9.7.07

Records passats per aigua





Els diumenges, vora el mar
va la gent amuntegada.
Oh, poder-se remullar!
Oh, portar la pell colrada!
Ajassats, en bell barreig,
xics i grans, tots tenen gana,
i és la platja un formigueig
imponent, de carn humana...
(Joan Llongueres)
Ahir a la tarda vaig anar una estona a la platja, a la Barceloneta. No em va bé el sol i no sóc gens nedadora, però m’agrada ficar-me al mar una estona i també contemplar l’ambient festiu de l’estiu, sempre i quan el nombre de gent, tovalloles i para-sols no arribi a aclaparar. A l’autobús hi anaven moltes famílies d’immigrants, amb infants contents, sorollosos i riallers, carregats amb flotadors i galledes. Vaig pensar que els pares potser anaven massa cansats per dur-los a mar pel matí, com li passava al meu, fa molts anys. El mar i la platja és tot un món de meravelles per als nens i nenes, que encara no pateixen pel risc ni pel demà, i que hi troben aigua, sorra, pedres, petxines... Els diumenges barcelonins, a mar, estan protagonitzats pels turistes i, sobretot, pels immigrants. Un xicot amb aspecte hindú o paquistaní em va deixar seure a l'autobús, que anava força ple; jo insistia que no, em semblava que, al capdavall, per anar a la platja no calia, però el noi també insistia i em va saber greu refusar l’amabilitat. Així que vaig seure còmodament durant tot el trajecte turístic.

La zona de platges, de fet tota la façana marítima, ha canviat tant que costa d’imaginar com era abans, amb els establiments de banys i els xiringuitos antics. Malgrat que la Barceloneta no era massa lluny del Paral·lel, anar als banys, a casa meva, era tot un fet extraordinari, que s’esdevenia amb comptagotes. Com que el meu pare treballava de forner, de nit, anava molt cansat, i els diumenges pel matí dormia i després ens portava a missa, és clar. Després de dinar, algun diumenge d’estiu, durant els anys cinquanta i primeries dels seixanta, amb els estris adients, agafàvem el tramvia, intentant que fos una jardinera i anàvem a la Barceloneta. Una d’aquestes jardineres, encara que sense remolc, s’ha conservat al Tibidabo, però crec que aquest any està espatllada. Era aquest tramvia el número 55, feia el trajecte Barceloneta-Sans. Crec recordar que alguns tramvies venien fins i tot de la Torrassa, primer nucli immigratori d’alta volada.

Hi havia diferents establiments de banys, i els preus també eren diferents. Nosaltres acostumaven a anar al Astillero. En alguna ocasió extraordinària havia anat a Sant Sebastià, que era més car i tenia piscina per a nens, una cosa veritablement luxosa. Una vegada, una senyora andalusa va dir a la meva mare que ells anaven a Rocamar, que era platja lliiure i no es pagava. En una ocasió vam anar a mirar l’indret, més enllà de la Barceloneta, però resultava tan depriment, ple de gent molt més pobre i ordinària que nosaltres, sense serveis de cap mena, amb famílies muntant una mena de tendes de campanya amb cobrellits atrotinats, que ni tan sols vam arribar a tocar l'aigua. El retorn des de la platja també era, encara, festa, i en moltes ocasions el meu pare pujava una grasiosa Familiar, una cervesa i unes patates rosses, i feien una mena de berenar-sopar una mica diferent.

Les zones de banys tenien una cosa que trobo a faltar molt, un espai ombrejat, un encanyissat, al mig de la sorra. Comptaven amb alguna piscina, segons categoria i preu. Llogaves una caseta on desaves la roba, unes casetes de fusta, que feien molta olor d’humitat i tenies una xapa amb el número, que havies de guardar amb compte. He de dir que els banys era el lloc on vaig veure i utilitzar una dutxa per primera vegada, em va semblar una meravella de la tècnica, l’invent. El mar no devia ser massa net, aleshores, per la proximitat del port i quan tornàvem a casa sovint ens havíem de treure clapes de quitrà, però això entrava dins d’una normalitat festiva. A la vora del mar s’hi aplegaven moltes pedretes, algunes de colors, que, de fet, eren bocins de vidres d’ampolla arrodonits per l’aigua. Un veritable tresor infantil. M’empipava que, en assecar-se, perdessin tota la brillantor. No sempre ens protegíem com calia amb Nivea, marca incombustible, i sovint ens pelàvem, malgrat que el sol de la tarda era més pietós que el del migdia.

Ja aleshores posaven música, amb uns altaveus. Recordo una cançó molt repetitiva, algo tengo yo, algo Dios me dio... I aquell èxit sense precedents que va ser el Camino verde, i que em produïa una tristor profunda, perquè explicava els records d’un amor perdut, lligats als canvis que la natura havia produït en el paisatge estimat, un tema com el de Caminito, res original, de fet, però molt emotiu. Els xicots de l’època duien bigotet i feien el fatxenda davant de les noies, amb els trajes de bany autàrquics, de cotó, alguns encara de sencers, però que ja s’enrotllaven, agosaradament, a la cintura. Els promesos aprofitaven l’ocasió per tenir aproximacions més contundents, els meus pares sempre criticaven en veu baixa aquests que ensenyen a nedar a la xicota. Molta gent no sabia nedar, com jo mateixa. El meu pare nedava com els cadells de gos, un estil autodidacta que havia après a rius rurals, però amb el qual podia arribar molt lluny. Hi havia unes cordes de seguretat, amb una bota al final, arribar a la bota era el màxim d’esportivitat i coratge.

Més endavant, quan vaig començar a sortir a la platja amb amigues, anàvem als Orientals, uns banys només per a dones, malgrat que algú ens va avisar que en ocasions hi anaven senyores d’aquelles a les quals agradaven les noies. Nosaltres hi anàvem, sobretot, per fer bronze abans de compartir arena amb noiets de l’altre sexe. Els Orientals tenia elements aràbics en la decoració, suposo que intentava evocar un harem. Hi havia una piscina rodona, interior, que sempre estava glaçada, envoltada d’edificis. En uns d’aquests edificis hi feien o emmagatzemaven maniquís de fusta, alguns dels quals, trossejats, i la cosa tenia un aire sinistre. Com que els establiments de banys es tancaven amb uns filats metàl·lics, un munt de senyors es posaven darrere dels filats dels Orientals, a veure què filustraven, cosa curiosa, perquè les senyores i senyoretes anàvem vestides igual en aquells establiments que en els altres, o sigui, amb banyador sencer. Les dues peces eren explícitament prohibides, hi havia uns cartells a l’entrada dels establiments que ho recordaven, per si un cas.

Quan tenia dotze o tretze anys, amb unes amigues, ens vam apuntar a uns cursets de natació a la piscina de Miramar. Pujàvem a peu, per unes escaletes força malmeses. Els monitors esportius no eren, com ara, didàctics i pedagògics, sinó una mica massa contundents. Vaig aprendre a nedar, més o menys, però després, un dia, a Castelldefels, em vaig refiar massa i un ensurt va reprimir de forma definitiva les meves esperances olímpiques. Fins i tot ens van donar un diploma en un acte a l’antic bar El Chipirón del Paral·lel, on tenia la seu el Club Natació Montjuïc, que era qui organitzava els cursets.

Més endavant, la Barceloneta em semblava xarona, i ja vaig començar a fer agosarats viatges en tren, amb colletes de la meva edat, a Castelldefels, Garraf, Vilassar, Caldetes. Algun veí afortunat, amb sis-cents o gogomòbil, ens portava en ocasions a Castelldefels, també, on es passava el dia dinant sota els pins. El retorn en cotxe sempre comptava amb algun acudit sobre la pudor que feia La seda de Barcelona, una fàbrica tèxtil moderna, de l'autovia. Després vaig tenir una crisi mística, la platja em semblava frívola, i, a més, deien que la morenor muntanyenca era més reeixida, així que vaig prioritzar les excursions kumbaieres davant de l’alternativa possible. Ja aleshores sabia jo que gent afortunada anava a la Costa Brava, paradís llunyà i elitista. El turisme començava a donar una imatge diferent de les platges i del país, també, i el biquini s’imposava, tolerat per un règim en procés d'evolució capitalista encotillada. Aleshores treballava ja en un despatx, jo, perforant fitxes d’aquelles de cartolina, i una vegada es va endegar un interessant debat sobre si les noies que duien biquini ho feien per provocar o perquè era més còmode. Aquestes coses neguitejaven la nostra moral, aleshores.

Malgrat que la Barceloneta va protagonitzar les meves experiències infantils amb el mar, en una ocasió un oncle meu, capellà, ens va portar des de Llagostera, on era rector, fins a algun lloc de la costa, que jo creia molt llunyana, en el taxi d’un conegut. Allò sí que em va semblar el paradís! Cal dir que la platja era gairebé deserta, només hi havia quatre privilegiats i poca cosa més. Més endavant vaig anar en alguna ocasió a Pals, on hi tenia parents. Era aleshores aquell un poble molt deixat, enfangat, més bonic mirat de distància que de prop, com tants altres. El mar era lluny, si notenies cotxe. Hi vam anar en alguna ocasió a peu, amb perill d’agafar una insolació, és clar. Fins i tot, alguna vegada, amb el camió d’un veí, aquells camions d’abans, destapats, que servien per a tot. La platja de Pals em va decebre, m’imaginava cales idíl·liques, i era, de fet, una gran platja ampla, encara que en alguna ocasió hi vaig trobar petxines boniques i restes d’estrelles de mar. La base americana estava en tot el seu esplendor i la gent de per allà semblava contenta de la proximitat, perquè donava feina a molta gent i els americanus pagaven bé.

Recordo que em vaig ficar un dia per aquelles dunes, a explorar, i vaig veure de ben aprop ocells de potes llargues, no sabia aleshores que existissin els aiguamolls, no sabia res, la veritat. També em van impressionar els camps d’arròs. Recordo l’època en què Liz Taylor havia vingut a filmar una pel·lícula, suposo que devia ser aquella tan particular i que va aixecar tanta polseguera, De repente, el úlitmo verano, sobre un text de Tenesse Williams, autor de plats forts per a l’època. Unes meves cosines explicaven que havien anat a badar per Begur, era quan estava casada amb Eddie Fisher, es maca de cara però de tipus no val res, repetia, l’enveja provinciana del moment. A més, li prenia els marits a les amigues, cosa molt i molt lletja.

He de dir que la zona marítima barcelonina, avui, està molt bé. Les platges estan força cuidades, tenen dutxes, la comunicació és bona. La Barceloneta ha millorat molt, també, les cases s’estan revaloritzant massa, però, i de vegades es pot morir d’èxit; un caramel com aquell, amb pisos petits i mar a tocar, ha d’esperonar força la inquietud immobiliària. Esperem que, per molts anys, siguin aquelles platges la zona de lleure de les classes treballadores, obreres, que encara existeixen, per cert. I un paradís impagable per als infants, sobretot per als de les escoles públiques suburbials, que, com les platges, han fet una millora substancial, impressionant, malgrat que de vegades encara les voldríem molt millors.

12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Amb tota sinceritat: Gràcies pels teus textos! No es llegeixen, es tasten a poc a poc, com el polos de gel d'aquells anys, a poc a poc.

Júlia ha dit...

Gràcies, Gregorio, és un honor. Els polos m'agradaven pero a casa s'estimaven més que mengéssim un 'mantecado' que tenia més aliment, deien, perquè, 'tot era gel', segons manifestaven els grans. A mi m'agradaven de llimona i de vainilla.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó no es un text, és un fresc històric d'un temps passat que per a be o per a mal ja no recuperarem.
Coses!, a banda de el Camino Verde, hi havia també, "estan clavadas dos cruces"...
i que m'en dius de "Campanera"
Lo de la peli a Pals, no era Ava Gardner?
Quan als banys a mi m'havien dut alguna vegada a los baños San Sebastiàn, que vindría a ser suposo on hi ha ara el Maremagnum, però el record llunyà que en tinc es que era bastant tronat, en canvi a la Barceloneta, algun cop que m'havien dut a dinar a l'emblemàtic Can Costa, previa visita al "rompeolas" ja m'agradaba més.
Parlar de Castelldefels seria ja molt llarg i intens.

Francesc Puigcarbó ha dit...

afegitó: Aquests escrits teus sobre Barcelona, estàn demanant a crits ser recopilats i editats en paper. JO ho provaria.

Francesc Puigcarbó ha dit...

afegitó a l'afegitó.- Dius que el teu pare treballava de forner, doncs mira, jo venc farina, ves per on, pero al Vallès Oriental.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Francesc. Efectivament 'estan clavadas dos cruces en el monte del olvido por dos amores que han muerto que son el tuyo y el mío... ay barrio de Santa Cruz, con su lunita plateada...'. Campanera l'associo sempre a Joselito que la cantava en una peli.

Ava Gardner també, però va ser anterior, el 1950, mentre que això de la Taylor va sr cap al 59. La Gardner va venir a filmar 'Pandora y el holandés errante', amb James Mason i Marius Cabré, amb qui es va embolicar, cosa que va fer que Sinatra, que era aleshores el seu home, la vingués a reconquerir amb un collaret de maragdes. Això expliquen, vaja, va ser tota una història i a Tossa, on es va filmar, tenen fins i tot un monument a l'Ava.

Els banys de Sant Sebastià i els altres no eren pel maremagnum, sinó més enllà, a la Barceloneta, al final. Sant Sebastia havia estat en anys anteriors als meus un casino anomenat, també, luxos i emblemàtic, molt elegant i recordat, a més de la secció de banys.

Sobre el rompeoles, les golondrinas, i els crancs vius que ens compraven als infants, és tota una altra història, també. Can Costa, una institució, res a veure amb mi, per desgràcia, que també em dic Costa.

Ja m'agradaria recopilar en paper però necessito editor i això, avui, és mooolt difícil, publicar ja costa però fer una difussió adient, encara més. A veure si trobo 'mecenes'.

El meu pare treballava de forner, pero assaliarat, era 'mestre de pala' a un forn de Sarrià.

Franciscu ha dit...

Benvolguda veina, has fet una descripció molt exacte a més de bonica.
Jo hi havia anat als banys del Astilleru. I també alguna vegada a Can Tunis, saps? Però allò de can Tunis era una mica com el que tu expliques de Rocamar, que per cert, no en tenia ni idea.
Fins que un oncle meu, que era un d’aquests tios que els agrada ser el primer de tastarho tot, es va comprar un siscents de segona mà, i llavors ja vem anar com els senyors fins a la pineda de Gavà. Bueno, com els senyors no, perquè dintre del siscents ens hi fotiem quatre grans i quatre canalles. Cosa fina, eh?
Bé, doncs això, molt bonic.

Júlia ha dit...

Hola, Franciscu,gràcies pel comentari, quant de temps sense 'veure't',
T'he de dir que, encara que jo no hi havia anat, Can Tunis durant una època no era com Rocamar, ja que no era platja lliure, sinó que hi havia uns establiments de banys, Zoraida, Zoraia o una cosa així, que eren de pagament. A l'arxiu de la zona franca hi ha molta informació i fotografies, la 'platja' del Poble-sec havia estat Cant Tunis a la bona època.

Déric ha dit...

M'ha encantat llegir i compartir els teus records infatils i adolescents de platja! És fantàstic poder veure de primera mà com era la platja abans de l'especulació i d'això no fan tant temps.
Jo quan era petit, molt petit, tindria menys de 5 anys, anàvem a estiuejar al Masnou i ho recordo com una gran aventura: poder anar a la platja a peu!

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
Pel que fa a Barcelona, malgrat que sóc prou crítica amb la casa gran, he de reconèixer que la part del port i de les platges no està malament, encara que ja no és, ni de bon tros, la Barceloneta de la meva infantesa.

L'especulació que ha patit la costa en general aquests darrers anys ha estat escandalosa, després del creixement dels seixanta semblava que, amb la democracia, la cosa s'aturaria, i durant uns anys els ajuntaments ho van aturar una mica, però des dels vuitanta fins i tot a pobles petits hi han fet molts disbarats. La pela és la pela, que diuen, i la mateixa gent autòctona es ven cases antigues i terres i especula si convé i paguen bé. I no tan sols a la costa, sinó també a muntanya i on sigui.

carme laura ha dit...

a la panxa del bou els teus records es confonen amb els meus, és un plaer i un regal llegir els teus articles. Cordialment, Carme-Laura

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita, Carme, és un honor i m'alegro molt que t'agradi el blog.