19.6.07

Contradiccions bestials

Em sembla que és a l’excel·lent i crepuscular The misfits (Vides Rebels), de Huston, amb guió de Miller, que el personatge que interpreta Clark Gable, i que havia viscut de matar cavalls per fer-ne menjar per a gossos, davant del neguit de la noia, -una Marilyn ja tocada pel destí, com Gable i Clift, quan vol matar l’euga i el seu poltre, i recordant els temps en els quals escabetxava manades senceres, diu, si fa no fa:
-Com menys es mata, més dolent sembla...

Aquesta frase em ve al cap moltes vegades, perquè és tremenda i absolutament certa. Una mort violenta produeix un gran trasbals, però sabem que es mata i es mor a gavadals, per aquest món del nostre temps, i ens hi hem acostumat, fins i tot, altrament seríem cada dia al carrer, i no pas de forma esporàdica, demanant als poders públics intervencions contundents en els temes de política exterior i no seriem capaços d'anar al supermercat o a la perruqueria com si no passés res, mentre a uns quants quilòmetres en aviò no tenen ni aigua. M’ha vingut al cap aquests dies, altra vegada, la frase de la pel·lícula, amb tot això dels toros, als quals no he estat mai aficionada, però que respecto, des que vaig tenir una companya d’estudis el pare de la qual havia estat mosso d’espases, amic i conegut de personatges tan catalans –malgrat fer de toreros- com Marius Cabré o Bernadó. A través d’ella vaig parlar en algunes ocasions amb la mestressa del restaurant Casa Leopoldo, amb qui tenien una certa relació familiar, persona molt intel·ligent, afeccionadíssima a causa del context familiar, i a qui he escoltat opinions molt raonades sobre el tema.

Hi ha molta gent que teoritza sovint sobre la no-catalanitat o catalanitat de la festa. Cadascú s’agafa als arguments que li semblen més adients per demostrar les seves creences, com fem tots, car la història, els costums i la cultura són fàcils de manipular. Jo només puc dir que quan era petita hi havia molta afició, a Barcelona i altres indrets, tan poc sospitosos d’espanyolisme ranci com Olot, i que la cosa no venia de la postguerra sinó de molt abans. També em dol quan es parla de l’espanyolisme del pobre sant Isidre, ja que el meu avi, al cel sigui, que portava el seu nom, era paborde del seu altar, a un poble de la Catalunya profunda, carlí i conservador i la seva festa era i és molt i molt festejada a la pagesia. El que passa és que hem arribat a un desconeixement immens de la nostra pròpia petita i gran història i de la tradició urbana i rural, i donem per bones les consignes que ens imposen, sense burxar massa, no fos cas que en sortíssim escaldats.

Molts costums, pràcticament tots, ens han arribat des d’algun lloc i en algun moment. No hi ha res autòcton del tot, ni l’idioma, que és una deformació del llatí, com altres. On comença i acaba el que és autèntic? Ningú no ho pot dir i ens agafem al que cal, quan volem sostenir les nostres conviccions, mediatitzades sovint per la moda moral que toca. Per aquest camí, doncs, hauríem fins i tot d’admetre una certa raó als musulmans arrauxats que reivindiquen Al-Andalus, ja que hi van ser vuit-cents anys. Mirar tant al passat ens porta sentors de naftalina i la bel·ligerància hipòcrita envers determinades causes, mentre el món està com està em sembla força absurd. Fer volar coloms sobre què és o no és català -o espanyol-, o sobre qui és o no és català -o espanyol-, no em sembla saludable per a la convivència, la veritat.

Vaig anar, en una ocasió, amb una colla a visitar la cooperativa de Guisona, on es trossegen tota mena de bèsties, en quantitats industrials, per al consum excessiu de la nostra societat. La noia, molt amable, que ens feia de guia ens va explicar que l’escorxador no l’ensenyaven, ja que impressionava de forma excessiva, fins i tot ella mateixa, que treballava allà, no hi havia entrat més d’un parell de vegades. Però, és clar, això, em diran molts, és un altre tema. Un altre tema? La cria per al consum d’animals, avui, en què tot plegat s’ha convertit en una fàbrica més, a l’engròs, és absolutament dramàtica, cruel i forasenyada, però, per cultura i tradició, encara no m’he reconvertit en vegetariana ni crec que ho faci. Per no parlar de l’experimentació, de vegades amb intencions tan frívoles com aconseguir cremes de bellesa, per exemple. Llegia ahir, en uns fòrums sobre tot plegat, que la vida animal és cruel i que només cal veure els documentals sobre bèsties de tota mena i la seva lluita per la vida. Totes les coses, portades als extrems, ens fan arribar a atzucacs d’incoherència sense sortida possible, a no ser que renuncíem al món i a les seves vanitats, i ens retirem, com els eremites, a una cabana del desert, a pregar per la pau al món.

26 comentaris:

Anònim ha dit...

“En este mundo traidor, nada es verdat ni mentira....”. Jo et dono la raó.
La meva mastressa i jo també vam tenir ocasió d’anar a veure l’Area de Guisona en una excursió que vam fer amb un amic nostre, el Pitu dels pollastres, que té relació amb ells, i tampoc ens van ensnyar el matadero. La veritat és que men vaig alegrar.
Pero lo dels toros és tota una altra historia. Que son catalans o no? El meu avi, de part de mare, era molt entès en toros, i a l’època que jo era nano hi havia tanta afició als toros com al futbol. Igual que ara hi ha partidaris del Ronaldinyo o del Etoo, llavorens hi ha via partidaris d’un torero o de l’altre.
A mí em repugna molt més, com tu has dit, que es maltracti pobres bèsties per experimentar cremes cosmetiques d’aquestes. Això si que “tiene delito”.
Ui, perdona que mhagi enrrollat tant.

Gregorio Luri ha dit...

Un aplaudiment.
Aquest blog seu crea adicció.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Saps, hi havia abans molta afició als toros a Barcelona, sobretot, Bernadó ERA UN GRAN TORERO o CHAMACO. Si has llegit el meu post d'ahir ja saps que en penso dels toros, se'm va oblidar dir que el problema potser, o un dels problemes es la apropiació indeguda i obscena que un cert nacionalisme ranci n'ha fet. D'acord amb lo de Guissona, jo he vist matar cabrits i semblen nens petits -es esgarrifós - i el foie que m'agrada molt ja sabem que els hi fan a les oques. Tot es molt relatiu i no s'ha de ser tan taxatiu. UN gran article, com sempre.

miquel ha dit...

Que t'he de dir sobre el tema i les meves opinons parcials que tu no sàpigues?

M'ha agradat l'article d'avui de Miguel Molina a "LV", sempre amb una mica de prevenció, és clar.

Júlia ha dit...

Francisco, ben retrobat siguis. Doncs, res, d'acord en tot, gràcies pel comentari.

Júlia ha dit...

Gràcies Gregòrio, un honor rebre aquest comentari des del seu emblemàtic 'cafè'.

Júlia ha dit...

Vaig llegir-lo, Francesc, i hi estic força d'acord llevat del tema de l'espanyolisme. Crec que hem d'anar més enllà del que ens 'venia' el franquisme, pel que fa a festes nacionals i fins i tot a reis i reines. Ja seria hora d'intentar ser més objectius amb la història, però em temo que no anem bé. Per aquests verals també ranciegem sovint, amb el nacionalisme nostrat.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, ja sé que tu ets dels tolerants i ja vam compartir opinions a 'la tertúlia', mercès pel comentari.

Montse ha dit...

Julieta, malgré tout, ja saps que jo passo dels toros. Però respecto els que els agraden... ja ho vam parlar a La tertúlia, és cert.

Només passava a saludar, passa per la web, l'hem posat al dia. Com van les coses? petonets!!

Luis Rivera ha dit...

Pensaba escriure un comentari, peró a la vista d'els que ja hi son, solsament dir que estic d'acord amb tots, i afeixiré un matiu que penso está en el fons de la questió, i que Francesc apunta:

Es tracta en realitat de determinar quina es la cultura de Catalunya, i imposarla des de instancies polítiques. Es tracta de fer d'aquesta cultura, irreial i nostálgica, un mirall enfront de Espanya. Carmen Amaya, era catalana. La Chunga es catalana. Joaquin Bernadó ho era. Finito es nascut a Sabadell. I la rumba catalana, Peret i el Pescailla, i Vazquez Montalbán, i Mendoza. Com es poden atrevir a dir que Joan Marsé no es un escriptor catalá, pel fet de que escriu en castellá?

En termes polítics es, no cal oblidar-ho, es tracta d'una cultura ideologizada que recomena l'asimilació en lloc d'un mestizatge. I sobre asimilatció recomeno llegir a l'Hanna Arendt, que d'aixó sabía molt.

Júlia ha dit...

Estic d'acord, Luis,
El problema es voler identificar tant la llengua amb aquest 'tot' eteri i manipulable, que respon a centenars de definicions i que diem 'cultura'. Si un emigrant català a Colòmbia, per exemple, escriu una novel·la en català, encara que no sigui català, la novel·la podrà pertànyer a la literatura escrita en català però potser respondrà a una cultura diferent (?). Hi ha autors en llengua francesa que, pels seus continguts, pertanyen, per exemple, a la cultura magribina. En fi, que tot plegat és complex i es vol simplificar fins a extrems absurds.

Luis Rivera ha dit...

Peró, Julia, penso que no es tracta del que es o deuría ser, sino d'alló que pensem que es. Per eixemple trobar-hi definicions sencilles com a punti de partida, perque per a la complexitat tot hom s'hi val.

En termes d'actualitat, que es la cultura catalana?

1 - El mix cultural que viu i crea a Catalanya fent un tot evolució dins d'el temps?
2 - La cultura feta en catalá i arrelada a la cultura catalana, sensus estrictum?

Les dues poden ser respostes amb premi, peró jo vull pensar que es la primera. Un mix de cultures que es troben a Catalunya i evolucionen tot plegades, influint-se les unes en les altres, on l'asimilació forçosa a un ideari de "lo catalá" estaráfora de contexte.

Júlia ha dit...

Ai, Luis, jo també diria que la primera, i tant de bo sigui, per molts anys, aquesta, la vàlida. Però és que també penso que no hi ha una sola Catalunya i que de vegades ens basem, sobretot, en la zona barcelonina, que té molt de pes, oblidant que hi ha moltes Catalunyes com hi ha també moltes Espanyes. Esperem que una no mori de l'altre mitja, com l'Espanya de Larra. Ara et faria una altra pregunta de premi, què creus que és o hauria de ser Espanya? Tot plegat són, en el fons, abstraccions i miratges, que ens adaptem al nostre gust, i que poden justificar de tot, bo i dolent.

Júlia ha dit...

Jo he de dir que sóc molt escèptica i que no crec que ni Catalunya ni espanya siguin res concret, sinó construccions culturals temporals i oportunistes. Així doncs, si jo escric en català i no em considero 'res', no sé si sóc o no 'catalana'... M'estic fent un bon embolic...

Júlia ha dit...

No he posat Espanya en minúscula amb cap intenció, ep, ha estat un lapsus!!!!

Júlia ha dit...

Hola, Arare, ben retrobada, avui he seguit el teu viatge gavatxo a la web, per aquí, tot si fa no fa. Una abraçada.

Albert ha dit...

Hola,
Dius que a la mestressa de Casa Leopoldo i clareixes que és per raons familiars. Llàstima. Hauria preferit que li agraden els toros perquè s'ho passa bé.

Luis Rivera ha dit...

Be, et contesto casi mecánicament:

Espanya es
-un fet geografic compartit en regim de veinat al llarg de molts anys per pobles diversos que s'han enfrentat menys del que han estat units.
-un Estat administratiu que no ha sabut cercar el confort entre el impuls-pulsió central d'unió (administrativa, peró basada en la ideia de construir una nació moderna) i el impuls periferic de desconfiança que fuig cap a la reconstrucció de nacions.
-una oportunitat que perd cada día la posibilitat del conviure

Que hauría de ser:
- Básicament un mix cultural entre totes las cultures diverses que conviuen en regim d'igualdad y coneixement generalitzat
- Un espai comú per a la convivencia (geografic i administratiu) en regim d'igualdat, col.laboració y solidaritat
- El sustrat históric, i per tal el fonament, del reconeixement d'alló que al llarg dels anys ha estat positiu

Com veus la resposta que em surt no es rápida i sencilla i acusa a totes les parts d'actuar per impuls, pulsions diría jo, sense mentalitat de futur y voluntat de cohesió.

La tragedia d'Espanya es la manca de vocació de futur i la (recordem a Ortega) invertebració permanent com a coartada.

Luis Rivera ha dit...

Finalment: jo escric básicament en castella, espanyol en termes internacionals: em sento administrativamente espanyol, sentimentalment ambdues coses i sobre tot barceloní.

Recordo a Timoneda amb un poemeta que comença amb algo aixís:

So qui so
que l'amor mudat ma so

Ja el poeta complicaba les coses amb el seu llenguatje.

Júlia ha dit...

Albert, és clar que s'ho passa molt bé. Només volia dir que, en el seu context familiar on els toros s'han viscut amb passió, amb parents que s'hi han dedicat i amb un restaurant que ha acollit moltes persones d'aquest món, era gairebé 'natural' que li agradessin. Suposo que si el meu pare m'hagués portat, per exemple, al camp d futbol des de petita, jo seria molt més futbolera. O no, és clar, perquè a vegades ens n'anem a l'altre extrem...

Júlia ha dit...

Luis, has fet una formulació precisa i excel·lent. Em sap greu, sobretot, aquesta oportunitat que anem perdent per miopia de molts i que només ha surat en moments molt puntuals.

Sobre l'idioma, personalment, malgrat ser de família catalana, he viscut en un ambient de barri on es parlava de tot i algunes vegades fins i tot 'penso' en castellà. En un moment determinat vaig optar per escriure en català, suposo que em va semblar un fet més militant que 'natural' en algun moment, però no tinc cap mena de prevenció per parlar i escriure en castellà i no em fa res que em parlin en castellà a Catalunya, cosa que posa nerviosa molta gent -també a l'inrevés, malauradament-. No m'agraden gens els dogmatismes.

Albert ha dit...

Potser no m'havia explicat bé. Volia dir que si li agradés el futbol no hauries recorregut a influències família,ambient,etc., però com els toros són un pecat per molts catalans, ho has fet. Vull dir que d'alguna manera t'has sentit forçada a justificar-ho.
Posat a dir, jo he rebut influències futboleres de la família i el futbol m'avorreix. De toros cap no en tinc cap, però per curiositat vaig veure de noi Chamaco,Bernardó i Segura a la Monumental i a la mili, a Jerez de la Frontera, vaig veure El Cordobés i Paquirri, però també m'avorreixen. Fot.li gastus.

Júlia ha dit...

Segurament tens raó en l'apreciació que fas, Albert, potser vaig voler 'justificar' l'afició, el subconscient ens juga aquestes passades estranyes. A mi em el futbol em passa el que dius, de vegades intento 'mirar-me' un partit, però m'avorreix, què hi farem. També em passa amb la majoria de l'art abstracte, ho confeso. Respecte als toros, el mateix. Suposo que no hi enten un borrall de res de tot això.

Anònim ha dit...

Les revoltes que van desembocar en la vaga de la Canadenca, primera gran acció de masses del moviment obrer català modern, es van originar a la sortida d'una corrida de toros a la plaça de la Barceloneta, el Torí, perquè els toros eren dolents.

Pel que fa a la cultura i literatura catalanes, tothom sap que el que escriu Wole Soyinka es cultura anglesa, de la city amb barret de bombí, mumbling en la pronúncia i cottage a Sussex, i no pas nigeriana...

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel,
Crec que no es exactament així, a la sortida del Torín, per Sant Jaume de 1835, a causa del malestar provocat pels toros 'dolents' hi va haver una important crema de convents. D'aquí ve un romanç que feia, si fa no fa:
Dia de Sant Jaume, de l'any trenta-cinc, va haver-hi toros, dintre del Torín (...) van sortir dolents (els toros) , això va ser causa de cremar convents.

Crec que la de la Canadenca va tenir altres detonants.Ja és prou curiós, però, que el detonant d'una revolta sigui una mala 'corrida'.

Sobre cultural i literatura, catalanes o d'on sigui, crec que es fa difícil, en molts casos, separar llengua i això tan abstracte que en diem 'cultura', identificar massa, a casa nostra, una cosa i l'altra, ens pot portar a un atzucac, com, de fet, crec, està passant.

Júlia ha dit...

De 'L'Esquella de la Torratxa':

L’ enconamanet contra els carlins y contra ‘ls frares que’ls protegían esclatá’l dia de Sant Jaume del any 35, ab la crema dels convents. La ciutat de Reus havía donat pochs días avants el primer exemple, y’ls exaltats de Barcelona’s disposaren á seguir-lo. Se efectuá una corrida de toros, en la plassa edificada l’ any anterior: hi hagué en ella un gran alborot per haver resultat els toros detestables, y á entrada de fosch, una multitut abigarrada recorría’ls principals carrers de la ciutat arrossegant l’ últim toro, lligat ab la mateixa maroma de la plassa. Els amotinats cridaven: “¡El bou gros! ¡El bou gros!” aludint al general Llauder.