15.10.07

Macarrons conflictius


Tenien, a casa meva, un interès autàrquic, excessiu, lligat, suposo, a èpoques d'escassetat, a l’entorn del tema del menjar. Les explicacions que ens demanaven, a mi i el meu germà, de jovenets, quan sortíem d’excursió, o anàvem de viatge, giraven sempre a l’entorn de la gastronomia diària. Tenim cartes del meu germà quan era petit, amb deu o onze anys, d’unes colònies, i estan plenes de referències al que li donen per esmorzar, dinar i sopar: hemos comido arroz y pollo, por la noche sopa de caldo y una tortilla y una manzana... coses així d’excitants.

La meva mare, que havia estat una cuinera excel·lent, fins i tot ara, que estava malalta, ens preguntava sovint què fèiem per dinar, per sopar, què havíem menjat en algun restaurant. El cas és que un dia fa alguns mesos, en una conversa amb mi i el meu germà sobre menús casolans, va dir, amb ressentiment inesperat:
-Sí, vas dir que eren com els meus... i un bé negre amb potes rosses!!!

Vaig trigar a entendre d'on venia el comentari, i és que, de fet, venia de molt lluny. Quan jo tenia disset o divuit anys, si fa no fa, i treballava al despatx, encara que sovint m’enduia una carmanyola, vam començar, amb les millores en el context social, a anar de tant en tant amb les companyes a menjar un menú a fora, a una cafeteria. Un dia em van donar macarrons, plat estrella de la meva mare. Ella em va dir, quan vaig enumerar la carta del dia:
-Segur que no eren com els meus.
I jo, que em trobava en l’època de rebel·lia adolescent, vaig fer, una mica per xinxar:
-Doncs eren iguals!!!

Aquesta anècdota, de la qual fa més de quaranta anys, la recordava la meva mare de tant en tant, amb ràbia retrospectiva, i ves, fins i tot li va venir al cap en aquests darrers mesos. Sovint, els ressentiments familiars i amicals venen per causes absurdes, sense pes específic. De vegades ens saben més greu coses així que no pas greuges més seriosos. Oblidem moltes coses bones, moments feliços, i , en canvi, anècdotes d’aquesta mena es resisteixen a esborrar-se del nostre ordinador biològic.

En aquella obra excel·lent, Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo, el marit està preocupat perquè la dona fa un temps que no li surt a dir adéu al balcó quan se’n va a treballar. Sospita que té un embolic amb el veí, cosa que provoca una escena hilarant, a la italiana. La filla li explica que la mare està, de fet, enutjada, perquè ell, en un dinar familiar, va lloar amb excés els espaguettis de la jove. L’home, aleshores, s’ho fa venir bé, i, com de passada, li diu a la dona que els va lloar perquè la noia era novata, però que no tenien res a veure amb els seus. I la dona resta, aleshores, contentíssima, realitzada, disposada a preparar-li al marit la seva especialitat habitual.

A la magnífica pel·lícula de Lynch, Una historia verdadera, un vell va a cercar el seu germà, malalt, ja que vol fer les paus amb ell abans no mori. Quan es retroben, no recorden perquè es van barallar, cosa que fa pensar que no devia ser res massa important. El cert és que la vida és plena de greuges motivats per espaguettis i macarrons, més que no pas per coses serioses. Agafem mania a algú perquè ens ha fet un comentari desafortunat sobre, per exemple, el pentinat, mentre l’altre pot pensar que n’ha fet alguna de més grossa. Les coses que per a uns tenen molta importància, per a un altre no en tenen gens. Els homes i les dones tenen, en els aspectes quotidians, em sembla, una sensibilitat molt diferent, i això provoca situacions habituals d’aquesta mena.

Un senyor conegut em comentava, fa algun temps, que moltes separacions matrimonials venen, de fet, per bestieses, per petites coses que van fen forat en la convivència. Que, en moltes ocasions, els problemes greus de veritat provoquen el diàleg, l’acostament, l’explicació, però que no sol passar així amb les tonteries. De la mateixa manera que la meva mare recordava això dels macarrons, jo m’empipava quan veia que feia la gara-gara al meu germà, més jove, i que, segons la meva opinió, potser subjectiva, sempre havia estat el nen de casa. Jo mateixa em preguntava després com em podia aflorar aquesta gelosia retrospectiva, infantil, que ja hauria d’haver superat, a la meva edat.

De vegades, quan es coneix la persona, el comentari cruel es fa per picar-la, és clar. I un fet aparentment anecdòtic pot espatllar moltes coses importants. A El temps I els Conway, de Priestley, la mare, personatge contradictori I complicat, troba la filla gran parlant, exaltada i idealista, amb el seu amic advocat, en un moment en el qual sembla que la parella pot tenir un possible futur. La mare li diu a la filla, mofant-se d'ella, que va despentinada, destralera, i la màgia anterior desapareix, i aquell fet marca les relacions de tots tres personatges d’una forma cruelment definitiva.

Molts dels ressentiments tenen lligams amb la gelosia, però no pas en gelosies amoroses passionals, ni en injustícies objectivament doloroses, sinó en gelosies per coses gairebé absurdes. De vegades pensem que hem ofès algú seriosament, no entenem el motiu, i és que, en el fons, potser hem desvetllat el seu enuig aspre, i hem esberlat les seves seguretats, de forma barroerament inconscient, perquè no li hem lloat prou els macarrons.

8 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Sovint ens molestem per coses que son cotidianes de quelcom proper, coses que ens molesten per raons que mai no concretem. A la fi, discutim i li diem "es que no soporto com badalles", es un eixemple. Ningú treu el caire humoristic de la situació sino que esdevé en tragedia.

Jo ho se, que porto dos matrimonis amb llargues convivencies, que el primer va ser un mon d'injusticies per amdues parts, que van carregar-se unba convivencia. Vaig aprendre, doncs que si volía conservar el segón tenía que entendre que "reprochar" es una manera absurda de fer mal. La sabiduría, potser, arriba quan hom enten que el problema no es la costum de l'altre sino el seu habit d'emprenyarse.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Porto 37 anys de casat i sis de prometatge, un bon bagatge, el secret és respecte, enteniment i sentit comú, sempre quan hi ha un que busca raons, l'altre apaivaga o vicever-sa, molt de respecte i força complicitat. No és tan complicat, vol bona voluntat, ma esquerra i paciència a ambdues bandes.
La meva mare em retreia ja de molt gran que una vegada li vaig dir que no sabia fer la paella, i és que no li sortia bé, semblava bullida i no ho volia reconéixer.
AIXÓ de les separacions ES UNA PLAGA, EN PORTO TRES després de vacances i en dos dels casos no hi ha tercera persona. Em deia un d'ells "ens estimem però no sabem viure junts". Deu ser aixó

Júlia ha dit...

Bona nit, Luis,
Et vas fent gran i veus que un gran nombre de coses, la majoria, tenen molt menys importància de la que pensàvem. La convivència és difícil amb parelles, pares, fills o amics, la veritat. Per això no m'estranya que les persones que s'han habituat a viure soles tinguin tantes dificultats per viure amb algú, tot té avantatges i inconvenients. El síndrome 'macarrons', però, és habitual.

Júlia ha dit...

Francesc, jo en porto trenta-quatre, però, com en tot, la sort hi té un bon pes, en la qüestió. Tots som diferents, canvíem, i passem temporades bones i d'altres en les quals estem més 'bordes' que diuen vulgarment.

Les mares i pares, sobretot els d'abans, no acceptaven massa la crítica dels fills, ells eren 'els grans' i ho han estat fins al final. Personalment tinc converses amb els meus fills que mai no vaig tenir amb els pares.

Ara no és estrany que hi hagi més separacions, s'han instal·lat en la normalitat, abans s'aguantava molt -per part de les senyores, molt més, raons econòmiques, també- la gent jove viu ja en aquesta temporalitat sentimental, laboral, encara que també tenim tendència a cercar estabilitat.

Anna ha dit...

acabo d'arribar des del blog 5 sentits atreta pel títol del post. L veritat és que m'has emocionat, crec que tens tota la raó del món. Malauradament, quan les persones falten recordem aquests macarrons i ens saben molt més greu que totes les discussions importants...

Arare ha dit...

però és que fa molta il·lusió, que et lloïn els macarrons, que et pots estar tot el matí a la cuina i "ells", després, se t'ho cruspeixen en un tres i no res!

La pel·li de què parles (la de Lynch) és la del vellet que va per l'autopista amb una talladora de gespa? és boníssima!!!, les altres no les he vist.

Bona nit, Júlia, molt bons, els macarrons, ens tens molt ben acostumats!

Júlia ha dit...

Benvinguda, Anna, gràcies pel comentari, entro de tant en tant a la teva biblosfera, per cert. Bon dimarts.

Júlia ha dit...

'Ells' són uns barruts, Arare. Ja veus, però, fas un comentari inoportú i tens mala digestió de macarrons durant tota la vida, he, he.

Sí, la del vellet, jo, és que les altres del Lynch, no les entenc, però aquesta és una meravella. El iaio crec que era el mateix que sortia a Anna de Teules Verdes. Per cert, poc després d'haver fet aquesta peli, el paper de la seva vida, es va morir, ves si és gros tot plegat.