26.8.07

Elogi de l'Orxata




HI ha una beguda estiuenca que m’evoca tot un món estrany i antic, i és l’orxata. De les poques francesilles que la meva mare es permetia, una d’elles era, per cert, aturar-nos de camí cap a la plaça –el mercat de Sant Antoni- i prendre una orxata a l’Orxateria Sirvent, del carrer de Parlament de Barcelona. HI ha altres orxateries Sirvent força bones, que no tenen res a veure amb aquesta, encara que ara crec que té ja alguna sucursal. Per sort, aquesta orxateria continua en actiu, de vegades quan fa calor fins i tot mor d’èxit, ja que és impossible aturar-s’hi, els cotxes aparquen en doble fila al seu davant i hi ha unes cues impressionants. Hi ha qui diu que l’orxata d’aquest establiment és la millor de Barcelona. Jo no ho sé, no ho puc afirmar sense risc d’esdevenir injusta, ja que no les he tastat totes ni molt menys. El preu és també mòdic, i la gent s’emporta de la botiga, a més d’orxata, granissats i gelats a l’engròs. Els gelats són bons, els granissats, també, però l’orxata és, crec, extraordinària.

Aquests darrers anys, l’orxata de molts bars i cafeteries ha millorat, sovint ja no et donen aquelles xufis envasades –que també han millorat una mica- sinó que tenen el tanc a punt, fresquet. Hi ha dues llaminadures líquides que s’han recuperat amb força, una és l’orxata i l’altra la xocolata desfeta. Malgrat la mala propaganda que els règims alimentaris els han fet, a causa de l’aprimament i totes aquestes modes esquelètiques dels nostres temps, continuen vigents, i a molts llocs que no en servien, ara en serveixen. És clar que fins i tot se serveix la modalitat sense sucre, cosa que està molt bé, si tens problemes mèdics, és clar.

Hi ha llocs on l’orxata és, realment, dolenta. O cara. Demanar orxata segons on és un veritable risc, m'han arribat a clavar quatre euros i mig per una orxata aigualida, a la part alta de Barcelona, quan a la Sirvent per un euro i mig en tens un bon got. L’orxata és, en ocasions, una mica indigesta i no se’n pot abusar. El millor, per a mi, amb totes aquestes begudes, és acompanyar-les amb alguna cosa sòlida, com ara els fartons. De vegades la gent no sap que té, li fa mal l’estómac, i és que s’ha empassat un suc de taronja o un granissat sense haver fet coixí amb alguna cosa més contundent. Conec persones que han tingut problemes de salut i que després de molt cercar, la cosa provenia del suc de taronja en dejú que es prenien cada matí, motivats pels consells d'algun expert d'estar per casa. Això sol esdevenir-se també amb els medicaments, que precisen sovint d’un suport més sòlid. Ara hi ha com una por d’endrapar; quan et menges una cosa a gust, i, encara més, si és dolça, sempre et sents vagament culpable, per culpa dels programes de dietètica que ens aclaparen i piconen constantment amb els seus absurds advertiments. Jo crec que s’hauria de prohibir a la classe política d’edat madura que mostrés un aspecte momificat, com el de la senyora Fernández de la Vega, ves si no era molt milor el somriure franc de Cristina Almeida a aquestes misèries rebregades! I això que la senyora és elegant i seriosa i no hi tinc res en contra, políticament parlant.

L’orxata dels meus temps se servia en els gots típics, amb el cap i el cul més amples que la resta. Ara no sempre és així, per cert. A més, la bevíem amb canyes de palla, amb palletes, i tenia un encant especial. Jo reivindico el reciclatge de les palles autèntiques, que es podien mastegar una estona i encara guardaven el gustet de la beguda. El plàstic serà molt pràctic, però no té res a veure amb aquells cilindres naturals, tots diferents. Jo esperava sempre que fossin amples de diàmetre, ja que els utilitzava també per a fer bombolles de sabó, a casa. L’orxata comprada en quantitat, per beure-la a casa, està bé, però m’he adonat que perd força en el trasllat. A més, té una vida breu, si és fresca. No hi ha res millor que consumir-la a l’orxateria, enmig de la gent. La sed no la treu massa, passa com amb els gelats, però, que n’és, de bona!

Hi ha orxates de moltes coses, però la més típica és la de xufa o xufla. Les xufes també eren una menja habitual dels infants, fa temps. Es deixaven en remull i s’inflaven, i en mastegar-se tenien –tenen- una textura molt especial. Les orxateries, gairebé totes les tradicionals d’origen valencià, han revifat força, aquests darrers anys. M’adono que també els nou vinguts de tot el món gaudeixen amb aquesta beguda. A Barcelona, en temps antics i romàntics, hi havia a la Plaça Reial la del tio Nel·lo, molt famosa, de la qual es conserven bonics gravats.

Quan era petita, és clar, escrivia horchata, en castellà, i la primera vegada que vaig veure la paraula sense hac em va sobtar, perquè la hac del principi m’evocava fins i tot la forma del got. El so ‘ch’ o ‘x’ també em suggereix una mena de xarrupada, sembla que en dir or-xa-ta ja te l’estàs bevent. Aquesta estranya identificació sonora em succeeix amb algunes menges estimades. És com xo-co-la-ta. Tant en castella com en català té un nom gràfic, olorós, llarg, exòtic i perfumat. Xocolata em semblava evident que havia de rimar amb paper de plata, que era amb el paper que l’embolicaven i entre el qual i l’envoltori darrer venien els cromos, regal excitant i misteriós que encara, prenent diferents formes, sorgeix, sinó de les rajoles de xocolata, d’altres berenars una mica sintètics dels infants d’avui. Per cert, s'està perdent allò de la mitja presa de xocolata.

Amb la tardor, l’orxateria es va reconvertint, per acabar dedicada a vendre torrons de Nadal. Torró és una altra paraula menjable, gairebé. Però encara fa calor i Nadal és lluny. Aprofitem, doncs, els dies que queden, per prendre algun got de suc de xufla, ara que no hi ha tanta cua, en fer menys calor. Visca l’orxata i per molts anys que en poguem beure, en bona companyia, si pot ser!!!

16 comentaris:

Joseph T. ha dit...

Com a tú, Júlia, a l'hora que m'agrada, l'orxata també em porta un bon grapat de records.
Al meu poble, desde sempre, l'orxata l'han fet a cal flaret ( diminutiu de "cal frare" amb la típica transformació de la "r" per la "l" que fem al Baix Maestrat). Cal flaret, amb el temps Pasteleria OMS, va ser l'encarregar d'endolcir el meu poble en els temps en que es començaba a sortir de la misèria. De xiquet, ma mare em portaba allí una o dues tardes a la setmana a pendre xocolate amb torrades. Allí les mares joves del poble parlaven amb llibertad de les seves coses mentre nosaltres ens llepavem el dits.
Aquesta beguda tambè em recorda la primera vegada que vaig "treballar". L'estiu que vaig acabar l'EGB mon pare i ma mare volien que conegués alguna cosa del món laboral - ja que vore com eren els progres d'abans!. Així van quedar en mon padrí en que l'ajudaria a obrir el bar i romandria allí fins a migdia - que és quan la feina de veritat comença. Així cada matí em ficaba una camisa, em pentinava ben pentinat, i amb l'orgull que tenen els xiquets quan fan coses d'homes me'n anaba a treballar. Al bar m'esperaba ma iaia amb un croissant de la panaderia de Climentet i amb un troç de xocolate. I el més important es que podia pendre tanta orxata com vullgués. Quin plaer la mescla de la xocolata, el croissant i l'orxata - i pensant que ja era un homenet!.

Gregorio Luri ha dit...

M'afegeixo a l'elogi de l'orxata amb fartons. Per cert, no sé on he llegit darrerament que una bona part de l'orxata que consumin procedeix d'Àfrica.

Júlia ha dit...

Hola, Joseph, quin grapat de records i quines històries tan boniques! Això del 'flaret' ho deien a molts llocs, la gent fina ho corregia amb cura, per cert, llàstima.

Júlia ha dit...

Molt bé, Gregòrio, afegit al club de fans orxateros, doncs. No m'estranya gens, tot el que mengem ve de fora, quan més nostrat, de més lluny, les roses de sant Jordi són sudamericanes, les barretines, xineses, i l'orxata nord-africana. Però encara ens mirem el melic amb afició, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La veritat és que fa molts anys que no en prenc d'orxata, en ser tanm freda em produia malt decap(temporal). A CASA SEMPRE N'HI HA, de envasada marca Chufi que es beu la meva dona, a qui li agrada molt. Es una evocació de la infantesa, com aixóp de la mitja presa de xocolata, o el patricó de llet, la torna, la mitja unça, etc, expressions que s'han anat perdent, com la nostra joventut.

Anònim ha dit...

Off topic: Júlia, he sel.leccionat el teu blog per al Blog Day del dia 31, jornada mundial dels blogs per al coneixement mutu internacional: http://blogday.org

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, a mi també em passava això del mal de cap, sobretot amb el granissat. He descobert que s'ha de prendre molt a poc a poquet. Ho sento per la senyora però, havent begut la de can Sirvent, la Chufi, res de res, he, he. De joventut -espiritual- encara ens en queda un doll, estem molt bé (per l'edat que tenim, que diuen).

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Gabriel, és un honor, bon blog day, doncs. Jo no sé si faré la tria, doncs sempre em sap greu deixar-me'n al tinter i si fa no fa sempre passo pels mateixos...

Anònim ha dit...

Hola, després de setmanes sense accés a internet torne a llegir-ta amb deler, júlia.
Francesc amb l'orxata passa com en tot (el patxaran etc9 del que et venen al súper (Chufi9 a la que s'elabora per l'Horta (alboraia, principalment) hi ha un abisme!!!!! El meu germà té un amic que, precisament hi va treballar en una fàbeica més de cins anys i ens deia un dia que, l'orxata de supermercat (tant és la marca), no arriba atenir un 30% de puresa.
Ara né, de la que fabriquen Àfrica no en puc parlar pruè ho desconeixia. M'he quedat glaçada.
Fins prompte.

Júlia ha dit...

Hola, Empar, benvinguda,
Jo no dic que no, sobre això de l'orxata importada, però deu ser l'envasada, l'altra s'ha de consumir molt fresca, té poca durada i no crec que vingui de tant lluny...

Espero que hagis passat bones vacances, Empar.

Com la valenciana, cap, i de fet els llocs emblemàtics de Barcelona on se'n ven són de famílies valencianes. He llegit en algun lloc d'internet que la xufa només es cultiva pel país valencià.

Unknown ha dit...

Desconec com deu ser l'orxata de Can Sirvent de Barcelona, però m'afegeixo als elogis a l'orxata de Can Sirvent de Granollers... es tota una delicia.

Albert ha dit...

JO vaig al Sirvent del carrer Villarroel, davant del Mercat del Ninot, que és la meva plaça. I la meva queixa és que no obren tot l'any perquè a Espanya hi ha la idea que l'orxata i els gelats són cosa de l'estiu.
Tot i que m'agrada molt l'orxata, sóc més fan del gelats i quan vaig al Ninot carrego tres mitjos quilos de gelat, però a l'hivern em costa més perquè tanquen. I la culpa no és de Sirvent, sinó dels qui no s'adonen que el gelat és calorífic.
Menjar gelat a la neu no és gens surrealista com pot semblar a molts.

Júlia ha dit...

Bon dia, David. Doncs l'haurem de tastar quan anem a Granollers!!!

Júlia ha dit...

Bon dia, Albert,
Crec que la qüestió de que no hi hagi orxata va lligada a la collita de la xufa. Sobre els gelats, cada vegada és més habitual consumir-los a l'hivern, encara que aquests tipus d'establiments, d'arrel valenciana, acostumen a tancar a l'hivern o a vendre torrons. Amb els gelats m'ha passat com amb algunes fruites, desitjava que n'hi hagués tot l'any -em passava amb les taronges, de petita- i ara enyoro el temps en què esperava amb delit la seva arribada, coses de l'edat...

Albert ha dit...

No sé quines dades manegues Júlia perquè jo agafo Sirvent com exemple, però la indústria gelatera sap molt bé que a Espanya pràcticament no hi ha vendes a l'hivern i de fet Sirvent no tanca per ser valencians d'arrel, sinó que tanquen perquè no venen. Com et pots imaginar jo he parlat del tema amb la depèndencia i sé molt bé que sóc dels clients estranys. Tot i que no conec a la propietat de Sirvent sospito que ara són més uns industrials barcelonins que no uns orxaters de València.
El que dius de la collita de la xufa té lògica.
Tampoc sé què hi fa l'edat, a mi m'agraden els gelats tant ara com quan era nen. I per això procuro que no en manquin al frigorífic.

Júlia ha dit...

Dades intuitives i poc fonamentades, evidentment. Només que anys enrera era impossible menjar gelat a l'hivern i ara encara trobes algun -pocs- establiment obert i, a més, hi ha els congelats, és clar. Crec que no tots els 'Sirvents' tenen relació directa i comercial encara que potser sí genealògica...