8.5.07

Mort i primavera



Manllevo el títol de la darrera novel·la de Rodoreda, títol paradoxal, perquè la primavera és renaixement, resurrecció. Quan fa un dia assolellat, alegre, lluminós, el contrast amb la mort, la malaltia o la vellesa resulta molt més colpidor.

Al blog d’Angelusa, llunyà en l’espai, proper en els sentiments, ha sortit el tema de la mort, i ha aplegat molts i diversos comentaris. Quan ets petit, jove, la mort és poca cosa, una basarda imprecisa, de vegades molt forta, però llunyana, barrejada amb el món de les rondalles i de la televisió, poc real, al capdavall. La mort és un conte de la vora del foc, un cementiri romàntic, un esquelet fins i tot simpàtic, un ensurt al cinema, un fantasma enigmàtic.

Vaig estar molt de temps, fins als gairebé vint anys, sense veure cap mort, evitava tant com podia haver-los de veure. Em sorprenia la indiferència amb la qual la gent gran entomava el tema, em semblava que, en ocasions, fins i tot sentien una certa afició a contemplar els difunts, a assistir a aquelles vetlles d’abans, llargues tertúlies de rosari, veïnals. A Barcelona, es tancava mitja porta, a les escales de veïns, quan hi havia un difunt. Eren aquelles portes de fusta, massisses, amb els picadors per avisar algú, dos i repicó, tres, tres i repicó... Tothom sabia, aleshores, que allà hi havia un difunt.

Un dia de la Mercè, de fa molts anys, recordo que havien inaugurat el telefèric que ara ja ha estat substituït per un de més modern, a Montjuïc. Jo havia quedat amb una colla de la Normal, per anar a la muntanya i estrenar-lo. El mateix dia em va trucar una altra amiga, amb dues més anaven a una discoteca de Castelldefels, una d’elles feia poc que tenia carnet. Vaig optar per Montjuïc i la colla. A l’autovia, elles van tenir un accident greu, amb poques conseqüències per a la conductora i per a la meva amiga, que anava al darrera. La del costat del conductor, Mari Tere, una companya de l’escola, va rebre molt i va acabar morint, un dia d’un octubre lluminós, després d’uns setmanes de resistir de forma gairebé miraculosa, amb la columna vertebral esquerdada.

Vam anar a la Creu Roja, a donar el condol a la família. Era filla única, els pares mai més no se’n van acabar de sortir, d’aquella clatellada del destí. Nosaltres, l’altra amiga que anava al cotxe, ja recuperada, i jo, no vam voler veure-la morta, vam dir allò tan covard i tan humà de la volem recordar viva. La família no s’ho va prendre massa bé, hi havia tota una sèrie d’estranys prejudicis, al volt de la mort i dels difunts. Em va doldre, també, que la meva mare no semblés massa trasbalsada, per aquell fet, malgrat que podia haver estat, jo, la morta. Jo crec que va ser aquella la primera mort tràgica d’algú proper, de la meva generació i això colpeix força. Però és que la meva mare, els meus pares, havien travessat un temps de mort i destrucció a tocar de casa, la guerra, bombardeigs, amics perduts al front, malalties... cosa que vaig entendre molt més tard.

Després, al cap de poc temps, va morir el meu avi, que vivia amb nosaltres, i, no sé com, la contemplació de la mort es va convertir, a poc a poc, en una cosa rutinària, que ja no em produïa aquell neguit d’abans. La vida, com deia el poeta, va en serio, i també, és clar, la mort, la vellesa. Vestim el tema amb tòpics diversos, cada edat té les seves coses boniques, s’ha d’acceptar la vida com va, si et cuides tindràs una bona vellesa, hi ha gent de noranta anys que està molt bé... Tot plegat, faramalla, fullaraca, paraules buides per espantar les bubotes reals, que planen sobre un fet inqüestionable, la vida passa, venim al món a morir, ens movem, riem, estimem, gaudim i patim damunt la pols dels qui ens van precedir. Passegem per la Rambla un dia de maig i saben que d’aquí cent, cent cinquanta anys, fins i tot si hi ha pau i tot segueix, més o menys, per l’estil, serem ja les ombres imprecises d’alguna vella fotografia. A la pel·lícula En construcción, magnífic documental sobre el canvi i la història recent de la meva ciutat, es mostra com les obres, a tocar de Sant Pau del Camp, deixen al descobert moltes restes humanes, dels antics cementiris. La gent comenta, filosofa, tanto preocuparnos y pelearnos, para nada...

Hi ha gent que titlla de pessimistes aquesta mena de consideracions. Pujo cada dia al centre mèdic on està la meva mare, per la qual no puc fer absolutament res, té el cap força clar, a estones. Encara que en alguna ocasió desvarieja, recorda coses antigues amb una gran precisió, com ara una anècdota que ja m’havia explicat en altres ocasions, quan, durant la guerra, ella i una amiga, una veïna que moriria de malaltia a mitjans dels quaranta, totes dues, aleshores, amb catorze anys joiosos i inconscients, considerant la guerra gairebé com una aventura de pel·lícula, havien quedat per anar al cinema amb un noi de disset. El noi havia estat cridat per anar a treure morts de davant de la catedral, els bombardeigs havien fet molt de mal en aquells carrers estrets que ara són, només, un record. El xicot estava trist, amoïnat, i elles no ho entenien i feien gresca. Crec que sempre li ha quedat el neguit d’haver-se comportat de forma impròpia, però, afortunadament, l’adolescència comporta aquesta mena de defensa barroera davant de la realitat, tot és nou per a un infant, per a un adolescent.

Al costat de la meva mare, immersa en el seu món mental, inexplicable, hi ha una senyora elegant, amb alzheimer i una embòlia, que havia estat, diuen, d’una gran bellesa i intel·ligència. Diu coses incoherents, en un castellà perfecte, amb un vocabulari acurat, precís, però situat en un context il·lògic. La planta on són elles es plena de casos difícils, pràcticament irrecuperables. Podem meditar tot el que volguem sobre el tema, pensar que els fem companyia, que se senten millor si som amb elles, que els fem alguna cosa positiva, però això només serveix per a consum de consol propi. La solitud és inevitable, tots ho estem, quan patim, quan veiem patir, malgrat els amics, la parella, els fills, la feina, les aficions personals. Respecte als fills, veure’ls patir, veure com no els podem evitar el patiment ni l'angoixa és el pitjor, crec, de tots els dolors possibles, al menys per a una gran majoria de mares i pares, perquè en això, com en tot, també hi ha excepcions i diferents graus d’implicació.


El cercle de l’any, però, fa que retorni la vida, les flors, els ocells, l’estiu, el mar tebi dels dies càlids. No és cert que ens sentim desgraciats perquè parlem o escrivim sobre la mort, sobre el dolor. Jo aniré a dinar, a berenar amb amics, amb companys, avui mateix, potser, i riuré i faré broma i em sentiré gairebé feliç o fins i tot feliç del tot, de forma temporal, perquè tot és temporal. Hi ha gent aparentment alegre que no parla mai de res de tot això i que ho viu molt més dolorosament. Parlar, escriure, fins i tot callar i fer com si la malaltia, la vellesa, la mort, no existissin, són, fet i fet, defenses molt humanes davant de l’atzar, present en tot el que fem i sentim, encara que vulguem creure en eternitats i en la fràgil llibertat humana.

11 comentaris:

Empar ha dit...

Carai!! Este article m'ha eriçat els pèls. En això que dius a l'últim paràgraf tens molta raó, hi ha qui calla però com diem els valencians "la processó va per dins".
Una abraçada des d'Alacant, i gràcies per fer referència a escriptors de les nostres comarques, s'agraeix molt!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Es veritat, la mort com la possibilitat del suicidi s'ha de tenir sempre present. Deia en Vinyoli: la mort és purament un canvi més.

Luis Rivera ha dit...

Diu Epicur que no cal tindre por del mamort, perque quand tu estás ella no hi es, i quand ella hi es, tu ja no.

Ciceró, per a mi un gran amic i company de moltes agradables hores, diu que cal estar al servei de la ciutat (diguenme de la comunitat) quand hom es inteligent i preparat, i que no cal tindre por de la mort violenta, donat que si estem disposats a deixar que la natura s'ens dugui la vida, no importa gaire si d'una o un altre manera.

A Espanya, en general, la cultura de la mort es mediterránia i com a tal te molt de romá i molt d'arab. Dit d'altre manera, de primitiu. Jo sempre hi penso que la mort es un fet que solsamente perteny a qui es mort, i que el dolor, el patiment dels altres, nos es pel difunt sino per la solitut, l'abandon, el cop rebut pels vius.

Som tan egoistes que solsamente plorem per a nosaltres mateixos.

Luis Rivera ha dit...

Fe de erratas: mamort = la mort

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita, Empar! Malauradament hi ha molts autors i publicacions diverses de València i les Illes que coneixem poc aquí, al Principat, i dels quals costa trobar llibres. Vaig conèixer Pallarès per casualitat, una companya de feina el coneix dels temps d'estudiant i em va passar el llibre. Penso que paga la pena fer saber aquestes publicacions, al menys, en els nostres blogs.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc. Gran poeta menciones. Doncs sí, un canvi més, però tan definitiu i misteriós, encara!!!

Júlia ha dit...

Ciceró, gran pensador i home molt 'humà', no el van deixar morir de vell, per cert. Crec que tant Epicur com ell tenen molta raó, però cal pensar que parlen des de la salut i, encara, des de la vida plena i en condicions objectivament positives, potser.

Som egoistes, crec que no podem ser d'una altra manera, ningú no pot plorar en el lloc d'un altre, encara que ho pugui fer 'per un altre'.

Recordo una cobla popular que em deia una amiga:

Nunca le cuentes a nadie
el secreto de tus penas,
que el que está alegre, se ríe,
y el que está triste, se alegra.

Empar ha dit...

Ets un encant, Júlia, i m'agrada molt llegir-te. Els valencians ens sentim molt orgullosos/es que esmentes els nostres autors que, com ja se sap, no poden arribar a les "grans masses de lectors" (el Principat) tan com caldria. Com que al revés no passa (perquè a´cí baix arriben tots els autors del principat), jo puc llegir J Coca, F Serés, D Castillo, l'Espinàs ...
Així que cal continuar amn aquesta tasca en el blog (i també fer-nos ressó dels mallorquins/es)
Una abraçada

Júlia ha dit...

Ep, que jo sóc una autora del Principat i, res de res, Empar! He, he. La veritat és que hi ha moltes novel·les i llibres en general que no arriben enlloc, gairebé ni als taulells de les llibreries.

Estic molt contenta de les teves visites, pots recomanar-nos tu mateixa els llibres valencians que creguis d'interès.

Empar ha dit...

a poc a poc, Júlia, i segur que aniràs fent-te el teu espai dins del més que difícil panorama literari.
Pel que fa a la teua petició, uf!!!! Quina responsabilitat això d'anar apuntant obres interessants d'autors valencians, fa un poquet de por perquè és tan SUBJECTIU això dels gustos, dels interessos... Però , vinga, em compromet a anar informant-vos i a veure si així feu "força" i les llibreries del Principat van guardant cada vegada més espai als escriptors valencians i mallorquins. (Penseu que, per exemple, al Corte Inglés d'Alacant, hi ha més llibres en català d'autors catalans que no valencians, encara que semble mentida). Petons des del Sud!!!

Júlia ha dit...

Gràcies pels ànims, Empar, de fet, ja no em miro això de la difusió com quan era jove, espero doncs els teus suggeriments, una abraçada des de la 'valència del nord'