21.7.07

Paraules vives i mots abaltits


En el post sobre els Esquirols feia referència a una sèrie en castellà que emeten a primera hora de la tarda, ambientada, de forma força reeixida, als anys quaranta, encara que ara ja són, crec, a finals de la dècada. La veritat és que aquests darrers dies els guionistes deuen estar de vacances perquè mig capítol evoca somnis i records dels protagonistes, recurs adient per tal d'omplir l'estona amb poca imaginació. El fet és que em vaig adonar fa uns dies que els capellans que hi surten no van tonsurats, o sigui que no porten aquella coroneta pelada, al cap, que feia, fins i tot que als clergues els rebategessin com a tonsurats.

Els anacronismes són habituals en literatura i cinema, generalment passen desapercebuts, sobretot si se situen en èpoques de les quals ja no queda cap supervivent. Empipen i força als qui encara podem recordar les èpoques representades en la ficció, ja que mostren com res no és veritat, al menys de forma absoluta i la facilitat que hi ha per fer-nos passar bou per bèstia grossa (recordo amb tendresa la Colometa cinematogràfica, quan va a demanar feina vestida com una model, per exemple). Si una obra de ficció convenç no té perquè ser versemblant, la realitat no ho és pas, diuen. Hi ha autors que intenten documentar-se a bastamente, però sempre se’ls escapen coses gruixudes, de forma inevitable.

Quan algú escriu sobre el seu present no se li acut, generalment, donar massa detalls relatius a la vida quotidiana, perquè el present és la normalitat, però hi ha un tipus de novel·la històrica, farragosa, en la qual l’autor, allunyat ja de l’època que vol reflectir, intenta, també, mostrar la seva erudició i hi introdueix detalls que no venen al cas i que destorben més que no pas ajuden. Un dels anacronismes més inevitables és, però, el mental. Els personatges antics de ficció pensen i opinen, de vegades, segons els paràmetres del nostre present, segons la nostra ideologia del segle XXI. Això sovinteja en molts llibres, ara mateix em ve al cap aquesta sèrie policiaca ambientada a l’època victoriana d’Anne Perry, són llibres distrets, reeixits, però que cauen en aquest parany molt sovint. Tampoc no podem reflectir el llenguatge exacte, la forma de parlar, que, com aigua en un cistell, s'escola i canvia amb el temps, de forma inexorable.

Els mots són vius, lligats al nostre tarannà del present, i canvien de significat, per això sovint se’ns escapen matisos obsolets, oblidats. En el post esmentat hi va sorgir el tema dels xiruqueros i els kumbaiàs, termes que han estat utilitzats amb menyspreu i reivindicats de forma raonada i intel·ligent per alguns afectats. Sovint, quan un mot, pel que sigui, esdevé, potser de forma injusta, despectiu, sorgeix algú afectat que el reivindica: ‘doncs sí, jo ho sóc, què passa?’. Això es va esdevenir per exemple, amb xarnego i amb paraules relacionades amb l'homosexualitat, de to groller. Respecte, ja que ve una mica a tomb, del mot esquirol, -el qual, a causa d’uns fets protagonitzats per persones de l’indret amb aquest nom va acabar per identificar, fins i tot en castellà, aquells qui rebentaven una vaga-, imaginem, per exemple, que algú creu que la vaga no és justa, i no la vol fer. Doncs, evidentment, podria reivindicar el mot, amb la frase: doncs sí, esquirol, què passa?

Xiruca, com molta gent sap, és un mot que deriva de la marca de sabates esportives Chiruca, de fet es tracta d’un diminutiu gallec de Mercè, i el fabricant els va donar el nom, diuen, en homenatge a la seva esposa i també motivat per l’èxit d’una obra de teatre, original d'Adolfo Torrado, que va arribar al cinema durant els anys quaranta, que duia aquest nom, i que jo diria que havia vist en alguna ocasió per televisió, protagonitzada per Alicia Hermida. És ben coneguda l’anècdota sobre la gran recerca etimologica que
Coromines va fer sobre aquest mot, en desconèixer l’anècdota, i és que fins i tot els savis més savis es poden equivocar de forma absoluta en temes referents a la quotidianitat més ordinària. Cosa que vol dir que sempre s'ha de dubtar, de forma relativa i encuriosida, pràcticament de tot.

Kumbaià, que jo sàpiga, encara no resta recollida als diccionaris, com xiruca, que ja és un clàssic admès. Té el seu origen en de la cançó del mateix nom, que va esdevenir popular durant els seixanta i setanta, sobretot, en ambients excursionistes. De fet, es tracta d’un espiritual negre, i el mot és una malformació de come by here. És d’aquelles cançons que, de tant cantar-les, l’acabaves avorrint. Xiruquero i kumbaià han acabat per definir, de forma a vegades una mica despectiva, una mena de barrija-barreja de persona excursionista, una mica carrinclona, nostàlgica amb un passat de focs de camp i cims accessibles, una mena de cosa indefinible. És clar, l’excursionista d’avui, de forma molt normal, la reivindica, doncs sí, sóc xiruquero, sóc kumbaià, què passa? Pilar Rahola, sempre tan pintoresca, titllava Hereu de power flower kumbaià, o sigui, que arriba un moment en el qual aquests adjectius de nova collita serveixen per a tota mena de situacions.

Em sap greu que el senzill mot excursionista, de tradició ben nostra, no hagi aconseguit conservar tot el seu sentit primigeni, molt ampli i que precisi, avui, de puntualitzacions i neologismes, educació ambiental, ecologisme, fins i tot hem incorporat això tan lleig del treaking, a l’espai muntanyenc. Muntanyenc és també un genèric imprecís, amb poca força, avui, al carrer. L’excursionisme tenia la seva seu, sobretot, als centres excursionistes, però es practicava en molts indrets, és, ha estat, l’esport nacional. Hi ha un excursionisme competitiu i col·leccionista, de fer cims i marxes de regularitat, que no comparteixo, i un altre de més contemplatiu, lligat al gaudi global de la natura, tranquil, més integrador, que suscric i que no voldria identificar amb derivacions massa didàctiques, com ara aquesta esmentada de l'educació ambiental. Personalment, i amb tots els respectes per als caminadors incansables, no comparteixo l’entusiasme per aquestes llargues caminades de resistència, com ara el Matagalls-Montserrat o d’altres, però com que sé que hi ha qui n’és seguidor esforçat, callo. Això passa amb tot, contemplar els ocells de forma acurada, encuriosida i aprofundida, ha portat a això que avui en diuen birding -ai, entre sigles i anglosaxonismes anem ben servits-, consistent en col·leccionar visions d’espècies de bec i ploma. En totes les activitats humanes existeix un ampli ventall de motivacions i maneres de fer, totes respectables, és clar. I, per sort, existeix la ironia, l’humor, que tot ho matisa de forma convenient. Avui hi ha un grup de música de gresca que es diu Kumbes del Mambo, nom que em sembla molt reeixit, i encara més el d’un seu disc, Catxondeio. No sé si als catalans ens perd l'estètica, com deia Don Miguel, però sí que ens perd en moltes ocasions una excessiva transcendència i seriositat, amarada de cultureta, enfront de la qual emergeix sovint l'esperit de costellada i el sentit xaró i populista de la vida, la ironia colorista i fins i tot la grolleria nostrada, el catxondeio, vaja.

Hi havia, fa anys, un tipus de muntanyenc pur, una mica ranci, que no anava a discoteques ni a la platja. Quan algú de la colla gosava, en ocasions, entonar coses com ara a mi me gusta el pipiripi y de la bota empinar, fent camí cap al Puigsacalm, sovint es manifestava la inquietud de la resta, ep, nosaltres no som així. Avui tot és més global i divers i tampoc no és estrany que, per a determinades persones, la xiruca i el kumba representin, reconvertits en tòpics, una forma de fer una mica encotillada. Es corre el perill, aleshores, de cercar noves paraules, per millorar el missatge del grup que els mots que s'han tornat tòpics representen. Els humans tenim tendència en voler variar els mots, per semblar originals, I així, canviant el nom de les coses, imaginar que les coses han canviat quan, de fet, anem repetint sempre el mateix, si fa no fa. En ensenyament i medicina la cosa aquesta, de les variacions semàntiques, ha estat impressionant. Els mestres hem esdevingut professors d'egebé, treballadors de l'ensenyament, dinamitzadors de l'aprenentatge, i hem acabat altra volta de mestres de primària, ves. Ara no pots tenir mal de cap, com a mínim, cefalea. Qualsevol mal té la seva definició científica, vulgaritzada, tot és una síndrome.

Hi ha un mot, ben català, que jo sàpiga, patum, gairebé una onomatopeia, que hauria de designar, de forma figurada, persones que tenen més importància pel lloc que ocupen o el valor que se’ls suposa que pel que han fet en realitat. A la llarga, però, la paraula ha servit per parlar de tothom, sense destriar massa. És clar que sovint es fa difícil la tria. Ha esdevingut una mena de calaix de sastre on s’inclou tota persona important, sobretot d’una certa edat, vella, de fet, que encara té un pes i que intenta mantenir la seva presència social i cultural. Encara que hi ha patums, en el sentit primigeni, de fatxendes oportunistes ben col·locats, més joves, la paraula designa, més aviat, de forma col·loquial, persones de la tercera edat (un altre invent dels nostres temps, per no dir les coses pel seu nom), encara que aquestes persones hagin fet, en els seus camps professionals, una tasca seriosa. Coses de l’idioma, que és variable i viu i que ben aviat deixa els diccionaris passats de moda...

Un lloc on es va desenvolupar força el xiruquerisme van ser, fa anys, les parròquies. Parròquia és un mot que té molts significats, però les parròquies dels seixanta eren centres culturals amb una gran diversitat, on també es conspirava i força. Les parròquies, regnes dels tonsurats, van complir una funció en una època en la qual moltes iniciatives precisaven del nihil obstat. La meva adolescència i joventut van lligades a una d’aquestes parròquies, i en tinc molt bons records, malgrat que el pes religiós, que aleshores em semblava normal, era important, aclaparador. Kumbaià havia estat també una cançó de missa, quan el llatí i el gregorià van esdevenir obsolets i vam omplir les esglésies de cants d’aquest tipus, en lloc de refer la tradició pròpia (en el camp muntanyenc i religiós, les traduccions de cançons han bandejat en moltes ocasions la producció pròpia, del país, malauradament). Tenir molta parròquia, per a algú amb botiga, està molt bé. M’adono, per cert, que ja poca gent diu botiga, tot són tendes, però no pas de campanya... Quan algú era modern, fa anys, no es comprava la roba a la botiga ni a la tenda, sinó a la boutique. I anava a ballar a la boîte (de noite, com feia algú, en broma). Et fas gran i, a la llarga, només t'entenen els de la teva quinta.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi ha una paraula o un modismeque m'agrava molt, "haver de menester", jo encara el faig servir. Lo de la Xiruca i en Coromines es molt divertit, i es que en Coromines sortia poc de Premià. Em recorda una película de la Barbara Stanwick i James Stewart d'uns erudits que estàn tancants en una mansio per estudiar el llenguatge, la Barbar aquesta es la fulana d'un gangster que ha de declarar contra d'ell i la tanquen allí per protegir-la. Aquella dona amb elseu llenguatge de carrer, nou, fresc i espontanti, els hi descobreix a aquells erudits un noyu món del llenguatge. N'han fet varies versiones pero ara no recordo el títol de cap.
Llibre rebut, dona'm adreça fotograf, semblarà un accident..-

Violant ha dit...

Hola Júlia, els mots xirucaire, kumbaià i botiga encara formen part del meu vocabulari qüotidià i ja saps que no sóc de la teva quinta.
Bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc,
Es una expressió que, efectivament, no s'utilitza massa avui, present en la coneguda dita:
'si em fas festes i no me'n solies fer, o em necessites, o m'has de menester'.

No sé si la peli que dius és 'Bola de fuego', però crec que 'el noi' era Gary Cooper...

Sobre el fotògraf, segur que es guanya les garrofes millor que no pas jo, ja l'he oblidat.

Júlia ha dit...

Bon dia Violant, no ets de la meva quinta però ets poeta, cosa que atorga un plus vital i semàntic.

Déric ha dit...

Aquest és el bo de les llengües que estan vives que incorporen noves paraules, de totes maneres també està bé que fem servir les correctes del nostre idioma, si les tenim, i deixar les noves per conceptes estranys a la nostra llengua.
En quant a la literatura i cinema històric és inevitable fer-lo des d'una óptica actual perquè vivim el present i del passat se'ns escapen moltes coses, com dius, per molt documentat que estiguis.
I tens molta raó en que quan escrius sobre el present, dones pocs detalls perquè es donen per sabuts i no cap especificar-los, però què passa si el llibre es llegeix d'aquí 100 anys? o, sense anar tan lluny, per algú de fora de la nostra cultura? Una cosa tan obvia i no hi havia pensat. Gràcies per fer-m'hi reflexionar.

Empar ha dit...

Hola, pel que fa a les novel·les històriques comartesc totalment el teu punt de vista. Alguns autors, esmerçats de ple en la contextualització i documentació històrica fidedigna, sovint, obliden que estan realitzant un "acte de reació literària".
Pel que fa al tema dels mots vull comentar un parell de coses. Vaig llegir una enrevista d'un dels meus escriptors favorits que deis que sempre escrivia novel·les ambientades, com a molt tard, a pincipis del XX perquè és amb la llengua del segle XVIII i XIX que s'hi troba còmode, tot usant el seu lèxic , frases fetes etc. Bé, això si es fa amb cura, és mot interessant.
Una alra qüestió relacionada amb els mots és que m'agrada molt esccoltar paraules que no s'usen a la meua àrea lingüística (bé, és una mica agosarat afirnar que a Alacant capital s'usa el valencià, però en fi). Fa poc, a Alcossebre (nord Castelló) a un cambrer ( que, a més a més , era jove) se li va caure una ampolla de vidre i va dir: "carai, s'ha fet a PÈNTOLS". Aleshores sempre acudesc a l'Alcover Moll i la busque.

Júlia ha dit...

Bon dia, Deric,
Hi ha qui diu que la història sempre és història contemporània, ja que la interpretem i l'escrivim amb els ulls del present.

El sorprenent de la literatura és que hi ha obres que, malgrat no haver-se escrit pensant en la posteritat, són sempre ben actuals, és el valor dels clàssics.

Júlia ha dit...

Bon dia, Empar,
El fet és que no podem saber quin era el llenguatge dels nostres avantpassats, encara que ens n'arribin restes, a través de l'experiència familiar. De vegades, ara que sóc gran, em ve al cap, de sobte, un gir o una dita que vaig escoltar fa anys i que creia oblidada.

La dialectologia és un camp molt ampli i enriquiria força el vocabulari i les possibilitats literàries anar incorporant els mots de les diverses variants a la llengua literària i normalitzada. Malauradament, encara hi ha un cert menyspreu d'aquestes formes 'no oficials' i les mateixes persones d'una comunitat lingüística 'ignorem' sovint tots aquests mots, si no és que un bon escriptor ens els recupera i transmet.

Empar ha dit...

Hola, Júlia. Si el que volia dir jo era que de vegades són formes oficials (péntol és al diccionari de l'IEC) i nom és es gasten en una loc concret del domini limgüístic, cosa que , per tant, pot condemnar la paraula a la seua desaparició.
Una abraçada

Júlia ha dit...

Hola, Empar, crec que és interessant incorporar aquests mots, si ens agraden, al nostre llenguatge parlar i escrit, sobretot, així els recuperem i els anem 'normalitzant', primer semblen estranys, però després es fan familiars, penso per exemple que, fa trenta, quaranta anys, mots com ara 'menys' havien gairebé desaparegut.

Júlia ha dit...

Jo, de vegades, me'ls vaig apuntant i aleshores, quan en tinc uns quants de poc usuals els incorporo a un poema o text narratiu, és una 'estratègia' que també he fet amb alumnes grans. Recordo, fa anys, com vaig sentir Pep Albanell explicant això mateix.