16.8.07

Escriptores oblidades -o no tant-

En els temps més ombrívols, també es podra cantar?
També s'hi cantarà, sobre aquells temps ombrívols.
(Bertold Brecht)
El suplement de cultura de La Vanguardia, d’ahir, recorda, en un extens article de Cristina López Pavía, a l’autora barcelonesa Carmen Kurtz. Trobo molt oportú i just recordar aquesta excel·lent autora i també altres noms, que l’article menciona, de dones que avui són poc recordades, i que van aportar a la literatura hispànica obres remarcables, avui no massa conegudes.

Moltes d’aquestes dones estan lligades a premis importants com el Nadal o el Planeta, i sorprèn encara veure com el percentatge de dones guanyadores del Nadal era, comparativament, més alt en d’altres èpoques que en el present. Algunes de les escriptores d’aquelles generacions viuen encara, com Lluïsa Forrellad, Mercedes Salisachs o Ana Maria Matute, d’altres van morir ja grans, a finals de la dècada dels noranta, sense que els mitjans culturals se n’hagin fet massa ressò, la veritat. NI a Catalunya ni a Espanya, ves.

El fet és que, lluny de ser un desert cultural, molts anys de la postguerra presenten –sempre tenint en compte el context, les possibilitats de publicació i la situació general de la societat espanyola- moltes sorpreses. Aquestes sorpreses les descobreixen, avui, molts joves, que han pujat creient que sota aquelles ombrívoles circumstàncies no podien florir res més que males herbes.

El meu avi comprava puntualment Destino i he de dir que jo contemplava amb enveja aquelles noies i senyores modernes, que guanyaven premis importants de novel·la, i que formaven part d’una mena de miratge, molt llunyà de la meva realitat. Darrerament es va tornar a parlar força de Laforet, Lluïsa Forrellad va publicar fa poc una novel·la, en català, amb un èxit remarcable. Salisachs no ha parat mai. No em puc vantar de conèixer a fons l’obra de tantes escriptores admirades, hi ha, com en la majoria d’autors i autores, coses millors que no pas altres, però el conjunt de qualitat resulta impressionant. Es pot objectar que la majoria d’elles pertanyien a la burgesia, a classes benestants, però això podia haver representant un condicionant negatiu, fins i tot. En el camp de la literatura més popular crec que, encara que corro el risc de que ho interpreteu com un estirabot, vull mencionar també l'obra, immensa en volum, de Corín Tellado perquè literatures com l'anglesa tenen força consideració per a aquest tipus d'autores i, ens agradi o no, algo tiene el agua cuando la bendicen. A Catalunya es va intentar endegar no fa massa anys una col·lecció de novel·la rosa en català, però crec que es va gestionar de forma deficient i que la cosa no es va prendre seriosament, una oportunitat perduda, doncs. Moltes novel·letes de Folch i Torres són ben bé novel·letes roses.

Rosa Regàs, una altra escriptora important, -i moltes més coses, evidentment-, una mica més jove, a qui escoltava fa poc per ràdio sempre protesta quan li diuen que la colla de progres dels seixanta que compartien les nits de Bocaccio eren uns fills de papà i objecta que eren, de fet, professionals, que treballaven, vaja. Em sembla bé i té un punt de raó, però cal dir també que la universitat de la seva època era inaccessible a les classes treballadores, encara més a les noies, en general, i que contactar amb aquells grups, si no pertanyies a segons quins sectors socials, només era a l’abast de gent molt decidida i arrauxada, com, per exemple, Maruja Torres, una excepció, de fet.

Dels cinquanta i els seixanta, a més de les mencionades, podria afegir-hi Mercedes Fórmica, Elena Soriano, Dolores Medio... Segur que me’n deixo moltes. A casa nostra, a Catalunya, a més, el tema sempre topa amb un altre d’espinós, l’ús de la llengua. Molta novel·la urbana, barcelonina, va ser escrita en castellà, per motius obvis. No entraré en el tema d’allò que és o no és cultura catalana, però, al menys per a mi, hi ha tot un conjunt de llibres que, si no són cultura catalana, malgrat ser escrits en castellà, reflecteixen el món català, de vegades amb més objectivitat i contundència que d’altres nostrats, carregats de bones intencions. En tot cas no es tracta de comparar, sinó de destriar el gra de la palla, hem de viure amb això, i no és fàcil, la veritat. A molts d’aquests autors no se’ls havia preguntat, fins aquests darrers temps, per què no escrivien en català i de vegades s’han hagut de justificar de forma patètica o s’han posat a la defensiva, cosa que ha provocat ressentiments que s’haurien pogut evitar. Tot plegat no em sembla saludable.

Sobre Kurtz, vaig llegir, molt a gust, Duermen bajo las aguas, fa anys, i recordo la novel·la d’una forma difusa. Per l’escola hi deuen haver, encara, llibres infantils de l’encisadora sèrie sobre ‘Óscar’, em sembla que fins i tot es van arribar a publicar en català, alguns de la sèrie. Però la badoqueria nacional –nacional d’on sigui- s’estima més els Potters foranis, molt respectables, també, que no pas potenciar, difondre i vendre la producció pròpia. I la miopia sobre els gèneres infantil i juvenil fa que, encara, els premis d’aquest tipus demanin llibres curtets, de fins a 80 pàgines, en el cas dels infantils... per exemple.

Tinc per casa un volum de contes, molt interessant, de Joana Trullàs, El Cafè de la Lluna Plena, una autora que ha escrit, també, en castellà. La publicació és del 1991. Un pròleg de Núria Folch de Sales acaba amb aquestes paraules:

Confesso que no desitjo llegir la seva obra anterior castellana.
Les divisions de la guerra s’han superat millor que les de la postguerra. Aquestes ens han fet un país de múltiples síndromes esquizofrènics, de parts que es donen l’esquena quan no s’ignoren. Benvinguda, Joana Trullàs, a la que de debò és ben teva!

Em sembla que això de donar-se l’esquena no és només culpa d’una de les parts. Per què la prologuista no s’interessa per la producció castellana de Trullàs? I si els llibres en castellà de l’autora fossin obres mestres? No caiem en el parany de menystenir allò que ignorem? S’ha de bandejar tota una tradició que, encara que fos imposada es va acabar assumint –parlo per mi- també com a pròpia? Hem d’escriure sempre en català si no volem ser considerats traïdors? Són traïdors els autors d’èxit que, a causa de viure en estats amb una llengua minoritària escriuen en anglès, en francès? Curiosament, això de ser testimonial no compta quan es fa periodisme, per exemple, o quan es canta òpera. És Tapas, per exemple, una pel·lícula lligada a la cultura catalana? Si algú escriu una novel·la d'ideologia plenament hispànica, centralista, però, per oportunisme, la crea en català, està fent cultura catalana? Per sort, o per desgràcia, comptem sempre amb els predicadors fonamentalistes en aquests temes que sembla que saben què és o no és cultura catalana. Cosa difícil, perquè saber què és, tan sols, la cultura ha possibilitat reculls de centenars de definicions diferents i contraposades. Res, que continuarem parlant del tema, per molts anys, em sembla.

Allá en el fondo, todas las palabras que dijimos y de las cuales ya no guardamos recuerdo, duermen bajo las aguas. Duermen aquellas que no supimos decir y esperan su turno para salir a flote. Las cartas que hemos roto, las no recibidas y las veces que hemos dicho adiós. La pena que sentimos y que ahora, al recordarla, nos parece pequeña. La risa o el llanto que no llegó a brotar. La amistad que buscamos en el momento dificil y que resultó más débil que nosotros, más falta de ayuda. La persona a quien quisimos consolar y nos sirvió de consuelo...Todo duerme allí, en ese fondo... (Carmen Kurtz. Duermen bajo las aguas).



11 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

La novel.la rosa, sigui en la llengua que sigui, és molt difícil, tot i els tòpics, llocs comuns, recursos suats i tot el que calgui. Fa ja molts anys, vaig escriure algunes de les adaptacions a fotonovel.la de les novel.les de Corín Tellado, y he de dir que és una feina és gens fàcil per al guionista. El món de Corín Tellado --com la seva personalitat-- és molt complex, molt més que el de Barbara Cartland, tan considerada al Regne Unit.

La literatura de gènere ha estat sempre menystinguda pels canonistes, que no pels lectors. Però el nostre veí González Ledesma es va fer escriptor amb les seves novel.les signades com a Silver Kane. Per cert, les seves novel.les no són literatura catalana, sinó de Mongòlia Exterior, com tothom sap; de la mateixa manera que les de Wole Soyinka no són literatura africana sinó de la City londinenca, atesa la llengua, i segons la mateixa lògica.

lola ha dit...

Fa uns anys em va sorprendre una entrevista curta (uns 10') a la teleisió, feta per Pedro Ruiz a Salisachs, a qui només coneixia de nom i encara gràcies. Tot el que va dir era interessant, intel.ligent, allò que et quedes amb les ganes de coneixe-la i celebres haver tingut l'oportunitat de "tastar-la" una mica. Chapeau per la senyora. No li he llegit res, però segur que no ha fet cap bestiesa, i en canvi ningú no en parla. Un bon post, Júlia. Tens raó. Aquests oblits i menyspreus són un símptoma de decadència. Val a dir que també sobre moltes escriptores en català cau l'oblit, de la no reedició per exemple (Maluquer, Bertrana...)

Lola

Gabriel Jaraba ha dit...

Salisachs, en el seu temps, era best seller a Barcelona. Era la veu femenina d'una corrent que volia ser la novel.la barcelonina urbana escrita en castellà pròpia de la nova situació. Els altres dos autors van ser Josep Maria Gironella i Bartolomé Soler, el primer, best seller que va fer ric Lara, i el segon, millor que Gironella però menys venut. Darrerament, Mercedes Salisachs --cunyada de José Antonio Samaranch-- ha escrit coses que Deu n'hi do: és molt intel.ligent i escriu molt bé, però ha estat bescantada per les seves connotacions, hom diria que polítiques, però em temo que de classe i de cultura.

Cal tenir en compte que, ja finals dels 40, a Barcelona havia editors com Luis de Caralt, perfectament adicte al règim, que va traduïr grans autors de l'època, i no només ficció: Carl Gustav Jung. Influència de gent com Juan Eduardo Cirlot, en la mateixa situació però un geni. I no oblidem escriptors com Angel Zúñiga, autor de les millors estampes de la vida nocturna barcelonina i gran crític de cine i teatre.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Escriure noveletes d'aquestes roses no és tan fàcil com pugui senmblar, per a mi Corin Tellado, n'ha escrit més de 4.000 te molt de merit, a banda que diuen que amb pseudónim n'escrivia de erótiques, que també és molt i molt dificil, i aixó ens portaria a una altra dona escriptora Anaïs Nin. Quan a la Forrellad, que viu a Sant Quirze del Vallès però esde Sabadell es un cas curiós de Bartleby, va guanyar el Nadal molt jove i amb força ressó (era molt bufoneta i intel·ligent) però va desaparèixer fins ara fa poc que amb una edat (més que la nostra, que ja és dir) s'ha decidit a publicar, amb molt d'exit de vendes i de crítica.

Júlia ha dit...

Gabriel, és que mentre la novel·la 'de gènere' negre s'ha reinventat i rehabilitat, la 'rosa' no ha tingut bona premsa.

González Ledesma és un cas interessant, abans d'haver de dedicar-se al pluriempleo de la novel·la popular ja havia escrit coses interessants, escriure aquelles novel·les li va fornir un gran ofici. L'hem fet venir al barri algunes vegades, jo l'admiro molt, encara més com a persona que com a escriptor, crec que ara se l'encasella en la novel·la negra, però en té algunes de ben diferents, també. Per cert, vull proposar que es posi una placa a la casa on va néixer, a veure si fem pinya, els poble-sequins -encara que siguin emigrats amb arrels, com ell mateix, ep-.

Júlia ha dit...

Bona nit, Lola. De fet, els autors 'de dretes' van 'perdre' la guerra del mercat, curiosament, en un determinat moment, cosa que també té la seva explicació cojuntural. Salisachs és una senyora d'una gran personalitat, com moltes de les mencionades. Jo he llegit alguns llibres d'ella, de vegades els espatlla el sentiment religiós, una mica carrincló, però n'hi ha d'excel·lents, 'La gangrena' mateix és molt remarcable i interessant i té, al meu entendre, molts paral·lelismes amb una poc coneguda de l'abans nomenat González Ledesma, 'Los Napoleones', que no s'ha reeditat. No sé si tots dos reflecteixen una part de la societat que devien conèixer bé, encara que des d'òptiques diferents. En el fons tracten un tema interessant, el fet que la guerra no la van guanyar les dretes ni les esquerres sinó els 'espavilats'.

Tens raó sobre els oblits, són generals, sembla que sempre haguem d'anar 'recuperant', hi ha mols interessos i també ignorància, som en un món on la novetat té molt més pes que la tradició, 'redescobrir' també té la seva gràcia, encara que de vegades és difícil i embolicat.

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel, de nou. Penso que el que ha passat amb aquestes escriptores 'de dretes i casa bona' no ha passat tant amb els senyors, en aquest tema també hi ha prejudicis... encara.
Sobre l'època, hi ha un nombre considerable d'escriptors i escriptores molt interessants, i d'editors amb empenta. Cirlot, un geni, efectivament. No sé si avui hi ha el mateix entusiasme al volt de la literatura, tenim moltes més 'distraccions'.

Júlia ha dit...

El cas de Lluïsa Forrellad és paradigmàtic i ben curiós. El seu cas m'esperona i m'anima, he, he, he.

Respecto molt la novel·la 'de gènere' en la qual incloc Tellado, que, a més, és un personatge interessantíssim ella mateixa.

Júlia ha dit...

...només li faig un retret, això de posar-se 'Corín', crec que amb un nom més novel·lesc hauria guanyat més consideració dels 'seriosos', és com aquesta botiga 'la tienda de Lolín', sembla que hagin de tenir-ho tot carrincló. De fet és que aquests acabaments en 'in' no m'han agradat mai i això que tenia molts veïns amb aquesta desinència: Pedrín, Salvadorín, Teresín...

Luis Rivera ha dit...

Cal afegir a la petita llista que apareix en els comentaris a Luis Romero o a Tomás Salvador. Bartolomé Soler, que com ara diriem ("es que es molt fatxa") es un novel.lista com la copa d'un pi, amb un ·estilazo". Veí per cert de Polinya. I en el que respecta a editorials n'oblidem Janes, amb la seva col.lecció Plaza y Janés. Destimo mateixa era adicta al regim, i en tenía prou calitat (sempre es dirá que els temps cambiaban i es cert) pero la mancheta era "roja y negra de falange".
No, Julia, aquests escriptors i escriptores no van perdre solsament la guerra del mercat per causes naturals, sino que la increible desfeta cultural progresista que, jo entre tants, vam protagonitzar, va crear un desert de la propia cultura del seu temps. Solsamente era bo el que era politicament correcte, progresista, catalaniste i d'esquerres. Es que no es tractaba solsament d'autors de casa. El Nadal primerenc el guanyaben escriptors con Laforet, Delibes, Sçanchez Ferlosio, Pinilla... Els dos premis més important de la novel.la espanyola es donaban a Barcelona. i les revistas nacionals s'editaban a Barcelona, i el gran porcentatge de editorials i distribuidores hi eran a Barcelona. Seix, Seix y Barral y finalmente en Carles Barral, del que surt tot el realisme magic sud americá. I el Premi Formentor, García Hortelano, per eixemple, i Marcé. Que queda? Un desert fet de cultureta, lloc privat dels qui fan i desfan prop del sistema politic, el mateix que habian maleit d'el regim anterior.

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis, precisament anava a afegir Salvador als comentaris anteriors i se'm va passar. Malauradament la situació és la que dius, en general, i el mal ve d'anys. Aquells premis havien donat l'alternativa a molta gent nova, ara, per exemple, el Planeta, és ja una cosa pactada destinada a vendre, i també molts d'altres. Els editors vocacionals han anat a menys i els peixos grossos s'acaben menjant els petits. Crec que la cosa sap més greu perquè, al capdavall, sempre fa més mal que et decebin els que s'autoproclamen 'd'esquerres i progressistes' que no pas 'els altres', dels quals ja no n'esperaves massa, potser. La veritat és que amb la transició i la post-transició es van perdre moltes iniciatives culturals de pes. NO solament en el camp editorial ha passat això, molta gent ha col·locat 'els seus' a diferents llocs, passant per damunt de la vàlua personal. Això de primar el 'conegut' per damunt de l'anònim desconegut és dolent per a les societats però sembla que no ens en sortim.