4.6.07

Hogarth, a Barcelona


Ahir vaig anar a fer un volt per l’exposició sobre Hogarth que hi ha, des del primer de juny, a Caixa Fòrum. L’exposició hi serà fins al 26 d’agost, així que paga la pena no agafar un empatx i, comptant amb el fet que és de franc, fer un primer passeig amb intenció de tornar-hi de tant en tant, per mirar menys i de forma més aprofundida.

Els museus, les exposicions, haurien de permetre’ns, com les biblioteques, accedir als objectes en petites dosis. No sempre és possible, perquè en ocasions fem visites lligades a viatges, sempre massa curtes i amb aquesta actitud de tastaolletes que ens ha conformat el consum cultural vigent. El col·leccionisme cultural viatger porta a afirmacions generalistes de l’estil, ja conec Itàlia, ja vaig estar a Palència, aquest any hem fet la Xina... Però resulta que tot canvia tan de pressa que el retorn als llocs és, sempre, la descoberta d’un indret nou, ple d’elements nous. Hi ha qui pensa, i m’ho ha explicat, que la vida és tan curta que cal veure sempre quelcom nou, no repetir, vaja. Vana ambició humana, la d’abastar-ho tot. Ambició impossible, perquè qüestions tan banals com la nit i el dia o el pas de les estacions ja tenyeixen els llocs de colors ben diferents. Si fins i tot els paisatges més familiars canvien de forma accelerada, sense pietat per a les nostres cobejances col·leccionistes!

L’exposició és un luxe, per a la ciutat. He llegit que els anglesos s’estimaven més que anés a Madrid, finalment es va aconseguir que vingués a Barcelona primer, elis, elis, -amb permís dels madrilenys que sempre m’han tractat molt bé-. La rivalitat capitalina ha estat objecte de comparacions surrealistes, quan jo anava a escola sempre es discutia sobre el nombre d’habitants, deien que Madrid en tenia més perquè comptava pobles propers com a ciutat, o que allà deixava –el pervers govern- construir edificis més alts, cosa que durant un temps potser va ser, fins i tot, certa. Com que ara la disbauxa del creixement ens afecta a tots plegats, aquelles rivalitats em semblen molt ingènues i hauria de prevaler el seny de voler ser mes petits en nombre i menys alts en gratacels, per exemple, encara que corren mals temps per a recuperar el creixement zero i la modèstia urbanística. De fet, l’exposició s’ha iniciat a Barcelona perquè sembla que les obres de la seu de Caixa Fòrum a la capital espanyola estan endarrerides.

L’exposició ens immergeix en un món, el del segle XVIII, llunyà i proper al mateix temps, perquè jo crec que encara som fills –una mica rebotats- de la Il·lustració. Els retrats semblen tenir ànima, les escenes reflectides en pintures i retrats mostren el món burgès de l’època, però també els diferents nivells socials, sense cap mena de pietat. Hogarth, he llegit, manifestava que volia fer com els directors i autors de teatre, amb els quals tenia força relació: muntar escenes que expliquessin històries, jugar amb els personatges, i, de fet, en les seves sèries de gravats és el que fa, una mena de còmic avançat a l’època, excel·lent, ple de matisos i dobles lectures. Em va saber greu no saber anglès, en aquesta ocasió, perquè al peu dels gravats hi ha unes anotacions molt detallades sobre els dibuixos, escrites en aquella cal·ligrafia perfecta del passat, en lletra anglesa, que deien, o sigui, una mica inclinada cap a la dreta, regular i harmònica.

De fet, els gravats, resulten molt inquietants, plens de símbols, de petites històries que s’entrecreuen, vius i àcids. Hipocresia, indiferència, inconsciència, doble moral, i una mirada irònica, la de l’autor, entre amarga i divertida. De fet, malgrat que contenen una gran crítica social, pintures i gravats anaven dirigits a les classes privilegiades, que eren les que hi podien accedir, perquè entre aquesta mena de contradiccions s’han mogut sempre l’art, i els artistes, en general. La importància del gravat, durant anys, va ser enorme, fins a l’arribada de la fotografia, que el va bandejar en certa manera, per a recuperar-lo com a tècnica artística i prou, sense la seva finalitat de difusió anterior.

El segle XVIII és molt interessant. A casa nostra ens havíem recuperat de la guerra, hi havia un important desenvolupament econòmic i només cal veure el gran nombre de pobles nous, esglésies, santuaris i edificis diversos que s’endeguen. Semblava que Espanya tornava a comptar, en el context europeu, i a Catalunya, encara que sembli que no està bé dir-ho, va ser una època de sentiment hispànic important, perquè quan les coses rutllen la gent s’apunta on cal. Malauradament, acabaria amb revolucions, guerres, i ja no ens refaríem del tot fins el desenvolupament dels seixanta i la transició, que ens retornarien una certa estabilitat, estabilitat que mai no és sòlida del tot i de la qual cal tenir cura amb responsabilitat, cosa que molta gent oblida, quan la rauxa ens torna a fer repicar timbals per totes bandes.

Doncs, res, que cal anar a donar un volt, o molts, per l’exposició i que paga la pena fer-ho amb tranquil·litat, sense pressa, sortint a prendre un cafè quan la síndrome aquella d’Stendhal, que sempre m’ha semblat una boutade de desvagats, ens aclapari.

16 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

Gràcies per la info. Fas venir ganes d'anar-hi. I probablement hi anem.
Amb el que dius, se m'acut que aquest tipus d'exposicions podrien encara fer un pas més del que fan, afegint,a més, la realitat d'aquí a casa nostra. No tant per comparar, que també, sinó per copsar i crear síntesis mentals.

Ambs les síntesis hi disfruto encara més que amb les anàlisis ;-)

Albert de la Hoz ha dit...

Raimon Llull, un dels grans viatgers de l'època, podia aprofundir. Avui que tenim relativament el planeta a l'abast és senzillament impossible. Potser col.leccionisme, com dius, és el mot adequat, però després d'haver fet unes poques visites a Itàlia i una només a Xina crec que puc dir que m'he fet una idea d'aquests països perquè aprofundir en la mirada no solament és una cosa de temps, sinó de la mirada que un té i no tothom té la mateixa. Recordo un meravellós article televisiu en mots de José Saramago, que un lloc cal visitar-lo a diferents èpoques de l'any, però ¿qui es pot permetre aquest luxe? Si en un temps, vaig tenir la "sort" de passar cada dia davant de la National Gallery, Londres, hi m'hi passava cada dia un minuts dins visitant les sales que més m'agradaven, era senzillament perquè tenia la "sort" de ser cambrer... Prefereixo doncs seguir tastant olletes i que la festa duri molts anys.
També sóc un assidu a CaixaForum encara que vaig fer campana quan hi exposava la dona d'un madrileny enemic de Catalunyà i del català.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Sani, el context referencial és, sempre, molt interessant.

Júlia ha dit...

Albert, tu em sembla que ets un tastaolletes molt atípic i no pas el tòpic col·leccionista de paisatges.

Wm sembla que no hi va anar massa gent, a veure aquesta exposició que menciones. Al menys, no pas tanta com es pensaven.

pere ha dit...

Ja saps que et faré cas, Júlia. A més, m'agraden molt els gravats (i els dibuixos) sovint molt menys valorats que els olis...
La dèria viatgera actual em sembla molt bé, sempre que no intentim explicar-me els viatgesrs com han captat l'ànima del país o la ciutat i la dels seus habitants.
Gran segle el de la Il·lustració, també aquí, és veritat, entre altres coses amb el naixement d'institucions importants, com l'ABLLB o la Junta del Comerç, en certa mesura precursores o impulsores també, del regionalisme i del nacionalisme del segle XX.

ddriver ha dit...

existeix el sindrome aquet,jo el vaig veure patir a un a la capilla sixtina,aixo em deia un dels seus acompanys pero jo dic que tenia mes pinta d un infart o taquicardia que el sidrome aquet

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
doncs passaràs una bona estona, sobre viatges, tots fem el que podem i ens deixen, i, efectivament, els experts de 'si hoy es martes esto es bélgica', captadors de tarannàs nacionals, són un perill.

Júlia ha dit...

Hola, ddriver,
també pot ser que estigués marejat de fer cua, m'han dit que costa, arribar a la capella, cal més mirar si és una altra cosa, abans de diagnosticar.

Tondo Rotondo ha dit...

Doncs realment pinta molt bé. Personalment m'apassiona el món del gravat!

ddriver ha dit...

No recordo la cua,a mes casi sempre que viatjo es en epoca que no hi ha molts turistes,encara que a Roma aixo es dificil.
Recordo 2 coses;l orgia d obres d art que hi ha alla.Es impresionant,el sumum quan entres a la capilla sixtina.
I tambe recordo que no et deixavan filmar res alla dins perque una empressa japonessa tenia els drets d imatge i l unica solucio era comprar un video per 2000pts que fot 10 anys era molt.
Un com ja anava informat va entrar amb la camara grabant i fent veure que nomes mira i senyala amb lña camara la vaig filmar tota

Francesc Puigcarbó ha dit...

el síndrome existeix, almenys a la inversa, es el que em va `passar a l'Havana. Quan a Hogarth em podria fer el xulo pero confesso que no tinc ni idea de qui és, millor dit, tenia.Tinc un problema amb la pintura, no m'interessa res de finals del segle XIX enrere, fins l'arribada dels impressionistes. Raret que és un hom, o sigui jo.

Júlia ha dit...

Hola, Tondo Rotondo, benvingut, doncs t'agradarà!

Júlia ha dit...

Apa, ddriver, sempre hi ha espavilats, per cert. Jo no conec Roma, bé, no conec gairebé res, però evidentment m'agradaria anar a aquests indrets fora de temporada, encara que les 'temporades turístiques' ja es perllonguen gairebé tot l'any.

Júlia ha dit...

Francesc, jo tampoc en sabia massa fins que he anat a l'exposició, havia vist reproduccions, dels quadres més famosos, i poca cosa més. Hi ha moltes coses que no sabem i que no sabrem... I, sobre gustos, tots ho som una mica, de rarets. HI ha coses que de vegades interessen encara que no agradin, per cert.

David Montilla ha dit...

Moltes gràcies Júlia, segurament no m'hauria assabentat, i hagues estat una llàstima perquè m'agrada força en Hogarth, però mai he tingut l'ocasió de veure¡l en viu.

Júlia ha dit...

Hola, David, doncs t'agradarà molt i encara tens molt de temps, fins a finals d'agost.