20.6.07

Guerres tristes

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.
Miguel Hernández



Si em quedava una mica d’innocència o d’ingenuïtat, sobre el possible poder d’això que en diem comunitat internacional o sobre la bondat reivindicativa dels moviments populars, crec que la vaig perdre de forma definitiva amb l’esclat de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, fa ja uns quants anys que, per a mi, han passat de pressa, però que m’imagino que per les víctimes i familiars de les víctimes hauran estat molt més llargs i dolorosos.

Quan jo era petita corrien per casa algunes revistes molt antigues, de la meva besàvia, Hojas Selectas, en les quals havia llegit encuriosida alguns dels pocs reportatges de l’època sobre la primera guerra mundial i els fronts europeus. Malgrat que eren reportatges realistes, tristos, s’hi copsava encara aquella mena de consideració enaltida envers la guerra i el món de les batalles, temes que ara han perdut tota la seva brillantor, perquè el patriotisme, la glòria, el valor, i tot plegat sabem que han servit per enviar molta gent innocent a l’escorxador. També hi havia algun acudit polític, dibuixat pel genial Opisso, alguns sobre el vesper dels Balcans. Aquell vesper, s’havia convertit ja aleshores en un indret aparentment tranquil, i recordo tertúlies veïnals on es comparava la dictadura del Mariscal Tito amb la franquista. En aquella època, malgrat que ara no quedi bé dir-ho, molta gent humil prioritzava la tranquil·litat i la pau, encara que fos aquella pau, per damunt d’altres valors que havien fet viure i patir la maleïda guerra civil. Com que corrien aquelles brames sobre els malvats comunistes, un vespre, al terrat, on fèiem algunes trobades entre veïns, durant les nits d’estiu, vaig preguntar a un senyor de l’escala que havia estat arrauxat menjacapellans i havia evolucionat vers un pacifisme conformista:
-A Rússia, doncs, què passa?
-Doncs mira, nena –em va dir, més o menys- com aquí, qui no diu res del règim i no es posa en embolics, va fent.

Aquest mateix veí argumentava que, quan començava una guerra, s’havia de posar els qui manaven en una plaça de toros i fer que es matessin entre ells i que guanyés qui guanyés, la cosa no passés d’allà i deixessin tranquils a la resta. Aquests temes de filosofia politica popular eren habituals en el meu entorn de barriada modesta, i per a il·lustrar-los, sempre em mostraven uns forats a la paret del terrat que havien provocat els fets de maig, al Paral·lel.
-Si no s’entenien entre ells, doncs, ja veus...
Ara no ens en recordem, però el fet és que, a casa nostra, molta gent temia que, amb la mort de Franco, tornessin a anar mal dades. Vam estar de sort, o als poders fàctics no els va interessar intensificar conflictes a la nostra zona, o, ves a saber per quin atzar, la cosa va evolucionar favorablement i no es van fer realitat les apocalíptiques prediccions que havíem sentit més d'una vegada.

Fa uns dies escoltava un iraquià manifestant que era contrari a Sadam però que la situació actual era molt pitjor. Les dictadures són dolentes, molt, però es mouen dins d’uns paràmetres establerts que la guerra acaba d’esmicolar, perquè el caos no té cap mena de normes i la situació afavoreix els més arrauxats, fanàtics i violents. Per la dècada dels vuitanta, en un càmping, recordo també com, durant un vespre de tertúlia, una parella amiga ens explicava el seu recent viatge pels països de l’est, amb una caravana, i ens deien que a Iugoslàvia no havien trobat cap mena de trava per anar d’un lloc a l’altre, que ningú no els havia demanat cap tràmit especial i que els havia agradat molt el país, la gent, acollidora, amable, pacífica, mentre que en altres indrets s’havien ensopegat amb un gran nombre de controls policials.

Després, de forma inexplicable -per a mi-, va esclatar aquella guerra, i el fet és que, mentre quan hi ha intervenció americana, la reacció popular es canalitza de pressa, -encara que, a la pràctica, tampoc serveixi de massa el fer-ho-, la reacció popular davant dels fets de l’antiga Iugoslàvia, propers i dramàtics, no va provocar massa mobilitzacions fins que Mendiluce va encetar la seva campanya a l’entorn d’aquella guerra. Quan encara se’n parlava poc vaig anar a una xerrada sobre el tema, a l’escola d’estiu, que donaven persones d’organitzacions no governamentals, una trobada no massa concorreguda, per cert. No m’agrada transcriure crueltats, però els conferenciants estaven trasbalsats per la indiferència nacional i internacional, i ens van explicar com els líders de les zones rurals musulmanes eren tallats a trossos, literalment, davant de tothom, quan entraven els soldats. Com passa en moltes guerres, de les zones urbanes sol arribar més informació, però la ruralia és la víctima propiciatòria de tots els disbarats, perquè no hi arriben informadors o, si hi arriben, és molt més fàcil fer-los desaparèixer.

He recordat tot això perquè acabo de llegir, al suplement de la Vanguardia, un terrible article sobre la matança d’Srebrenica i la vergonyosa resolució dels fets. Una matança que vam veure que s’anava a produir, per la televisió, pràcticament, en directe, amb la total impotència que patim en aquest món on tot es pot filmar però res no es pot evitar. És sarcàstic escoltar els altaveus del metro, quan t’avisen que t’estan filmant, per a la teva seguretat. Si un guillat em llença a la via, per exemple, ja em direu quina seguretat m’han pogut garantir.

No sóc entesa en política ni en història, però m’adono que la pau és molt fràgil i que els meus veïns afables d’avui es poden convertir, demà, en perillosos enemics. Ha passat, a casa nostra, quan la guerra, i a molts països, tan diferents com Ruanda o l’antiga Iugoslàvia, tan propera a nosaltres. Va passar, fa anys, però no tants, a França, a Alemanya. De vegades es juga alegrement amb l’estantissa convivència, que ens permet una quotidianeïtat segura, però la veritat és que, com es diu vulgarment, mai no es pot estar segur de res.

12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

És cert, tens tota la raó, vivim a casa nostra amb la sensació de que el desastre mai no ens tocarà. I certament la quotidianitat, la grisa i previsible quotidianitat, és un ben sagrat a preservar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a Srebrenica la Onu s'ho mirava sense fer res. Vaig veure una peli no massa bona - mes que res pel final una mica pillat - "Las Flores de Harrison" però algunes de les escenes de la guerra estaven molt ben resoltes, en acabar em va sortir de cop un llarg poema "els deu mil" de impressionat que em varen deixar aquestes escenes. El que ha passat als Balcans amb la connivència o digues-li manca d'actitud decidida d'Europa, és terrible, a quatre passes de casa nostra es varen fer auèntics genocidis i ningu ha dit res. En dir ningú vull dir que no ha tingut el fressó de l'Iraq, com estya passant ara a Darfur, a Palestina, Senegal i a molts altres llocs. Aixó de l'especie humana es un desastre que te una enorme facilitat per fer el mal.

Matar per matar
sense motiu, raó
ni cap penediment.
Heus ací l'home.

a10

Luis Rivera ha dit...

Peró, a la vella Yugoeslavioa no es mataba per matar, es mataba per odis ancestrals entre nacionalitats, i podría dir-se que la contienda era promoguda per nacionalistes cpontra població civil. Cal no oblifar-ho. Com a Ruanda. Cal no oblidar-ho.

A la Yugoeslavia de la II Gran Guerra, els homes de l'Ante Paleviuc asesinaban al serbis amb una horrible crueltat. Venía de lluny, l'odi sembrat arreu dels camps.

I si no es per nacionalismes, será per ideologies: pensem a Camboya. pensem en el Gulag. Pensem en els camps de concentració nazis. pensem en Chile i Argentina.

Citaré a Horaci, tot just acabo de fer-ho en el meu post:

"siempre que los jefes desvarían, sufren daños los aequos"

Un bon amic meu, servi, que viou a Espanya, diu encara que no ho pot entendre el que passar enllá.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Gregorio, és com quan tens salut i no n'ets conscient fins que la perds.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, sempre dol i sorprèn i sempre torna a passar, i hi ha guerres més 'contestades' que altres, però, al capdavall, l'ONU encara té poc paper, molt poc. És clar que els cooperants de qui parlava deien que sense l'ONU encara seria pitjor, vull creure que és així...

Júlia ha dit...

Luis, sempre hi ha raons, ancestrals o del present, que poden explicar o justificar la violència. El que sobta és que persones que, aparentment, viuen immerses en una certa estabilitat i 'convivència pacífica', de cop i volta vegin ressorgir tots els dimonis que restaven ocults. Ta,bé hi ha gent sense cap mena d'ideologia que aprofita 'l'ocasió' per deixar anar els seus instints. En qualsevol moment i en qualsevol indret podem trobar ressentiments, ideologies divergents, nacionalismes mal resolts. Però de vegades falta el context adient, el líder il·luminat, no ho sé, i la tragèdia no prospera, en canvi, en altres ocasions passa a l'inrevés i es destapa la caixa dels trons -o de Pandora-.

Albert ha dit...

Hola júlia,
Estic d'acord amb el que dius, però l'essència l'has posada al final.
Com saps, al veïnat, a causa de l'ex-Bayer, hem tingut un ensurt. No ha estat res.
El fet és que cerquem tota mena de seguretats, garanties, pòlisses, estats de dret, etc., però sabem que tot penja d'un fil. I sempre i arreu ha penjat d'un fil.

Luis Rivera ha dit...

Julia: Tito i el seu regim, del que parles al teu post, va promoure una constitució que tenía molt en compte les nacions que hi eran al territori de la nova Yugoeslavia, fins i tot al extrem de que es consideraba l'existencia d'una nació sense terreny, entre les altres: la musulmana, ja que no hi era históricament Bosnia un indret musulmá.

Tant es aixís que el cárrecs politics i publics eran, en l'administració rotatius.

Mort en Tito van sortir el nacionalistes serbis i croatas per a trencar aquell dificil equilibri imposat per la dictadura.

I una acotació: tothom, serbis, croatas i bosnios es van dedicar a assesinar i a depurar pobles i ciutats. No solsament el serbis. Tot hom.

A la fi, o tenim la raó ideológica o la de nació o la de la relitgió per a començar l'escabetxina. Mirem el libano, amb la seva constitució qmb el poder equilibrats entre religions i grups nancionals; ha bastat l'entrada en litigi d'un islamisma radical i furios per a produir dues, i ara be probablemente la tercera, guerra civil en curanta anys.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Albert. Certament, vau tenir un bon sobresalt, amb tants forats al subsòl no sé si un dia no ens enfonsarem tots.

Em va saber greu veure desaparèixer 'la Bayer' després de tants anys, per cert.

Belnu ha dit...

Sí, les ferides i els conflictes no resolts de la Segona Guerra Mundial i el silenci i la mitificació en lloc de la història i el debat van permetre que la propaganda oficial utilitzés tot això per muntar una guerra a l'antiga Iugoslàvia. És una lliçó per nosaltres també i pel nostre silenci i la negació.
Però també, com tu dius, els veïns! Les guerres civils són guerres de veïns, de famílies, d'amics. La frustració i la desesperació de tots surt canalitzada contra "l'altre", en una orgia de violència.
Forma part de la condició humana.

Júlia ha dit...

Certament, Luis, cap poble no és innocent, sí que ho són algunes persones individuals, em sembla, que es veuen embolicades sense voler en una espiral de violència. El que em sobta i espanta és que, després d'anys d'haver crescuts a les escoles com a 'iugoslaus' -recordo el testimoni d'una parella separada per la guerra i la ideologia, fa anys, en un reportatge- tornin a pesar tant els motius d'abans i l'ull per ull, és allò de l'ou de la serp, que sempre hi és, encara que estigui ocult. Els problemes polítics, socials, nacionals, mai no es poden resoldre del tot, s'abalteixen, s'obliden, però quan no hi ha un govern fort que ho controli, sembla que tornen a sortir tots els fantasmes -i no tant fantasmes-. Els experiments utòpics, en el sentit de 'començar de zero', però, també van acabar a bufetades.

Júlia ha dit...

Això és que espanta, zbelnu, haver d'admetre que forma part de la nostra pròpia condició, de vegades tan vanitosa.