15.8.07

La residència


Un nou silenci ha transformat el poble
i la pau dels diumenges, com les heures,
s'enfila pels vells murs, i arriba als vidres
de les cases antigues. Han obert,
fora vila, una nova carretera.

Al vell camí d'abans, ple de quietud,
hi ha finestrals que esperen el retorn
del brogit oblidat, amb una mica,
d'enyorament inútil.

Fa molts anys,
hi havia al poble fonts i balnearis.

Allà, segurament, la gent deixava
que passessin ben lentes les vacances
i que arribessin plàcides tardors.

Temps de tarja postal i de copalta
i de somnis romàntics, amagats,
rera ombrel·les de seda, decorades
amb exòtics ocells d’indrets llunyans.

Ara, el dia de festa s'esllavissa
i el poble no és res més que un poble mut.

En un dels vells hostals de carretera
hi ha un asil de gent gran.

Un gris establiment desinfectat,
amb una gran televisió engegada
durant les hores llargues, del poc temps ,
que els resta als vells, malgrat la ciència avanci.

Un d’aquest edificis que anomenen,
amb pietat falsa 'una residència
de la tercera edat'.

Els avis miren,
indiferents, l'inesperat silenci,
i escolten, solament, una remor,
llunyana, com de mar.

Remor dels cotxes
dels qui fugen enllà i que no coneixen
els secrets del viatge, i que els camins,
tenen sentit, només, en ells mateixos,
i no pas en destins definitius.

Els vells ho saben, massa tard, potser,
i recorden etapes de viatges
que feren pels camins de cada jorn.

Imatges al record de cadascú,
passades i presents, desesperades:
La fugissera pau vora els fogons,
l'avorriment d'un bar, un plor d’infant,
l'abraçada de dos enamorats,
les nenes que jugaven fent rotllana
o uns noiets empaitant-se vora el riu
que ignoraven encara com la vida
havia de malmetre tants estius.

Lluny dels silencis, més enllà del poble,
immensa, viva, la ciutat espera.


Indrets i camins. Edicions joescric.com


4 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

He llegit seguint un ritme intern dividit en dos temps: el nostalgic ahir i l'embrutit avui. Dues músiques.

Júlia ha dit...

HOla Luis, la veritat és que el poema me'l va inspirar una realitat, feia anys era a un càmping de Tona i vora la carretera hi havia aquesta residència. Els avis es distreien força mirant el pas dels cotxes. Van desviar la carretera, com han fet a molts pobles, i em va fer l'efecte que l'edifici havia quedat en una mena de via morta i els avis em van fer molta més pena, en perdre aquella distracció quotidiana.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a les residencies molts avis seuen davant la tele i miren cap a una altra banda. Es molt depriment. deia cioràn que "la vellessa es l'autocrítica de la naturalesa" jo crec que és la venjançai és molt cruel.

Júlia ha dit...

Es pot idealitzar quan s'és jove la vellesa, Francesc, però el fet és que, efectivament, és una mena de venjança vital, i per molt que es gaudeixi d'una més llarga perspectiva de vida i d'una certa qualitat, sempre arriba la decadència. I si no s'hi arriba, doncs, pitjor, he, he. Crec que encara manca un ampli debat sobre l'eutanàsia i sobre l'elecció d'una mort amb dignitat, encara hi ha molts prejudicis sobre el tema.