16.10.07

Teiatru i més teiatru



Fa uns dies, escoltant la ràdio, vaig sentir com en alguna emissora evocaven Joan Capri i posaven fragments dels seus monòlegs, parlant, precisament, d’aquest gènere, que el senyor Buenafuente, -que no és sant de la meva devoció, per cert- ha revifat. Miro la programació teatral i m’ensopego amb El senyor Perramon, una adaptació més o menys lliure que va fer Josep Maria de Sagarra de L’Avar de Molière, fa anys, pensant en Joan Capri i que representen al Romea actualment. Tot plegat m'ha fet recordar aquest actor, la seva època, i també moltes coses relacionades amb el teatre, que sempre m’ha agradat, encara que no pas tot, és clar.

Sagarra també va adaptar una obra de Gogol, El fiscal Requesens, a la mida i característiques de l’actor i d'on procedeix un dels seus primers i millors monòlegs. Malauradament, els molts projectes de l’escriptor es van veure escapçats dolorosament per la malaltia i la mort, l’any 1961. En general, es considerava que el tàndem, breu, Sagarra-Capri havia estat reeixit i que l’actor havia entrat després en una dinàmica massa populista, bescantada per la intel·lectualitat més exigent i per la crítica més fina. El fet és que Capri va ser un fenomen de masses, va representar el català del desenvolupament, immers en un món canviant, que vivia i patia fenòmens com el turisme o l’accés a l’automòbil i l'èxit, en aquest petit país nostre, demana sempre peatge. També Sagarra va patir les enveges que provoca l’èxit popular i fins i tot es van permetre marginar-lo –o gairebé- de les antologies canòniques. Per a mi, ja ho he dit en moltes ocasions, Sagarra continua sent el millor poeta català fins ara, la veritat, en quantitat i qualitat. Del seu teatre se’n pot pensar el que es vulgui, però és eficaç, ben escrit, i juga amb el ritme i els sentiments amb enginy. El domini de la parla, del vocabulari, dels girs i dites, és impressionant. Fins i tot fa que ens arribem a creure, encara, una història tan passada de rosca com la de La ferida lluminosa!

Capri no plaïa a les elits perquè era tot allò que, en teoria, no s’havia de ser, segons la progressia. En el fons, representava un català conformista, treballador, conservador, amb problemes familiars i gustos vulgars, una mena de personatge de família Ulises del tebeo, a la catalana. Per a mi, els monòlegs de Capri han guanyat pes amb els anys, alguns són inefablement actuals. Abans de la seva mort, Salvador Escamilla, a qui devem tantes coses en el marc de la cultureta popular I no tant popular, el va homenatjar I va aconseguir que es reeditessin els seus millors monòlegs en cd i cassette. Se sabia que era, en realitat, un home difícil, depressiu, com passa a molts còmics -no pas a tots-, en la seva vida personal. Una meva tieta presumia que, de jove, havia estat pretendent seu.

Durant uns anys, vaig arribar a avorrir-lo, per una banda perquè jo volia ser progre, també, i per una altra perquè el meu pare, que feia més hores que un ventilador i que tan sols gaudia de la festa dominical els matins del diumenge, posava aquest dia, al tocadiscos mono, els monòlegs de l’actor, una i altra vegada. El meu germà, de molt petit, se’n sabia uns quants de memòria, especialment, De Madrid a Barcelona en tercera, i li feien repetir davant de parents i coneguts, en totes les ocasions de festivitats familiars i trobades veïnals. No sé com, als encants o en alguna botiga d’ocasió, vam trobar, a més, un disc d’una obra de Rusiñol, El pobre viudo, hilarant, divertidíssima, protagonitzada per l’actor i d’altres actors magnífics, entre els quals Carme Molina, l’esposa de Joan Borràs, ambdós actors extraordinaris, que han hagut de ser gairebé sempre uns secundaris de pes, per cert. A l’obra de Rusiñol, un home benestant queda vidu, i s’afanya a cercar companyia, primer en la criada, Justina, prometent-li millores econòmiques. Però a l’home li surten, aleshores, un munt de parentes, disposades a tirar de la rifeta i treure-li els diners al vidu desconsolat. Finalment, el metge li aconsella reduir aquell harem i la seva activitat amorosa, a causa de la minva en la salut que l'excés li provoca. Com que en les obres del passat moltes situacions compromeses s’insinuaven a base de frases fetes i picardies amb doble sentit, tot plegat resulta d’una intel·ligència superba i d’un humor remarcable.

Les frases del pobre viudo, i moltes altres dels monòlegs, van quedar gravades, a casa nostra, en aquest imaginari familiar que cadascú transporta al llarg de la vida, una mena de col·lecció de dites lligades a l’anecdotari propi, que, en repetir-les, sempre fan riure, i que apleguen històries veïnals, contalles dels parents, i també paraules de cançons, pel·lícules o teatre. Una de les frases més reeixides, a l’obra de Rusiñol, era quan el vidu, davant de les protestes de la criada a causa de la invasió de fèmines interessades, li fa totes... quedareu contentes. Aquesta frase ha quedat vinculada, familiarment, doncs, a qualsevol situació en la qual aparegui un senyor envoltat de senyoretes. De vegades, a la família, en repetir aquestes frases tantes vegades, fins i tot les hem descontextualitzat i, com passa amb els refranys, han pres un significat ben diferent a l’original. El pobre viudo ha estat una obra, com Gente Bien, representada força pels grups d’aficionats.

El teatre d’aficionats, si es fa bé, és tan bo com el professional i els preus, normalment, són molt millors. Si es fa malament, però coneixes la penya actoral, et fas un bon fart de riure. A la meva parròquia feien sovint teatre, mal fet, i recordo títols tan emblemàtics com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles. De vegades, en aquests tipus de teatre del passat, la gent s’oblidava del text i això provocava moltes rialles i grans esforços de l’apuntador, una figura, malauradament, en desús. Per Tots Sants, llàstima, s’ha perdut el costum de fer el Tenorio o les seves seqüeles paròdiques, és una obra que es presta molt a riure i parodiar, ja que és delirant tota ella. El pobre Zorrilla, ves, es va fer famós amb aquesta i no pas amb d’altres millors, per cert. A sobre va tenir una relació difícil amb el seu pare, al qual volia, sense èxit, impressionar. Ja ho diuen, que la fama i els premis, si t’arriben, sempre et venen per allò que menys t’esperaves, per allò que creus que no mereix l’èxit, i no per la teva obra suprema, i que, a sobre, no et donen mai tot el que cobejaves, emocionalment parlant. Per això jo no trio
mfo, per si un cas passa com amb els favors de Santa Rita, que hi qui diu que sempre se'ls cobra...

Una obra molt popular d’anys enrera era L’ amor venia en taxi, de Rafael Anglada, que va ser també un gran actor català, immens, un secundari de luxe que robava moltes escenes als principals. Molts actors feien ràdio, aleshores, i doblatge, cosa que encara resulta un bon modus vivendi per a la professió. Per ràdio teatre es podien escoltar moltes obres i encara en recordo un munt, per cert. El nivell de qualitat i exigència era alt. Ràdio Barcelona n’emetia els dimecres, patrocinades per Muebles la Fábrica, de vegades en català. Escoltar teatre radiat, en la foscor, era un plaer indescriptible, en aquell món magre, gris i avorrit de l’època. Hi ha, encara, afortunadament, molts grups d’aficionats, al món del teiatru. Encara que l’ambició teatral no té límits, es bo recuperar aquest munt d’obres amables, distretes. Reflecteixen un món que va ser, que potser encara es vigent, més del que ens sembla. Abans hi havia llocs i persones que es dedicaven a llogar còpies de l’obra, una per cada personatge, i també ho feien a llibreries especialitzades. Jo sempre havia volgut fer teatre, però estudiava i treballava i el temps no donava per tant. Potser quan em jubili... Em donaran papers de senyora gran i així no hauré d’abraçar ni besar el galant, cosa que, a causa de la cultura reprimida dels meus temps, em resultaria molt i molt compromesa.

Capri no sempre havia fet papers de riure. Jo l’he vist, molt jove, a pel·lícules espanyoles antigues fent, fins i tot, de dolent. Fins i tot m’he ensopegat amb un petit paper seu a una pel·lícula d'Orduña, sobre el llibre de Baroja Zalacain, el aventurero, on sembla que el mateix Baroja sortia a fer un cameo. No sé perquè no ens passen per la tele aquestes perles del passat. Capri va tenir una bona època ja amb la televisió, amb aquelles sèries del doctor Caparrós, amables, d’humor d’aquest que en diuen blanc, però que tan bones estones familiars ens procurava. La seva esposa en la ficció era Maria Matilde Almendros, gran actriu i locutora, guapíssima; de jove li deien la Grace Kelly catalana, però no sé si a Grace Kelly no li haurien d’haver dit la Maria Matilde Almendros americana. Va morir prematurament, no massa gran. Havia fet teatre, en català i castellà, cinema, ràdio. I aquell programa de tarda, de tant d’èxit, De España para los españoles, en el qual els emigrants sol·licitaven discos diversos, de la seva regió –ara comunitat-. Imagino que des dels països d’origen dels nostres immigrants actuals també deuen fer coses semblants, ai, l’enyorament de la terreta.

Fa poc vaig veure Joan Pera entrevistat per Molinero, que, més enllà de la seva personalitat aclaparadora i omnipresent, porta a les seves entrevistes de Tele Taxi persones diverses, interessants, que sovint obliden els altres mitjans. Pera explicava que quan ell anava a l'Institut del Teatre eren deu o dotze i que ara són milers. Tot s'academitza, s'avalua i provoca màsters i programes de llicenciatura. Penso, però, que en el camp de l'art sempre quedaran forats per on escolar-se sense tants estudis obligatoris. Però, qui sap, així era el periodisme abans, també. Després, la mateixa professió estableix el seu corporativisme, els seus garbells. No sé si tot plegat és bo o dolent, la veritat, però és així, encara que un títol no garanteix res de res, en cap professió, si no va acompanyat de la bona pràctica.






10 comentaris:

antoni ha dit...

Recordo haver tingut de petit un disc d'aquells de 45 rpm amb quatre monòlegs de Capri (llavors no sé si se'n deien monòlegs...). Amb els meus germans (jo era el gran i devia tenir uns 13 o 14 anys) jugàvem a recordar-ne fragments i deu n'hi dó com rèiem! Crec que en aquell disc hi havia aquell de "l'amor se'n va... però ella es queda!", i un altre (o potser era del mateix monòleg que feia una cosa així com "el matrimoni és una creu... malament, vegeu si és gran que s'ha de dur entre dos".
Jo m'imagino que estava condicionat per aquests i altres grans monòlegs, de manera que quan a finals dels 70 o principis dels 80 apareixia en alguna de les sèries ja fos de TVE-2 o més tard de TV3, em decebia una mica.
De totes maneres he de dir que, a casa, sempre n'havíem estat admiradors.

Júlia ha dit...

Bon dia, Antoni. Capri, evidentment, en ocasions decebia. La sèria tenia estones molt bones i d'altres fluixetes i, a més, en directe, quan era més gran, en teatre, més enllà dels monòlegs, en ocasions també. Diuen que era molt difícil als altres actors treballar amb ell, deia els textos a la seva manera, coses així. Malgrat tot, va marcar una època i una manera de fer, en certa manera va ser un Cantinflas català, el representant d'un arquetip.

Francesc Puigcarbó ha dit...

El meu pare encara te vinils d'aquells de 45 rpm d'en Capri.A mi em va quedar aquell trosque deia...nena, li deia la nena a la nena. Havia veranejat algun estiu al meu poble Sant Feliu de Codines,elrecordo un dia pel mig de la Quintana, desastrat, amb unes sabates esparracades i el "flequillo" que li penjava. Tot un personatge, però.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'agrada que hagis recordat Maria Matilde Almendros, aquella veu senzilla, ben timbrada, que a voltes semblava juganera, clara i avellutada alhora.
En època de "comunicadors" estarrufats, d'actors histriònics, s'enyora una "simple" actriu, una "simple" locutora com ella.

Júlia ha dit...

Això de la 'nena', Francesc, era del monòleg 'el desmemoriat'... sí, tot un estrany personatge.

Júlia ha dit...

Encara em sembla que la sento, Xiruquero. Era gran i feia molt de goig encara, però un càncer va acabar amb ella quan encara podia haver fet molta feina, llàstima.

Enrique Sabaté ha dit...

El teatre com un llenguatge universal, jo també record molts d'aquests personatges i actors, locutors, dels que escrius, homes i dones que feien radi des de Barcelona i s'escoltava a Madrid. No és nostàlgia d'un temps passat el que em commou sinó que nosaltres hem perdut aquell punt d'honor que ells tenien per exercir les seves professions. Encara que el que és bo ho és sigui cual sigui el seu temps i ell@s ho eren.

M'he ajudat del traductor de la Generalitat amb aquest text, no és bo el meu català, però espero que ho sigui algun dia. Altres vegades ho faig amb un diccionari. Espero que em disculpis la trampa.

Júlia ha dit...

Hola, Enrique, bon dia, de trampa res, és un recurs com un altre.

Jo també recordo els programes de Madrid que s'escoltaven a Barcelona, com l'inefable Matilde, Perico y Periquín o les novel·les.

Albert de la Hoz ha dit...

Si no vaig errar diria que el darrer treball de l'Almendros al teatre va ser al Romea amb L'Hostal de la Glòria. I em va agradar.
Li servo un grat record.

Júlia ha dit...

Jo també, Albert, l'admirava molt, llàstima de no haver-ne pogut gaudir més anys, de la seva feina.