25.5.07

Verigut

Avui manllevo el títol d'aquesta cançó menorquina que diuen, i tant de bo sigui així per a la, mai assolida, normalització lingüística, esdevindrà l'èxit patxanguero del nostre estiu 2007. Ho faig perquè és un títol en 'anglès' d'estar per casa (i amb espardenyes de set betes).
Fa temps, en algun lloc, vaig llegir una anècdota que tenia per protagonistes Unamuno i Riba. Sembla que don Miguel li va dir a Riba que, de fet, tant català li semblava inútil quan, amb el temps, tot seria en anglès. Pasaremos directamente al inglés, expliquen que va respondre Riba. Doncs ara sembla que la cosa està a punt de ser realitat, al menys, s’ha muntat molta propaganda sobre el tema. L’educació sempre ven i qualsevol suposada innovació s’anuncia amb platerets, després venen les rebaixes i, sovint, ja no se’n torna a cantar ni gall ni gallina, o, si més no, les revisions del tema no aprofundeixen en la realitat. Es fan, de vegades, estadístiques, que diuen el que cal que es digui. I així anem.

Jo crec que el problema de l’ensenyament, si és que és un problema, que tot és opinable i relatiu, no rau en el català, el castellà, l’anglès o les matemàtiques, sinó en que tot plegat no es fa de forma aprofundida, seriosa, l’exigència cultural ha anat a la baixa, en aquests darrers anys. Si algú escriu un text en català –però percebo que en castellà passa una cosa semblant- ben escrit, intentant utilitzar un vocabulari acurat, resulta que sembla que el text ranciegi. Els editors de llibres infantils i juvenils volen coses senzilletes, consumibles, molts dibuixos i poca teca. Només cal fer un repàs pels llibres de text i també pels d’imaginació que es van editant. Fins i tot els antics tebeos tenien un volum de text considerable. La immersió en anglès es absoluta: rètols de samarretes, cançons –fins i tot la música de fons dels programes catalanòfils és en anglès, molt sovint-, publicitat, vocabulari d’ús habitual... Si és que, ja ho diu tothom, no pots anar enlloc, sense l’anglès.

No cal anar, de tota manera, molt lluny per trobar models educatius bons, només reprendre aquell ensenyament de la República, que es va estroncar tan aviat, del qual es parla molt de forma etèria i global, però poc aprofundida (qui recorda, ara, els punts de l’escola nova? Si fins i tot costen de trobar, per la xarxa). Poca matèria, però ben feta, observació de la natura, treball de llengua seriós, constància, esforç, memorització intel·ligent i raonada. No hi ha res per inventar, en l’àmbit educatiu. Ara bé, el que no es pot fer és entatxonar a l’escola tot el que ens plagui, segons la moda vigent, passar els problemes socials a l’educació, i endegar aquests eixos transversals atapeïts, a més, amb tota la prevenció de les diferents plagues bíbliques del nostre temps. Els bons costums i els capteniments responsables ja s’han treballat sempre a l’educació, millor o pitjor. Els resultats de l’educació, sobre els que es parla tant, ja es veu com van. Si l’escola franquista no va fer franquistes (o sí?) l’escola progre tampoc no farà tants progres com volen i diuen. No em voldria posar en pla professional, que no toca, aquí. Però és que això de l’anglès m’ha arribat a l’ànima. Volen que ensenyem matemàtiques en anglès? Ai, Senyor, que patirem! Fa un temps el tema estrella era la informàtica, encara no hem acabat de cablejar com cal els centres que ja ens arriben coses noves. Tants dinerons hi haurà, per a fer-ho tot bé?

Quan a l’escola i l’institut l’idioma monopoli era el francès recordo un professor que ens llegia unes orientacions per a la revàlida on es deia que l’alumnat havia de poder desarrollar una conversación culta en francés. Però, objectava ell, si ni tan sols no podien endegar una conversa culta en castellà, els estudiants! Tot plegat, això de l'anglès, provoca, a més, hilarants proclames que traspuen la ideologia de cadascú: més català i menys anglès i fora el castellà/ més català, més anglès i fora el castellà/ més castellà i més anglès i menys català/ castellà i prou/ català i prou/ tot en anglès i ja està/ Cada combinació d’opcions pertany, com podeu endevinar, a una clara postura política... Doncs jo dic: de tot i més, però bé.

Recordo que fa anys vaig escriure uns versots dolents, al final de no-sé-quin any, ara m’han vingut al cap, a veure si en recordo un fragment:

Vindrà la bomba de neutrons, i quedarem fets una coca?
O el pessimista s’equivoca, i els temps futurs seran més bons?

Farà figa el català? Parlarem tots en anglès?
O hi haurà un món sense diners, on tota llengua cantarà?

Doncs sembla que ja ens podem anar posant en remull, i fer algun curset intensiu de l’idioma de la pèrfida Albió, versionat pels americans del nord (per cert, sense saber ni voler saber gaire res, culturalment parlant, ni dels uns, ni dels altres), altrament ho tindrem magre, per sobreviure en el món del futur, fins i tot per entendre'ns amb els besnéts. I jo que em pensava que tots aquests manaies moderns de la suposada esquerra eren molt i molt antiamericans, fins i tot que encara en quedaven alguns d’esperantistes!!!

26 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Et segueixo amb molt d'interès. És sempre un plaer fer-se tomb per aquí (i de pas, aprofito per a practicar amb el corrector ortogràfic).

Yayo Salva ha dit...

És ben cert allò que dius. I, si a casa nostra l'anglofilia idiomàtica ja és un problema greu, a l'Amèrica hispana de vegades es fa difícil entendre el llenguatge de la gent jove.
El problema es greu també al camp de la investigació. Si no publiques en anglés no eres ningú o, millor dit, eres un localiste amb molt poca difussió de les teues idees i troballes.
La pròpia Universitat t'obliga: les publicacions que no es fassen en revistes d'impacte mesurable no valen, i eixes revistes són quasi totes en anglés.
Una llengua és un organisme viu en tant que eina de comunicació social. És la societat la que fa la llengua i no al contrari. Des d'eixa perspectiva imposar una llengua és una estultícia. Al remat, la societat farà allò que li vinga en gana. Conclusió: un problema d'educació i de solidesa cultural. El demés, templar gaites.

dErsu_ ha dit...

Potser la gràcia seria poder triar, i que no tohom hagués d'estudiar el mateix, i de la mateixa manera, segons decideixen uns senyors només preocupats per la seva lluent poltrona.

Júlia ha dit...

Hola, Gregorio, les teves visites són un honor, jo també passo sovint pel teu, on vaig arribar des de 'el bosque' d'en Luis i que, per cert, està molt concorregut.

Júlia ha dit...

Hola Yayo, benvingut, bon dia,
Tens raó, i, a més, l'altre dia, que parlava de noms, en aquest tema la cosa fa riure. Els noms dels infants que tinc a l'escola, d'hispanoamèrica i filipines, amb alguna notable excepció, són tots anglòfils més o menys reconvertits (Jason-Jeison, per exemple).

Entenc que en totes les èpoques hi ha hagut una llengua que s'ha imposat, i no li trec mèrit a saber anglès. És clar que l'anglès que aprendrem -aprendran- serà un estàndard d'ús, potser amb els segles -llàstima, no ho veuré- acabarem parlant formes dialectals d'aquest estàndard com va passar amb el llatí. El que m'empipa és l'exageració i la insistència.

Pensàvem que calia un català 'científic' però penso que serà en la bona literatura i pensament on es mantindrà, al menys, el record de la llengua.

Fins i tot en l'àmbit espanyolista, on s'enceten les picabaralles castellà-català, l'anglès també s'imposa a molts nivells.

La solidesa cultural, avui, és gairebé inexistent, em sembla. Potser ho ha estat sempre i al capdavall fem lectures del passat idealitzades, sobre el tema.

Júlia ha dit...

Hola, Dersu, bon dia i benvingut,
Doncs sí, però em sembla que més aviat anem, en això com en tantes coses, vers l'estandarditzacio. Sobre l'ensenyament obligatori, des que jo ho recordo i hi porto mes de trenta anys, ha estat camp de provatures de tota mena, provatures que sovint ni tan sols no s'han consolidat. És un camp abonat per a propagandes electorals. Al capdavall sempre s'acaba ensenyant el mateix, llegir, escriure i comptar -i pensar, una mica i malament- però cada vegada ho amaneixen amb més faramalla.

Luis Rivera ha dit...

Crec que el tema de la llengua es un tema d'analisis irracional i d'excesiva nostalgia. Si be ho mirem, els qui parlem catalá o castellá no ho fenm en la nostra real (geográficament i históricament parlant) sino en dos derivats del llatí. Que dirían els antics laietáns sobre l'imposició de la de l'imperi romá?

Veig difícil que una llengua, la catalana abans que la castellana, pugui oblidar-se, i cal viatger a l'Escandinavia per adonar-si que tothom, vull dir tothom, te l'anglés com a segona llengua, i no la han apres per inmersió de cap tipus en la societat, sino a l'escola, amb hores de ensenyament. Copnec prous escandinaus per a saber-ho.

A Alemanya, d'on acabo d'arribar, amb un pel d'anglés no es té cap problema per anar-hi tirant, poerque molts joves alemanys ho parlant, peró molts, i d'els m´´es grans un bon porcentatge.

Es el papanatisme espanyol y l'incultura el que en fan sentir el ridicul al viatjar o fins i tot al estar-hi casa. Saber-hi idiomes es a Espanya (tota) una especie de maledicció. Quan hom diu en una entrevista de treball que parla francés o anglés "una mica", diu mentida.

La millor defensa d'una llengua es aprendre altres bé. Per defendre el catalá cal aprendre bé el castellá que es llengua arrelada socialment y l'anglés. Les normes polítiques no bastan i sovint son de més. A les llengues cal deixarles la seva propia evolució i aprendre altres.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No em sembla malament, a Holanda GAIREBÉ TOTHOM PARLA ANGLES, i es que S'HA DE RECONEIXER QUE FA MOLTA FALTA, SOBRE TOT A LA XARXA, LA MAINADA A MES A MES APRÉN DE PRESSA i poden parlar català, castellà i angles sense cap problema. A banda que aixó son modes, com tu molt bé dius, a nosaltres ens ensenyaven francés.

Luis Rivera ha dit...

Que pocs aprenguerem, Francesc, perque no ha havía gaire fe. Es que penso que els espanyols tenim un problema de ignorancia genética. Parlo de tots. Fins i tot a Portugal parlan amb més normalitat l'anglés que açi. He traballat molt amb ells en multinacionals i ho sé be.

Gabriel Jaraba ha dit...

Els problemes per aprendre altres idiomes són causa del monolingüisme imperial. Als anglesos i nordamericans els costa tant aprendre altres idiomes com els hispanoparlants exclusius. L'anglès és ja l'esperanto,i això no té marxa enrere. Un anglès, en molts casos, rudimentari, però que ha arribat allà on Zamenhof somiava. Un idioma no substitueix altre per la seva extensió o utilitat per comunicar-se internacionalment; els idiomes en retrocés són les llengües minoritzades. Minoritzades per l'imposició sociopolítica d'una altra llengua (i sovint, per afegir a la situació la estultícia reduccionista dels resistents que no saben analitzar la complexitat de les situacions noves). Al capdavall, la diferència entre idioma i "dialecte" és que el primer té un exèrcit al darrera.

Luis Rivera ha dit...

Si, a Suecia, Holanda, Noruega, Alemanya, etc., l'anglés te un exercit al darrera i está imposat des de l'imperialisme. Vinga, home, vinga....

pere ha dit...

No em sembla que hi hagi res a discutir sobre la necessitat d'aprendre anglès a l'escola i als instituts. És una qüestió tan òbvia que quasevol argumentació en contra em sembla una pèrdua de temps. Ara bé, del que em malfio és de la sistematització de procediments adequats a curt termini, començant pels espais, els horaris i els instruments adequats en els propis centres, a banda d'altres factors relacionats amb el personal, tant docent com discent.
Per altra banda, aprendre un anglès bàsic per poder entendre's té relativament poca dificultat. Vaig sentir que Maragall (conseller) deia que s'aconseguirà que els puguin parlar l'anglès en acabar l'ESO (si encara es diu ESO), com si fos 3r de l'Escola d'idionmes, i puguin anar a treballar a Anglaterra (si no cal, millor)en acabar el Batxillerat (4t de l'Escola d'idiomes). Tot això a base de gastar-se molta pasta fins l'any 2010 (m'havia sortit 20010, he rectificat a temps). La veritat és que la proposta em sembla poc ambiciosa, si tot fos normal, tingués continuïtat i s'iniciés als 3 anys, com diu, en acabar 4t d'ESO ja podrien tenin els alumnes uns coneixements importants de xinès o àrab. Si no és així, caldrà tornar a fer-s'ho mirar dintre d'uns anys.
Per cert, sento de tant en tant que un, entre molts altres, dels inconvenients de no aprendre anglès és que aquí només es poden veure les pel·lícules doblades. Home, si totes les sèries i les pel·lícules d'origen lingüístic anglès que es passen per TV3 és poden escoltar en la llengua original! Potser el que passa és que en aquest país som tots tan còmodes que fins i tot ens fa mandra prémer el botó per canviar de llengua.

manel ha dit...

L'idioma no deixa de ser un instrument per expressar-nos. Però de vegades tenim tan poc què expressar que és igual en quin idioma ho fem.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Verigut, patates amb suc. Era una dita de quan jo era nano. "In illo tempore".
Per cert, que quan algú havia de prevenir sobre un altre que era més "llest" del compte es deia "vegila que aquest sap llatí".
Aquestes coses de la llengua sovint son peludes, tot i que hi hagi qui no té pels a la llengua.
M'encanten les finíssimes pinzellades d'ironia que perfumen molts dels teus articles, Júlia.
Això de l'anglès per a tothom em sona a "los aumentos lineales" dels sindicats dels vuitantes, cinc-centes pèles més per a tots, fins i tot per als que es prenen la feina en serio i altres "esbirros del capital".
Doncs ara, tots anglès. Això sí, tots verigut, patates amb suc.
I el que de veritat hagi de menester l'anglés, ja s'espavilarà igualment a aprendre'l, que serà el seu problema. Perquè aprendre un idioma vol voluntat, treball, constància. Oi?
Voluntat, treball, constància: uix! això sembla de dretes, eh?

I si implantéssim la setena hora?

El veí de dalt ha dit...

La batalla de l'anglès va ser guanyada fa temps i no cal estirar-se més dels cabells. Saber anglès ajuda a anar pel món; però ajuda més saber també altres llengües. Quan més millor. No crec que la Júlia estigui en contra que s'ensenyi a les escoles. El que dubto és que s'acabi secundària amb un bon domini (oral i escrit) de l'idioma...català.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
Tens raó en el que dius i admeto que parlem, de fet, dialectes del llatí. És més, com en alguna ocasió he manifestat, la llengua -catalana, en el meu cas- vigent no és 'tampoc' la meva forma dialectal infantil, de barri barceloní humil, forma menystinguda a causa de la 'normalització' i això no passa, tan sols, en el català. Sovint, per recuperar formes populars antigues hem d'anar a cercar música, literatura, també populars.

Les llengües es mouen entre la seva fluctuació natural i la seva evolució, pel fet que són vives, evolució que de vegades pot comportar la seva substitució i fins i tot la seva desaparició, i l'intent de retardar aquesta evolució i de fixar quelcom que coneixem per l'estàndard, la llengua culta.

En el cas del català, com que tenim un determinat context polític, i com que s'hi barregen moltes coses, sentiments, idees... crec que no se'n pot parlar de forma 'freda'. Però és que tampoc del castellà, que ha bandejat durant anys les formes hispanoamericanes i moltes formes dialectals han estat, també, menystingudes. Hi ha casos molt més esquizofrèncis, com en el cas del grec i altres llengües. Hem après geografia, però sobre aquest tema no ens han ensenyat massa coses, és una d'aquelles mancances que l'escola no ha intentat resoldre. Ara resulta que amb la immigració trobem molts i variats idiomes, moltes formes diferents. És un món complex, i les coses complexes destorben, tot cal que estigui 'bé' o 'malament'.

De tota manera, jo no volia incidir tant en això, que ens portaria molt lluny, com en la papanateria anglòfila d'estar per casa. No sabrem més anglès perquè es comenci a estudiar al parvulari o es faci immersió, sinó, sobretot, perquè es faci amb rigor i exigència -l'anglès i el que calgui- i per què l'alumnat en vegi la necessitat, que crec que ja la veu, hores d'ara. Hi haurà qui el trobarà imprescindible, l'anglès, pr la seva feina o objectius, però també hi haurà qui viurà i morirà sense haver-ne copsat la necessitat. El mateix amb temps com ara la informàtica, lligada també,per cert, a l'anglès.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
Efectivament, apreníem francès amb aquells mètodes Perrier, que no estaven malament, però teníem poques possibilitats -al menys jo- de practicar-lo, aleshores. Voldria que quedés ben clar que no estic en contra de l'ensenyament de l'anglès sinó en contra de la propaganda oportunista dels poders públics, com si fins ara, a l'escola, ens haguéssim estat caçant mosques. Els meus fills van anar a escola pública i van sortir amb un nivell acceptable i a la meva escola hi ha una professora excel·lent, hores d'ara, el panorama actual no està tan malament, i les proclames apocalíptiques em molesten.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, de nou, (òndia, no em pensava que el tema donés per tant, i menys en cap de setmana),
jo crec que el francès que vam aprendre no era pas dolent del tot, el que era molt literari, poc pràctic. A més, els països com Espanya, amb una llengua més majoritària tenen tendència a no aprendre massa idiomes, fins i tot el tracte donat a 'les altres' llengües hispàniques, a nivell 'estatal' encara està per resoldre. Penso que anem millorant, la veritat.

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel,
Puc estar d'acord amb tu en el fet que els països que han comptat amb una llengua oficial parlada per un bon gruix de gent han patit o gaudit del monolingüisme, ajudat per les circumstàncies polítiques.

No sóc experta en el tema, però he sentit experts explicar que, de fet, a Alemanya i a Itàlia es van 'inventar' l'estàndard amb la unificació i que en aquests paÏsos hi ha formes dialectals més distants que el català i el castellà (per exemple). Tot és relatiu i som, encara, uns grans ignorants en el tema.

Em sembla bé que l'anglès sigui llengua franca i que s'aprengui, ja ho he dit. No ho estic en què s'instrumentalitzi tot plegat per a fer propaganda amb l'escola, que sempre serveix per a tot.

Les llengües minoritàries tenen un problema de número, a més dels problemes polítics que puguin patir. Això de l'exèrcit i les formes dialectals també s'hauria de matisar, és una frase brillant, però no pas exacta del tot. De fet, la línia entre llengua i dialecte, avui, és fràgil, molts lingüistes no l'accepten i no se sap on posa els límits, ja que, segons països, hi ha formes dialectals que, en un altre lloc, es considerarien idiomes diferents i a l'inrevés. El cas del gallec i el portugués, per exemple, és un altra situació curiosa. Als Balcans hi ha indrets on la gent s'entén parlant, però per diferenciar-se escriuen amb alfabets diferents. Estaria bé poder aïllar la llengua del context, però de moment, és difícil.

En el comentari posterior Luis remarca que a països petits i avançats l'anglès s'està imposant i, certament, sense exèrcit, per a usos musicals, comercials, i fins i tot literaris (afegeixo jo). Sobre el tema es fan moltes afirmacions gratuïtes i, com he dit, som, encara, uns grans ignorants sobre el tema.

Molta gent defensa el català aferrissadament però després va pel món i menysté tot el que no sigui anglès, perquè 'amb l'anglès ja n'hi ha prou'. Saber algun idioma ens hauria de fer augmentar el respecte envers tots els altres, crec, i, al menys, la curiositat.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
Personalmente, crec que començar l'anglès al parvulari, tal i com estan les educacions infantils, no serveix per a res més que per a quedar bé amb els papes i mames. Hi ha fins i tot estudis seriosos sobre el tema. De tota manera, per mi, que facin el que vulgui, a la meva escola es fa, des d'aquest any, han enviat molts recursos informàtics, una professora ajudant i he de dir -no hi entenc massa- que em sembla bé. Ara, això que diuen, d'haver de fer per exemple, una àrea de coneixement en anglès, ja em sembla una mica surrealista, quina farem? les mates? Amb les mancances que hi ha...

El que passa és que porto molts anys al cole i ja em malfio de tanta provatura i tant de projecte i proves pilots que després queden en aigua de figues. De tota manera, com deia un professor de la Normal, 'encara que ho fem molt malament, els infants, aprenen...'.

Júlia ha dit...

Hola, Manel,
El teu comentari és filosofia pura, he, he, no importa tant l'instrument com el contingut, que sovint és nul.

Júlia ha dit...

Hola, Xiruquero,
Crec que has copsat el meu missatge, podem aprendre el que sigui però cal esforç. I amb els idiomes no s'hi val a fer el fantasma, es nota molt quan se sap o no se sap, no es pot 'dissimular'. I qui té interès, a més del de l'escola, s'esforça en millorar, mantenir, llegir... No tot és l'escola.

Sobre el tema, diria que els primers que aprenen català, per exemple, i ja passava en els temps de la immigració espanyola, eren els que el necessitaven per treballar, per tractar amb el públic, o sigui, aquells per als quals era 'útil i pràctic' parlar-lo. Les teories etèries i abstractes, patriòtiques i abrandades, estan molt bé, però la vida és com és.

Júlia ha dit...

Hola, Veí de Dalt,
Ni la primària ni la secundària acaben, de forma global, amb un coneixement massa seriós de res, de forma igualitària. Perquè els alumnes són diversos i s'ha volgut fer com amb les autonomies 'cafè per a tots' i a la baixa. En certa manera, es penalitza els ben dotats i molt treballadors, que han de ralentitzar l'aprenentatge, avui, ser molt brillant està mal vist. Fagi constar que aquesta darrera afirmació és una opinió personal i no institucional, he, he.

Júlia ha dit...

A tots els visitants:
No em pensava que el tema provoqués tant de debat, encara que constato que això de les llengües estimula la participació.

Només vull dir una vegada més, que quedi clar, que no estic en contra de l'ensenyament de l'anglès, si és seriós. Ara, també vull dir que 'l'anglès' no és el problema de l'ensenyament, al menys de l'ensenyament obligatori i que encara està per obrir un debat seriós sobre els continguts realment necessaris a l'escola elemental o primària.

Ricard ha dit...

No és la primera vegada que el Departament fa grans promeses a llarg termini i que quan aquest termini es cumpleix ningú recorda de comprovar-ne els resultats. Crec poc en aquests grans projectes i crec més en el treball dia a dia dels mestres de cada centre amb els alumnes que els ha tocat en sort.
També soc dels que creu que és inútil començar l'anglès a educació infantil. No crec que suposi cap avantatge. I també tremolo davant d'aquesta brillant idea de donar qualsevol matèria en anglès. No sé per quina raó no es mira que es fa en altres països que han assolit un bon nivell d'anglès en la població general i l'únic que fem es anar inventant i improvisant.
Tens tota la raó quan afirmes que fa falta un debat seriòs sobre el currículum. Mira que fa tems que fan lleis i noves revisions de lleis sense canviar res. De fet el proper curs es comença a aplicar el nou currículum a primer i segon de primària i a hores d'ara ningú sap on estan als canvis. Bé de fet, seguirem fent el que feiem fins ara. Aquest serà el gran canvi!

Júlia ha dit...

Hola, Ricard, com pots pensar estic molt d'acord amb tot el que dius. L'ensenyament és una més de les tantes coses sobre les quals no s'obre un debat seriós. Recordo els jocs artificials de l'època de la Reforma, quan, parlant amb una persona que treballava al departament va admetre que els primers grups pilots havien creat unes expectatives que, per motius econòmics, no es podrien fer extensives a tothom. A més, quan es canvien plans d'estudi, currículums... s'oblida tot el que va bé, gràcies a l'esforç de les 'bases', ço és, els mestres modestos i complidors, que són una bona part de la professió. Encara recordo també, per posar un altre exemple, el temps de la 'matemàtica moderna' i els conjunts, que van desaparèixer dels programes com havien arribat. Sempre s'intenta demostrar-nos que alguna cosa no fem bé 'nosaltres', en fi, paro, perquè aquest tema m'exaspera i m'allargaria massa.