24.6.07

Revetlles i records




Hi ha encara molta màgia en la nit de Sant Joan, la més curta de l’any, segons diuen, encara que avui ens demostrin que no és sempre, de fet, la més breu. Hi ha constants que perduren, amb variants: els espetecs dels petards, els colors dels focs artificials, la il·lusió dels més joves per sortir de festa, l’esperança dels solitaris en trobar algun amor inesperat aquesta nit... Quan encara anava a escola i tot es feia en castellà, vaig escriure una mena de romanços d'inspiració lorquiana, molt dolents, sobre la nit de Sant Joan i uns amors malmesos. No sé on deuen parar, però me n'ha quedat al cap algun fragment:


En la calle hay un rescoldo/ de cenizas, en el suelo/ la noche de San Juan huye/ humo del nocturno fuego...




Fa molts anys, quan érem encara més irresponsables i a cada cantonada del barri s’encenien immenses fogueres, recordo la tristesa que em produïa, pel matí de Sant Joan, contemplar aquells redols de cendres, ja a punt de finar, i l’asfalt recremat del carrer, que calia refer després. El silenci estrany, després de l’esclat de les revetlles, la visió d’alguna persona que havia begut massa, tot plegat estenia damunt d'aquells matins una tèrbola boira de desencant.

En canvi, el dia abans, des del balcó –el carrer era dels nens i, com avui, dels més esventats i humils- observava amb admiració l’art de la construcció de la foguera, amb un cercle de pedres i sorra i l’amuntegament acurat de tota mena de mobles i rampoines, recollides de forma esforçada pujant i baixant escales sense ascensor, amb una estranya joia estiuenca al cor. Els coets acolorits, que s’enlairen de pressa, sense poder tocar el cel, i s’obren com un arbre de petits estels, per caure de forma definitiva ben aviat, són com una mena de metàfora vital, de fet.

Quan tenia, si fa no fa, tretze o catorze anys i encara no ens deixaven anar a revetlles nocturnes, en vam fer una a la tarda, una vegada, a casa d’una noia que tenia un petit jardinet tocant a Montjuïc. Recordo que, al vespre, en acabar la nostra celebració crepuscular, baixàvem pels carrers del Poble-sec, fent gresca, una colleta d’adolescents, i un amic de la infantesa que ja no vivia al meu carrer, però que venia sovint a veure l’àvia, a la meva escala, va agafar una gorra vella de tramviaire, del cim d’un castell de coses inútils a punt de ser cremades i se la va posar al cap, eufòric i optimista.

Quan va arribar a casa de l’àvia li van fer rentar el cap unes quantes vegades i fins i tot li van fregar amb esperit de vi, doncs, ves a saber què hi podia haver, a la gorra. Després vam pujar al terrat, uns quants veïns, a veure els focs artificials i a encendre bengales i tirar piules. Des del nostre terrat contemplàvem amb enveja terrats i patis amb nois i noies més grans, a qui ja deixaven fer ballarugues de veritat, i que es movien agafats romànticament sota els fanalets de paper, al ritme de cançons de moda d’aleshores, d’aquelles que el tebeo Claro de Luna convertia en històries de ficció.

Aquest amic, Miquel, havia estat malalt de petit i de vegades l’anàvem a veure, quan tenia vuit o nou anys, a una cambra que feia olor d’eucaliptus, on jeia envoltat de tebeos. Aquelles visites, que recordo de forma imprecisa, eren semblants a les que descriu Marsé a El embrujo de Shangai, quan van a visitar aquella noia enigmàtica, malalta del pit. En aquesta novel·la, l’escriptor transcriu, a l’inici del llibre, un fragment molt bell de García Montero (Luna en el sur):

La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene que ver con el pasado, sinó con el futuro. Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.

La nostàlgia del futur i una lleialtat antiga em fan recordar sempre aquest amic, quan arriba la revetlla, perquè es va casar molt jove i enamorat, va tenir tres fills, i va morir amb trenta i pocs anys, de càncer, potser recuperant de forma estranya els mals de la infantesa, que durant l’adolescència semblaven haver-lo deixat viure amb una plenitud saludable. Els seus pares havien estat també amics de joventut dels meus, per veïnatge. A casa de la seva àvia baixaven molts veïns de l’escala, durant la guerra, quan bombardejaven, perquè deien, ai, que si no volies anar al refugi t’apleguessis al primer pis, que tenia més consistència arquitectònica. Allà es reunia doncs, en aquella època, una colleta d’adolescents, -la meva mare, la seva, el seu pare, una tieta que va morir molt jove i altres-, i fins i tot reien i ballaven cançons de moda, mentre la tragèdia esmicolava habitatges ben propers. De vegades, al cap dels anys, els havia escoltat comentar, rient, la gran inconsciència que tenien aleshores, del perill. No hi ha rialla més esbojarrada que la de l’adolescència, afortunadament per a l’espècie humana.

Els pares del meu amic ja són morts. La meva mare està molt malament, hospitalitzada, i en alguna ocasió, malgrat tenir el cap prou clar, no recorda que aquests antics amics han mort i em diu que els telefoni, a veure què fan. Li dic que sí, que ho faré. Un dels fills del meu amic, que no em coneix de res, de vegades surt per televisió, és comediant, humorista, encara poc conegut, i s’assembla molt al seu pare. Ai, quan tot merodeaba por delante i el futur era on havia d’estar...

23 comentaris:

lola ha dit...

Quin enyor! La rialla esbojarrada de l'adolescència... Conservo amigues amb qui la compartia; a cops, es produeix el miracle, però és només un encenall sense força, per això del futur, exactament.

Els bombardejos del Poble-Sec van ser terribles; era zona d'indústries de guerra. Em sembla que ja l'han obert al públic aquell famós i gran refugi, no? Vaig passar per davant fa cosa d'un parell d'anys i era tancat.

Lola

lola ha dit...

Ah, em deixava de felicitar-te pel llibre premiat i publicat. M'han entrat ganes de llegir-lo. El buscaré.

Lola

Júlia ha dit...

Gràcies, Lola, espero que no et costi de trobar i ja em diràs què et sembla -s'accepten crítiques moderades-.


El refugi 307, del carrer Nou de la Rambla, per sort, s'ha conservat, es pot visitar, i encara l'arranjaran millor. És una mica 'la Sagrada Família del Poble-sec', i encara que la lectura en clau 'memòria històrica a conveniència del que mana' no m'acaba de fer el pes, en aquest cas trobo bé com s'ha gestionat el tema patrimonial.

El que passa és que s'obre uns dies determinats o a petició de grups, per ara.

Gregorio Luri ha dit...

Al meu poble, al sud de Navarra es feien, inevitablement, fogueres, i es menjaven cargols fets d'una manera un tant original. Això era Sant Joan. Ara també m'ho passo bé, però... tinc una mica artrític el sentit de la màgia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Confesso que no m’han agradat mai les revetlles, ni els petards, potser perquè soc home de pocs i mals records, que detesta el passat i no creu en el futur, no en recordo gran cosa de revetlles d’infantesa.Visc doncs nomes el present que no te records ni a penes vivències, i ho faig amb una certa displicència, com si no anés amb mi, potser perquè la nostàlgia del futur de la que parles jo la tenia ja massa aviat i m’ha marcat per sempre.

Luis Rivera ha dit...

Julia: tota la mitología de Sant Joan hi es a la infantesa, a l'edat petita. Es bellísim aquest texte. Fa un any, tot just, escribía un text sobre la nit de Sant Joan que te molt que veure amb el teu. Si el vols llegir, bé: http://enelbosque.blogspot.com/2006/06/noche-de-san-juan.html

Júlia ha dit...

Hola, Gregorio, és una festa celebrada a gairebé tot arreu i de formes molt diverses, això de l'artritis és general, també...

Júlia ha dit...

Francesc, fas molt bé, de fet el present és el que compta, però de vegades no es pot evitar mirar enrera amb una certa melangia.

Júlia ha dit...

Gràcies Luis, ara el llegiré, és una festa que té molts components que la fan especial i 'recordable'.

Anònim ha dit...

Quina nostàlgia que respira el teu text, alegria adolescent i tragèdia adulta. Malauradament la vida i el futur se'ns emporten la gent que coneixem i ho fa amb compte gotes perquè el dolor no sigui tan intens. Que es millori la teva mare. Una abraçada.

Albert ha dit...

Hola júlia,
De la Nit de Sant Joan podria dir moltes coses, però qui per mi ha reflectit millor aquesta nit és el teu veí o exveí Joan Manuel Serrat amb la cançó PER SANT JOAN. Jo podria signar cada línia o vers d'aquesta cançó. Els sentiments i sensacions que Serra diu eren exactament els meus.
El Clot i el Poble Sec són dos barris de Barcelona situats als dos extrems de la ciutat, però aquesta cançó demostra entre altres coses que realment som de la mateixa ciutat encara que massa lluny perquè la foguera del meu carrer competís amb la del carrer d'aquest Joan Manuel.
Tanmateix, crec que no érem irresponsables amb la foguera, jo havia anat a veure l'Alcalde de Barri i em va enviar a prendre pel sac. Tampopc no vaig poder esbrinar qui eren aquella mena de mafia que amb un camió, amb nom de la llei, s'enduien les fustes preparades pel foc. Recordo que ens van dir que després vindrien per les nostres i em va emocionar veure com fins i tot les noies ens van ajudar a amagar tota la fusta en el nostre amagatall i quan van venir els del camió es van trobar que ja no hi era.

Júlia ha dit...

Gràcies, Violant, és així, la vida, certament.

Júlia ha dit...

Efectivament, Albert, a tots els barris hi havia, si fa no fa, el moviment que tan bé descriu Serrat a aquesta cançó, per mi una de les millors. Sobre la responsabilitat, crec que n'hi havia unes quantes d'excessives per l'estretor dels carrers, molta gent dels pisos i terrats mes baixos havia de tirar aigua, perquè s'estava socarrimant i encara els escridassaven per aquest fet. Aquest joc del gat i la rata amb la llenya i el camió també era habitual, sempre hi havia, però, llenya amagada, com en el teu cas, que no'sortia' fins a última hora. No es volien prohibir, i aquest barroer control municipal originava aquestes situacions que tan bé descrius. De tota manera, eren freqüents els accidents, molts ni sortien als diaris, aleshores. Molt gent coneix algun cas de nen petit mort per enverinament amb els aparentment inofensius mistos garibaldi, per exemple. Eren altres temps i tot era diferent, la veritat és que no preníem tantes precaucions amb els infants, ara ens n'hem anat a l'altre extrem en moltes coses.

Albert ha dit...

júlia,
Suposo que tens raó amb això dels infanta, però al meu carrer i als carrers "enemics" -que ens volien robar la fusta- no en recordo cap accident. Pel que fa a l'amplada dels carrers, allà no era problema real. La nostra foguera es feia al carrer Mallorca (davant on ara hi ha el col.legi Octavio Paz).

Anònim ha dit...

Al meu poble no recordo que hi hagués problema en la proximitat de les cases, al menys a la nostra i a les fogueres properes.
Nosaltres haviem de fer guàrdia, per torns, perquè no vinguéssin els d'un altre cantó i ens encenguéssin la foguera abans d'hora. De manera que anàvem a sopar per torns.
Això em fa recordar que es feia fosc més aviat que ara, suposo que aleshores només deviem portar una hora de diferència amb el sol.
Una imatge que conservo molt viva és la de moltes mares i àvies, al portal de casa, amb aquell gest tant característic d'agafar-se el devantal tot creuant-lo, perquè no es veiés si era moll o brut de feinejar, i veient com la "canalla" feiem de les nostres i els pares en vegilàven.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
La veritat és que el nombre de fogueres era immens, m'agradaria fins i tot tenir alguna fotografia aèria de l'època però no n'hi deu haver cap.

Sobre els accidents, en el tema dels llocs de venda, van trigar en posar mides, com passa en tot. Personalment recordo, perquè em va impressionar, un que hi va haver a la Plaça de Sants, en una petita papereria, on va quedar molta gent atrapada pel fum i el foc. Encara recordo les fotografies de la Vanguardia, va estar molt de temps fumat, el local, i quan passo per allà encara em ve a la memòria.

És clar que aleshores no hi havia prevenció en gairebé res, per això mencionava la inconsciència. Malgrat tot, encara passen coses força evitables.

Júlia ha dit...

Xiruquero, les rivalitats entre grups de carrers, pobles, barris, eren immenses, i de vegades, prou violentes, segons com.

Recordo que l'encenien quan es feia fosc, suposo que sí que no anàvem igual amb l'hora, aleshores.

Luis Rivera ha dit...

A Diputació els permesos per a fer fogueres es van acabar en el mateix moment en que els adoquins es van convertir en asfalto. La veritat es que el día 24 el carrer semblava un "chicle". La modernitat ensopega amb la tradició, com els seus noms diuen.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, això de l'asfalt era un problema per a la tradició, quedava fet un fàstic.

Anònim ha dit...

Les nostres nits de sant Joan devien ser diferents (ciutat i poble), però entenc aquesta nostàlgia del futur que necesita el passat.
Un post molt bell, Júlia.
De vegades penso que el canvi d'any, allò dels propòsits, etc. té me´s consistència per sant Joan que per cap d'any.

Júlia ha dit...

JO també, Pere, crec que té més sentit per Sant Joan. A més, l'acabament del curs escolar, l'arribada de l'estiu, tot plegat fa que sigui un dia molt especial.

Anònim ha dit...

"La nostàlgia del futur i una lleialtat antiga". M'ho apunto per cisellar-ho en pedra.

Il.lustres aquest post amb una portada d'un tebeo de la col.lecció Claro de Luna: jo me la vaig fer sencera i d'allà em vé l'afició per cantar i tocar. Estava fet a l'editorial del senyor Arman, que també va publicar Lilian, azafata del aire, i Mary Notícias, tota una premonició de la superpoblació femenina actual de les facultats de periodisme.

El foc feia malbé l'asfalt, certament, però en aquest cas, com sempre, la determinació material amaga una intenció ideològica que, per bé que sigui difusa o inconscient, no és menys efectiva. Com més "civilitzades" son les societats i més "obertes", més calen normes i normetes que facin sentir segura la ciutadania i fer veure que els poders públics "vetllen" per ella. En realitat, són estratègies subtils per a que la gent segueixi notant una mà sobre el llom. No podem comprar tabac en una gasolinera al vespre o en festiu, però som líders en el consum de cocaïna i ningú diu res. Bé, sí: que ho han de control.lar els cambrers dels locals nocturns! Quines conyes...

Júlia ha dit...

Doncs, Gabriel, sent un noi, això de fer-te la col·lecció del Claro de Luna devia semblar 'sospitós', he, he. Recordo molt bé la Lilian i Mary Notícies, jo no me'ls comprava per manca de diners, però una veïna de l'escala me les passava. Recordo haver-me comprat esporàdicament alguna 'azucena'. Als encants de Sant Antoni, en alguna ocasió, me n'he comprat.

Sobre la segona part del comentari hi estic totalment d'acord, es tracten com a criatures, en teoria els 'poders' ens protegeixen, però després les màfies campen per tot arreu, fora tabac i mentrestant la cocaïna fins al poblet més 'innocent', si això passa amb els adults, a l'escola, amb els infants, tot s'ha tornat d'un surrealisme sobreprotector que fa plorar, quines conyes, efectivament.