24.8.07

Catalunyes




He pogut escapar-me uns dies a Batea i he voltat per alguns pobles d’aquesta Catalunya de la Terra Alta, poc coneguda, encara. No fa massa anys que hi vaig, de tant en tant, per aquells verals, amb una certa constància. Les meves sortides infantils, poques i breus, tenien com a objectiu anar cap al nord, ja que el meu pare era de la Garrotxa i hi tenia, per les terres gironines, encara, uns quants parents. Les històries que t’expliquen de petit conformen un teixit mitològic personal, la realitat i la rondalla es barregen i basteixen una èpica familiar irreal, poètica, per a l'autoconsum. La meva àvia materna era de la zona d’Àger i el meu avi matern de Figueres. Dels parents de Figueres, molts ja instal·lats a Barcelona en el temps de la meva infantesa, en teníem molts retrats, cosa estranya en una família humil, però que fa que tots aquells avantpassats conservin un rostre esvaït i enigmàtic, seriós, i que romanguin mudats davant d’aquelles escenografies que els fotògrafs professionals d’ahir muntaven als seus estudis pretensiosos i entranyables. Puc presumir, doncs, si és que la filiació familiar té algun mèrit, de ser això que se’n diu catalana pels quatre costats parentals, i des de fa força generacions, cosa que, avui, no és gens habitual, tampoc.

Tot això de la catalanitat, com l’espanyolitat, són, crec, accidents culturals de poca volada seriosa, al meu entendre, però que provoquen al llarg dels segles ensulsiades importants, gràcies –de res- a la política, als ideòlegs, als líders patriòtics, als governants i a molts interessos diversos, i que, per això, s’haurien de tractar amb una cura responsable. Per la Terra Alta, amb tants trets aragonesos i on es parlen unes formes dialectals vives, coloristes, excepcionals, poc recollides encara a la literatura oficial, els trets fronterers i els límits patriòtics es dilueixen en una mena de garbuix misteriós, vitalista. Les poques persones que, de jove, havia sentit parlar, d’aquella zona, em feien riure, perquè tenim tendència a riure’ns d’allò que no coneixem, la ignorància és agosarada i el menyspreu per tot allò que es desconeix -i, el que és pitjor, no es vol conèixer-, preocupant, en el món d’avui, on tenim a l’abast, si volem, mitjans per aprofundir en el que calgui.

Durant molt de temps, el saber popular va estendre la brama que el bon català es parlava a Girona, de la mateixa manera que el bon castellà era el de, per exemple, Valladolid. Ens agrada establir móns concrets, on les fronteres responguin a alguna realitat, i les normalitzacions cerquen la consolidació de l’estàndard, perquè la varietat excessiva i poc clara, que no accepta definicions, ens inquieta. Els bons escriptors, que no abunden, són capaços de recollir els dialectes menyspreats i elevar-los a una categoria gairebé sagrada, però en ocasions ho fan amb temor, perquè, és clar, hi els necessaris correctors a punt, sempre. Les formes dialectals poc corrents es bandegen, en lloc d’incorporar-se a l’estàndard i enriquir-lo i fornir la possibilitat d’ampliar els nostres recursos expressius. El fet és que, en general, ens ignorem els uns als altres amb una empenta teòrica que el contacte social aigualeix força. Els de Barcelona sempre s’ha suposat que parlem, també, malament. Tu no pots ser de Barcelona, m’ha dit, fins i tot, algú, en veure que tinc afició a escriure i a utilitzar formes que, qui no les fa servir o no les ha sabut escoltar i copsar, creu, sovint de forma gratuïta, que resten en desús.

Batea, com tants indrets del món, va rebre, al llarg dels segles, moltes sotragades. Durant el segle XVIII, com tantes zones rurals de la pell de brau, va revifar també de forma espectacular. Només cal mirar les dates de santuaris, esglésies i construccions remarcables dels pobles, per constatar com aquell segle XVIII va ser l’inici d’una societat rural una mica fatxenda, que va quedar trencada, malmesa, amb les moltes guerres i bastonades de després. Tinc la teoria, incomprovable, que, sí aquella tranquil·litat de l’època hagués continuat, hauríem esdevingut molt més espanyols, perquè quan les coses van bé les persones s’apunten, com es diu vulgarment, al carro principal. Probablement el castellà s’hauria estès amb una fluïdesa molt menys aspre, qui sap, tot plegat és fer política ficció, és clar. És possible, fins i tot, que el centre de gravetat català s’hagués desplaçat vers el sud. Però no va ser així, i, per acabar de reblar el clau, la guerra civil va tenir en aquells indrets un protagonisme dramàtic, que ara s’explota turísticament, amb molta subtilesa i poc realisme en ocasions, ja que moltes coses, algunes que fins i tot no responen al discurs oficial del present, encara són prou vives als pobles.

Els intents d’estructurar uns països catalans, amb una frontera lingüística clara no han reeixit, ni crec que ho facin, la veritat, perquè la identificació entre llengua i cultura mai pot ser del tot exacta, de vegades fins i tot no ho és gens. Els viatges d’avui, ràpids, no propicien copsar com la llengua no canvia de forma sobtada sinó que es va transformant de poble en poble, de forma dolça i progressiva, cosa que explicaria l’aprenentatge d’idiomes d’alguns sants predicadors admirats, caminadors infatigables d'altres temps. És clar que el present té un pes i les coses ja no són ni seran com van ser i els mitjans de comunicació, amb tota la seva valuosa aportació al coneixement, contribueixen també a empobrir molts aspectes socials i culturals. Un grup de Nonasp, que va actuar a la festa major de Batea, cantant i ballant jotes –en castellà- va acabar l’actuació amb una entranyable coreografia sobre el setge de Saragossa, amb el Pilar, Espanya i els malvats invasors gavatxos com a temàtica. Els hauríem de censurar? Són cultura castellana –o espanyola- en un context de parla catalana, en uns territoris d’imprecisa filiació cultural? O és que, al capdavall, som fills i filles una mica bords d’una barrija-barreja estranya, amb un imaginari col·lectiu molt poc científic i objectiu, la veritat?

Posada a fer literatura, crec que el paisatge sec de molts d’aquells pobles, la mateixa duresa de la vida, ha conformat una gent oberta, alegre, més afeccionada a mirar cap al present i el futur que no pas cap al passat, molt poc de llibres, -per ara-, que verbalitza la tafaneria envers els forasters amb preguntes directes i franques, lluny d’aquelles mirades rere els vidres, inquietants, d’altres indrets, també catalans, més humits i enigmàtics de les profunditats del territori. El món, fins i tot aquest bocí al meu abast, només em trasbalsa una mica en pensar que no podré veure els imprevistos canvis socials, al llarg dels segles i que tot just puc constatar, hores d’ara, que un estiu com el del present, menys calurós que els del passat recent, no és cap cosa estranya, sinó que la memòria humana és, ai, molt limitada i interessada, al capdavall. HI ha moltes catalunyes i moltes espanyes i també, en el fons, molta uniformitat en la vida quotidiana de la majoria de la gent, que vol, al capdavall, viure, estimar i gaudir en pau, quan sigui possible i els deixin, d’aquesta vida que sabem tan breu i estantissa.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

doncs si, es exactamwent així, la ignorància es el gran mal, a mi em va passar en anar a fer la mili a Palma i sentir mallorquí, peróes que els de Mallorca s'en fotien dels de Menorca perquè parlaven més tancat que ells.
Conenc Batea, hi havia anat a buscar vi amb el meu sogre que era de Seros i estava enamorat d'aquesta zona i aquest paisatge.

Albert de la Hoz ha dit...

Efecteivament ser d'un lloc és un pur accident, però després els del voltant s'encarreguen de fer-te sentir que aquest accident ha esdevingut transcendeltal i comencen els "ismes" i jo acabo participant quan en el fons sé que només sóc un simple home sobre la terra, per un temps relativament curt, un temps gens transcendental.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc,
Doncs sí, això fem sempre, riure del que no coneixem... Les formes dialectals s'haurien de donar a conèixer molt més, no parlo tan sols del català, i valorar-les, no són millors ni pitjors que l'estàndard.

El vi de Batea es molt bo, com tothom sap. També he estat a Serós. De fet, fins fa poc anys no coneixia el 'sud' català.

Júlia ha dit...

Hola Albert,
Cada vegada penso més això i em sento més manipulada per la societat pàtria, ai. Ja he vist que has fet un viatge molt maco, quina sort!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Els pobles i el paisatge de la Terra Alta és digne de visitar. Es conserven molts carrers i cases antigues. D'igual manera, la seva comarca germana de l'Aragó, la Matarranya, també és plena de pobles amb caràcter i que cal visitar.

Júlia ha dit...

Hola, Jesús, efectivament, digne de visitar i crec que ara es va descobrint per la part de la gent de les comarques de més al nord. Crec que amb la Matarranya forma una mena d'unitat que les divisions convencionals han obviat. Per cert, en lloc preminent a una llibreria de Gandesa vaig veure el teu llibre...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No tinc res a veure amb aquestes expressions apàtrides i amb aquest gust en tirar-nos pedres al terrat que, alguns, han volgut construir de vidre, a força d'un internacionalisme inconsistent.
Una altra cosa és que una terra de transició, tingui un aiguabarreig de cultures, com es dona a les comarques esmentades de la Terra Alta i la Matarranya.
La qual cosa no nega cap de les seves cultures.
M'afegeixo a la recomanació de visitar-les.

Júlia ha dit...

Bon dia, xiruquero,
l'internacionalisme -és la meva opinió- pot ser inconsistent però el patriotisme nostrat tampoc té massa consistència, al meu entendre, i respectuosament, tot és opinable i valorable. Crec que al capdavall tot són construccions culturals flexibles o inflexibles, segons convingui.

Aquest mateix aiguabarreig, evident, i la dificultat de dir des d'on s'és, per exemple, aragonès o català, mostra la incoherència de moltes proclames.

Gabriel Jaraba ha dit...

Tot patriotisme necessita una mitologia fundamental, si vol ser un relat que emocioni els cors perquè se sentin part d'una comunitat humana en el temps i l'espai. La llàstima és que les mitologies patriòtiques no només són imcompletes sinó parcials. A la cornucòpia mítica catalana li agrada sentir-se fonamentada en el Pirineu i a tot estirar, l'Empordà; la resta és "terra baixa", en el sentit maneliquià. Però a mesura que la Catalunya Nova ha aportat elements mítics i icònics a la narració (castells, etc.) ha anat guanyant-s'hi un lloc. Sebastià Juan Arbó i Jesús Moncada han estat intervencions literàries importantíssimes, en aquest sentit.

El patriotisme és compatible amb l'internacionalisme, si tots dos són consistents: Teresa Pàmies, Federica Montseny, Nelson Mandela, el Dalai Lama. Per a mi, imperatius alhora). Quan triomfa i es consolida la primera revolució patriòtica i independentista del món modern (Estats Units), un dels seus intel.lectuals, Benjamin Franklin, viatja a França per regalar una espasa maçònica al general Lafayette, en senyal de reconeixement.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Gabriel, les mitologies patriòtiques solen ser parcials, incompletes i interessades. Els nacionalismes que comportin tambe internacionalisme són positius, però minoritaris, sovint resulten excloents i intenten fer-nos sentir 'millors que els altres', cosa que, a la llarga, i en circumstàncies adients, pot evolucionar vers l'escorxador. És en aquest sentit que de vegades m'espanten...