28.6.07

El temps i nosaltres

Vaig llegir l'emotiva evocació que fa l’Herald de l'Eixample de la biografia del seu, pare, tot remarcant que va néixer el 1894, el mateix any que, per exemple, Huxley i J.B.Priestley. La referència a aquests dos escriptors m’ha portat, de forma inevitable, a tota una sèrie d’evocacions relacionades amb ells. Els conec, ho admeto, per un nombre limitat d’obres, aquelles que han tingu més ressò i han esdevingut clàssiques. Huxley va ser un personatge interessant, immens, del qual es podria parlar molt i molt. Té llibres excel·lents, inoblidables, com l'ambiciosa novel·la Contrapunt, i en els seus textos hi podem trobar consideracions sobre tota mena de temes, que conserven tota la seva vigència. Va fer-se famós, sobretot, com és sabut, per Un món feliç i és que el món feliç de Huxley ha esdevingut, en molts aspectes, força real. Les reflexions que aquest autor va fer sobre diferents temes socials i polítics, com ara la manipulació de la història per part de totes les ideologies, el poder pervers de la publicitat i els perills d’una societat on la caritat, en el sentit d’amor i fraternitat, no hi tingués un lloc, són ben actuals, més aviat han guanyat amb el temps. De vegades em ve al cap, tal i com va la qüestió del consum barroer, allò tan conegut de val més llençar que haver d’apedaçar o, pensant en la publicitat aclaparadora, allò altre sobre el nombre de repeticions que fan una veritat...

Volia parlar, avui, però, sobretot, de Priestley, del poc que conec d’aquest autor, no excessivament traduït al castellà ni al català, per cert, i de com em van emocionar, des de la primera vegada que les vaig veure, Truca un inspector i El temps i els Conway. Aquesta segona obra de teatre és de les que més m’ha captivat, sempre m’ha agradat molt, quan l’he tornada a veure, representada amb una certa exigència. Crec que les devia conèixer, totes dues, per primera vegada, en aquells inoblidables espais teatrals de la televisió dels seixanta. He trobat la referència d'una emissió de l'any 1967, però jo diria que en devien haver fet alguna més antiga, perquè tinc un record boirós, d'haver estat comentant l'obra, que ens havia emocionat, a escola, amb les companyes. Als inicis de la televisió, cada dia comentava la gent els programes del dia abans, en general, ja que tothom veia el mateix. També es comentaven cada setmana, a botigues i escoles, les pel·lícules del cinema del barri, l'imaginari col·lectiu era proper i compartit, aleshores. Ara, amb tanta diversitat, la cosa es fa difícil. En castellà acostumaven a dir-ne La herida del tiempo, d'aquesta obra, que sempre m'ha semblat un bon títol, però que potser n'emmascara una mica el contingut. També per televisió en vaig veure, fa anys, una gravació anglesa, amb Claire Bloom, immensa, fent de mare egoïsta.

Fa alguns any se’n va fer una versió excel·lent, en català, al teatre Condal, amb una colla d’actors molt bons, que va tenir un gran èxit i va estar molt de temps representant-se. Molta gent jove va conèixer, aleshores, aquesta obra que, crec, té l’estranya virtut d’agradar gairebé tothom, encara que també ha rebut, en ocasions, crítiques poc amables. Priestley va ser ferit a la Primera Guerra Mundial, i, de retorn a Anglaterra, va tenir fama aviat, com escriptor satíric. Durant la Segona Guerra va treballar de locutor a la BBC, on va obtenir fama pel seu to personal, però també crítiques conservadores, que el consideraven massa esquerrà i que el van obligar a plegar. Va formar part de diferents associacions de caire progressista. Les seves preocupacions humanitàries i sobre el pas del temps es reflecteixen en el seu teatre i en la seva narrativa. Es va casar dues o tres vegades, la darrera amb una arqueòloga, Jacquetta Hawkes, que és qui l'acompanya a la fotografia.

El temps i els Conway mostra una familia de classe benestant, en dos moments de la vida dels seus components, a través dels ulls d’una de les filles. La distància que va de l’il·lusió al desengany es palesa en la decadència familiar, en les decepcions i el conformisme, en allò tan dramàtic de lo que pudo haber sido y no fue, y en la evidència de que tot és temporal i corruptible. L’obra és cíclica, veiem el que passarà, però tornem a un passat que encara és present, amb el neguit que ens forneix el pes d’allò que resultarà inevitable, encara que ens queda el fràgil dubte de si la visió del futur, de la filla escriptora, podrà fer canviar alguna cosa. Un tema humà, quotidià i present en la vida de qualsevol, al capdavall, cosa que fa que resulti tan propera i entenedora, i que el temps, -altre cop el temps-, no li faci perdre emotivitat. Ha estat, també, afortunadament, una obra triada sovint per bons grups de teatre d'aficionats.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Me les vaig empassar totes en blanc i negre a "primera Fila" i "estudio uno" les de Priestley, Casona, Buero Vallejo, Tennesse Williams. I en temps d'en Franco, hi és clar que no hi havia control d'audiència.
Per cert, parlat del pare de l'Herald de l'eixample, no et veuries en cor d'explicar la vida d'aquest home? es fascinant, llegint-ho ahir ho vaig pensar. Les biografies sempre funcionen millor desde la perspecriva femenina. Pensa-ho

Albert de la Hoz ha dit...

Bona tarda júlia,
D'entrada i per sorpresa també he de dir, bona tarda francesc.
A la vista del que diu el Francesc i tot agraint als dos de referir-se'm, he de dir, que si sé el que sé del meu pare és gràcies a que jo havia parlat molt amb ma mare. Hi havia diumenges per la tarda, que se suposava que havia de sortir per anar al ball, que començavem a parlar i es feia de nit. I per descomptat que si ma mare visqués encara podria afegir més coses. Sospito que podeu endevinar que la meva mare el va estimar perquè va veure una persona que no havia rebut amor de ningú.
De Huxley no en sé gaire, però en llarga conversa amb el poeta Joan Oliver-Pere Quart, me'l va posar pels núvols, el punt de partida va ser la sabata.
De Priestly puc dir el mateix que diu la júlia, afegint que no el vaig veure per la tele, però la primera obra de teatre de veritat que vaig veure va ser Llama un inspector al Centre Catòlic de Sant Gervasi (cine Atenes), eren aficionats, però em va agradar i vaig esdevenir teatrer. Heu ací.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
Van fer obres de teatre, en aquella època, que, situant-les en el context, resulten gairebé increïbles per la seva 'modernitat'. Certament, l'audiència no pesava, per sort.

Sobre el pare de l'Herald, penso que gairebé tota aquesta generació, la de la guerra, la pobresa, els anys difícils, va tenir unes vides molt interessants, que ells mateixos no valoraven, doncs prou feina tenien per viure i treballar.

Tinc molts arguments al cap i embastats, Francesc, però escriure històries amb cara i ulls, prou que ho saps, vol un esforç continuat i aprofundit. Crec que no seria bona escriptora de biografies, m'agrada barrejar realitat i ficció i és menys 'compromès'.

Júlia ha dit...

JO moltes coses del meu pare, la seva infantesa, la guerra, ho sé també per la meva mare, crec que ell s'estimava més no parlar-ne, per cert. De vegades les vides dels nostres pares, avis, ens desvetllen molt d'interès, però en moltes ocasions, les persones que han passat maltempsades s'estimen més oblidar. Un cas d'aquests era el del nàufrag, besavi de la meva cunyada, a qui vaig mencionar al post sobre el Príncipe de Asturias (vaixell enfonsat, ep) i que mai no va parlar del tema, gairebé.

Sobre Pere Quart, si hi vas parlar tant, ens n'hauràs d'explicar alguna cosa, és, també, un personatge molt interessant, fa poc van fer una exposició sobre ell al centre cívic del carrer Borrell, amb força fotografies. Huxley és per descobrir i redescobrir.


De Priestley, com he dit, llevat d'aquestes dues obres i una novel·la que crec recordar que vaig llegir fa anys, poca cosa més en sé.

Albert de la Hoz ha dit...

hahaha
Sí, clar, un dia el diari AVUI em va publicar una carta sobre la traducció al català de "Faust" i el senyor Cendrós em va atacar de fer espionatge i em volia dur als tribunals i després em va voler comprar.
No tot són flors i violes en el món de la literatura júlia.

Júlia ha dit...

Bon dia, Albert, això que dius ho tinc molt clar, en el món de la literatura hi ha molta mesquinesa, evidentment. Tanta com a la resta, malgrat que de vegades n'esperem 'més', per això els escriptors -i escriptores- i també els periodistes, acostumen a decebre quan se'ls coneix o se'n sap la biografia 'real'. Encara que 'real' del tot mai no hi ha res.