2.8.07

Santes feineres i provatures unificades

En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa». (Lluc, 10,38-42)

Netejar, com cuinar, no em desagrada, si ho faig per gust, que no per obligació, encara que admeto que les obligacions, en alguna ocasió, són motiu d'acceptació gustosa. Així, motivada per les llargues vacances escolars, endego a l’estiu repassos generals als indrets on la pols de les hores s’acumula de forma traïdora i consistent durant l’any. És més, sovint l’activitat netejadora –en la qual incloc una gran diversitat d’ocupacions, allò que abans en deien sus labores- em distreu força dels neguits existencials, encara més si l’acompanyo amb la sonsònia de la ràdio, per exemple.

Planxar al menjador fa que pugui engegar fins i tot la tele, mentre em dedico a aquesta activitat. Em ve al cap, aleshores, aquella cançó de la Trinca:

I és que si una s'ho combina, Angelina, fa la feina de la casa i veu la tele matutina..


La cançó acabava dient ‘fot-li la culpa al Calviño’, que era, aquest senyor, a l’època de la tonada trinquera, el responsable televisiu de més alta volada; qui sap què deu fer, ara, potser també està planxant, o mirant blogs, ves. No sé a qui endegar, avui, la culpa del vulgaríssim i avorrit llenguatge que senyoreja els mitjans –si, també en castellà-, de les incorreccions a dojo i de les bestieses a carretades. Per militància lingüística, a punt de treure les arrugues tossudes, engego per defecte tevetrès, on fan una mena de magazine matinal. Uns senyors japonesos munten una amanida amb meduses comestibles, són simpàtics i xampurregen català, cosa d’agrair, car hi ha més alegria per un pecador convers que per cent mil justos ensopits, en general, cosa que sempre m’ha semblat poc democràtica.

El cas que tota l’estona estan, els presentadors ‘provant’ el menjar. Òndia, un exercici recurrent, en els meus temps de professora de segona etapa, era establir diferències nostrades entre ‘tastar’ –el menjar-, ‘provar’ –la bicicleta, i ‘emprovar-nos’ –la roba-. Aquesta varietat lligada a la diversitat d'objectes i situacions possibles, però, ha desaparegut del mapa, sembla. També s’ha estès això de ‘estar molt bo’ i no pas per referir-se a un senyor formós, sinó a un plat qualsevol de cuina creativa. Quan jo era petita tot ‘era’ bo, la condició de bondat culinaria excel·lia, sembla, imprimia caràcter com els sagraments, vaja.

El pitjor és que si hi hagués una mica de cura, amb tal que es repassessin uns quants programes i als esforçats presentadors els fessin quatre recomanacions d'estar per casa, n’hi hauria prou per a recuperar aquestes variacions, que semblen intranscendents, però que aixequen la moral verbal i escrita, enriqueixen les possibilitats expressives i consoliden la tradició. Temps era temps, la tevetrès fou model en això, encara recordo els paranys lingüístics dels programes d’en Puyal, ves. Sóc molt tolerant amb la parla intranscendent, però a l'escola i als mitjans no és ben bé el mateix que a la taverna...

Sobre les feines domèstiques, i l'evangeli, fa pocs dies va ser Santa Marta, nom de la meva mare i de la meva filla. La meva mare opinava que era aquesta la santa de les tontes, dels escarrassos, encara que la van guardonar com a patrona de l’hosteleria i el sector, amb tant d’elitisme culinari, ha pujat molt el to i els preus. No sé si els restaurants dels estels Micheleng devien tancar, diumenge, a causa de la celebració, la veritat és que ho dubto, els sants patrons ja no són el que havien estat.

Sempre he pensat que el fragment evangèlic no és exacte ni fidedigne, sinó que amaga lectures diverses, crec que Santa Marta devia pensar, en realitat: ‘aquests xerrant i el més calent a l’aigüera’, ‘quina manera de fer volar coloms’ i ‘és ben bé que qui no té feina el gat pentina’... Marta feineja i Maria escolta, enmig dels senyors, i encara queda bé. El món se sol dividir sempre entre Martes i Maries, no necessàriament dones, sinó també homes, és clar. Hi ha qui fa la feina, ‘els cansats fan la feina’, i qui es dedica a la vida contemplativa i encara fa currículum. ‘Mentre hi hagi burros n’hi haurà que van a cavall’, deien, també, els grans més grans que jo. Fins i tot, ai, hi ha qui veu a Maria, que s'ha volgut identificar amb la Magdalena, com una feminista avançada, pel fet d'haver aconseguit escaquejar-se de la feina i unir-se al poder -encara que fos un poder espiritual- masculí. En totes les èpoques i en mig de les malvestats més diverses, les Martes han fet bullir l'olla mentre les Maries i els Marians feien política.

He trobat poques imatges de la santa, en aquesta que reprodueixo, -que podeu trobar a llocs com l’estamperia de la catedral-, hi veig un drac que no sé ben bé què hi ve a compondre, imagino que deu tenir l’origen en alguna llegenda antiga. Hi ha una Santa Marta d’Astorga, també, una de tantes verges a qui els malvats romans van escabetxar.

A la meva mare no li van posar Marta per la santa, ni per tradició familiar, sinó a causa de la protagonista de ‘Abajo las armas’, novel·la de la pacifista Berta de Suttner. Malgrat això, sembla que el nom va condicionar el seu destí, sense mare de petita, sense àvia a partir dels divuit anys, va haver de tenir cura de pare, germà, marit i fills, mentre les Maries podien meditar sobre la transcendència i dedicar-se a la vida pública i/o contemplativa. Només cal recordar la diferència que s'establia entre home públic i dona pública fins no fa massa, diferència que cada vegada tendeix més a diluir-se, en tots els sentits semàntics de l'adjectiu. Tenim, per cert, una Marta heroica, en la nostra tradició literària, la de Terra Baixa, però, al capdavall, s’ha de refiar d’en Manelic, per tocar el dos.

Deixo de moment la blogueria intel·lectual, doncs, per retornar a la planxa, abaltida davant de l’amanida de meduses, a causa d’un rampell d’inspiració, del qual he volgut deixar constància. Proveu, tasteu, emproveu, doncs, tot el que calgui!!!

8 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Com m'agraden aquests textos teus, especialment quan el relat sembla revelar-se i s'endinsa per derrotes inesperades, encara que finalment, d'una manera singular, acaba triomfant la coherència narrativa.

Júlia ha dit...

Bona tarda estiuenca, Gregorio.


Derrotes o 'derroteros'???

De vegades me'n vaig per aquelles contrades dels 'cerros de Úbeda', certament.

Gregorio Luri ha dit...

"Derrotes", amb el seu sentit mariner (que, per cert, no se si és adequat en català).

Júlia ha dit...

Tens raó, Gregorio, no sabia aquest sentit, es nota que no sóc marinera:

I. || 1. ant. Via, camí que es segueix anant d'un lloc a un altre. Puys isquem tots | molt bella flota | fent fort derrota | ab lo calt sol | de juliol, Spill 1802.
|| 2. nàut. Camí que segueix una nau per anar d'un lloc a un altre. Atlots, atesem la escota | y durem millor derrota, Penya Poes. 92.

Sempre s'aprèn alguna cosa... i jo donant lliçons sobre les proves i els tasts, ai, que n'és d'agosarada, la ignorància!!!

Gregorio Luri ha dit...

Jo no soc gens mariner, no més, he estat un bon lector de Salgari. Ai, si jo et digués tot el que aprenc cada vegada que vinc a casa teva de visita!

Júlia ha dit...

Voldria defugir la mútua ensabonada, però igualment, Gregòrio.

Arare ha dit...

Julia, jo no t'ensabonaré, només et diré que, a part que m'ha agradat llegir-te, la història de Marta i Maria m'ha servit durant molt de temps (i encara em serveix9 per fer-li veure a la meva, de mare - que no es diu Marta però que sempre havia actuat com a tal i que encara ara que ja no té obligacions ho continua fent, no sé si per inèrcia- que hi ha moments a la vida en què hom ha d'arraconar l'escombra darrere la porta i treure's el davantal, passar-se una pinta pels cabells i sortir a la fresca a escoltar el Jesús de torn.
Mai no he aconseguit que m'acabi d'escoltar, però...són temperaments, no creus?

Una altra abraçada.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, mira, hores d'ara, no sé si no val més passar l'escombra i deixar-se de prèdiques, en tot cas anar-se'n a ballar i no pas a escoltar els profetes... Per cert, la meva mare, quan venia una visita pesada posava l'escombra al revés, darrera la porta, no sé si era massa efectiu...