17.9.07

Un cap de brau a la panxa del bou




Em fa arribar el meu marit, per email, un article del diari El País, on Xavier Theros fa una evocació irònica, però també entranyable, del Bar Borrell del Paral·lel i, també, del seu cap de brau, dissecat, que, des de l’interior de l’establiment, sembla contemplar el pas del temps amb suposada indiferència.

Resulta que a la meva darrera novel·la publicada, La descomposició de la llum, jo hi faig sortir un bar, -que, de fet, es pot dir que és un dels paisatges urbans protagonistes de la història-, al qual he donat un nom inventat i que és una barreja del Borrell, del Carbó i de molts altres bars i cafès, la majoria desapareguts, d’aquest paisatge tan estimat del Paral·lel. Situo el bar al cantó dret del Paral·lel, mirant cap a port, però hi recupero el cap de brau, que sempre m’ha trasbalsat una mica, la veritat. També he inventat una història absolutament imaginària per al propietari, i qualsevol semblança amb la realitat -que crec que no n'hi ha cap- cal explicar que és pura coincidència.

El conegut llibre de Miquel Badenas sobre el Paral·lel parla força del Borrell i també del Bar Carbó. Explica com Josep Borrell, antic dependent de Casa Juan, va aconseguir estalviar uns diners, a principi del segle XX, per tal de lliurar-se de les maleïdes quintes, però que després va tenir la sort de sortir exempt per sorteig i de poder esmerçar aquells estalvis en el traspàs del bar, una antiga i modesta bodega. Fins abans de la guerra havia tingut, el Borrell, també, servei de restaurant.

El Borrell va acollir diferents penyes i tertúlies. Una de les més famoses va ser la penya dedicada a Enrique Vera i també Joaquín Bernadó va tenir relació amb les tertúlies taurines del bar. Sembla ser que un antic banderillero va començar a instal·lar a les parets diverses fotografies sobre temes taurins i també el cap de brau. Aquest afeccionat amb aspiracions d'immortalitat practicava, amb d’altres, a la bonica Plaça del Sol, destrossada actualment de forma barroera amb la coartada cultural de la construcció de la Fundació Miró. Per sort, l’emblemàtica estàtua del Manelic, encara resisteix. Per cert, Enrique Vera va ser, és, també, actor, sortia a El último cuplé, on també hi surt el Molino, i m’han dit que se li havien atribuït amors juvenils amb Katia Loritz, bella i exòtica actriu, avui crec que retirada.

Jo no havia anat mai al Borrell, de joveneta; la gent seriosa no anava als bars, i, a més, en èpoques d’escassetat eren mal vistes les persones que es prenien la cervesa a les terrasses –sobretot les dones- enlloc de fer-ho en la intimitat de la llar autàrquica, però havíem fet algun vermut familiar esporàdic al Mundial, avui O’Barazal, i també havíem anat a veure cinema estiuenc a la Cerveseria Bohèmia. El meu germà, de jove, va freqüentar amb una colla el Borrell i van fundar una nova penya, la Magiconya, que va tenir una vida breu i esplèndida, amb representacions humorístiques del Tenorio i celebracions de Caps d’Any remarcables, ballant i mirant el programa de la tele, com aquell en el qual Àngel Casas va oferir, crec, un estriptís de la malauradament desapareguda –ai, quants silencis- Christa Leem.
L’època del meu germà i la Magiconya va ser també la de l’inici de la democràcia, amb una gran efervescència política. Al Borrell s’hi reunia gent d’esquerra força radical, de la gauche de la gauche, cosa que provocava –m’ho han explicat, jo aleshores estava dedicada a la feina de l’escola i als meus fills que eren petitets, ja se sap que l’etapa maternal, en les senyores, és, per regla general, encara, de dedicació exclusiva- moltes discussions abrandades, acusacions de revisionisme als pesuqueros i baralles gairebé físiques, a més d’abrandadament dialèctiques. En més d’una ocasió, algun grup dissident se n’anava al Carbó, que encara era viu, aleshores, a la vorera del davant.

Malauradament, el propietari del Bar Borrell, nét del primer propietari, persona educadíssima i molt amable, va morir sobtadament, de forma prematura. Per sort, com remarca Theros, els nous propietaris han respectat força l’interior, l’ambient, l’atmosfera del Bar i encara hi podem recuperar els fantasmes del passat. No ha estat així amb el Carbó, brutalment malmès i ocupat per un establiment de pollastre fregit, fred i lleig. El Carbó va resistir durant anys, allà s’hi havia reunit artistes, sobre tot, del camp de la lírica. Hi havia, a la paret, una gran i antiga fotografia del bar en els seus temps de glòria, qui sap on haurà anat a parar.

El llibre del senyor Badenas està escrit quan el Carbó existia, encara que, ja, molt diferent de l’antic. Sembla mentida com tot envelleix. Jo vaig escriure la novel·la que menciono a mitjans dels noranta, l’he revisat per la publicació actual i ja he trobat, també, molts paisatges desapareguts i coses canviades. Així és, així ha de ser. A la meva novel·la faig acabar el cap de brau al container, amb la instal·lació d’una pizzeria moderna, però, afortunadament, no ha estat així, i, com diu Theros al País, la testa que decora el Borrell ha esdevingut, fins ara, una mena de monument al brau desconegut.

De fet, Theros titula el seu article Monumento al Morlaco desconocido, però em diu el meu germà que, segons li van explicar fa anys, el cap pertany a un brau amb nom, i amb història, ja que sembla que es deia Cartujo, i, es diu també, l’havia mort Marcial Lalanda, important torero al qual van dedicar el famós pasdoble, Marcial, eres el más grande...

Per cert, el brau de la fotografia no és aquest Cartujo, sinó un altre que he trobat per la xarxa, i que m'ha semblat adient al tema. La veritat és que aquests animals dissecats sempre m'han fet angúnia, pobricos.



13 comentaris:

Anònim ha dit...

Un dia miraré d'arribar-me a aquest bar. Fa olor d'humanitat el teu escrit i espero que el bar també el faci.
Per cert, sembla que el tema no interessa massa als contertulians, oi?
Ah! No. No tinc blog.
Et saluda, el
Geperut

Júlia ha dit...

És que s'espanten quan veuen el cap, geperut, pensen que és un post taurí o antitaurí i no 'costumista paral·lelenc'.

Yayo Salva ha dit...

Al meu poble, Gandia, n'hi havien també de bars amb solera on es reunia la gent de l'horta per comentar qüestions del dia a dia i es llegia el diari. El poble no donava per tertúlies literaries ni res de tot això. Però, d'alguna manera, aquel vell Bar Gandia o el de l'Hotel Avenida o La Tropical, eren centres de la cultureta. Els xicons anavem a escoltar com raonaven els homens de trellat. Avuí tots són desapareguts al sò d'altres costums.

Júlia ha dit...

Bon dia, Yayo. Tots tenim, em sembla, llocs així al nostre imaginari, recordo bé com el meu avi i després els meus pares evocaven locals desapareguts, sembla que sempre hem d'anar perdent paisatges. Quan algun petit racó conserva elements antics ens produeix, de forma inevitable, una estranya alegria interior.

Luis Rivera ha dit...

Recordo el Sol y Sombra devant la Monumental. I un restaurant al carrer Concell de Cent vora Plaça d'Espanya, que era El Arevadero, i feian estofats de bou, segons deian fantástics.

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis. El Sol y Sombra, un clàssic. D'Abrevaderos n'hi devia haver més d'un, ja que només conec el de Vila i Vilà, on encara conserven l'abeurdador que li dóna nom.

Luis Rivera ha dit...

En Noche de Vino de Tinto, una pel-licula de Nunes amb l'Irazoqui i la Espert, (ella havía fet el jesus de Passolini), hi ha una secuencia magistral de la façana de El Abrevadero amb la pila d'aigua a la portalada. Hi era al carrer Concell de Cent tocant Plaça d¡Espania, no se si Vilamarít o més enllá.

Júlia ha dit...

Moltes d'aquestes pel·lícules, més enllà dels arguments i valor cinematogràfic, ens serveixen per recuperar tants paisatges perduts. Malauradament, aquesta i altres de l'època, són difícils de veure altra vegada.

Júlia ha dit...

Luis, potser em falla la memòria, però em sembla que 'ella' era Serena Vergano, musa de l'època que es va casar amb l'arquitecte Bofill. No recordava aquesta dada sobre Irazoqui, actor que va tenir una vida artística breu, magnífic Jesús passolinià.

Luis Rivera ha dit...

Tens raó, Julia. Era la Vergano. La espert tenía el projecte de continuar la saga, que penso que no es va fer del Nunes: Biotaxia i Nochera eran els titols. Ho recordo perque jo treballaba com a critic de cine a Ciutat de Mallorca al temps de la mili, i ell va vindre a l'estrena de la seva pel.licula. Vaig sopar una nit amb ell, un home entranyable, fantastic i arruinat del tot.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, llàstima que Nunes deixés de fer cinema, però el fet és que aquells directors de l'època intentaven fer un cinema europeu i modern, encara que, vist ara, -com a moltes pel·lícules europees que miràvem amb admiració-, el temps li faci pagar un peatge ja que, de fet, resulta excessivament minoritari i a voltes excessivament pretensiós.

Una bona referència sobre aquest autor:
http://www.filmica.com/talitacum/archivos/003710.html

pepe ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Hola, Pepe, doncs ets parent d'un local amb molta història, potser t'havia vist algun dia per allà quan eres petit... Encara bo que els actuals propietaris mantenen el Bar, amb el seu nom, i amb el cap de brau, veient com els ha anat a d'altres establiments és tot un rècord. M'alegro que hagis entrat, salutacions.

Ara que hem tingut tanta polèmica amb els braus conservar el cap del toro de sempre és una heroïcitat i tot.

Tinc una novel·la 'La descomposició de la llum' inspirada en el bar, encara que em vaig permetre canviar-li el nom i canviar-lo de vorera. I inventar la història dels propietaris, també.