18.7.07

Vaques, bous, vedells i braus arrauxats




Non non,
vine, son!
Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
Seràs brau
o de pau?
Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non non,
vine, son!

Feia referència en un post anterior a Joan Oliver i a l’editorial Laia. Quan era jove, tot aquell món dels escriptors catalans exiliats restava envoltat, en el meu imaginari, d’una boira mítica, formaven part d’un món molt allunyat del meu i envejava les persones que hi tenien una relació més directa. Joan Oliver, Pere Quart, va esdevenir, amb els anys, una figura emblemàtica, tràgica, un supervivent incòmode de tot aquell grup de persones diverses, de vegades fins i tot enfrontades de forma subtil, unides en ocasions, tan sols, per una oposició al franquisme, que aplegava diferents graus de militància i compromís.

Tinc, per casa, una ja antiga cinta amb cançons de Raimon, que inclou diferents poemes musicats, de diferents autors, entre els quals aquesta vaca amb un vedellet en braços d'Oliver. La cançó, llegida, ja em resulta estranya, trista, però cantada per Raimon, en l’època en la qual els meus fills eren petits, em produïa una tràgica melangia, perquè la maternitat, amb el doll d’il·lusió que comporta, inclou també un bon raig de neguits sobre el futur. Això de seràs brau, o de pau, seràs carn d’escorxador o màrtir nacional... em semblava una mena de maleïda premonició vital.

Aquest poema forma part d’una sèrie de composicions breus, sobre uns aiguaforts de Granyer, escultor contemporani d’Oliver, que té moltes obres dedicades a ironitzar sobre animals que presenten actituds humanes, com ara el brau i la girafa de la Rambla de Catalunya. A mi, aquestes escultures, m’agraden, encara que han estat criticades per alguns entesos. En art i literatura i fins i tot en temes més frívols com la moda en el vestir o els gastronòmics, els entesos canvien i el valor de les produccions puja i baja com la borsa i tot és relatiu, així que... A més, quan fa temps que veig un element en un lloc i ja resta lligat al meu imaginari urbà no m’agrada que me’l toquin, la veritat.

Oliver va ser un home polièdric, amb moltes vides diferents. Noi contestatari de casa bona, activista republicà, sacsejat per la Guerra Civil, amb un exili més còmode que el de molta gent, malgrat les seves dificultats, no es va adaptar al país que el va acollir, Xile, i no va aconseguir, com d’altres exiliats, fer fortuna econòmica. La seva esposa, cosina d’ell, desitjava tornar, i al final es va produir el retorn, que li va comportar un parell de mesos de presó i el contacte amb la dura realitat de la postguerra. En aquells anys, a més, va morir prematurament aquesta primera dona. Després es tornaria a casar, ja madur, i encetaria el camí de la resistència cultural, difícil, contradictori i que el portaria a formar part de moltes iniciatives editorials, algunes de les quals van tenir una vida efímera.

En un altre post parlava també de les barbes. Joan Oliver, amb barba, es va convertir en una mena d’icona inconformista, en un patriarca supervivent i incòmode, en una mena de mosca al nas de la cultureta, que molts joves rebels contemplaven amb admiració. Amb poca mà esquerra –i, en aquest cas, la frase feta sembla una ironia- va amollar crítiques diverses sobre personatges de la política i de la cultura, de colors divergents, fins i tot, com ara Pujol, Obiols, i Porcel, del qual escrivia fa poc, a qui tenia –i potser amb raó, donades les circumstàncies- una veritable mania. Tot plegat va fer que literàriament acabés quedant en una mena de pla de secundaris destacats, a més, el monopoli Espriuenc va ombrejar també l’aportació d’altres escriptors.

Vaig dur la meva filla, de petita, a una escola d’aquelles del cepec, diverses i també contradictòries, a l'única d'aquesta mena que hi havia al meu barri i que responia al brillant i català nom de L'Esclat. Un dels molts motius va ser la llengua, car encara el castellà era l’idioma vehicular de l’ensenyament oficial. D’aquelles escoles, un bon feix van passar a públiques, més endavant, després d'un procés que encara no s'ha valorat amb objectivitat, i amb uns privilegis estranys, que van provocar malestar entre les persones que, a les escoles públiques, intentàvem, també, millorar l’ensenyament. Encara, moltes d’elles, són una mena d’estament privilegiat que, en molts casos, segons la meva opinió, viu del prestigi del passat. La immensa majoria són a bons barris –o sigui, barris on els pisos són més cars, no ens enganyem- i compten amb una població infantil selecta, cosa que, al meu entendre, els treu un bon grapat de mèrits pedagògics, o al menys, els matisa de forma contundent.

L’escola on anava la meva filla era, doncs, de barri, es trobava al Poble-sec i hi portava també les filles, aleshores, Sívia Oliver, la filla del poeta, persona que ha endegat diferents iniciatives culturals al barri de Sant Antoni, proper al meu, excel·lent actriu i rapsoda (això de rapsoda sembla, avui, gairebé, un arcaïsme). Malauradament, el batibull polític de l’època va acabar amb aquella institució escolar, els professors pesuqueros i els filosocialistes es barallaven, hi havia també mestres propers a posicions encara molt més radicals, la directora, d’un nacionalisme càndid, -per Nadal l'alumnat feia orellons sota la seva batuta i els anaven a portar als presos politics de la Model-, es va empipar i es va esborrar del cepec i l’escola va acabar per desaparèixer, cosa que va deixar el meu barri sense una institució escolar de referència i que va fer que haguéssim de buscar un centre de forma urgent, a principis dels vuitanta. Els vuitanta van portar molta decepció política i cultural, la veritat. Oliver, ja molt gran, estava també decebut de com anava tot i de com molts polítics s’havien apuntat a la menjadora de pressa i de forma oportunista. Iniciatives capdavanteres en molts camps culturals, revistes, teatre, cançó, van desaparèixer, com la nostra escola, i ningú no va quedar content del tot. L'esperit unitari del passat es va esmicolar i l'entusiasme general es va refredar aviat. Potser no podia ser altrament, qui sap. Molta gent, com passa en aquests casos, es va dedicar a fer diners, a enxufar-se i això va desemmascarar molt polític de base, arrauxat i retòric, que feia quatre dies predicava gairebé la revolució. No se qui va encunyar aquella dita tan ben trobada: als setanta tothom volia ser lliure, als vuitanta, ric, i als noranta, tenir salut.

No sé ben bé què volem, en aquesta dècada actual, la veritat. Jo, personalment, només desitjo que els meus fills, sobretot, però també els dels altres, siguin feliços de forma estable, digna i tranquil·la i que no esdevinguin ni carn d’escorxador, ni màrtirs nacionals...



9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tinc un llibre molt interessant sobre en Joan Oliver de l'Ignasi Riera, net seu, si el trobo ja te'l farè arribar.

Luis Rivera ha dit...

Mgbific, Julia: tot un resum d'un temps que encara no em paít, d'unes vocacions que encara no em perdut... Que será, que será, que será...

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, crec que és nebot, Ignasi Riera, de Joan Oliver.

Doncs molt agraïda.

Ja t'he enviat el llibre.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari i bon dia, Luis.

jaka ha dit...

Bona nit Júlia,
M’agrada’t molt llegir aquest article, m’ha portat a un passat una mica llunyà però que a mi em sembla que fa dos dies... jo també vaig portar a la meva filla a una escola “diferent”, diferent perquè ensenyaven en català i tenien un altre mena de valors.
Es va lluitar molt per parts de mestres i Pares perquè l’escola esdevingués pública i al final es va aconseguir.
=;)

Júlia ha dit...

Bon dia, Jaka, ja veus que nosaltres no vam tenir tanta sort, les divergències partidistes van acabar amb l'escola.

Déric ha dit...

ves a saber què volem en aquesta década! Semblava que amb el nou segle seriem tots una mica millors i anem cada cop pitjor.

Júlia ha dit...

Bon dia, Deric. Quan ets jove penses que tot millorarà, que la història és una línia en progressió positiva constant, però la cosa no funciona d'aquesta manera. Quan els polítics encunyaven aquella frase 'España va bien', molta gent se'n reia dient que 'ellos iban bien'. Això ens passa a tots, creiem que la nostra experiència és extrapolable a la humanitat, però això no és així. Anem a tomballons i quan en un lloc fa sol a l'altre pedrega.

Déric ha dit...

ben cert