24.9.07

Testimonis


Vaig veure, ahir, la pel·licula francesa Les Témoins. No sé el perquè, però tenia la dèria d’anar a veure aquesta o bé ¿Y tú, quién eres?, o sigui de triar entre sida i alzheimer, que són els temes que conformen el teló de fons de cadascuna. Ambdues malalties són ben característiques del nostre món d’avui, el toc d’atenció de les societats civilitzades, que creuen que tot ho poden controlar. Totes dues freguen el tema amb una tendresa desdramatitzadora i un punt d’ironia, defenses humanes, al capdavall, davant dels desastres.

He deixat l’espanyola per a la setmana que ve. Més enllà del contingut, vull veure aquests dos actorassos que són López Vázquez i Alexandre, que ja han passat dels vuitanta fa temps, per cert. López Vázquez va tenir més sort professional i va ser protagonista de moltes pel·lícules, potser fins i tot de forma excessiva, durant una llarga época. Alexandre s’ha hagut de conformar fins a les seves velleses amb ser un secundari important. Nunca es tarde si la dicha es buena, deien, a casa meva, en castellá. Sobre la direcció de l'espanyola, ja sé que hi ha molta gent que odia a Mercero, com a Garci, i no seré pas jo qui no digui que, en ocasions, no hi hagi motiu, però, malgrat tot, també tenen els seus moments inspirats, ambdós...

Les Témoins parla de la sida en els seus inicis, a mitjans dels vuitanta, i del pas d’una certa inconsciència col·lectiva, d’una liberalitat social i sexual, a la por i a la mort. Potser no és del tot rodona, potser li sobra metratge, potser no acaba de mostrar del tot què va representar aquella nova malatia, que no se sabia d’on venia ni les conseqüències que podia tenir. Però és una pel·lícula interessant, honesta, ben interpretada, sobretot per l’actor, molt jove, que esdevindrà la víctima innocent del virus, i per Michael Blanc, un actor poc conegut també, madur, que interpreta un metge homosexual, liberal i culte. També Béart i Bouajila, que interpreten aquesta parella oberta i moderna, ho fan bé, encara que he dir que Emmanuelle Béart no m’ha acabat mai de fer el pes del tot. Malauradament, la reacció, a l’època, no va ser, en general, tan comprensiva i tolerant com es mostra en aquesta història, potser algun dia se’n podrà parlar en profunditat, sembla que un estrany tel hagi cobert les històries de tanta gent coneguda, a casa nostra, sobretot en el món de l’espectacle, que va morir a causa del sida, durant aquells primers anys.

Després, les aigües s’han anat calmant, el perill existeix, però vivim amb ell com amb tantes altres coses, sense parlar-ne massa, per si un cas. Diuen que els joves no prenen, ara, ja, tantes precaucions, però, de jove, el risc és un repte i les precaucions són una cosa de gent gran, no cal oblidar-ho. Per això, les recomanacions escolars, tenen una efectivitat precària i dubtosa. Molts més morts i ferits hi ha per les carreteres i ja veiem quin cas se’n fa, en general. Sobre l’alzheimer, la seva proliferació mostra com, per més que ens cuidem, fem servir preservatius, no fumem i mengen coses saludables, la fragilitat humana continua existint. Allargarem la vida, però, a quin preu? Sovint els consells mèdics sobre prevenció obvien el tema principal, que la mort existeix I que ningú no ens pot assegurar que no esdevindrà dolorosa o difícil, que serà ràpida i asèptica. Vivim en el risc i en la inseguretat, malgrat que ens creiem en possessió del nostre destí patològic, la veritat.

Darrerament, per sort, estan arribant força pel·lícules franceses, que, en general, passen de forma ràpida pels cinemes, com també les espanyoles, sovint. Què hi farem, de fet, què hi ha, a la vida, que no passi de pressa?

4 comentaris:

Artur ha dit...

Hola. L'anterior del Mercero, planta quarta, em va semblar immensa. Combina el problema del càncer amb una ironia (en la seva justa mesura) de manera magistral. Amb això q el Mercero va fer moltes sèries de tv (Verano Azul, Farmacia de guardia...)cxrec q no se l'ha sapigut valorar tcom es mereix. Com a director de cinem,a, em sembla un dels més grans del panorama estatal.
Com que crec q ets mestra, Júlia, et recomano una pel·lícula francesa de fa 3 o 4 anys HOY EMPIEZA TODO. T'agradarà.

antoni ha dit...

Tinc una certa debilitat pel cinema francès, per la manera amb què saben explicar les històries, de manera que em prenc la teva crònica com un consell i, si la trobo, l'aniré a veure aquest cap de setmana.
Tens raó amb això de l'endolciment de la visió sobre les reaccions davant la Sida (passa una mica com amb el franquisme, salvant distàncies). Però això ja era evident a la pel.lícula "Philadelphia", amb una reacció familiar tant unànime com comprensiva i poc creïble davant la malaltia de l'advocat representat per Tom Hanks.
De totes formes crec que millor que sigui així. Ja tindrem temps, més endavant, de recordar el refús, la marginació i la incomprensió a que han estat sotmesos aquests malalts (i si no que els ho preguntin als nens hemofílics que van adquiri la malaltia i noes deixaven entrar a l'escola...)

Júlia ha dit...

Hola, Artur,
No es pot negar que Mercero té ofici, fins i tot les sèries de televisió, no estaven malament considerant el panorama general i el moment, però hi ha qui el troba massa 'sentimental', hi ha gustos per a tot i sempre tenim tendència a menystenir més del compte les coses del país.

Vaig veure 'Hoy empieza todo' quan la van estrenar, fa alguns anys, potser més dels que dius. El seu protagonista, per cert, el vaig veure fa poc en una altra pel·licula francesa 'L'equipier', que vaig comentar fa dies. A casa nostra no hem sabut, encara, fer pel·lícules realistes i interessants sobre el món escolar, com és el cas d'aquesta.

Júlia ha dit...

Suposo, Antoni, que hi va haver reaccions de tota mena, però la més general va ser de por i de 's'ho han buscat', perquè al principi semblava una malaltia lligada a drogadiccions i homosexualitat, hem canviat molt, afortunadament. El cas dels nens a l'escola va ser paradigmàtic, però és que les reaccions primàries davant de qualsevol cosa són sempre, a l'inici, exagerades, penso en un tema com el de les vaques boges que de poc que no arruïna els carnissers, durant unes setmanes. En la pel·lícula que comento la reacció comprensiva és més creïble perquè els 'testimonis' podien haver estat també, pel seu capteniment, les víctimes.