6.7.07

Divagacions atzaroses


Una vegada, en un antic Patufet, vaig llegir una mena de faula en vers sobre un caçador d’elefants, fatxenda, que anava al metge perquè es trobava malament. El caçador explicava al metge les seves impressionants caceres, dels animals més grossos del món i els seus exòtics desplaçaments. I el metge li deia, al final, que el més petit de tots els perills, un mosquit que l’havia picat, inoculant-li una malaltia, seria, al capdavall, el culpable de la seva mort. No fa massa temps va morir un senyor que sortia per la tele amb tota mena de bèsties, i que havia mort per un incident absurd amb una rajada.

L’atzar, la casualitat i els petits enemics imprevistos poden fer estralls en la nostra estabilitat. Aquest foc de Mont-roig sembla que el va causar una rata rosegant uns cables. Sovint volem preveure, prevenir, posar traves i paranys als perills diversos que ens poden encalçar, però, com aigua en un cistell, sempre hi ha petits detalls amb els quals no comptàvem i que s'escolen per tot arreu. Les rates són animals prolífics, que poblen el nostre subsòl, els tenim molta mania, però no hi podem fer res, i el que cal, com en tantes coses, és tapar bé els forats i intentar que no surtin a l’exterior i acabin per mostrar-nos de forma directa la seva presència desagradable. Les caceres de rates eren, en temps antics, una pràctica habitual de les criatures. Un senyor molt gran del barri m’explicava un dia content i enyorat com, de petit, anaven a la pedrera de la Satalia, on ara hi ha el camp de futbol del meu barri, a matar rates amb els mandrons, a fer punteria, vaja. Ara, això, suposo, estaria molt mal vist. La qüestió de la relació animals-homes es mou en un terreny relliscós i poc clar, posar límits coherents en el tema resulta difícil i polèmic. La relació amb els animals havia estat profunda, quotidiana, amb amors i odis, però avui ha esdevingut fins i tot malaltissa i costa poc fer demagògia sobre toros, balenes i abrics de pells però es fa difícil clarificar una ètica general sobre el tema i incloure de forma coherent les rates en el nostre ecologisme de manual.


Dies enrera vaig veure, per televisió, l'interessant documental sobre un poble de Càceres, Deleitosa, on, l’any cinquanta-u, hi va aterrar un fotògraf americà per fer un reportatge destinat a la revista Life, reportatge que va incidir en la vida de molta gent. Un jove americà es va enamoriscar de la noia d’una fotografia, la qual, a conseqüència del rebombori que van provocar les cartes del xicot, va renyir amb el promès del poble i va acabar per anar a parar a Catalunya, amb els seus germans. Una família va haver d’emigrar més lluny, per haver fet amistat amb el fotògraf, va patir revenges, fins al punt que li van matar un ramat de cabres, i es va escampar pel món. La història de l’americà enamorat, un vellet a qui els periodistes d’avui havien retrobat per les amèriques, mostrava el miratge d’aquell món, aleshores llunyà. L’home havia estat un modest venedor de calçat, fill d’immigrants armenis, amb dificultats per trobar xicota americana, però en l’imaginari popular, com que tenia cotxe i era ben plantat, segons les fotografies, va esdevenir gairebé un milionari. Aleshores, els pobles i fins i tot les ciutats, eren plens d’animals de càrrega i els cotxes un bé escàs, un impossible per a la gent normaleta, a qui ja es titllava de gente de a pié. A molts pobles, una distracció habitual era anar a la carretera a veure cotxes, per cert.

Deien, encara avui, al poble, que el fotògraf, volent mostrar la misèria de l’època, havia carregat les tintes en el reportatge, cosa que pot tenir una part de veritat, perquè els periodistes i fotògrafs ens mostren el que volen mostrar i la imatge, com la paraula, és manipulable i oportunista. Em fan una mica d’angúnia aquests premis de fotografia donats a sèries de visions dramàtiques, tràgiques, de països i persones que viuen en situacions difícils. Diuen que serveixen per mentalitzar. Jo, que em considero ja, a la meva edat, suficientment mentalitzada, penso que més aviat cerquen la promoció personal de l’autor, cosa legítima, però em destorba que m’incloguin en el paquet intencions altruistes, la veritat. La gent, per voluntat pròpia, generalment, es vol retratar quan va ben vestida, arreglada, volem transmetre de nosaltres mateixos una imatge neta, polida, seriosa i atractiva i no pas malaltissa, decadent o angoixada. La veritat és que les fotografies antigues sovint ens mostren un món molt més miserable del que volem recordar perquè la vida té recursos invisibles, que ajuden a sobreviure.

Sobre el miratge americà, la meva mare i les seves amiguetes, de joves, quan un xicot era ben plantat, comentaven: quin ianki. El final de la segona guerra mundial mostrava uns Estats Units vencedors, coratjosos, rics i guapos. Ara, en segons quins ambients, no els pots reconèixer ni el més mínim mèrit, si no vols ser expulsada de la comunitat benpensant i progressista, què hi farem. Després, això sí, tothom al·lucina, com diuen vulgarment, amb el senyor Allen per Barcelona, tant de sabó li estan donant que em temo que no acabi embafat de forma excessiva. Fa una mica de vergonya, contemplar el servilisme dels poders públics, intentant ocupar un lloc a les fotografies, la veritat.

El senyor Allen no és un turista vulgar, és un mite vivent dels nostres temps, i potser el convidaran a sopar sovint i no li cobraran aquests preus excessius de les consumicions mínimes, obligatòries, amb les quals maltracten el turisme d’espardenya a les pobres Rambles de Barcelona. Això del turisme s’ha desfermat de tal manera que ha acabat amb gran part de la mitologia viatgera. Com que quan jo era jove anar a Andorra era una aventura cobejada, molta gent de la meva generació viatja encara compulsivament, i sempre es vol descobrir alguna cosa nova, diferent, exòtica, el paradís perdut, el bon salvatge... Es viatja de forma col·leccionista, en general, i com que ja s’han fet les Espanyes, les Europes i alguna cosa més, es cerca el perill, el risc, esperant, això sí, que no passi res, per constatar que a tot arreu hi ha gent de tota mena. Hi ha qui et comenta, sobre la jubilació, no massa llunyana, així podràs viatjar. Que no t’agradi viatjar -a l'estil actual- està, gairebé, mal vist, en segons quins ambients. Ara passem una època de vaques una mica més magres, però fa uns anys, el retorn a l’escola, pel setembre, comportava una mena de competició verbal sobre les excel·lències dels viatges realitzats per cadascú. Una vegada la meva mare, que havia sortit poc, però que de gran havia pogut fer algun viatge organitzat amb el meu pare, es va trobar una veïna i li va dir, contenta:
-Lo hemos pasado muy bien, hemos estado en Segovia.
-Oh, nosotros hemos ido a Tailandia –li va respondre, la veïna, fatxenda, cosa que va immergir la meva mare en una sensació de ridícul injusta però evident. Això dels països de destí turístic va a modes, hi ha èpoques tailandeses i èpoques noruegues o canadenques, en això l'emulació i la competència pesen força, també.

Recordo aquell impagable monòleg d’en Capri, el del naufragi, on la sogra insisteix al gendre, hem de veure món, hem de viatjar, que no tenim cultura... Sembla mentida l’actualitat que contenen, encara, aquells monòlegs, que, de jove jo havia arribat a avorrir, de tant que el meu pare els escoltava, els diumenges pel matí. Acabo de llegir, per cert, l’article del senyor Foix sobre els viatges i les dificultats que comporta, avui, moure’s per un món inestable. Recull en l’article un comentari de Sagarra a les seves memòries, sobre el poc que costava –administrativament- anar de París a Moscú, en èpoques llunyanes, és clar que aleshores es movien –amb intencions turístiques- quatre gats amb diners i gràcies. Sobre l’atemptat del Iemen, molt bonisme d’aquest que avui hem de patir, repeteix, amb insistència contundent i un punt de mala milk: et pot passar a tot arreu. Doncs sí, és clar, però no és el mateix anar a Santiago de Compostel·la o a la Garrotxa que haver de creuar espais mítics amb senyors amb metralletes vigilant que no passi res. Tot són gustos, és clar, i n’hi ha que merecen palos, com deien abans.

Dels viatges a indrets llunyans, la gent, en general, en torna amb més tòpics que abans, generalment, perquè són breus i limitats i perquè no es té la possibilitat de parlar amb massa gent dels països visitats, ni falta que fa, pel que sembla. I amb un munt de fotografies i vídeos, que insisteixen en ensenyar-te, per què, quin valor té fer coses que no es puguin ensenyar ni explicar? Desvetllar l’enveja i l’admiració aliena és, avui, en el nostre món, una intenció sovint subconscient, però ben evident i palpable. Mentrestant, de forma inevitable, moltes possibilitats turístiques del futur es malmeten enmig de conflictes que no podem aturar, controlar ni entendre. Si no som, de moment, les víctimes, esdevenim, de forma inexorable, els espectadors impotents i atzarosos de les tragèdies properes, llunyanes, col·lectives o individuals.


15 comentaris:

Albert ha dit...

Bon dia júlia,
Com dius tantes coses jo em quedo amb una. D'entrada crec que hi ha la moda de criticar l'antiamericanisme. Fins i tot Aznar, arran de la guerra d'Iraq, va parla del "antiamericanismo infantil".
Jo crec que l'infantilisme és la confusió que es vol fer amb el terme. L'antiamericanisme es fonamenta essencialment a no estar d'acord amb l'abús de poder "made in USA", com Vietnam i Iraq, per una banda i el que fan algunes multinacionals, com Starbucks, o certa cultura, l'acomiadament lliure. I dic confusió perquè una cosa és això que assenyalo i una altra és pretendre que ser antiamericà és estar en contra el poble americà, un poble, una societat que és capaç de generar moltes activitats alternatives a les de l'Establishment, per exemple, el moviment hippy o la cultura underground. I ja que esmentes Woody Allen, saps que és més valorat a Europa que no a EUA i saps que quan una pel.lícula espanyola és molt bona no serveix de res doblar-la a l'anglès per a què s'exhibeixo a les sales d'EUA, cal fer un re-make a l'americana. I no ho dic tot.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Anem per pams. Woody Allen fa ja uns anys que es va repetint, el que passa es que com te talent, sembla que no es noti massa.
Amb ell, aquí ens hem portat com els provincians del poble que expliques, el gir que has fet per dir-ho sense mencionarho est molt fi.
Quan a viatjar, s'ha de saber on es va, nosaltres varem anar a Marrakech poc després que matessin a dos turistes en un hotel, i a Paris l'endemà que s'estavelles el Concorde.Vull dir que cert és que no cal còrrer riscs innecessaris, però no cal tampoc anar amb la por al cos a tot arreu, per aixo no sortim de casa on tampoc estem a recer, per cert.

Albert ha dit...

Al final convertiré el teu blog en una copntinuació del meu, hahaha.
Doncs jo de xaval era a l'inrevés que tu perquè jo avorria a ma mare llegint-li els monòlegs de Capri (Editorial Millà).
De tota manera opino que ets poc miseriecorde amb el fet de presumir. Tots presumim d'alguna manera.
Tu i Trallero critiqueu els polítics que xupen càmera al costat d'Allen, però la crítica sistemàtica de la vanitat dels altres és fàcil. Tots presumim d'alguna cosa.
Té raó el francesc quan diu que Allen es repeteix, però no deixe de ser un americà que a molts ens cau simpàtic i a molts ens encantaria poder petar una xerradeta amb ell i després fardaria dient "Saps Maria, he parlat amb Woody Allen".

Júlia ha dit...

Bon dia, Albert,
L'antiamericanisme visceral ha estat una constant progre i criticar-lo pot esdevenir també un tòpic més. Sempre que fem generalitzacions anem errats, però ens movem normalment en aquests parametres simplistes pel que fa a coses així. Tot es molt complex i simplificar sempre resulta molt més còmode.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
Doncs sí, es repeteix força, encara, que, com tu mateix dius, té talent i sempre hi ha detalls interessants a les seves pel·lícules. La qüestió no és ell, precisament, sinó la papanateria general entorn de la seva vinguda a la ciutat. De tota manera, la badoqueria amb els famosos és força general, hi ha qui s'emociona només en veure un secundari del cor de la ciutat al bar del barri...

Júlia ha dit...

El meu germà, Albert, se n'aprenia de memòria, i aleshores li feien repetir el monòleg en festes familiars... Evidentment que tots tenim vanitat, més o menys i de diferents estils i categories però és que això dels poders barcelonins amb aquest senyor ja frega el ridícul, pel meu gust. A més, després es menystenen personatges 'de casa' amb una gran manca d'educació i sensibilitat, d'això em queixo, més que res.

Júlia ha dit...

Sobre el perill a tot arreu, que comenta en Francesc, evidentment, el risc zero no existeix i entenc que els països llunyans tinguin atracció per a la gent, entenc també que no podem anar amb por pel món. De tota manera, crec que no és el mateix anar a París que al Iemen, amb una població armada i una situació política molt inestable,però, vaja, tot són gustos.

Luis Rivera ha dit...

respecte al rtisc, no cal viatjar. El tenim a casa, a l'estació d'Atocha, etc. Un altre cosa es anar a llocs de risc declarat i no insospitat. L'estadística diu que enllá es mes sencill tindre problemes.

En cuant a l'antiamericanisme, es curiós que en comentari de l'amic Albert veig el mateix antiamericanisme que diu criticar. El antiamericanisme es molt antic a Europa i bé del esquerrisme (aquest si que infantil) del que vam fer gala a Europa als anys 60 i 70. Part d'ell es fill dels fets de maig del 68 i es corresponen amb una vanitat europea esquerrana i intelectual, prou alentada per l'influencia dels intelectuals d'esquerra i contra sistema (europeu, no pas americá).
Potser sigui bo recordar que nosaltres, a Wuropa, som vreadors dels dos grans totalitarismes histórics, nazi i sovetic, ambs els seus camps de concepntració y gulacs, amb la seva esfereidora llista de morts. Els americans, no ho acaban d'entendre, pero en dos ocasions han vingut aquí a donarnos un cop de má (primera i segona guerra) , i enfront del mon sovietic han estat la barrera més efectiva, amb la seva presencia.

No ens enganyem, el poble americá no está contra el seu establishment. Als americans de EEUU els encanta EEUU.

Avui tornem a tiondre un enemic comú amb ells i caldría tenir ben clar quines consideracions hauriem de fer, sobre el tema.

Que Woody Allen agradi o no als americans d'América es irrelevant. Te raó Francesc, es repeteix fins a la sacietat i darrerament solsamente ha estat del meu gust "Match Ball" i perque es tracta d'una historia clásica, un clasic en els EEUU que ha sigut portat a la pantlla varies vegadas.

Tenía jo 10 anys i va arribar a Barcelona el "Coral Sea", un portavions. El meu para va aconseguir unes entrades per a visititar-lo. No oblidaré mai aquella sensació meva d'entrar en una película al acostarme als avions de reacció, als elevadors que els duian desde les cubertes inferios a la superior, la visita als menjadors, on vam menjar magnificamente be, etc. Jo era un nao i feia poco de la guerra de Corea. Enllá, els americans, amb mandat de l'ONU, paraba una invasió xinesa que eran aliats del dictador coreá que va durar fins fa uns anys i ara qui mana es el seu fill. Si no haguesin estat els americans, avui Corea seria tota Corea del Nort i en lloc de fabricar cotxes fabricarian misiles.

Francisco Ortiz ha dit...

Las ratas y prácticamente todos los insectos me resultan repulsivos. Lamento que haya tantos. Los mosquitos son unos seres desagradables. Como nos hemos cargado a sus depredadores -por contra, siempre he sentido un profundo afecto por las aves-, nos hemos quedado sin las defensas naturales. Por otro lado, el fotógrafo del reportaje de Deleitosa fue Eugene Smith, el mejor para mí de toda la historia -he sido ponente en un curso del Centro Andaluz de la Fotografía, he escrito mucho sobre fotografía, he estudiado a muchos autores-, del medio, y no cargó las tintas, sino que se quedó corto en algunos aspectos, por lo que sé.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
sobre els americans, ja abans de l'esquerranisme actual que els ha 'condemnat' existia un sentiment envers ells, per part de molts europeus, els anglesos en particular, de menyspreu, eren els 'nou rics', joves, amb empenta, però poc 'cultivats', en alguna obra de Wilde i altres autors es pot copsar aquest sentiment.

No agrada recordar a ningú -i he tingut discussions una mica aspres amb amics- que la declaració francesa, que va produir la 'seva' revolució, un bany de sang magnificat i mitificat, en molts aspectes, era pràcticament una còpia de la declaració americana, que la va precedir.

Sobre les guerres europees, efectivament, van venir a treure les castanyes del foc, quan França havia actuat de forma força covarda, per exemple, davant dels alemanys. Si això ho recordes, els antiamericans progres fan 'perquè els convenia i ja s'ho van cobrar', jo crec que no només va ser per això, però vaja, tot plegat seria entrar en qüestions subjectives i d'opinió.

A Europa no s'ha volgut 'veure' l'estalinisme, fins i tot no hi ha gens de mala consciència per part de molta gent que va militar, imagino que de bona fe, en partits estalinistes o maoïstes, al contrari, encara en fan 'bandera'.

No sóc pro-americana ni res d'això, però tants tòpics barrejats -jo també hi puc caure, ho admeto- em semblen, ja, excessius. Per cert, els moviments dels seixanta, que els francesos també van xuclar 'a posteriori' van nèixer per allà, també.

Bé, no em vull allargar, només dir que el tema 'americans' encara és polèmic, fins i tot amb amics, com explico, he tingut alguna discussió, i fins i tot he hagut de bandejar el tema.

Sempre hi ha una història més o menys oficial a la qual ens adaptem, però el món és com és. Els comentaris de molta progressia davant de l'atac a les torres feia pena. Així ens va.

Júlia ha dit...

Hola, Francisco,
Es curioso como, con los animales, estamos afectados también de 'buenismo', aunque evidentemente, no todos son iguales, claro. Se les supone buenos por naturaleza, mientras las personas nos creemos alejadas de nuestra parte 'animal', pero esta parte es muy importante, también.

Sobre Deleitosa, hace tiempo La Vanguardia publicó un reportaje gráfico sobre toda esa historia. Yo no relacioné entonces el pueblo con el de una persona que conozco. Después, hace poco, como comento, vi el reportaje, muy interesante y bien hecho, aunque creo que quedaban muchos interrogantes en el aire. Un gran fotógrafo, y creo que, aunque 'arreglara' algun paisaje rural para empeorarlo, y mejorar su 'crítica' no creo que el país fuese entonces muy distinto de como lo vemos en esas fotografías.

Cada vez que hacen alguna exposición de fotografías sobre la Barcelona de los cincuenta y sesenta, la vemos también, hoy, mucho peor de lo que la recordamos, éramos pobres y reprimidos, pero cuando se vive así no parece tan malo como cuando se recuerda, entre otras cosas porque la infancia y la juventud tienen muchos recursos biológicos para sobrevivir.

Luis Rivera ha dit...

Julia: el pensament a Espanya, i a Catalunia inclosa, está deformat pels 40 anys de dictadura franquista, per la mitificació republicana i per l'influencia intelectual dels francesos (Sartre, Adorno, queda fora, naturalmente Camus, i d'altres). A l'Espanya republicana es va diluir una actitud amistoda amb els sovietics, filla de l'ajut de la URRS durant la guerra.

Curiosamente es ara, quan a Europa, i molt probablement de la má dels intelectual dels paisos de l'Est que varen lluitar contra l'estalinisme i el comunisme de cort sovietic, Havel, Patocka, i molts més, cuan comença a sortir una revolta contra el pensament unic antiamericá que el 68 fa convertir en una senyera.

Dit aixó, hi han dos menes de pensament, el que cerca en la seva propia evolució un análisi critic i aquell que es manté en el terreny del pensament que acaba amb la conclusió que "alló que está ja pensat ja m'está bé".

Les persones que tractan d'evolucionar tenen molts problemes a l'hora de conversar sobre aquests temes, que son no solsamente l'antiamericanisme, sino l'antiespanyolisme, l'esquerranisme, la conciencia nacional (siguie la que sigui la nació)i tants d'altres, i esw troben, sorpreses, fora de la discusió, se las mirá com a "entes estranys" a la societat de masses.

Pero penso que cal dir el que es pensa i obrir la discusió, no açi, abusant de la teva hospitalitat.

Jo no soc pro americá, perque no soc anti americá, pero penso que cal reconeixer que la societat en la que vivim deu als EEUU molt mes del que ens pensem, de la mateixa manera que tenim un deure amb la Roma imperial, o que els americans del Sud tenen un deure amb la tasca de la colonizatció castellana en els albor, res més, que del Reinaxement, comparant-la amb d'altres posteriors.

Es tracta de veritats objetives i veritats subjetives. I poer cert, está clar que els americans tenien interesos en la seva intervenció als conflictes europeus, peró cal recordar que l'entrada de EEUU en la Segona Gran Guerra, tenía enllá, molts i molt importants enemics que pensaban que el tema no anaba amb ells.

Júlia ha dit...

Luis, jo estic d'acord amb tu en tot el que dius.

L'antiespanyolisme, per aquests verals nostres, també caldria analitzar-lo en profunditat i una mica d'objectivitat. Però en un món de consignes, tópics i prejudicis, això es fa molt difícil. A més, com que, per altra banda, hi ha la COPE i coses aixi llençant llenya al foc, mantenir el cap fred comporta grans dificultats,he, he.

Pots dir el que penses amb gent, que, mínimament, tingui algun interès en fer evolucionar el seu pensament, o al menys en escoltar sense mirar-te com si fossis una cosa rara. Hi ha llocs i persones amb qui tens una bona convivència però amb les quals no pots encetar segons quins temes. A més, una cosa és el que la gent proclama i l'altre els fets, hi ha qui fa manifests gairebé racistes i després no mataria una mosca i és desviu per ajudar el moro de la cantonada i esquerrans abrandats i multiculturals de 'boquilla' que no portarien mai els nens a un cole amb un cinquanta per cent de foranis i quan més lluny, millor.

Per això, en ocasions, entre la meva opinió i la bona convivència, em quedo amb la convivència, fins que em puja massa la mosca al nas.

lola ha dit...

Júlia, fantàstic. M'ho copio, si em deixes: "em quedo amb la convivència fins que em puja massa la mosca al nas".

Ah, els monòlegs de Capri, que ma mare i jo escoltava a la ràdio petant-nos de riure, formen part de la cultura catalana. Adorable.
I l'Allen també. Hi ha una dita àrab (siguem multicutlurals) segons la qual qui fa riure els altres té garantit el paradís. El meu agraïment de per vida, segur.

Lola

Júlia ha dit...

Doncs sí, Lola, i diuen que riure allarga la vida, així com xerrar, i que com les dones xerrem i riem més vivim més perquè ens oxigenem millor, he, he. No sé si és científic, però, mira...