10.7.07

Guapos, famosos, però no pas sempre rics

L’emoció barcelonina davant la visita del senyor Allen i la senyoreta Escarlata pot semblar excessiva i fins i tot podem fer escarafalls davant la molta ximpleria que generen aquests esdeveniments, però el cert és que els famosos provoquen aquesta mena d’exaltació col·lectiva. I, si són americans, encara més.


Ahir parlava de Liz Taylor, de quan va venir, cap a 1959, a filmar la pel·lícula
, De repente, el último verano, que, per cert, no es va poder veure a casa nostra fins molts anys després, perquè incidia en temes encara prohibits, sobre tot, l’homosexualitat. El final del protagonista invisible sembla una mica el del Perfume, amb una mena de canibalisme col·lectiu, i la cosa, encara que a la pel·lícula es va situar a l’Àfrica del nord, va provocar protestes de la bona gent de Begur. Les obres escrites per Tennessee Williams sempre contenen un estrany atractiu ambigu, algunes han perdut pistonada, perquè els temes prohibits ja no ho són tant, però encara sura pels seus arguments un erotisme aspre, una crueltat que neguiteja i atrau. És una pel·lícula estranya, que va rebre crítiques divergents, però que provoca encara una atracció morbosa i que va generar una de les millors actuacions de la senyora Taylor. Era l’any 1959, quan es va filmar. Acompanyaven la Taylor nogensmenys que Katherine Hepburn i Montgomery Clift.


Pandora y el holandés errante, va ser també una pel·lícula estranya, amb molt de mite i simbologia pel mig: el de Pandora i el d’aquest holandès condemnat a navegar a causa del seu crim, un cas de violència de gènere, en dirien ara. Va ser l’any 1950, en aquella Espanya autàrquica, quan els pobles, fins i tot els de la costa, encara eren pobles, que van desembarcar l’actriu i el seu seguici a Tossa de Mar. Màrius Cabré, el nostre galan per excel·lència, guapíssim i polifacètic, va ser, no podia ser altrament, el torero tràgic. Es va enamorar, diuen que sincerament, de l’americana, però Sinatra, amb més dòlars i experiència mediàtica, encara que més lleig i denerit, la va venir a recuperar amb un regal caríssim, un collaret de maragdes, i nosaltres, els hispànics, ens vam quedar altra vegada amb un pam de nas i sense Pla Marshall. James Mason era l’holandès amargat de la vida, culpable, redimit per l’amor. He de dir que aquest actor, de jove, no m’agradava. Quan ets joveneta t’agraden els noiets de la primera volada, però ara, quan el veig al cinema, em sembla un home inquietant, interessantíssim, molt atractiu. Cosa que van copsar els directors, oferint-li papers diversos, plens d’ambigüitat, com el de padrastre obsessionat amb aquella Lolita en blanc i negre, paper que anys després faria Irons, un altre senyor ombrívol i misteriós quan toca.


Una vegada, a la Plaça del Sortidor del Poble-sec, van venir a filmar-hi una pel·lícula espanyola. Quan sortíem d’escola contemplàvem astorades com per les botigues penjaven cartells de toros, com si fóssim a Madrid o qui sap on. Els actors eren de l’estarsistem peninsular, el més famós
, Tony Leblanc. La pel·lícula va ser, la veritat, molt dolenta. Era l’any 1962, i la cosa va trasbalsar el barri i fins i tot alguns veïns, entre els quals una carnissera vistosa, hi van sortir, fent d’extres. Una vegada, en una pila de vídeos de saldo vaig trobar-la, es diu Las estrellas, i resulta entranyable, ja que s'hi pot contemplar aquesta emblemàtica plaça del meu barri, avui malmesa per un horrorós pàrking amb un ascensor sempre brut, que no sé com vam permetre que ens fessin allà, al bell mig d’aquell espai tan bonic i tranquil. És una plaça d’estil anglès, rodona, crec que a Barcelona només n’hi ha un parell més, d’aquest tipus, i havia acollit fins als anys vint la Font de Ceres que avui es troba a Montjuïc, neoclàssica, fins que sembla que alguna criatura s’hi va remullar i la van portar al seu espai actual (la font, no pas la criatura). Ja havia vingut del Passeig de Gràcia, la font mitològica, on sembla que feia nosa quan els soldats anaven a reprimir aldarulls a la vila de Gràcia. És neoclàssica, molt bonica i representativa de la seva època. A causa del brollador, la plaça va rebre el nom popular actual. A la pel·lícula també hi sortia un carretó de gelats d’aquells temps i l’interior d’alguns establiments, entre els quals una barberia. Vaig regalar el vídeo a una senyora gran, tieta d’una amiga, després m’ha sabut greu, però li feia molta il·lusió, perquè encara viu a la placeta i recordava molt bé tota aquella història.



El cinema, la televisió, tenen aquesta inevitable brillantor. Persones que pel carrer ens semblarien normaletes, fins i tot vulgars, quan han passat pel filtre del cinema s’envernissen de glamour. Veure fins i tot, pel carrer, actors i actrius secundaris de les sèries de televisió desvetlla una gran curiositat. Després, l’oblit també els amara, de forma inevitable i, si els comentaris sobre el pas del temps són cruels amb les persones vulgars, resulten patètics quan fan referència a actrius que van ser molt boniques, com s’ha tornat, oi, pobreta... Els comentaris són més moderats i pietosos amb els homes, però també els arriben, és clar. Àngel Zúñiga, brillant periodista, avui tampoc massa recordat, comentava fa anys, una vegada, de forma una mica àcida, la lletjor palesa d’Allen, encara que quan s’arriba a la categoria de geni popular, la lletjor té un pes relatiu, pel que fa als senyors.


Al Paral·lel hi havia els estudis Iquino, fa anys, i era freqüent veure actors i actrius per allà, espanyols la majoria. També era habitual poder observar de prop gent del teatre; al Poble-sec hi han acostumat a residir persones de la faràndula de modestes possibilitats adquisitives, la veritat, i quan els locals del Paral·lel eren més nombrosos, ensopegar-se amb un artista encara resultava més quotidià. En això del cinema i el teatre, com en tot, hi pesa molt la sort, el moment, l’oportunitat. Hi ha grans actors i actrius que no han passat de secundaris i d’altres que han arribat molt amunt i dels quals et preguntes, però, què els han vist? Això, és clar, passa en molts camps, literatura, cuina, perruqueria... En el món intel·lectual, més o menys, es fan famosos els escriptors i escriptores que tenen un espai a la televisió, quan més freqüent, millor, i prou que es veu la cosa per Sant Jordi. La indiferència general amb la qual es contempla gent important no mediàtica és evident, ja parlava una vegada del
doctor Badia, que veia fa temps al tren i que ningú no coneixia, és clar.


Una amiga meva treballa a un institut de secundària on el senyor
Corbacho, cineasta i actor, -no pas el batlle hospitalenc-, està filmant una nova pel·lícula sobre –per variar- això de l’assetjament escolar, àlies bullyng. L’emoció desvetllada ha estat immensa, sembla que hi surten Paz Padilla, Lluis Homar, i que de vegades dinen amb la gent de l’institut i tot, com vulgars mortals, és clar. Els polítics, com que surten per la tele, desvetllen també, avui, aquesta mena de curiositat. En els polítics, com en els actors, sovint confonem el paper que fan amb la persona que són, al capdavall la política té també molt component de teatre i comèdia. Fer comèdia era una expressió que evidenciava la poca sinceritat, com allò del bolero: lo tuyo es puro teatro. Al capdavall, Calderon ja ho sabia, tot això, som en una representació coral on cadascú de nosaltres hi té un paper determinat a representar, millor o pitjor, principal o secundari. I els óscars, no ens enganyem, són sempre injustos, polititzats I relatius. Parlava fa poc d’Espriu I el pes de la representativitat que se li va atorgar, doncs en un actor la cosa és encara més surrealista, perquè fer el paper de dolent o de bo comporta una identificació cantelluda. A Esparreguera fa molts anys, el 1952, hi van filmar El Judas, on, un actor de la Passió, que és un senyor molt dolent, en haver de representar el paper de Jesús es redimeix, penedeix i converteix. Malgrat el pes moral, era una pel·lícula molt digna, de les millors d’Iquino, amb una gran interpretació d’Antonio Vilar, actor d’origen lusità, -com Viriato-, injustament oblidat. N’ha quedat el testimoni d’una Esparreguera de principis dels cinquanta, desapareguda, rural, tot un document que costa de trobar, per cert. Aquestes conversions, en alguna ocasió, passen, fins i tot en la realitat, i un polític mediocre i oportunista es dignifica amb la pràctica inesperada del poder. És clar que és més freqüent el procés invers, la persona idealista i de bona fe que es malmet amb aquesta pràctica i acaba per enriquir-se de forma descarada, al capdavall, pensa, ho fa tothom. També hi ha estadis intermitjos, per sort. No sé com podria resultar un argument a l'inrevés, amb Jesús obligat a representar el paper de Judes...



Els pobles que han comptat amb la filmació d’alguna pel·lícula important creuen que la cosa els afavorirà, perquè ara que gairebé tot és turisme, explicar que allà s’hi va filmar nosequè i va venir nosequí és un punt a favor de la promoció. Això ha passat fins i tot a Breda amb el Ventdelplà i s'han arribat a recollir, en alguns llocs, propostes municipals de canviar el nom de l’indret pel cinematogràfic o literari, cosa que ja seria el colmo dels colmos. De fet, la literatura ja havia incidit molt abans en la realitat, el castell d’If, sense Montecristo, no desvetllaria ni la meitat de curiositat. Diuen, jo no hi he anat, que a la Xina t’ensenyen molts llocs on es va filmar això o allò. La veritat és que, al nostre imaginari col·lectiu, els personatges, reals o inventats, tenen l’aspecte dels seus representants de ficció cinematogràfica o televisiva, com ara la Sireneta, Blancaneus, Sissí, Enric VIII, Claudi i fins i tot de més contemporanis, com Virginia Woolf o Capote, a la tapa de la biografia del qual, com comentava en clau irònica Monzó fa un temps, hi han posat el retrat de l’actor i no pas el del senyor autèntic. Així és la vida: comèdia, tragèdia, drama, tango, cobla, ficció. Al capdavall, què seria de nosaltres sense aquestes ficcions de consum, necessàries per a sobreviure? Els actors i les actrius esdevenen immortals, joves gairebé per sempre, ep, mentre el material tècnic romangui en bon estat, car res no es etern ni immutable en aquesta vall de llàgrimes. Per cert, la ficció també provoca llàgrimes, però de cocodril.






12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Potser la primera visita d'un artista americà famós a Barcelona va ser la de Buffalo Bill, que va omplir el Passeig de Gràcia d'indis de veritat a les acaballes del segle XIX. Et sabies aquesta?

Luis Rivera ha dit...

Durant un grapat d'anys he viscut als espais on Bronston va aixecar els decorats de Pekín, el barri de les Legacions, en aquella magnífica "55 días en Pekín" Jo no hi era encara, pero conec a gent que va actúa a la película. Ara son els indrets de Las rozas, on Bronston va demanar que tiresin les seves cendres.

Ara visc a la serra en que es va rodar "La caida del Imperio Romano" y a l'hivern, amb la neu espesa i densa, les secuencias de la mort de Marc Aureli em venen al cap.

Un poble que va viure molt un rodatge es un a prop, no recordo el nom per desmemoria, pero he passat, que es on Berlanga va filmar "Bienvenido Mr. Marshall". Está molt a prop, a lo que diuen en Madrid "la sierra pobre". Tot el veinat va actuar a la película.

Júlia ha dit...

HOla, Gregorio, doncs alguna cosa havia llegit, crec que fa anys, en un Historia y Vida. He mirat per la xarxa i he vist que hi ha fins i tot un llibre editat a Mallorca 'Aquell hivern... l'espectacle de Buffalo Bill a Barcelona'. M'ha desvetllat la curiositat i crec que el demanaré a la biblioteca, que em sembla que està en el catàleg general.

Així va acabar el mític Oest, en un circ, així acaben moltes realitats glorioses, transformades en espectacles per a l'oci de consum, ai las. Allò ja era una premonició sobre els parcs temàtics que ens aclaparen.

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis, quins temps, el d'aquelles filmacions 'a lo grande'!!! Fa algun temps parlava de Sòria i Zhivago, també. Una companya de feina, en preguntar-li de quin poble era, em va dir, 'és on van filmar Libertarias'.

Almeria i l'oest van esdevenir lligats per la història fílmica, vaig veure la pel·lícula, força digna, 800 balas, crec que es deia, que ironitzava sobre el tema, amb un Sancho Gracia immens. També a Esplugues van construir un poblat de l'oest, però no en queda res, llàstima.

De les pel·lícules, fins i tot de les pitjors, se'n salven sovint els escenaris, fa uns dies per la tele en vaig veure una d'infumable, amb Closas, però passava a Barcelona el 1964 i les visions dels carrers, cases, cotxes, eren tot un espectacle. Fins i tot el mobiliari, les oficines, resulten inesperats documentals sobre el passat.

bloggesa ha dit...

Hola Júlia. Bonito y completo post. ¿Sobreviviréis a Woody? Los medios de comunicación están armando muchísimo revuelo. Espero que el post de Mr. Bill te haya servido. Gracias por la visita. Un beso.

Júlia ha dit...

Gràcies por devolverme la visita, bloggesa, interesante el post de Buffalo Bill y también el blog en general que espero continuar visitando. No sé si sobreviviremos a toda esa historia, espero que sí, él se irá como los personajes de 'L'alegria que passa' de Rusiñol, y los demás nos quedaremos como siempre. No deja de ser un circo más, y los circos tienen su encanto.

Luis Rivera ha dit...

El més dramátic del tema de William F. Cody (Bufalo Bill) es que portaba contractat al seu espectacle a Tatanka Satanka, o "Toro Sentado", el indio sioux que va guanya a Custer i es va menjar (realment el va mosegar solsamente) el seu cor. Es la história (feta épica) del Seté de Caballeria. Aixís que el guerrer vencedor i legendari es va pasetjar pel Passeig de Gracia (aixó no em consta) pero si que va visitar París. Hauría de buscar per casa la historia, pero está amuntegada en caixas que no obro per por.

Júlia ha dit...

Luis, el fet és que actualment acabem abans obrint 'caixes virtuals' que remenant armaris. Toro Sentado havia mort abans, per això no vam tenir l'honor de rebre'l a Barcelona.

Una referència interessant sobre el tema l'he trobat a l'interessant espai de 'bloggesa', l'amable comentarista anterior:
http://bloggesa.blogspot.com/2006/12/buffalo-bill-en-barcelona.html

És extraordinari com ens n'anem d'un tema a l'altre, he, he. Això de l'internet m'està obsessionant, òndia.

David Montilla ha dit...

fa uns dies intentava fer un simple entrepà en el barri del born, aquell barri antuvi tranquil, avui barri de disseny d'aquesta barcelona de disseny, que tant li deu agradar al sr. Allen. D'aquí uns anys, ningú s'enrecordarà de la pelicula d'en Woody, potser ell si, i llavors retractarà el nostre provincianisme. Per cert, l'entrepà tambè va acabar siguent de disseny...

Júlia ha dit...

Bé, en anys molt pretèrits, el Born no era pas un barri tranquil, ni molt menys, sinó un mercat sorollós i brut. Es poden retrobar imatges impagables del Born dels cinquanta a una pel·lícula 'Hay un camino a la derecha', -obviant el missatge implícit al títol-, tot canvia tant i tant de pressa i no sempre en una direcció adient, que fa una mica de basarda, la veritat.

Gabriel Jaraba ha dit...

Poca conya amb en Tony Leblanc. Nascut al 1922, va ser un dels joves protagonistes de la defensa de Madrid i la República del asedi dels facciosos. Era enllaç als canals de Lozoya, i duia missatges confidencials del general Miaja al coronel Casado. Tot just acabada la guerra el van empresonar sense judici, i el va alliberar Miguel Primo de Rivera arran d'una súplica que li va fer el seu pare, conserge al museu del Prado.

... I si, quan vaig veure la "millora" de la plaça del Sortidor vaig agafar un dels cabrejos més gran de la meva vida.

Júlia ha dit...

Alguna cosa havia llegit sobre Leblanc. Malauradament, sovint ens fem una idea simplista dels personatges populars. Tot plegat mostra també com la sort i les relacions de postguerra podien influir de forma atzarosa en la vida de cadascú.

El coronel Casado, controvertit i empresonat, era, crec, el pare de Fernando Rey, que ho amagava al principi de la seva carrera cinematogràfica, en aquella postguerra gris que el va convertir en Felipe el Hermoso.

Sobre el Sortidor, jo estic molt empipada, però no desisteixo, en alguna ocasió torno a enviar suggeriments i protestes a l'ajuntament, tinc l'esperança, potser etèria, que, en un futur imprevisible, la tornin a deixar 'com era'. La badoqueria veïnal, que en aquell moment anava de baixa pel que fa a l'associacionisme i la protesta, encara va agrair la construcció de pàrkings, cosa molt greu. Una curiositat: els plàtans que hi havia van ser transportats a la zona de les Hortes, als nous espais verds que es van crear en urbanitzar la zona, ho vaig veure 'con mis propios ojos'.