13.8.07

Aires d'un estiu minvant


Tenim, aquest any, a casa nostra, un estiu variable, ben diferent dels darrers, massa càlids pel meu gust. El temps és, sempre, variable, cíclic, però com que als humans del present ens agrada pensar que tenim poder per controlar-ho tot, quan la meteorologia s’escapa dels tòpics estacionals, hi ha la tendència a cercar explicacions de tota mena. No voldria entrar en el tema del canvi climàtic, amb els seus referents apocalíptics, que els predicadors laics ens endeguen a tort i a dret, de fet, el clima sempre canvia. La hipocresia de la moral actual, d’estar per casa, es complau en cercar la culpa en el comportament humà individual, mentre a nivell col·lectiu se'n indueix a pecar sense restriccions, com ha passat sempre. Els mateixos que ens amollen prèdiques sobre l’estalvi energètic ens venen condicionadors d’aire, un estri sense el qual s’ha viscut durant segles i, diria jo, en ocasions, pel que fa a aquest tema, millor que ara, car es barrinava com adaptar les construccions i l’entorn, de forma més eficient, a les calors i els freds.

Fa uns dies, en un programa intranscendent de la televisió, parlava un instal·lador, expert en els aparells d’aire condicionat, sobre el seu manteniment, tot plegat una esclavitud material més, si es vol que funcionin de forma òptima. Un altre xicot raonava l’obvietat que es podia viure sense aquests estris, i que un bon ventilador i una bona ventilació eren suficients per resistir les calorades. Vaig percebre en la presentadora una certa ironia en el tracte amb aquest darrer, talment com si fos una curiositat vital, el noi; no crec que s’aprofundís seriosament en el tema i, al capdavall, el fet és que porto dies patint la gelor dels autobusos i locals tancats, com cada any, a més de suportar les bafarades calentes que t'amollen cap a l'exterior aquests invents del diable. El problema no és tan sols del fred artificial, és que, a més, ser en un indret tancat del tot em posa nerviosa i no m'agrada gens. A moltes oficines modernes, les finestres no es poden obrir i en cas de poder-se obrir, la qüestió resulta difícil i arriscada. Amb l’apagada d’aquests dies, l’aturada durant molta estona d’un tren va provocar molta més tensió a causa de la manca de ventilació, precisament, pel fet que aquestes finestres s’han d’acabar obrint a patacades.

L’estiu actual ens està oferint una saludable varietat de cels ennuvolats i de tempestes intermitents. Jo recordo -i en tinc constància a través de fotografies- estius de tota mena, càlids, feixucs, plujosos. De petita, la gent gran tenia tendència, com ara, a parlar del temps, el calor d’aquest estiu no l’havia fet mai, comentaven, i ja aleshores el comentari em semblava una bestiesa dels adults, ganes de parlar per no callar. Va haver-hi, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, uns quants estius emboirats, humits, que provocaven protestes dels turistes de sol i platja, i fins i tot s’havia parlat de fer-los unes assegurances, en el cas que no poguessin gaudir d’allò que havien vingut a cercar. Durant l’època dels primers satèl·lits artificials, els suposats canvis en el temps s’atribuïen a totes aquestes porqueries que envien a l’espai, segons la filosofia popular de botiga de barri i tertúlia veïnal. L’èxit dels programes meteorològics televisius I radiofònics ha estat immens, els presentadors d’aquests temes es veuen obligats a omplir el temps sobre el temps amb elucubracions I explicacions excessives i gratuïtes. La visió de tifons exòtics, huracans a les antípodes i inundacions llunyanes ens neguiteja i distreu, ves. A més, si l’erren, reben molts pals, com ha passat en algunes ocasions, quan els hotels i restaurants han vist minvar la collita a causa d’unes prediccions tempestuoses, que no han estat exactes. El fet és que no hi ha res exacte, ni previsible, a la vida, però no ens agrada que ningú ho constati de forma fefaent, instal·lar-nos en el dubte no resulta agradable, en aquesta època fatxenda que ens acull, aclofats al sofà de la ciència quotidiana.

Fa uns dies vaig anar a Garraf, un indret proper a Barcelona que ha aconseguit conservar el seu encant. Vaig retratar les casetes que, fa uns dies, mencionava Luis en un comentari. Eren i són, certament, particulars, encara que alguna d’elles pertanyia a entitats que en facilitaven l’ús als socis. Fa anys, uns quants, estaven força malmeses, però ara presenten un aspecte entranyable, acurat, evocador. A moltes altres platges, aquestes casetes s’han perdut, amb el pas del temps. A Garraf hi havia anat amb tren, de jove. Ara, la seva estació és d’aquestes sense horaris, personal ni indicacions, una mena d’estació fantasma, com tantes altres. Una llàstima. Feia, el dia que hi vam anar, un matí rúfol, amb núvols que anaven i veien i un mar mogut. Vam dinar a l’aire lliure, un menú bo i barat, gaudit sota unes moreres, en un carrer net i cuidat, com tot el poble. Sobta que, tan a prop de la ciutat, s'hagi aconseguit preservar aquell raconet de mar amb tot el seu encant de sempre.

Potser aquest cert ensopiment estival fa, també, que percebi les notícies sobre difunts d’una forma més contundent que al llarg de l’any. Ha mort Xirinachs i no en voldria parlar massa perquè ja sé que la seva personalitat provoca passions diverses i en aquests apunts blogaires acostumo a defugir la polèmica ideològica massa contundent. Per a mi representa tota una època, com per a molta gent de la meva generació. Més enllà d'aquesta representació històrica, actualment ni el seguia ni m’interessava massa, per no dir gens. Una vegada em vaig comprar, fa anys, un llibre seu, i ja em va semblar, aleshores, molt allunyat del meu món mental. Els polítics, els quals fueteja en la nota que ha deixat, s’han vist obligats i abocats a fer comentaris de circumstàncies, i a filar molt prim, perquè tant si en parlen a favor com en contra poden perdre, ai, molts vots. Jo crec que pertanyia a aquesta mena de persones força allunyades de la realitat i, amb la perspectiva que donen els anys, crec, ara, que mai es va adonar del tot del terra que trepitjava. El mateix, encara que diferent, és clar, que un altre difunt de fa uns quants estius, Xesco Boix, que recordo molt bé perquè era en un càmping i vaig anar a buscar el diari al super i em vaig assabentar de la seva mort.
El fet és que, mentre em costa recordar les dates del traspàs de molta gent, els difunts estivals se'm fan molt més presents en el record, tant si pertanyen a l'àmbit familiar o amical com si són persones famoses per algun motiu, públiques, que diuen. Potser és el contrast entre aquest temps de lleure, forçós o triat, calorós, de dies llargs i lluminosos, amb la realitat, sempre punyent, de la mort quotidiana. Els dies comencen ja a minvar, durant l'agost, de forma evident, per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, deien, els grans. Amb les adaptacions horàries, aquesta hora ha esdevingut les nou del vespre, actualment. Les pluges i els núvols ens han privat de veure bé les llàgrimes de Sant Llorenç, el de les graelles. Llorenç es un nom que sempre m'ha agradat, tant en català com en castella, Lorenzo, crec que té una estranya música decadent, és un nom que, avui, no està de moda. Que jo sàpiga, és clar.
Per Sant Llorenç, el sol toca pels torrents, i allà on no tocarà, ni casa ni vinya vagis a plantar.
Quan Sant Llorenç porta capa, la pluja no s'escapa.







15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Un estiu rar, i no te res a veure amb el canvi climàtic, fa anys (encara erem promesos) vàrem estar una setmana a Tossa a l'Agost i no varem veure el sol i no perquè estessim tota l'estona a l'habitació, que portavem carabina. Consti.
Les Casetes aquestes les conec, hi havien unes altres al final de Castelldefels (ara hi passa per sobre l'autopista) que estaven molt bé.
Quan en Xesco Boix, en parlava en la meva resposta a la Joana a propòsit del poema d'en Xirinacs, el vaig veure actuar una vegada a Camprodón, massa utópic i idealista per viure, nomes ho podem fer els egoistes aixó de suportar l'existència.

bellosoli ha dit...

A mi sempre m'ha fet gràcia això de "aquest estiu està boi! mai a la vida havia fet tanta calor/fred/pluja/sol/núvol/el que sigui". Solem tenir ben poca memòria climatològica, em temo. A mi, la veritat, ja em va be que plogui. Treballo i no gaudeixo de vacances, així que la frescor associada a un ruixat d'estiu ja em va bé. Enyoro, i molt, els estius d'estudiant: aquells eterns 3 mesos per gaudir sense responsabilitats.

A la televisió hi ha massa presentador/a mal educat i submergit en la ignorància. Això és el que els condueix a no respectar idees diferents a les pròpies.

Polítics i "intel·lectuals" solen viure tan allunyats de la realitat que ja ni tan sols la coneixen. Entre els empiristes i els racionalistes hi ha tot un ventall a explorar per tots plegats.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Xssst...(Júlia, no parlis massa de Garraf, que de raconets com aquest ens en queden molt pocs...no fos cas que el descobríssin guiris autòctons i forans!) Xssst..!

Júlia ha dit...

Hola, Francesc. M'has recordat uns dies a Platja d'Aro, fa anys, també plovent tothora, feiem broma amb allò del llibre crec de Garcia Marquez 'Isabel viendo llover en Macondo' i amb la cançó de Raimon, plouuuu i no es pot treballarrr. Llàstima de casetes perdudes. És curiós però tots dos hem recordat Xesco Boix amb la mort de Xirinachs, crec que hi ha algun tipus d'estrany paral·lelisme, l'utopia extrema és ingènua, és pot ser utòpic 'pràctic' també.

Júlia ha dit...

Hola, Bellosoli, ben retrobat siguis. Doncs sí, sempre va fent els mateixos canvis 'climàtics'. Sobre la tele, la noia no és que fos mal educada, més aviat que semblava mirar el xicot anti-aire com si contemplés una extravagància. De polítics i d'intel·lectuals n'hi ha de tota mena, com de mestres i/o metges i altres, però certament són uns estaments una mica 'divins'.

Júlia ha dit...

Doncs sí, xiruquero, no sabia si fer-hi referència o no, fa por de mencionar aquestes meravelles supervivents, tal i com està el consum turístic per aquests verals nostrats...

Déric ha dit...

A mi m'agrada que a l'estiu faci calor i a l'hivern fred, molt fred, perquè m'agrada molt més el fred i abrigar-me i posar-me una bufanda i guants i abric (aquest hivern passat no vaig poder treure l'abric de l'armari perquè feia massa calor).
A casa no tinc aire condicionat, no és calurosa i això que està encarada al sud, i a l'hivern no poso la calefacció més amunt dels 22º.
Garraf és un poble preciós.

Mandarinada Contraproduent ha dit...

Recordo haver vist aquest "expert" en aires condicionats i la veritat, jo prefereixo obrir be les finestres i deixar que l'aire (pur o no, de la ciutat) m'inundi, sobretot de nit, per que el que fa ara mateix es ben calent i esgota.

Júlia ha dit...

Ben fet, Deric, a mi també m'agrada 'patir' i gaudir d'una mica de fred a l'hivern i de calor a l'estiu.

Júlia ha dit...

El millor és el natural, gairebé sempre, però ens entestem en 'canviar' la natura, Mandarinada.

jaka ha dit...

Bona nit Júlia, m’encanta llegir-te !!!
Jo si que recordo molt el temps que feia altres estius i la veritat no hi trobo tanta diferencia, aquest estiu per a mi es bo, no m’agrada la calor, soc molt trafegot i no suporto les altes temperatures.
Contràriament a alguns comentaris jo estic molt a favor del aire condicionat tant hivern com estiu, encara que haig de dir que per exemple aquest estiu estic treballant de valent amb molt d’esforç físic mes de 8 hores diàries i sense cap mena de confort.
Que boniques les casetes del Garraf !!! He recordat que quan jo era petita també ni havien unes de semblants a la platja del Miracle de Tarragona i una vegada em van convidar a dormir i amb el soroll de les onades va ser molt bonic.
Vaig riure molt amb el teu comentari al meu Bloc, gràcies per la teva visita.

Júlia ha dit...

Bon dia, Jaka,
Respecto el teu gust, -no compartit-, per l'aire condicionat. La calefacció, crec, pot ser necessària a l'hivern, però uns bons sistemes de ventilació, al menys pels nostres verals, són suficients i millors, al meu entendre.

Per cert, no sé què em passa al teu bloc que en ocasions no m'enganxa els comentaris.


Una abraçada barcelonina.

Luis Rivera ha dit...

Fa uns anys, al construir la casa d'el bosc, demanarem als constructors opinió sobre l'aire o climatitzador (jo si soc partidari) i ens va mirá amb un enorme somriure a la cara: Aquí el que cal es una bona calefacció. Tenía raó. Ara que la calor ja ha arribat em pogut gaudir de dues nits al jardí, solsament dues.

Ya se sap que "aquest temps está cambiant o esta boix" i tothom recorda els temps normals, que certamente també merexien la mateixa opinió. "Es que som d'una manera..."

Del Xirinachs no parlo. Els mistics en política em fan molta por.

Júlia ha dit...

Sento no compartir la teva opinió sobre climatologia artificial, he, he. La calefacció a molts llocs és imprescindible, i potser l'altre aire també, en alguns indrets de clima extremat, però en general, per on ens movem, a mi em fa més nosa que servei.

A mi també, molta por, els místics i els il·luminats, més por que una pedregada.

Anònim ha dit...

LA MODELO.



Por Rafael del Barco Carreras.



Este año es noticia, por fin la desmantelan, o eso dicen. Los vecinos ya no sufrirán su presencia. Mantendrán la estructura central como monumento y recuerdo a su tétrica historia. Pero lo tétrico no es historia, alcanza nuestros días, con el beneplácito ciudadano. ¡Que se lo pregunten a XIRINACHS, que se suicidaría de puro asco, y tanto acallado denunciante!. “Asesinos, asesinos…”, gritaban por los 80 desde los balcones a las tres de la madrugada, cuando varios funcionarios apaleaban, después de consumir grandes raciones de alcohol, a los desgraciados engrilletados a las argollas que entonces colgaban de las paredes del semisótano de la QUINTA GALERÍA. El sistema para mantener el orden en aquella pocilga. Hasta NUEVE en una celda de nueve metros, con jergones encima del pestilente retrete. 2.600 presos, donde 1000 ya eran demasiados, con una galería destrozada en los motines de finales de los 70, sin comedores, asquerosas y frías duchas a menudo sin agua, y la comida pura bazofia, suplida por la exterior si se podía pagar. Igual o peor que el “Expreso de medianoche”.

Por desgracia he vivido las varias MODELOS de los últimos veinticinco años, y aun no sé cual es la peor, si la del 80, la de los 90, ya con la Generalitat, o los 2000. Si en una, las torturas, con el argumento de los torturadores de aplicar el único SISTEMA viable para mantener el orden con pocos carceleros (y afirmo que con placer por su parte), o la otra, donde flotan zombis drogados, vigilados por infinidad de funcionarios y “técnicos”, cuyos desastres cuando obtienen la libertad o permisos son más que evidentes. Cabría estudiar si el violador o asesino reincidente, siempre multiplicando su agresividad después de una larga estancia en prisión, añade a su inicial desviación biológica o psíquica un plus de venganza por el trato y “terapia” recibidos.

Si el primer día aun no me había repuesto de la sorpresa de la detención, cuando con mi abogado Pascual Estevill celebramos, la noche anterior, con cena en el Casino, la negativa del juez de instrucción al procesamiento, al segundo tomé conciencia que si el sumario reflejaba la Gran Corrupción de la clase política y financiera de Barcelona, a la que añadiría la judicial, allí cada palmo no solo era corrupto sino inhumano (con zonas muy parecidas a las descritas en los campos de concentración nazis). Ya antes de entrar, primera escena kafkiana, el policía “jefe de estafas”, Justo Aguilera (actual comisario jefe en Jaén), “para despistar a la prensa” nos lleva él SOLO, a Serena (de Automóviles Serena) y a mí, desde los juzgados al “Abrevadero”, excelente restaurante tras el “Teatro Victoria”. Mi última comida en libertad, y con un policía que los años me informarían de la cuerda de Piqué Vidal. La Policía no aplicó con nosotros el habitual “hábilmente interrogado”, que hacía de la Modelo el destino soñado de todo detenido… tenían el guión previamente estructurado. No recuerdo interrogatorios pesados, solo los asquerosos calabozos de Vía Layetana con olor a orines y de difícil distinguir entre la noche y el día. Tres días de pesadilla.

La sexta era la “mejor”, para primerizos, gente no conflictiva, o trabajando en talleres y “destinos”, y tres en una celda GRAN CONCESIÓN, si no fuera porque el compañero de litera bebía no menos de treinta cervezas diarias y se pasaba la noche meando, impidiendo conciliar el necesario sueño. Al tercer o cuarto día descubrí que la única ventaja del lugar era el obligado ajuste al medio olvidando el mundo exterior. Pero no se olvida, duele intensamente. Y premisa sin excepción, no tomar ni “aspirinas”. El “aguanta”, o de lo contrario “revientas”.

Hacia los cuarenta años con tres hijas menores y familia en los negocios (muy lejanos a la millonada denunciada y con problemas jurídicos agravados con la detención), si aquello duraba, el futuro se mostraba muy negro, ¡y duró TRES AÑOS! (de allí al juicio y condenado a los tres años), y con la prensa publicando millones a mansalva, que yo no había visto. Otro recuerdo imborrable, la diputada socialista ANA BALLETBÓ vociferando en el Congreso de los Diputados que los del gran desfalco del último franquismo el CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA estaban donde debían, LA CÁRCEL. Yo ni había estado nunca en el Consorcio ni era franquista ni tenía nada que ver con esos DIEZ MIL MILLONES que decían desaparecidos. Y La PRENSA, actor importantísimo en el tétrico drama, publicando que Bruna, el delegado del Estado ya encarcelado meses antes, vivía en prisión como un marajá. Sin embargo leyéndola a diario, entre líneas, completé lo deducido en el sumario, el gran engaño que entre los autores y descubridores “Serra y Maragall” se fraguó beneficiándose de los millones del BANCO GARRIGA NOGUÉS, o sea, Javier de la Rosa. Los cuervos a por su presa. Pero eso ya era el pasado, si pretendía la mínima comodidad, o simplemente huir lo más posible de la más sucia de las miserias y convivencia… ¡habría que pagar!. La expresión del Director Camacho, “a los del Consorcio no se les puede dar DESTINO porque la prensa se me echa encima”, solo se paliaba con las promesas de una libertad con fianza. El segundo y tétrico engaño de mis abogados, el primero, que ni me procesarían. Un primer año entre el patio, Pascual Estevill y Eduardo Soler Fisas. Y los enemigos no estaban en el patio, eran mis abogados. Ni allí ni en ningún lugar encontraría a nadie tan amoral como Pascual Estevill, y por desgracia tardaría en darme cuenta.

Y si el terror suplía a los pocos funcionarios, unos VEINTICINCO por guardia (ahora varios centenares para la mitad de individuos), un refinado sistema de beneficios mantenía el orden y todo el organigrama interno. Los antiguos “cabos de varas” (sin las varas en la ya Democracia), los “kíes” dominando el juego y las DROGAS, y un buen número de “destinos” (prácticamente la cárcel funcionaba con el trabajo de los presos) mantenían el orden en aquella anarquía total. Entre las concesiones, la compra de cervezas al precio de “economato”, catorce pesetas, para revenderse a cincuenta, y si el cupo por persona eran dos diarias, según el “destino” se podían comprar hasta varias cajas con lo que las ganancias o las borracheras eran seguras. Primera premisa, pagar por TODO, desde un “machaca” a la “red” que te permitiría comer con vino o “salir del patio” y alcanzar un buen “destino”. De entrada la prioridad, las chinches, el borracho Juan, las depresiones que me juré no aparecieran, y comer decentemente. El aguante humano es infinito, con un mínimo de voluntad e ingenio.

Desde el primer momento me pareció imposible no caer enfermo, todas las enfermedades infecciosas tenían cabida, y apareció la SIDA, que a mi entender pudo incubarse tan bien allí como en el África donde situaron su nacimiento. Otra incoherencia, culpa de mi obsesión por la ducha diaria, mis pies se llenaron de hongos provocándome la única herida o enfermedad de toda mi vida de adulto, y desde entonces el Panfungol es la solitaria medicina de mi botiquín. Quizá sea un caso especial pero desde las anginas de mis quince años, jamás he acudido a más médico que un dentista. Una suerte añadida, porque la atención médica, era más bien desatención, y en manos de un único y siniestro personaje.

Continuará…

ver www.lagrancorrupcion.com