7.6.07

Romans de pel·lícula





La menció, en el post anterior, de l’autor de la novel·la Quo Vadis, m’ha evocat, més enllà de la referència literària, aquesta pel·lícula i, sobretot, la segona vegada que la vaig veure, que devia ser cap al 1960, a la meva escola, un dia en el qual, no recordo amb motiu de quina celebració, ens la van passar. La cosa va ser realment extraordinària, perquè al cinema escolar passaven pel·lícules molt i molt antigues, o, en tot cas, espanyoles, d’aquelles edificants, moralistes, adients a l’època i al lloc: Balarrasa, La mies es mucha, Un traje blanco, El milagro de Fátima, Molokai, Fray Escoba... Gairebé mai en color, per cert.

Fa anys, uns quants, moltes escoles, fins i tot les més modestes, tenien el seu teatret. Ara fan aquestes aules multiús que serveixen per a tot i per a res i es prioritza una bona zona esportiva. Els diumenges, si anaves a doctrina una estona, et rebaixaven el preu de l’entrada i fins i tot et podies comprar caramels, pipes, tramussos, cigrons salats, xufes, pomes caramelitzades i altres menges infantils de l’època, a una paradeta que una de les monges, -Sor Pia, de nom professional-, gestionava. Aquesta monja era de les poques catalanes que hi havia a l’escola, aleshores, moltes eren basques, recordo. Alguna vegada ens havia explicat coses de quan la guerra, ja que havia hagut de fugir, disfressada de senyora normal, fent-se passar per l’esposa d’un capellà, també disfressat. Tot tenia un regust llunyà, sento la guerra, avui, molt més propera que durant aquelles narracions per a infants que ens amollaven els grans, no massa sovint, per cert, ja que semblava que tothom volia oblidar aquells anys, aleshores. Quan ets petit, vint anys són una eternitat, perquè inclouen un període boirós en el qual encara no existies i la distància entre un infant i un adult és immensa.

Quo Vadis, la versió del 1951, -se n'havien fet d'altres, anteriors, i també se n'han fet després, per a televisió- no tenia, doncs, ni deu anys, quan ens la van passar, tota una estrena preferent. Jo l’havia vista de més petita, però no en recordava pràcticament res. Ens va agradar molt, moltíssim, a totes les nenes. Taylor estava extraordinàriament atractiu fent de Marc Vinici. Terenci Moix, gran entès en cinema, explicava que era un autor tan bell que molta gent creia que havia de ser homosexual, i que Taylor mateix ironitzava amb les estranyes situacions en què s’havia trobat per aquest motiu. A La dama de les camèlies, molt jove, amb Greta Garbo, segons Moix, i li he de donar la raó, feien la parella més bella del cinema. Però a mi m’agradava més a Quo Vadis, més gran, el món dels soldats romans ensenyant cuixa i les belles esclaves sotmeses tenia, per a nosaltres, pre adolescents ingènues, una gran atracció, aleshores. Taylor no va morir massa gran, malauradament, va estar casat uns anys amb Barbara Stanwick i uns quants més amb una actriu molt maca, també, Ursula Thiess, que crec que encara viu, però retirada fa temps del món del cinema.

Com que els gustos canvien, molt més endavant, amb una antiga companya d’escola, després d’haver tornat a veure la història per la tele -la fan sovint, sobretot per Setmana Santa, gran tradició, aquesta de recuperar el gènere en dates assenyalades-, comentàvem com, amb el pas del temps i la maduresa, trobàvem molt més interessant i inquietant Petroni, que interpretava Leo Genn, un gran actor de teatre anglès que, al cinema, no va passar massa de secundari, per aquestes injustícies estranyes que es donen a totes les professions. El recordo bé, en el seu suicidi amb l’esclava estimada, escrivint a l’emperador mentre es fa tallar les venes, fent-li saber que amb ells dos morien la bellesa i la poesia. Peter Ustinov, que ens havia semblat tan repulsiu en aquell paper, amb els anys es va rejovenir, era, realment, molt jove, quan li va tocar fer cançons amb la lira davant de l’incendi de Roma que, segons investigacions actuals, no va ser cosa de Neró. Ustinov va ser també un gran actor i una gran persona, diuen.

Deborah Kerr estava també molt maca, fent de Ligia. S’havien fet proves a d’altres actrius, per al seu paper, entre les quals, per exemple, Elisabeth Taylor. Fa pocs dies vaig llegir una entrevista a La Vanguardia, amb l'espòs de Kerr, Peter Viertel, interessant i polifacètic personatge, guionista i moltes coses més, explicant que està molt malament, l’actriu, amb Parkinson avançat. Han vingut a raure a Marbella, com tants altres actors anglosaxons, per cert. Deborah Kerr va estar durant un temps una mica encotillada en papers de dona reprimida, cobejada per vividors amb ganes de redimir-se, com a La nit de la iguana. Recordo d’ella, sobretot, la interpretacio, encara força jove, d'aquell magnífic paper crepuscular a Taules separades, excel·lent.

Quan els lleons es cruspeixen els cristians i aquests canten i Neró s’emprenya d'allò més, nosaltres, al cinema escolar, aplaudíem. Coses d’aquells temps. Fa algunes setmanes van fer un reportatge al 33 sobre la veritat pura i dura dels espectacles del circ romà, feia posar els pèls de punta, tot plegat: la sang, la violència, el plaer i la brutalitat de la gent davant d’aquells espectacles salvatges, que produïen una gran excitació i provocaven després allaus de feina a les prostitutes que s’aplegaven als passadissos interiors de les instal·lacions esportives. Però a les pel·lícules d’aquell tipus i d’aquella època no se’ls demanava versemblança, ni tan sols fidelitat a l’obra literària original. El món del cinema era aleshores brillant, polit, complaent. Ningú de nosaltres no posava en dubte la bondat dels cristians, ni la maldat de l’emperador, ni que al final tot s’arrangés i el noi i la noia poguessin anar-se’n, feliços, a viure al camp, escapant pels pèls de l’escabetx imperial anticristià. Mort el gos, es creia, morta la ràbia. I així acabava la pel·lícula, amb la substitució de Neró i l'esperança, sempre vana, que després d'un tirà arribés la justícia social.

Els peplums van ser un gènere important, amb variants temàtiques i qualitats diverses. Les pelis de romans m’agradaven molt, -fins i tot les més dolentes, ho admeto-, i també les novel·les d'aquest gènere, llegides en versió per a joves, com el mateix Quo Vadis, Los últimos días de Pompeya, Fabiola... En el gènere hi tenen cabuda, també, les vides de sants de l'època, sobretot de santes virginals, màrtirs, les tortures de les quals desvetllaven la nostra curiositat i el nostre masoquisme infantil, com ara la història de santa Eulàlia i els seus tretze martiris. Com que sóc poc original, no em puc estar d’acabar aquestes evocacions amb allò ciceronià de O tempora! O mores! Al capdavall, alguna cosa ha millorat, els nostres panem et circenses s’han sofisticat i, fins i tot, -així voldria creure-ho-, civilitzat una mica més, encara que només sigui en aparença i de forma fràgil i precària. L'espectacle de la mort en directe, encara que sigui passat per la televisió, no resulta ja excitant, al menys al món occidental, ben peixat i refrescat amb aire condicionat, en el qual ens movem.




4 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Va haver-hi un temps en que el cine per a mi es classificava, pel seu interès en aquests tres apartats:
1. De romans
2. D'indis
3. De Marisol.

Desprès va arribar la joventut i les úniques pel·lícules que deia que m'interessaven era las que no comprenia absolutament res.

Albert de la Hoz ha dit...

Pel meu gust, el millor paper que ha fet Deborah Kerr és a "Taules separades" davant l'imperturbable David Niven.
hahaha Quo Vadis, a mi m'agradava Ursus, quin paio!
Fabiola la vaig llegir amb un llibre de la Pulga, hihihi

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregorio,
L'època era 'de gèneres'. A mi, sobretot, m'agradava que complissin dues condicions:
-que hi hagués amor i, per tant, sortissin noies, per això les 'de guerra' en general, m'avorrien.
-que acabessin bé, o sigui, amb casament.

La nostre juventut va ser la del regne de l'art i assaig, i, evidentment, era un factor a favor el fet que no s'entenguessin i poguessis, després, elucubrar sobre el significat.

Júlia ha dit...

Hola, Albert, jo també menciono aquesta pel·lícula, per cert, fa temps que no l'he vist per la tele, em sembla recordar que l'havia vista en teatre, també, ja que el seu origen, crec, es troba en una obra de teatre. David Niven, excel·lent. Per a acabar-ho d'arreglar, però, crec que a Ursus li havien d'haver buscat una xicota. Fabiola també l'havia fet en cinema Michele Morgan, gran actriu francesa.