11.5.07

Patacades

Quan jo era petita, tant a l’escola com al cinema, era freqüent que ens passessin pel·lícules de Stan Laurel i Oliver Hardy, el gordo y el flaco, i, he de dir, que a mi, en general, no em feien massa gràcia. Hi havia companyes, però, que reien a cor què vols i més, sobretot amb el bon seguit de trompades i patacades que s’hi podien veure.

Unes altres pel·lícules on eren freqüents els cops eren els dibuixos de Tom i Jerry. De fet, la comicitat ha anat lligada, en moltes ocasions, a aquesta violència, amable, divertida, i també al fet de prendre el pèl o fer-ne alguna de grossa a qualsevol personatge, de vegades algú que s’ho mereixia, però en altres ocasions, una persona infeliç, humil, poca-pena, sovint lletja –la lletjor no ha estat encara reivindicada com a motiu de discriminació, però a la pràctica n’és un, i dels pitjors- víctima innocent d’un determinat i estrany humor, sembla que força humà.

Durant una bona temporada ens van castigar per televisió amb programes de vídeos domèstics i allà també eren habituals els cops, relliscades, ensopegades i morrades. Es va arribar a criticar molt el protagonisme d’infants, que semblaven haver estat col·locats en situació de risc per tal d'aconseguir una filmació divertida. El fet és que ahir, que havia fet un treball als ordinadors amb un grup de nois i noies de cinquè de primària, a l’entorn dels onze o dotze anys, en acabar el treball, a l’estona de temps lliure que cadascú dedica al que li sembla -dentro de un orden-, em va sobtar el fet que una bona part se n’anaven a aquesta mina de la diversitat que és el youtube i, concretament, a un indret anomenat decenas de porrazos. Les rialles eren espontànies, sinceres, jo em vaig posar en el meu paper educatiu i una mica repressor, quines bestieses, no veieu que es fan mal, etc. Ells, com que encara són infants, no hi veien cap mal, i em miraven i escoltaven com és contempla una curiositat històrica, de fet, qui podia assegurar que molts d’aquells porrazos no fossin sinó muntatges per a consum general de la gent interessada en contemplar-los?

A la vida real, les caigudes fan riure, sovint. Malgrat que, després, qui ha caigut s’hagi fet mal i el públic senti un cert remordiment per les rialles anteriors. Jo anava un dia, no fa massa anys –vull dir que no era una criatura ni una joveneta, ja- saltant i fent broma per la passarel·la de Rupit amb unes amigues i vaig caure, totes van riure, no paraven de riure. No em vaig fer un mal extraordinari, però sí una bona patacada, aleshores em deien, penedides, perdona, perdona, no ho hem pogut evitar. Fins i tot jo mateixa, malgrat el mal que m’havia fet, sentia ganes de riure per la situació, que em semblava ridícula. Perquè el fet és que, quan caus, et sents, moltes vegades, ridícul.

Malgrat que la nostra sensibilitat, crec, ha millorat, respecte a la violència quotidiana, encara ressorgeixen aquests aspectes una mica inquietants, de tant en tant. Abans es feien bromes molt pesades, de forma habitual, i de vegades produïen danys importants en les persones. Molts jocs també tenien un component de violència, de demostració de força física. Un joc tan tradicional com el cavall fort havia ocasionat accidents importants, tant, que fins i tot es va arribar a prohibir ja fa molt i molt de temps, als patis de les escoles. De fet, hi ha gent, fins i tot joves i infants, a qui agraden les pel·lícules amb crims, sang i fetge i violència. Els contes populars en van plens, encara que, des del vessant escolar, els polim i en rebaixem les arestes.

Potser, en el fons, hi hagi una certa necessitat d’entomar a nivell imaginari el mal, per conjurar les nostres pors. Fins i tot de les nostres pors a caure, Cortázar té una inquietant narració sobre una persona que sent basarda, una gran por, de caure d’esquena... Sobre el mal imaginari i el real, de fet hi ha hagut persones molt educades i pacífiques en aparença que han estat grans criminals, i també gent amant del gènere violent en el cinema o la literatura que, a casa seva i en la societat, són bellíssimes persones i no matarien ni una mosca. Quan no hi havia cinema, fa molts anys, a Barcelona existia un teatre dedicat en exclusiva al gènere de sang i fetge, que tenia molta concurrència. Els efectes especials sembla que eren espectaculars. Sobre les caigudes, la terminologia s'ha utilitzat en àmbits morals amb una gran freqüència, ha caigut en el pecat, ha tingut una relliscada, ha ensopegat sovint o amb la mateixa pedra...

7 comentaris:

Anònim ha dit...

De petit també em "passaven" pel.lis del gordo y el flaco. No m'agraven gens. Era a l'escola de les monjes, el Sagrado Corazón de Maria. De nenes. Als nens ens feien fora als sis anys (potser tenien por que ens allitessim amb les nenes). Contestan-tre a un post anterior, no se llegir en diagonal. Però aqui seria un sacrilegi.

Luis Rivera ha dit...

Crec que es Savater qui diu que la risa es la reacció al trencament sobtat d'una realitat, de manera inesperada. Sería aixó la risa la descarga d'una tensió instatànea, que no mereix plors pel seu dramatisme. Comte-Sponville diu com punt de partida de l'entrada "risa" en el sei Diccionari Filosofic, que es un moiviment meánic del torax y de les faccions de la cara que es dona devant delo comic o lo dirícul. Per cert que recomano aquest diccionari extraordinari per la seva amenitat, amplitud de conceptes. No es un diccionari filosófic gens complicat, sino practicament a nivell de carrer. Está editat per Paidós.

La risa cal afeixir-la al ridícul, d'els qui veuen i dels que ho sent perque se sap vist.

L'espec tador al cinema pren postura per la criatura feble i trencadiça que es colpejada i tent un munt d'accidents, peró que en el darrer pla del film surt de l'historia amb la simpatia de tothom. El cinema es magnific per a expressar els bons sentiments devant de la pobre gent maltractada per la sort i per la vida; al sortir-ne tot canbía, i nosaltres també.

Diu Benavente en en pròleg de l'admirable "Los Intereses Creados", referint-se al public que en Point Neuf de París veia les actuación de Tabarín sobre el seu "tablado de feria" que "nada prende tanto de unas almas en otras como esta simpatía de la risa". La frase es magnífica i formosa, i es la que el teu estupendo post ha dut al meu pensament.

Anònim ha dit...

Molt bonic aquest article veina.
Ademés del que dius al final, tu que en saps podries fer un recull d'expresions. Per exemple, "fotres una morrada, endinyar un pinyo".
Sí, trobo que seria interessant. Com ara els dels Caçadors de Paraules.

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
Eren temps de 'los niños con los niños' i 'las niñas con las niñas', alguna escola tenia el detall d'admetre nens al parvulari. Encara que sembli d'abans, encara en queden, de coles així...

Júlia ha dit...

Gràcies per la recomanació, Luis. Jo crec que hi ha molts tipus de rialla, n'hi ha de sinceres i afables, espontànies, però també de nervioses, i fins i tot n'hi ha que fan por. Riure és, efectivament, molt necessari, encara que l'humor és també molt personal.

Abans pensava allò de que 'el somriure és la rialla de l'intel·ligent' però ara ja m'he tornat més comprensiva amb les rialles franques i excessives.

Benavente, 'Los intereses creados', feia molt de temps que no en sentia parlar... Era una de les obres que havia sentit per ràdio en aquells inoblidables 'radio-teatros', aquest autor també ha patit un inexplicable menyspreu durant les darreres dècades.

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu,
Tens raó, el tema és un doll de vocabulari, frases fetes i eufemismes, també. Qui devia inventar allò tan irreverent de 'fotre's una hòstia'. Recordo una vegada que algú em va explicar que una persona havia viatjat no sé on, a un país pobre, i 's'havia fotut una hòstia', jo em pensava que era un accident però era, de fet, 'una hòstia amb la realitat social'.

Albert ha dit...

De nen reia més les de JAIMITO que les del gordo i el flaco. Amb JAIMITO jo queia de la cadira de tant riure.