1.6.07

Sobre imperfeccions

Avui, en la resposta a un comentari, manifestava que el senyor Trías em queia, visceralment, simpàtic, encara que, evidentment, ni el conec ni he parlat mai amb ell. Hi ha sentiments que no responen a res concret, senzillament, existeixen. Jo crec que, precisament, una dels motius pels quals em cau bé és aquesta ‘egue’ tan característica. Una senyora, per la ràdio, el criticava, per això, ‘hi ha logopedes’, protestava. Una de les crítiques més habituals fetes als polítics és ‘no saben parlar’. El senyor Montilla, que està fent esforços fonètics i semàntics apreciables, ha estat molt criticat per, en teoria ‘no saber català’. La senyora que trucava a la ràdio deia, també, que, per exemple, el rei havia millorat molt parlant. Moltes vegades les persones triomfen per ‘saber parlar’, sobretot per saber convèncer. La veritat, he llegit en algun lloc, és l’eloqüència del darrer en tenir la paraula.

Quan jo anava a la Normal hi havia dos joves professors que ens tenien el cor robat, a les alumnes. Els professors ocupen un bon lloc, en els cors immadurs, els magnifiquem i idealitzem, sobretot si expliquen bé, són savis o ho semblen, i a més, compten amb un atractiu palès, evident. Un era el senyor Petrus, de nom estrany, llatí, que després ha estat un gran pedagog –ja ho era aleshores- i ha escrit llibres molt importants sobre aspectes diversos de la pedagogia. L’altre, el senyor Tuson, que jo crec que va caure per casualitat en aquella Normal tan pintoresca de finals dels seixanta, qui, més endavant, ha esdevingut també lingüista notable, capaç de fer arribar al gran públic temes profunds sobre aspectes del llenguatge. L’un era un xicot elegant, convencional, el senyor Petrus, i, a més, tenia també aquest suposat defecte, la ‘egue’. En un sopar d’estudiants va venir i va fer broma amb la seva característica fonètica, recitant allò de el pego de san goque no tiene gabo. No cal dir que ens queia la bava. Jo crec que si hagués parlat de forma acurada i perfecta no ens hauria tingut tan encaterinades. El senyor Tuson era aleshores un jove d’aspecte anticonvencional, una mica hippie, amb cabell llarg, intel·ligència brillant, i que encara no parlava català. Tenia, aquest professor, aleshores, una gran predilecció per Unamuno, personatge de qui parlaré un dia d’aquests, i això va fer que en aquella època arribés a llegir llibres d’aquest autor que ara no sé si resistiria, potser sí, qui sap. Recordo també que va ser el primer en parlar-nos de La Regenta, que no feia massa s’havia tornat a editar, i que ens recitava allò tan bonic de Quevedo, polvo serán, más polvo enamorado.

Estem en un món que cerca, de forma barroera, la perfecció. T’arreglen les dents, les orelles, la mala pronúncia, els mitxelins, el nas, les arrugues. Com que no saben què és la bellesa i hi ha molta gent que diu que la bellesa és, també, una certa imperfecció, quan volem perfeccionar sovint ajudem, també, a aigualir l’atractiu. Quan era jove tenia molt de complex amb el meu pobre nas, sort que aleshores les operacions d’estètica eren veritables luxes, encara i no vaig caure en el parany de retallar-la. He vist gent operada, a qui van fer el nas unificat i arremangat que estava de moda aleshores, amb els anys fan una mica de cara de porquet, la veritat. Però, certament, quan ets adolescent, aquestes coses et fan patir. Et sents injustament tractat per la vida si no ets bell, atractiu, no t’adones del fet que tot és convencional, efímer, relatiu. La lletjor, terme tan manipulable i relatiu com la bellesa, és un motiu molt important de discriminació, certament. Molts genis lletjos haurien canviat una bona part de genialitat per atractiu, em sembla. El que passa és que de vegades queda ordinari, incorrecte, expressar que t’hauries estimat més ser menys intel·ligent però estar més bona o més ben plantat. És bonic manifestar que el físic no té importància, ni els diners, però sí que en tenen, una cosa i l'altra, a la pràctica.

La bellesa passa, es transforma, desapareix també, perquè per molt que volguem dir que quan ets vell pots ser bell, la realitat no és tan pietosa. Qui ha estat bell, atractiu –qualitats que de vegades no van plegades- és lògic que enyori més el que ha perdut, com qui ha estat ric enyora, suposo, els temps de benestar. Sempre hi pot haver un pobre feliç, com aquell que no tenia camisa, és clar, n'hi ha molts, només faltaria, però... Una gran part de bellesa és cultivada, artifici, encara més en aquest món barroc d’avui que ens envolta, però això no hi fa res, a efectes pràctics. El proces d’embelliment, de perfeccionament, físic, però també intel·lectual, deixa, pel camí, molts equipatges irrecuperables, lligats a l’entusiasme jove per tots els misteris de la vida. Hi ha qui pensa que aquests canvis faran que millori alguna cosa en el seu desenvolupament vital, de vegades potser és veritat, i, de fet, sovint tan és si una cosa és veritat o no, l’important, inevitable, és que, en un moment del nostre camí, hem cregut que ho era i ens ha fet patir i tot.
De vegades, a l'escola, en aquest món de logopèdia absorbent, trobo a faltar, quan els infants es fan gran, aquelles 'egues' del passat, innocents i, crec, bellíssimes fonèticament.



12 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Sense entrar en política la meva teoria personalíssima és que els simpàtics amb fan por perquè normalment darrera el somrís de la simpatia hi ha un venedor. A Rabat, per exemple, vaig tenir per tot un dia un guia super-simpàtic, a l'acabar el dia li vaig dir que el seus serveis els havia negociat a nom meu un xocolater marroquí i que jo no havia de pagar res. Aquest simpàtic va canviar de color i va plantar el cotxe de mala manera davant l'hotel.
Els polítics doncs tampoc em cauen simpàtics, cap. Pujol és un home que sap caure bé i Maragall, però crec que això no té res a veure amb la política.
I si et cau simpàtic Xavier Trias doncs només puc dir, que bé tu!

Júlia ha dit...

Albert, estic d'acord amb el que dius, i no em centro tant en el fet 'de ser' simpàtic sinó que 'subjectivament' hi ha qui t'hi cau, sense cap mèrit per part seva. Pujol i Maragall, efectivament, 'cauen' com cauen pel seu carisma -per dir-ne d'alguna manera-. I tenen, per això, els seus 'incondicionals'. M'havia explicat algun comunista penedit que el senyor López Raimundo s'havia 'especialitzat' en fer cara de bona persona al seu partit, quan la seva biografia és molt tèrbola, per exemple.

L'enamorament es mou sovint en aquests terrenys emocionals i eteris.

I no que cal que me'n diguis res, del Trías, ep.

Això em recorda un fragment d'un llibre de Boll, en el qual parla dels mestres 'bons' i els 'dolents', i argumenta que són millor els 'dolents' ja que ja els veus venir i els bons, quan se'ls torcen les coses són molt pitjors.

Llorenç ha dit...

Tota la vida hi ha hagut cànons de bellesa, però mai no hi havia hagut tanta obsessió per la bellesa. Quant a les operacions de cirurgia estètica, simplement me fan oi. No entenc com poden agradar aquests morros inflats o les cares superliftades.
I sí: la imperfecció també té el seu atractiu, tanmateix és més personal.
Altra cosa és la lletjor. També n'hi ha hagut sempre, de persones lletges, amb trets que ens resulten desagradables.
Però el fet més curiós és que la familiaritat, el contacte, el coneixement, esvaeix els efectes tant de la bellesa com de la lletjor.
Efectivament, la persona és més que la carcassa, és més que el simple suport físic que és el cos.
Amb això no vull dir que el cos sigui secundari ni molt manco. Però els, diguem-ne, efectes físics es poden matisar molt, per bé o per mal, amb el contacte quotidià.

Júlia ha dit...

En el que dius, Llorenç, tens tota la raó. He conegut gent que, d'entrada, m'ha semblat molt bella o atractiva, però que amb el tracte, perquè són ximples, o pesats, o mala persones, senzillament, han canviat tant, per a mi, que ja no m'han semblat com al principi. I també a l'inrevés, persones que se't van tornant absolutament encisadores. Això en la vida real, en l'aparador de la tele, de les revistes, del cinema, com que tot és aparença, ens movem, ja en un altre medi, molt diferent.

En literatura, per exemple, hi ha sovint el personatge de la persona bona però lletja, 'esquerrada', que deien abans, que no assoleix el seu amor a causa del seu físic. Però la realitat és molt més pietosa i hi ha persones amb un físic difícil, amb el que en diem 'defectes' físics i tot, que han tingut una vida sentimental absolutament plaent i parelles ben trobades. La sort també compta, a la vida.

Encara que, com deia, crec que Ramon y Cajal, 'la bellesa és una carta de recomanació de Déu', encara que podem canviar Déu per l'atzar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

En Trias que llevat del dia de TV3 penso ha fet una bona campanya, es veu i sembla ser-ho una bona persona, te més sentit de l'humor i fina irónia que molta gent es pensa, nomes li he retret en algun post l'aire de jovencell que es donava al pujar a l'escenari i la seva postura davant el faristol. De la seva fonéticaell mateix s'en riu i aixó es sà. La meva senyoreta es deia Elena,la veig veure l'altre dia. S'ha fet gran.

Sani Girona Roig ha dit...

parlant d'imperfeccions, perdona que taqui una mica el post i coments. amb la meva intervenció.
És per a dir-te que t'acabo d'afegir al Dipofilo, perquè la feina de la mudança a can Blogger és dura i encara durarà una mica més.

Ara et visitaré més sovint.

Una abraçada
Sani

Luis Rivera ha dit...

Des de fa molt de temps he acabat per estar ben segur de que no se que es la belleça. Si se el que es l'elocuencia. Aquesta em sembla prou bella.

Júlia ha dit...

D'acord, Francesc, de vegades sembla que vulgui fer el 'dandy', certament. Sobra la bondat, se li suposa... Sovint sobre les persones conegudes, tan sols, a través de la televisió, la premsa o les brames habituals del boca-orella popular, endeguem moltes suposicions mai provades.

Júlia ha dit...

Hola, Sani, doncs benvingut i visita'm quan vulguis.

Júlia ha dit...

Luis, aquests conceptes abstractes, mai es poden arribar a definir, són variables i subjectius, però també és cert que de vegades es mostren de forma física i contundent.

Arare ha dit...

Bellesa i poder o vellesa i poder?

Doncs jo en Tries el trobo poc carismàtic. Per molt bona persona, per molt simpàtic, per molt bon polític que sigui. I ja no dic res del Montilla....

Em sap molt de greu que tota l'eloqüència que té en Rajoy no la tingui el Sr. Trias. Cap dels dos, però, no els trobo carismàtics, que consti.

El Sr. petrus i el Sr. Tuson, aiiii!

Quant a la cirurgia estètica i als canvis radicals, em cau la cara de vergonya de pensar que hi ha algú que es fa ric a través de programes com aquests.La cirirgia entenc que ha d'existir, fa molt favor a les persones que, a nivell psicològic, no es troben bé amb elles mateixes i els seus cossos. Però d'això a fer-ne un espectacle hi va un abisme!

I res més, Julieta. Una abraçada, que d'aquí a un quart ja tornem a marxar.Desitjo que tot estigui anant bé.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, ben retrobada, en això del carisma i la bellesa tots són gustos, evidentment, i no li trec valor, a la cirurgia estètica, però ara s'ha convertit en una moda i, aviat, em sembla que serà gairebé una obligació.