16.6.07

Nevades florals


Ahir, a l’escola, vam celebrar el festival de fi de curs, amb el comiat dels alumnes de sisè. Des de la reforma, amb la implantació de l’ESO (ai, aquesta dictadura de les sigles) i la desaparició de l’alumnat de setè i vuitè (de l'EGB), tot ha canviat molt, i a mi, que ja sóc gran, els canvis em neguitegen. El festival ha esdevingut una sèrie de balls amb músiques generalment en anglès, que és el que agrada a alumnes i famílies, marxa, ritme i bona voluntat. El teatre seriós, els balls tradicionals i coses així, -al menys en el cas de la meva escola, però em temo que la cosa és força general-, han anat a menys. Al final, també, hi ha sempre un acte de graduació a l’americana, amb barrets com els de les pel·lícules però de fabricació casolana, enlairada de globus i música de carros de foc i amics per sempre, lailolailolalalala. Mirat des d’un punt de vista d’observadora externa, tot pot semblar una horterada però com que hi estic implicada, aquesta ingenuïtat xarona m’emociona d’allò més.

Aquestes generacions d’alumnes són les més retratades i filmades de la història. En això tan és que l’alumne sigui autòcton com procedent de països exòtics i llunyans, els pares, mares, iaios i familiars dels quatre punts cardinals, que poden assistir a les festes escolars, filmen i retraten, de forma compulsiva. Hem hagut de posar unes tanques per tal que no envaïssin, amb entusiasme arrauxat, el lloc dels nens i nenes, ja que el festival, a manca de sala d’actes, de teatret amb escenari -un element que no sol existir a les escoles modernes i que crec que caldria reivindicar-, es fa al pati. S’ha acabat una mica allò de les fotografies que tots tenim, iguals, amb còpies encarregades, com abans. Ara cadascú tindrà visions diferents del mateix, a centenars, que qui sap si sobreviuran als segles i els avatars històrics.

Quan acaba l’escola, amb l’estiu, les ombres llargues del parc de davant de l’escola s’estenen damunt de les flors de les tipuanes, un arbre que ha fet fortuna en els nostres nous espais urbans, que creix aviat i de forma esponerosa i que pel juny deixa caure, com en una gran nevada de comiat, aquesta mena d’estels de color groc intens. Les flors de les tipuanes s’apleguen amb les d’unes buganvíl·lies emparrades, que hi ha a una glorieta del parc, i a terra es formen catifes espontànies, com si hagués de passar una processó de Corpus de les d’abans. Quan la catifa és d’unes dimensions considerables, s’estén també una sentor especial, camperola, barrejada amb la de la gespa regada amb cura. Sempre em sembla que aquestes transformacions estacionals són una bona manera d’acomiadar el curs, els qui se’n van a secundària, tot un temps que no tornarà, perquè d’un curs a l’altre sempre hi ha canvis, renúncies, adéus i novetats. Imagino de vegades el dia, cada vegada més proper, en el qual travessi el pati jubilada, de forma simbòlicament definitiva ja que, malgrat que després els vagi a visitar, res no serà el mateix.

Parlàvem ahir d’arbres en perill. Cal dir també que l’arbrat ha augmentat molt en els carrers, en canvi, i que el nombre de petits parcs urbans també ha crescut de forma important, sobretot a les barriades noves, que havien sorgit de forma caòtica enmig d’ermots eixuts i poc amables. Amb les darreres activitats electorals, al meu Parc de l’Alhambra han millorat l’espai d’elements per a infants, i també el dels avis, on, cada dia, s’apleguen molts senyors grans –senyores, poques, suposo que s’estimen més feinejar tranquil·les- a jugar al dòmino i també a la petanca. Hi han fet un bar d’obra, nou, i tot plegat té un aspecte ordenat, civilitzat, de pau duradora. Recordo, fa molts anys, quan, en retornar el diumenge de càmping, activitat que omplia aleshores els meus caps de setmana, si ho feia pel cantó de la Gran Via, veia com construïen aquest parc, quadrat, ortodox, sense saber que un dia el travessaria cada dia per anar a treballar. Encara no es parlava massa de la construcció amenaçadora de la ciutat judicial, en el lloc de l'antiga caserna de Lepanto, un edifici gris, misteriós, ara un record més per als qui tenim uns quants anys. No sé si un cop enllestits, amb els carrers urbanitzats, aquests jutjats resultaran més reeixits, ara per ara, la veritat, els trobo lletgíssims.


No tan sols vivim l’any inserit en el cercle del curs escolar els professors, l’alumnat. Molta gent gran acaba les seves activitats de lleure a l’estiu, com explicava el xiruquero, una cosa que mai no he acabat d’entendre. Malgrat que les persones no tinguin infants petits o estiguin jubilades, els cursos i activitats de les diferents entitats s’abalteixen, acaben, es fan alguns cursets, encara, pel juliol i l’agost esdevé ja un mes desèrtic, feixuc, si no és que emigres a algun lloc de viatge, per tal de retrobar-te, allà, les multituds escampades per tot arreu. Diuen que és la calor, però jo crec que es tracta, també, d’un costum molt estès, d’un hàbit d’aquells que es dóna per bo sense debat, com tants d’altres. A més, ara que la plaga bíblica dels aires condicionats –incondicionals, diria jo- ens castiga per tot arreu, això de la calor resulta molt i molt relatiu.

He vist néixer i créixer el parc. Espero no veure’l morir, mai. Per a tants infants que hi juguen, a l’hora del berenar, l’estesa de flors de tipuana estival formarà part ja del seu imaginari, de la seva història personal, ja que l’hauran gaudit des de sempre. Un sempre que és, ja ho sabem, absolutament temporal i fràgil.





10 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

"Las generaciones de los hombres son como las hojas en el bosque. A unas el viento las arrastra por la tierra, a otras el mismo bosque fértil las cultiva cuando renace la primavera. Así ocurre con las generaciones de los hombres, unos crecen y otros desaparecen" (Homero, "Iliada").

Francesc Puigcarbó ha dit...

No sopc molt d'arbres i plantes, pero el que si et puc assegurar es que a Catalunya hi ha el doble de massa arbrada ara que cinquanta anys enrere. Ara, a ciutat s'haurien de preservar arbres especials, i admiro a la gent que s'embranca en aquesta defensa de manera aferrissada.

Júlia ha dit...

Acurada i clàssica reflexió, Gregorio, no sabem a quina categoria de fulla pertanyem, doncs.

Júlia ha dit...

Certament, Francesc, és així. Només cal mirar alguna fotografia antiga per adonar-nos d'aquest fet. Precisament també s'ha criticat aquest excés en determinats indrets exposats a possibles focs.

En això, com en tantes coses, no estem mai contents. En alguns carrers del barri hi han plantat lledoners, són arbres que creixen bé i que fan molta ombra, la gent ara es queixa de:
a) el carrer està més fosc
b) hi ha més mosquits
c) quan cauen les fulles s'ha d'escombrar
d) des dels balcons no es pot tafanejar

A mi, personalment, m'agrada molt veure més arbres pels carrers, reconec, en això, el mèrit municipal. Ara bé, en el cas del ginjoler la cosa va molt més enllà d'un arbre, es tracta de la ciutat entesa globalment, i de que en poc temps ens n'han fet un supermercat de 'baratillo'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sí, es alló que s'en diu la modernitat (mal entesa) les ciutats estan perdent personalitat pròpia, tinc un poema que en parla que m'han robat el passat, tot ell es en runes, la casa on vaig neixer, la primera i la segona escola, la casa on vaig viure molts anys. No es pot frenar el progres, però hi ha alres maneres de canalitzar-lo, mantenitn la pròpia idiosincràcia. No és fàcil, però

Júlia ha dit...

Doncs no, no deu ser fàcil, ja que la gent gran -ara ho som nosaltres-sempre es planyi del que s'havia perdut, malgrat acceptar que moltes coses havien millorat. A més, passa això, quan t'han malmès els 'paisatges' personals no pots evitar un estrany sentiment de no ser ja 'del present', al menys això em passa a mi.

Albert de la Hoz ha dit...

Hola júlia,
Ahir, passant davant de La Font del Bosc -carrer Calàbria- vaig veure una colla de totes les edats molt mudadeta, no era un casament no, era una mena de "graduation ball". Espero que sigui la darrera ridiculesa que hem importat després del Halloween.
Interessant la llista de 4 punts que li poses al Francesc dels inconvenients dels arbres. Jo, pobret de mi, que m'aferro a coses passades de moda, també defenso la Ciutat-Jardí i mentre no arribi aquesta utopia, m'agrada seure en un banc o en un cafè i veure que en aquesta ciutat no tot és gris, que hi ha el verd i també és possible el groc, com jo també el tinc a l'av. Josep Tarradellas.

Júlia ha dit...

Albert, això de les ridiculeses a l'americana va a més i no té remei.

Per cert, recordo que l'any passat, per aquest temps, vas penjar també unes fotografies molt boniques amb les catifes de les flors de les tipuanes.

Albert de la Hoz ha dit...

Bona memòria! I ara també hi ha la mateixa catifa a l'av.Josep Tarradellas. La mateixa exacte no, els pètals són uns altres....

Júlia ha dit...

Ja ho deia el filòsof, encara que el riu tingui aigua, no és la mateixa...