, molta gent es vanta d'haver 'estafat', ja sigui els poders públics com al botiguer.

Júlia ha dit...

Tens raó, Francesc, la petita corrupció està instal·lada de forma força general en la nostra vida de cada dia, tot té relació, efectivament.

Júlia ha dit...

HOla, Empar, tens raó en això de la situació al País Valencià, on encara es dona aquesta situació que expliques i on la cultura del ciment, que aquests darrers anys patim pertot, s'ha estès de forma impressionant.

Empar ha dit...

Doncs sí, Júlia, i gràcies per la comprensió.
Una coseta: no és que vulga "escapolir-me" del compromís que vaig adquirir de recomanar-vos bones novel·les d'escriptors valencians, és que és una tasca un pèl "agosarada" i vull estar ben segura que quan ho faça realment tothom queda satisfet/a.
Ja tindreu notícies. Salut i bona lectura a tothom.

Júlia ha dit...

Hola, Empar, les esperen amb candeletes, que diuen. Per cert, tu no tens blog? Veig que no hi ha enllaç, doncs res, a veure si t'animes!!!

Empar ha dit...

Hola, Júlia, ufff, blog!!!!! encxar estic molt "verda" pel que fa a la informàtica. M'hi vaig posant a poc a poc. M'ho plantejaré. Una abraçada